136

Diumenge 5 de juny de 1938

Estimada Mercè:

Sembla com si de mica en mica t’oblidessis de mi. T’hauré d’enviar un pom de miosotis dels que es crien al llarg dels camins d’aquesta verda i florida vall on ara habito; com que em diuen «no m’oblidis» em fan pensar més que mai en tu… però, ai, també en en Màrius:

Al llarg dels corriols tantíssims miosotis
al record unes trenes em duen i uns bigotis;
si aquelles em farien cantar al so d’un llaüt,
aquests en canvi em glacen d’horror i em deixen mut.

Poc després de la meva darrera carta a en Màrius, ja deu fer més d’un mes, la superioritat —vist que jo em refusava a entrar al Cos Jurídic— m’escollí per assistir, junt amb altres tinents proposats a l’ascens, a uns cursos especials de Tir i Armament i de guerra química; m’hi divertia força amb els experiments que fèiem quan començà la nostra ofensiva i vaig deixar-ho tot per incorporar-me de nou al meu estimat batalló i fer-m’hi càrrec de la companyia de metralladores. Com que el batalló no hagué d’intervenir directament a les operacions ja que ocupava unes posicions de flanc, aquells quinze dies es van caracteritzar per una tònica tranquil·la, contemplativa i anacorètica. Calmades les hostilitats, la superioritat em nomenà cap dels serveis Z de la brigada, de manera que ara formo part de l’Estat Major d’aquesta en qualitat d’expert en guerra química ¿qui m’ho hauria dit mai? Quan m’escrigueu tu o en Màrius, poseu aquesta adreça

Tinent Joan Sales, cap dels Serveis Z, 131 brigada
30 divisió, agrupació Nord, base 8, C. C. n. 11

De bona gana et descriuria la petita vall i el boniquíssim poble que en virtut del meu nou «destí» he vingut a habitar; et parlaria dels innombrables rosers de bosc que floreixen arran dels corriols, vora les fonts i els xaragalls o al peu de l’antiga esglesiola que, daurada pels segles i coronada per una senzilla espadanya, obre una portalada romànica a llevant i una altra de gòtica a migdia i té adossat el fossar vell, on creix un caos exuberant de gessaminers i bardisses. Hi ha, a més, una blanca ermita que en companyia d’un xipreret rumbeja al cim de l’espadat al peu del qual s’ajeu el poble.

Et descriuria així mateix els bancals d’alfals i de trepadella i els sembrats on creixen en nombre tan extraordinari les roselles que en comptes de verds es veuen vermells. Et parlaria encara de la bromerosa cascada per on s’aboca el riu que de nord a sud travessa aquesta vall; al peu de la cascada hi ha un gorg d’aigües verdes i transparents. Bosquets de roures joves, fullats de nou, arriben fins arran mateix de l’aigua; en aquests dies tebis de primavera és molt agradable de nedar-hi i de rebre a l’esquena la dutxa furient de la cascada. Com que l’exèrcit està menjat de polls, cosa inevitable al cap de prop de dos anys de guerra, m’hi banyo tant com puc i hi remullo una i mil vegades la roba blanca; tot inútil. De moment es nota una millora però al cap d’unes quantes hores la il·lustre espècie (il·lustre per la seva antiguitat, que supera la de la nostra) ja ha proliferat altra vegada.

De tot això et parlaria si valgués gaire la pena; però demà mateix ens en anem cap a altres terres i la meva descripció t’arribaria quan ja no seria al país descrit.

