121

Santa Creu de Nogueres, dimecres 22 desembre 1937

Estimat Màrius:

Aquesta nit passada, quan ja érem al llit i dormíem, la banda del batalló ens ha despertat als acords d’una airosa «diana florida»; havia vingut expressament tota una colla, amb la banda, del Villar a Santa Creu per donar-nos una sorpresa.

Ens hem llevat renegant i amb al·lusions a les «bromes de mal gust» que sempre se li acuden al comandant Domínguez. Ells ja s’havien instal·lat als baixos de la casa com si en fossin els amos, els uns ballant de peus sobre la taula, els altres cantant o bevent-se’ns el xampany i el conyac que teníem tan gelosament guardats al rebost amb vistes a Nadal. Armaven entre tots ells, des de l’últim corneta fins al comandant, un terrabastall dels diables ¿cal precisar que qui n’armava més era el comandant en persona?

Era difícil d’arribar a entendre per què l’armaven; per fi hem comprès que acabava d’arribar a la comandància del batalló la notícia de la caiguda de Terol en poder de les forces de la República.

Ni cal que et digui que en saber-ho ens hem afegit a la gresca i que entre himnes, brindis i no vulguis saber què ens hem estat fins molt entrada la matinada, quan morts de son s’han decidit a entornar-se’n al Villar entre alarits de clarins i redoble de tambors.

Llavors, en el silenci recobrat de Santa Creu, m’ha vingut a la imaginació un altre dia, mig any enrera. Havia anat a Martín del Río per conèixer el teu germà; començava l’estiu. Els xops eren ben verds i les orenetes passaven i repassaven amb les seves xiscladisses; en Víctor em dugué a visitar els parapets. Des d’ells s’albirava el campanaret i les cases de Vivel, en poder de l’enemic. En això sentim que les campanes es posen a repicar i bandes de música, crits d’alegria, cançons, salves de canó. La mateixa idea ens vingué a tots dos sense dir-nos-ho: «celebren la caiguda de Bilbao». L’endemà en efecte ho sabíem pels diaris, que sempre ens arriben al front amb retard. Després d’una resistència desesperada que farà per sempre més la glòria dels nacionalistes bascos que la dirigien, Bilbao havia caigut en mans de l’enemic el primer dia de l’estiu; ara, el primer de l’hivern, els soldats catalans i valencians han entrat a Terol.

El nostre Nadal serà més alegre que el de l’any passat. Potser s’atansa per a la nostra pàtria, després de proves tan dures, una època de pau i de grandesa. Aquest Nadal farà un any de la meva promoció a alferes d’infanteria de l’Exèrcit de Catalunya; ara, ai las, oficialment de l’Est. Estic content que aquest primer aniversari s’escaigui en un moment com el de la presa de Terol. És indescriptible l’eufòria de la tropa, sobretot entre els voluntaris i l’oficialitat; només fa pena de pensar en tants i tants, nostres o seus, com hauran caigut damunt la neu durant els assalts. Una batalla a l’hivern és cruel; pobres herois anònims d’una causa terriblement confusa.

Resem per uns i altres.

La significació militar de la presa de Terol és força més considerable que la importància, més aviat escassa, d’aquesta ciutat en si mateixa; el mes de juny es va intentar assaltar Osca, després d’haver-la assetjada gràcies a la presa de Chimilla i Alerre; finalment les forces catalanes van haver d’alçar el setge amb moltíssimes baixes. Després de la caiguda de Belxit s’intentà així mateix encerclar Saragossa despenjant-se per sorpresa diverses de les nostres divisions des del nord i des de llevant en dues ofensives simultànies. També va ser un fracàs. Això, si no recordo malament, era ja per l’octubre. La d’ara és ja, doncs, la tercera ofensiva de gran envergadura que emprenen les nostres forces d’Aragó en mig any; ara coronada per l’èxit. Hi haurà contribuït moltíssim la presa de Belxit, que fou duríssima i eliminà una bossa enemiga que tenia immobilitzades moltes forces nostres. Perdona aquestes expansions militars; és l’alegria que me les dicta. Sé que la compartiràs des del teu llit de malalt.

Records afectuosos d’en Jorzapé, el comissari de «la metralla». És lleidatà i té vint anys ¿potser ja te n’he parlat altres vegades? Et coneix però tem que tu no te’n recordes. Diu que et digui que és «aquell que treballava a can Felicià Soler».

[Afegit el 1948: En els combats per la presa de Terol morí l’Enric Usall, però nosaltres havíem de trigar mesos a saber-ho.]