138

Barcelona, diumenge 17 de juliol de 1938

Estimat Màrius

És diumenge i està núvol; Barcelona sembla panteixar, faltada d’oxigen. La calor i la xafogor em recorden aquell altre diumenge de juliol de fa dos anys (els farà demà passat). ¡Què no hem hagut de veure des d’aleshores! Comprenc el teu estupor en rebre la meva carta; el mateix que vaig sentir jo. S. I. M. vol dir Servei d’Investigació Militar però no té res de militar: es bòfia pura. Quan el bòfia vingué a buscar-me en cotxe al front, no em digué pas que em detenia sinó simplement que tenia ordres de dur-me a Igualada. M’ho digué tan amable que vaig pensar que es tractava del Cos Jurídic; no feia gaire, en efecte, que se m’havia demanat altra vegada que m’hi incorporés, i precisament a Igualada (em sembla que t’ho havia escrit en una carta anterior si no em falla la memòria), però jo havia fet tots els possibles per continuar a la infanteria. Vaig suposar que m’hi volien incorporar per força (com altre temps a la «columna Durruti») i per bé que em feia poca gràcia ¿com podia pensar-me que la cosa era molt pitjor? En relació amb el Cos Jurídic, evidentment; només que se m’hi cridava, no pas en qualitat de jutge, sinó de reu.

A Igualada vaig començar a veure-hi un xic més clar quan em dugué en una habitació molt confortable, això sí, fins elegant i tot, però deixant-m’hi tancat amb pany i clau sense donar-me explicacions. Almenys hi havia una llibreria amb força llibres i no m’hi vaig ensopir. Pensava que tot plegat era un malentès i que ben aviat s’obriria la porta i l’agent del S. I. M. em donaria tota mena d’excuses: «Perdoni, ens pensàvem que venia detingut i ara sabem que ve en qualitat de tinent auditor». Res d’això: l’endemà em duia en el mateix cotxe cap a Barcelona, de dret a un calabós del S. I. M. i sempre sense explicacions de cap mena.

¿Vols creure —el món és un mocador— que el vaig compartir amb un vell patró de pesca de Llançà que no en coneix d’altres que la Mercè i l’Esperança? Ens hi vam estar tots dos durant quinze dies; el calabós era molt exigu, just perquè hi cabéssim estirats per terra. No hi havia catre ni mobles de cap mena; res més que el trespol de ciment, les quatre parets i una bombeta penjada al sostre, que estava encesa sempre i teníem prohibit d’apagar; tampoc no ho hauríem pogut fer ja que quedava massa alta. L’ensopiment i la gana —no ens donaven més que un plat de sopa per tot el dia— eren el nostre suplici, augmentat perquè al vell patró se li acudia precisament, quan la gana el burxava, de rememorar amb nostàlgia aquells arrossos de peix que en temps millors amenitzaven la seva vida de pescador. L’home era tota l’estampa d’un llop de mar de novel·la, alt i corpulent, la cara ampla amb uns ulls blaus molt vius i maliciosos, el cabell blanc, la barba també; que no és pas que en dugués sinó que li havia sortit amb les setmanes de no afaitar-se. Quan em digué que era de Llançà i que li deien, per antonomàsia, «el Patró», vaig recordar que l’Esperança me n’havia parlat moltes vegades. M’havia dit l’Esperança que aleshores que en Rubió i Tudurí publicà les seves Caceres a l’Àfrica equatorial on es parlava tant d’hipopòtams, el llibre fou molt llegit i comentat entre la colònia d’estiuejants de Llançà; per atzar el municipi acabava de dictar unes ordenances prohibint tenir porcs dins el recinte de la vila i «el Patró» precisament en criava un. Quan hi anà l’agutzil per comminar-lo a complir les ordres, el rebé indignadíssim: «¿Que no sóc a casa meva? ¿És que no hi puc criar el que vulgui? Doncs si em donés la gana de criar-hi un pipòtam ¿què?»

Aquest era l’home que els designis, sempre inescrutables, de la Providència m’havien reservat com a company de masmorra. M’explicà que l’hi havien tancat perquè no havia denunciat el seu fill, emboscat en comptes de presentar-se a la caixa de recluta; jo no sabia encara els motius pels quals m’hi tancaven a mi i ho vaig trobar increïble: «No pot ser» li deia, «les lleis han eximit sempre els ascendents i descendents, els germans i els cònjuges de l’obligació de denunciar els delictes». Així m’ho havien ensenyat a la facultat de Dret i ignorava que hagués sortit un decret, d’inspiració comunista, derogant aquesta exempció que formava part de la nostra mentalitat jurídica des dels temps dels romans.