Durant aquells quinze dies que vaig ser de nou a la meva estimada companyia de metralladores, jo habitava al peu dels espadats que coronen la grossa serralada al nord d’aquesta petita vall, en una poètica cabana de carboner. Però ara ocupo una prosaica cambra d’hotel; d’un hotel moderníssim, ja que això era un punt d’estiueig d’una certa anomenada. La cambra és endreçadíssima, confortable; impecables les parets, asèptics els mobles i immaculades les robes de llit. Al vespre em fa remordiments de ficar-m’hi ¡amb tots els meus polls! Per acallar-los tant com puc m’hi fico tot despullat (els polls que infesten l’exèrcit són els de la roba, no els del cap ni els del cos), i després d’una darrera i desesperada dutxa. El finestral del meu dormitori dóna a una sèrie de jardins i horts escalonats en florides terrasses fins al peu mateix de la muntanya; des d’una pèrgola molt bonica que té l’hotel s’abraça d’un cop d’ull tota la vall. El que més hi crida l’atenció del tinent menjat de polls que arriba dels cims sense vegetació i només habitats pels corbs i les gralles, són aquests rosers pomposos que es troben pertot arreu del país; les joves camperoles es fan una obligació de cultivar-los. Produeixen unes roses tan vermelles, tan esplèndides, tan oloroses, que arriben a ser immorals. Els ocells a munions xerrotegen dins l’espès fullatge; de dia caderneres, verdums, pinsans, passerells i merles armen amb les seves veus tan vàries un guirigall com criatures a la sortida de l’escola; quan «l’ombra dis aubo s’alonga», per dir-ho amb Mistral (també ho podria dir amb Virgili i aleshores seria en llatí i encara faria més bonic), callen totes aquestes veus i només se sent la del rossinyol entre la remor de les fonts i xaragalls. Les campànules del jardí esperen la sonata rossinyolesca per cloure el calze i adormir-se en santa pau com unes bones minyones que són; i fins l’endemà, que el rossinyol les desvetllarà a trenc de dia amb la seva refiladissa matutina. Però ¿per què et parlo de tot això si demà ens en anirem i per tant deixarà d’existir?

Per cert aquesta pèrgola de l’hotel va ser l’escenari d’una conversa prou singular perquè valgui la pena que passi a la història. Ens hi estàvem una tarda uns quants oficials de l’Estat Major de la brigada prenent la fresca amb un senyor d’edat, parent dels propietaris de l’hotel, que hi passa temporada; sempre n’hi havia passat, segons sembla, en aquest temps de l’any i és home que no renunciaria per res del món a les seves rutines. De cop i volta l’artilleria pesada —i tan pesada— de l’enemic començà a bombardejar aquest poble; anaven caient obusos del quinze i mig, disparats per peces situades probablement a deu o quinze quilòmetres de distància. El bombardeig s’intensificava de més en més i anàvem sentint aquella remor que fan les cases que s’esfondren; alguns obusos esclataven al jardí. «Serà qüestió de baixar al soterrani» ­insinua un dels oficials. «Vagin, vagin, no facin compliments» diu el senyor d’edat. «Però i vostè ¿que no vol venir amb nosaltres?» «Oh, no; a mi no em volen cap mal; és a vostès que tiren ¿no veuen que jo sóc d’ells?» I es va quedar tan tranquil mirant-se des de la pèrgola amb una mena d’entendriment com els obusos petaven tot al voltant alçant trombes de pols i obrint cràters. Per sort no li va passar res i no li trauràs del cap que els enemics —nostres, però no seus— anaven amb molt de compte de no tocar-lo.

Un oficial d’Estat Major amb qui m’avinc força m’ha explicat que el cardenal Vidal i Barraquer i el canonge Cardó no han volgut saber res dels franquistes i s’estan a Suïssa exiliats: doblement exiliats, dels uns i dels altres. En sap notícies perquè és poc o molt parent del cardenal. Aquest és el primat de l’Església catalana en tant que arquebisbe de Tarragona, el doctor Cardó n’és la figura intel·lectual més representativa; amb ells és doncs com si fos tota la nostra Església que ha adoptat aquesta actitud. Penso en tu i la teva germana i la Maria i en tants catòlics que sobreposant-vos a la immensa confusió us heu sabut mantenir fidels a Catalunya a desgrat de tot i penso com mai que el desbordament anàrquic degué ser provocat per l’enemic. El catolicisme català no tenia res de «feixista» i és precisament per això que algú li atià la FAI; una Església catalana unida entorn del seu primat i condemnant l’alçament feixista, vet aquí que no li podia interessar de cap manera. Amb l’autonomia els catalans hauríem hagut d’exigir, com els bascos, la facultat de concertar concordats amb Roma a fi que no ens enviessin més bisbes forasters com el desventurat Irurita, l’únic que hi desentonava. Penso que l’enemic, si triomfés, continuaria perseguint la nostra Església i el seu primat a penes menys que la FAI ¿no ho havia fet ja la Dictadura? i ens ompliria el país d’irurites.

[Afegit el 1948: No és pas que ens preparéssim a utilitzar les armes químiques, però s’havia decidit de tenir-ho tot preparat per si l’enemic les utilitzava. Per això a cada brigada hi hagué des d’aleshores un «cap dels serveis Z», escollit entre els oficials amb experiència de la guerra que tinguessin alguns coneixements de química; la meva missió era sobretot entrenar els soldats en l’ús de la careta antigasos i explicar-los les principals varietats d’aquests, els seus símptomes i efectes i la manera de contrarestar-los.]