Madrid, dimarts 2 de febrer de 1937

Estimada Mercè:

T’escric des d’un despatx magnífic, el del Comitè de la «Columna Durruti», en una caserna esplèndida (un grup escolar construït modernament i que reuneix tots els conforts ¡gairebé fa pensar en el sanatori de Puig d’Olena!) Estem de guarnició a la ciutat; ja feia temps que gran part de la «columna» hi estava i ahir van acabar de tornar els homes que quedaven a les trinxeres, rellevats per altres forces. Segurament passarem molts dies en aquesta situació, ben agradable des del punt de vista material: no ens falta res.

Els set «tècnics» (o sigui els set alferes sortits de l’Escola de Guerra: en aquesta «columna» no es pot dir «oficial», és paraula tabú), vivim a dispesa, a part, en una torre que fins i tot té un petit jardí amb set o vuit eucaliptus joves i molt simpàtics. La «patrona» és una honrada madrilenya, mare de família, i l’ajuden algunes criades. Duem una vida com d’estudiants de casa bona. Passem les monòtones vetllades jugant-nos els diners al dòmino i engolint conyac vora una gran estufa de ferro colat ben abrandada. Els «tècnics » solters fan gresca amb les criades; els casats donem conversa a la «patrona» o ens expliquem històries. Fins no fa gaire hi havia hagut a la colla dels casats un metge valencià trempadíssim, que no ens deixava ficar al llit fins les quatre de la matinada explicant-nos-en de polls, xinxes i puces que eren la seva especialitat. El govern l’havia adscrit a la «Columna Durruti» com a capità de Sanitat però ell ha fet mans i mànigues per obtenir un altre «destí».

Avui estic de guàrdia i ho aprofito per escriure’t. Els dies que no hi estem voltem per Madrid, que és una ciutat magnífica, amb grans avingudes i edificis solemnes i majestuosos. Els seus habitants són més reposats que no pas els barcelonins; no tenen pel carrer aquell aire de pressa. Als estrangers ens tracten bé, tenen amb nosaltres mil atencions que endolceixen el nostre exili. De vegades, distretament, m’hi dirigeixo en català; tant pot la força del costum en un home que no havia sortit mai de Catalunya. La seva cara d’estupor em fa adonar tot seguit de la badada. Una tarda, amb un altre dels «tècnics», lliures tots dos de guàrdia aquell dia, anàvem a la plataforma d’un tramvia tot garlant; la plataforma era plena de gent. I vet aquí que vam sentir dues noies que mirant-nos dissimuladament comentaven: «¿Serán rusos?»

Allò que em feia més estrany els primers dies és que fins les criatures parlessin castellà. Fins ara només l’havia sentit a parlar a persones grans (policies, catedràtics, manobres o criades) i resulta que a Madrid, per increïble que sembli, ho fan les criatures i tot:

Admiróse un portugués
que desde su tierna infancia
todos los niños en Francia
supiesen hablar francés…

El viatge em procurà la satisfacció de travessar com qui diu tota la Manxa; en tren, naturalment. A peu hauria estat demanar massa. A Criptana vaig veure molins de vent; dos o tres, sobre un monticle, enmig de la planúria sense termes i sense arbres. Era el primer cop a la vida que travessava la Manxa però me’n recordava com si fos ahir: no ha canviat gens, pensava, des de l’any 1600 en què ho havia vist per darrera vegada. És curiós: mentre el tren traquetejava interminablement entre Almansa i l’Alcàsser de Sant Joan em sentia menys expatriat que segons en quins barris de Barcelona, com és ara els suburbis industrials. ¿Qui sap si l’infern tindrà també uns certs atractius per als qui hem llegit el Dant?

Com veus, no cal que passis cap ànsia per mi ja que no som a les trinxeres. Escriu-me a Suero de Quiñones, 24, La Prosperidad. Comunica aquestes notícies a en Màrius, a la Maria Planes i a la teva germana la lleona de Numídia. No deixis d’expressar de part meva a la tal lleona la rancúnia que li guardo; a tu, en canvi, t’estimo molt i no oblido mai les teves trenes per més que en Màrius m’amenaci amb desafiar-me.