116

Santa Creu de Nogueres, dimecres 1 desembre 1937

Estimada amiga Esperança:

Us escric ple de confusió de no haver-ho fet en tant de temps; voldria que comprenguéssiu que oblidar-me d’escriure-us no és pas oblidar-me de vós.

Pel que a mi respecta, al present em trobo en aquest poblet abandonat on per fi he realitzat el somni de tota la meva vida: viure en un poble sense habitants. Almenys, vull dir, permanents; civils. Els militars i de pas, que som nosaltres, ocupem les poques cases que queden més o menys en peu. Si no tinc la Castanya, que a Esterqüel em procurà hores d’una felicitat tan pura, tinc en canvi un xarret i un mul; el mul no es deixa muntar però tira del xarret com els bons. D’aquesta manera, per camins de carro, puc fer expedicions per tot aquest país devastat, on tots els pobles són sense habitants com el nostre. Hi ha en especial una carretereta que passant per Nogueres —un altre poble-fantasma— va al Villar i a Herrera seguint sempre el curs d’un riu molt alegre i abundós que en els mapes d’Estat Major figura amb el nom de Cámaras, ben estrany per a un riu. Els paisans no saben res d’aquest nom ni n’hi donen d’altre que «el río», o bé «el río de Nogueras» si els feu precisar més; ¿seria una altra Noguera, pariona de la Pallaresa i la Ribagorçana? ¿O bé, en altre temps, per aquí es deia «noguera» de l’arbre, com en català, en comptes de «nogal»? Qüestions són aquestes que sotmeto a la vostra consideració, no pas en tant que lleona de Numídia, sinó de col·lega de l’oficina d’ensenyament de català de la Generalitat de Catalunya. Naturalment es tracta dels paisans del Villar o d’Herrera, ja que a Santa Creu i a Nogueres no en queda ni rastre; hauríeu de preguntar el nom del riu als ratolins, únics indígenes que han quedat a les ruïnes de les cases.

Aquesta carretereta i aquest riu van de nord a sud. A ponent queda la serra d’Herrera, en el cim més alt de la qual, la cota 1.346 dels nostres plànols, hi ha un santuari dedicat a la Verge on vaig viure uns quants dies quan encara manava la 4a companyia de fusellers-granaders. És una serra molt bonica, amb molts de rierols que dringuen com cascavells al llarg de petites valls on pugen a pasturar els ramats del Villar i d’Herrera. Fa només trenta-i-tants dies, quan vam arribar en aquest país, collíem rovellons a roves i a quintars; n’hi havia tants com fulles mortes a les alberedes. Els aragonesos no en mengen perquè els fan fàstic i queden esborronats quan ens veuen fer-ho. Ara l’estació ja és massa avançada; les nits ja són cruels; a les primeres clarors de la matinada ho trobem tot espurnejant de gebre.

Aleshores de la nostra arribada el safrà era florit i les camperoles sortien abans de trenc d’alba a collir-lo. Les flors en aquella hora encara no havien desclòs el calze; són flors que dormen de nit, com les persones, i convé collir-les mentre estan closes. És un conreu tan bonic que m’agradaria veure’l introduït a Catalunya, on no sé que s’hi dediqui ningú. Mentrestant vols de cigonyes anaven passant a gran alçària, pel cel quasi sempre cobert de núvols, seguint totes elles un rumb invariable, cap al sud-oest; ara ja fa molts i molts dies que no n’hem vistes, totes deuen ser a Andalusia o a l’Àfrica. Ja no les tornarem a veure fins les acaballes de l’hivern, quan tornaran a passar seguint el rumb contrari. Aleshores la guerra reprendrà de debò i potser començarem a entreveure’n la fi, que ja seria hora; però a les cigonyes no és pas això el que els preocupa. No els interessen les nostres guerres absurdes ¿i qui sap si fan bé?

Ara als camps de safrà només queden els brins minúsculs, sense les flors que feien tan bonic. Sobre els olivars de la plana passen grans voladúries d’estornells; en vénen a milers. Les olives ja són grosses i negres i no hi ha ningú per collir-les; se les podran cruspir en pau. Els dies i les nits, ara, solen ser rasos, fora d’algun matí que encara es lleva rúfol; cap a les deu del vespre ja veiem Sírius espurnejant desesperadament damunt l’horitzó i recordant-nos que l’hivern se’ns tira a sobre a passes de gegant.

Passem les vetlles vora una llar enorme on fem cremar boscos sencers de coscolls i troncs de pi. Aquests no cal que els anem a tallar al bosc; són simplement els cabirons de les cases caigudes i mig socarrimades. De coscolls en trobem a feixos ben apilotats a totes les cases; eren la provisió de llenya d’aquesta pobra gent, a qui la guerra ha dispersat lluny de la seva terra, qui sap a on. A jutjar per la quantitat de cases totes negres de fum, el poble, a més dels bombardeigs, degué sofrir un incendi. ¿Com el retrobaran els seus habitants quan hi tornin amb la pau?

Nosaltres, que no hi podem fer res, ens donem mentrestant bona vida; durant les llargues vetlles fumem en pipa vora el foc; tenim bon vi (n’hi ha a totes les cases), no ens falten perdius, tudons, conills ni llebres, que cacem facilíssimament sense perdigons (amb bales de fusell) perquè s’han multiplicat d’una manera prodigiosa a causa d’aquest abandó en què es troba la comarca. Tenim un cuiner de primera, el Cisco; els seus guisats són altres tants poemes (i no precisament dels llorejats al «premi Folguera»). La seva especialitat, com ja ho era quan treballava al <i>Majestic</i> de Barcelona, és el civet de llebre; el vi ranci necessari el trobem, com l’altre vi, als cellers abandonats. Els dies que ens en fa exclamem: ¡que no vingui mai la pau si això és la guerra!