Per fi ens van treure del calabós per dur-nos al presidi de Montjuïc i afigura’t la meva sorpresa quan veig, sortit d’un altre calabós, el meu germà Francesc; només era comparable a la seva: «¿Tu també?» «¿Tens cap idea de per què ens fan això?» «¡Ni la més remota!» Resulta que l’havien tingut al calabós quinze dies com jo però tot sol i a les fosques. «¿I no t’avorries?» «Feia càlculs mentals; el temps m’ha passat de pressa.» Això et demostrarà que no hi ha com les ciències exactes per anar pel món tal com el món s’està posant i que la tan vantada sang freda dels tinents d’infanteria no és res en comparació de la dels d’Estat Major ja que confesso que jo m’hi posava neguitós i els dies se m’hi feien interminables. A Montjuïc vam trobar el pare i el germà gran i fins un cunyat nostre, un enginyer berlinès que vingué a Barcelona poc abans de la guerra fugint dels nazis i aquí conegué la nostra germana. Els germans petits, segons vam saber, eren en un camp de concentració on reclouen els refractaris al servei militar; si el gran no era amb ells sinó a Montjuïc és perquè l’havien declarat inútil a causa d’una antiga lesió tuberculosa. Amb en Francesc i jo quedava completada la nòmina masculina de la família, inclòs, perquè no hi faltés absolutament ningú, el cunyat estranger; encara bo que el decret del govern no preveu l’empresonament de dones i tot. Haurien pogut tancar la nostra mare, la nostra germana i les nostres dones, potser fins i tot la meva filla ¿per què no? i no ho han fet ¿de què ens queixem doncs? Mira que ja són ganes de queixar-se perquè sí; doncs mira que si ens queixem ara, quan només en coneixem els delicats preludis, ¿què farem quan tindrem de debò la dictadura del proletariat, els plans quinquennals i totes les delícies que ens promet aquesta «avantguarda del progrés» que és el partit comunista dirigit per la Pasionaria i secundat pel doctor Negrín?

El que vaig veure a Montjuïc seria massa llarg de contar; hauria volgut aprofitar-ho per saludar els presoners de guerra. N’hi ha sobretot moltíssims de Terol, oficials valents i dignes a qui de bona gana hauria anat a dir que per més adversaris que siguem em mereixen tots els respectes; però els tenen a part i està prohibit de parlar-hi.

No és sols la nostra detenció, la dels acusats de no haver denunciat fills o germans, que és «monstruosa» com tu dius; ho és també la dels meus germans petits i la de tots els qui es troben en les seves circumstàncies. Recordo com si fos ara la seva indignació quan en vigílies del 19 de juliol de 1936 arribà a Barcelona la primera notícia del «pronunciamiento» de l’exèrcit colonial; si no s’hagués produït després el desbordament anarquista, si els governants, en comptes de dissoldre els regiments lleials que eren la majoria, els haguessin utilitzats per reprimir la revolta anarquista com s’havia fet amb la feixista —totes dues eren en el fons el mateix—, els meus germans haurien estat al costat del govern de Catalunya i no hauria ni calgut que cridessin les seves lleves perquè s’incorporessin a files: haurien volat a fer-ho voluntàriament. Tot Catalunya s’hauria trobat altra vegada «espantosament unida» com aleshores de la guerra dels Segadors i com aleshores de la Solidaritat.

Si es vol perseguir els responsables que hi hagi tants refractaris al servei militar, que busquin els autors d’aquell decret de dissolució de l’Exèrcit de la República i els culpables que els anarquistes s’apoderessin de les armes dels regiments sublevats un cop vençuts per la guàrdia d’assalt de la Generalitat; que busquin sobretot els qui durant tants mesos es van dedicar a l’incendi, a la destrucció, a l’assassinat i al pillatge obeint la consigna que el caníbal Garcia Oliver havia llançat per la ràdio: «¡Matad! ¡Destruid! ¡Incendiad!» Són els causants d’això que caldria processar i jutjar, no pas els pobres refractaris que no en són més que una conseqüència i en definitiva unes víctimes més.

Probablement pujarem a Puig d’Olena el dissabte dia 30 i us ho acabaré d’explicar tot de viva veu; demà ens en anem a Peralada per passar-hi una setmana.

.

[Afegit el 1948: Al presidi de Montjuïc, superpoblat, es passava fam; ens donaven tres cops al dia un plat de sopa aigualida que era poc més que una entelèquia. Els fumadors coneixíem a més el suplici de la falta de tabac. Els presos havien de jeure, amuntegats, per terra, sense catre ni jaç de cap mena; almenys, com que era l’estiu, no passàvem fred. Era ple de gent tan innocent com nosaltres, com és ara sacerdots sense altre delicte que ser-ho; ja no els assassinaven d’ençà dels «fets de maig» però els detenien sota pretext de «protegir-los». Una nit que l’aviació feixista bombardejava el port van caure dues bombes sobre un dels murs i una colla de presos ho aprofità per fugar-se per la bretxa oberta. Això determinà des d’aleshores una vigilància més rigorosa, sobretot durant les nits de bombardeig. El meu germà Francesc i jo anàvem de sorpresa en sorpresa; únics «republicans» de tota la família com érem, no sospitàvem des del front aquests aspectes del «nou ordre» establert pel govern Negrín i si algú ens ho hagués explicat ho hauríem cregut calúmnies o almenys exageracions. Fins als «fets de maig» de 1937 les atrocitats havien anat a càrrec dels «incontrolats» i vet aquí que ara era el mateix govern qui les organitzava sistemàticament: a Montjuïc la mortalitat per fam o malaltia era esgarrifosa, sobretot entre els vells.]