97

Castell de Cabra, divendres 20 d’agost de 1937

Estimada Mercè:

La teva carta em fa venir ganes de fundar un partit —ja no vindria d’un més— i no dubto que algun dia m’hi posi si en Màrius m’hi ajuda. Si no m’hi ajuda és que no té cor, ja que un dels propòsits del nou partit seria proclamar-te reina de Catalunya a tu; és per això que se’n diria «partit mercenista». Si de cas no volguessis acceptar la corona, se’ns crearia un difícil problema, que caldria resoldre tancant-te en un palau ben bonic i amb una guàrdia que no et perdés de vista tot fent-te profundes reverències. Així se salvarien els grans principis i les pures essències del «mercenisme»; aquests principis i aquestes essències són del tenor següent

Política exterior: imperi català d’Occident amb capital a Llançà.

Política militar: uniformes llampants i de coloraines, elms amb plomalls, condecoracions a dojo. Els tinents hauran de ser tenors i els coronels barítons; jo, com que sóc basso, seré mariscal. Classe especial d’opereta a totes les acadèmies militars de l’imperi. Pocs canons i molts timbals.

Política agrària: tots els pagesos hauran de saber de memòria les geòrgiques de Virgili.

Política social: abolició de les males cares, tothom serà guapo i simpàtic; tota noia que no es pentini serà passada per les armes. Per fabricar canalons per al proletariat l’Exèrcit posarà a disposició del ministre d’Instrucció Pública tants canons de fusell com calgui; el farcit correrà a càrrec del de Finances.

Política amb el Vaticà: per un concordat es prohibirà que les monges professin si no han aprovat abans un curs especial de picardia i que ningú arribi a canonge si no ha passat per un de tauromàquia.

Em parles d’aquest Cisco que ens ha plogut del cel; jo diria que més que un cuiner és un poeta, que ens transporta cada migdia i cada vespre als cims més alts de la inspiració. És silenciós i somrient, és digne, és reservat; ens fa unes cremes cremades i uns flams al cafè i uns filets a la brasa voltats d’artístiques albergínies que els àngels hi canten. ¡Quan em recordo de la «tía Joaquina» i dels seus guisats! Una vegada ens volgué obsequiar amb pollastre; en aquests poblots no es té cap idea de l’art del rostit i fiquen simplement el desgraciat dins una cassola plena d’oli fins dalt. Deixen que vagi bullint fins que consideren que ja està cuit. Com que em costava d’empassar aquella cuixa amb el seu gust infernal d’oli, la «tía Joaquina» exclamà: «¿Lo encuentra poco aceitoso?»

El Cisco, en canvi, es mereixeria un poema en llatí; com que la meva erudició no arriba a tant, vet-ne aquí un en francès:

Le voilà, toujours grave, notre digne Cisco.
Avec un air profond de poête qui pense
il sourit sagement, il sourit en silence
tandis qu’il fait tourner à la broche un morceau.

Comme au pied d’un autel, au pied de la cuisine
avec des lithurgies d’un goût mystérieux
il prépare des mets dignes du temps des dieux.
Michel Ange, lorsqu’il décorait la Sixtine,

ne connût pas ce feu créateur ni ce beau
orgueil d’un art auguste, puissant et nécessaire.
Le nôtre, il est un grand artiste très austère

et même recueilli dans l’horreur du tombeau
il prendra un jour la pose très digne et très sevère
d’un coq correctement rôti, pauvre Cisco.

Et parlaria de moltes altres coses si disposés d’un paper menys dolent; és un suplici escriure en aquest, que vaig comprar a Alcanyís aquell dia que vaig ser-hi a fer de jutge, «horresco referens». Per altra banda s’ha anat fent fosc i haig d’escriure amb el nas enganxat al full ja que no tenim espelmes, tot sentint com el Cisco, que prepara el sopar a la claror del foc de la llar, cantusseja a la cuina amb veu de falset aquell tango:

Las pruebas de mi infamia las traigo en la maleta,
las trenzas de la falsa y el corazón de él.

Ja t’he dit que el nostre Cisco és un personatge d’allò més silenciós i sempre amb un somriure enigmàtic però s’esbrava en canvi cantussejant tangos tot sol i ho fa tan bé com pot, procurant que semblin tant com és possible «un lamento de cabrones cantado por maricones» tal com vol la definició clàssica. I ara m’adono que t’estic escrivint unes paraulotes d’aquelles que en temps de pau no hauria gosat mai proferir en presència teva; carrega-ho, doncs, al compte de la guerra com tantes altres calamitats.