126

Metralladores, 524 batalló, 12 de gener de 1938

Estimat Màrius:

Com que el canó d’infanteria i el morter del 85 no han arribat encara ni sembla que hagin d’arribar en molt de temps, allò de la «companyia de màquines d’acompanyament» s’ha deixat córrer i ara estic simplement adscrit, com a tinent de la «secció de morters», a la de metralladores que mana el capità Gordó. En Jorzapé n’és precisament el comissari; té exactament dinou anys encara que ell digui vint. S’ha fet home a la guerra: disset en tenia quan es va fer voluntari. En temps de pau era dependent de la botiga de robes del senyor Felicià Soler, a Lleida. Tu eres el metge d’aquest senyor i en Jorzapé recorda haver-te vist moltes vegades en aquella casa.

A Barcelona, amb la Nuri, vam anar a veure una companyia de «tragedianti» que dirigeix el cèlebre Borràs. Aquest estava malalt, de manera que no el veiérem en escena. La tragèdia que donaven era el Rei i monjo d’en Guimerà. Ha envellit molt tot això però encara alguna tirada de versos dóna bo d’escoltar; el rei era en Pius Daví. En Guimerà és l’únic clàssic que té el nostre teatre; ve a ser el nostre Alfieri. Trobo absurd, en canvi, que el comparin a Shakespeare.

La reina era una bona mossa que feia goig de veure. Crec que Guimerà s’hauria de representar sovint i que la nostra gent hi hauria d’anar amb el mateix esperit que els francesos van a veure Corneille; sona, sí, a cosa passada però no pas més que Corneille i els francesos bé continuen representant-lo i editant-lo. Els nostres veïns són modèlics en això de servar fidelitat als seus autors d’altres èpoques; esgarrifa, en canvi, la frivolitat amb què els catalans oblidem els nostres.

Set mesos feia que no havia posat els peus a la meva estimada ciutat natal; potser aquí escauria una elegia inspiradíssima però la inspiració no em ve. A cau d’orella et diré que m’hi vaig fúmer de fred (ja no hi ha antracita ni cock ni se’n guarda memòria) i que al restaurant (on vam anar un sol cop i encara amb remordiments, donada la gana general), ens van cobrar 100 pessetes per barba, suma que em semblà fabulosa. És clar que es tractava de llobarro a la llauna; bé havíem de celebrar que era el dar­rer àpat que fèiem junts. Per on es demostra que el llo­barro a la llauna encara existeix i encara pot aconsolar un poeta desenganyat.