139

Peralada, dilluns 1 d’agost de 1938

Estimat Màrius:

M’estic a Peralada, amb permís del tribunal militar de qui depenc com a processat, i m’ho passo de primera amb les dues Nuris. La petita tingué unes angines però ja està bona; pots comptar que no em deixa de petja. Som inseparables. És amb ella que voltem pel poble i els seus encontorns. La casa on nasqué Muntaner conserva tan poc el seu aspecte primitiu que el bo d’en Muntaner ni la coneixeria; el mateix li passa al palau dels Rocabertí. És un edifici del Renaixement que seria boniquíssim si en el segle passat no li haguessin volgut donar un aire medieval i defensiu que no li escau. La fatxada, intacta, conserva el seu aire italià; sobre la portalada el viatger curiós pot veure encara les armes d’aquella antiga família (els «rocs» heràldics) picades a cops de martell; l’ultratge, segons expliquen encara al poble, fou imposat per Felip V. En el segle passat vingué a retirar-s’hi un conco de la família; diuen que havia sofert un desengany amorós a París. El palau estava molt abandonat i ell el reconstruí —per desgràcia a la manera, que aleshores feia furor, de Violet-leDuc—; també és ell qui plantà el parc que ara el volta. Aquest home era estimadíssim a la vila, on encara recorden amb veneració «el senyor comte», com li diuen. No gaudeix pas de la mateixa estimació, ben al contrari, «el Mateu dels ferros» —que és també com ho diu la gent—, que comprà el palau per seixanta mil duros. La Generalitat ha tingut el bon gust de prendre’l de les seves mans plebees i convertir-lo en museu; tot s’hi conserva perfectament i dóna bo de visitar-lo. L’ideal seria que un dia o altre tornés a ser d’un autèntic Rocabertí; no sé pas si en queda cap. Prenent-se tan a la valenta el seu desengany amorós, «el senyor comte» va deixar perdre un llinatge dels més gloriosos i més fidels a Catalunya.

A Peralada he trobat una edició que deu ser la prínceps del Teatro crítico del Padre Feijóo ja que és del 1737. L’estic llegint; potser no ho hauria fet mai en una edició moderna, però amb aquesta em fa gràcia. Sembla que em trobi en aquell temps; el llibre d’altra banda es llegeix bé, és curiós i molt simpàtic.

En la teva darrera em dius per cert que et cridà l’atenció en una de les meves anteriors la referència a Vicenç Garcia i em demanes «si es tracta del cèlebre rector de Vallfogona», de qui, afegeixes, «no sé a penes res». Posats a parlar del Padre Feijóo ¿per què no fer-ho doncs de Vicenç Garcia, que és nostre? Ja que el tribunal militar, ben contra la meva voluntat, em manté tan lluny del front, bé haig de matar les hores d’una o altra manera; tot ajuda a distreure’s. Has de saber que juntament amb la prínceps del Teatro crítico i altres edicions del segle xviii, he trobat la que del rector de Vallfogona van fer a començos d’aquell segle els acadèmics de la dels Desconfiats (nom que m’agrada molt més que no pas el de Bones Lletres ¿per què no l’hi deixaven?); imagino que tot això formava part de la biblioteca d’un hisendat català illustré de l’època. Que era hisendat ho dedueixo perquè ho trobo a les golfes d’una gran casa de pagès; que era català, perquè hi tenia el rector de Vallfogona, i que era illustré ho sospito, no pas perquè jo sigui un Sherlock Holmes, sinó perquè hi ha les tragèdies de Voltaire, ben il·legibles per cert ¿vols creure que llegeixo més de gust el «cèlebre rector» com tu l’anomenes? El Voltaire de les tragèdies és increïblement monòton, seriós, emfàtic ¡no hi ha qui el resisteixi! mentre el nostre desconcertant Vicenç Garcia era ben capaç d’escriure versos tan delicats com aquells que amb justícia recorda Ferran Soldevila:

No és menester que em digau
de qui sou, mes alegries,
que bé es coneix que sou mies
ab lo poc temps que durau,

si bé ha tingut la mala sort de no sobreviure en la memòria popular més que per altres d’un to molt diferent i per anècdotes d’un gust igualment discutible. Per cert l’Alfons Maseres, que és de Sant Jaume dels Domenys, en coneix per tradició familiar una que no he vist mai esmentada. El forner de Vallfogona tenia la dona maca i com que un tal Patau li buscava les pessigolles s’emboscà amb un trabuc vora la riera per on l’altre havia de passar, però el rector envià a temps un avís al desprevingut tenòrio:

Si apetiu pa tou, Patau,
del que pasta la fornera,
no passeu per la riera
perquè, si hi passau, petau.

Les seves composicions corrien en fulls manuscrits copiats i recopiats per mil mans diferents i no es van aplegar en volum fins molts anys després de la seva mort. Els acadèmics de Barcelona no en van fer de cap manera una edició «crítica» i tinc la convicció que el text és ple d’er­rades i de corrupcions. Hi ha, com és ara, un sonet que comença:

O tu, que de Cervera a Barcelona
en rossí o a taló passes ta via,
no l’acabis sens veure el bon Garcia,
molt reverend rector de Vallfogona…

Això no té cap sentit ja que Vallfogona cau molt prop de Cervera; per mi que el rector havia escrit:

Tu que a Cervera des de Barcelona

i els «Desconfiats», que com a bons barcelonins no devien tenir cap idea d’on queia Vallfogona de Riucorb ni amb prou feines Cervera, ho van esmenar. En un altre sonet imprimeixen «tregües», castellanisme inversemblant en un rector de poble de començos del xvii que havia de veure a cada pas com el batlle «prenia treves» als que es barallaven; un segle després, quan el costum de «prendre treves» ja s’havia perdut, els «Desconfiats» devien trobar antiquada aquesta paraula. El sonet en qüestió, esmenat d’aquesta errada i alguna altra d’evident, no és pas tan inferior com això als que sobre el mateix tema, ben frívol per cert, escriviren altres poetes de l’època barroca molt més famosos que el nostre. Si se’n restablís i depurés el llenguatge amb la deguda discreció, aquest i algun altre dels sonets de Vicenç Garcia podrien representar ben dignament el segle xvii a les nostres antologies, com el xvi hi faria bona figura amb alguna cançó de Pere Serafí:

Bella, de vós sóc amorós;
      ja fósseu mia.

El saviàs d’en Josep M. Capdevila s’ha estimat més ignorar aquests dos poetes a les Cent millors poesies líriques, on salta del xv al xix. Se n’excusa en el pròleg afirmant que el xvi, el xvii i el xviii «foren estèrils». Donada la difusió que ha tingut la seva antologia, haurà contribuït moltíssim a arrelar la falsa idea que durant tres-cents anys no hi havia hagut poesia catalana. ¡Fa escruixir el que això significaria si fos cert! N’hi hagué a borbollons; Pere Serafí creia viure en una mena de «segle d’or» de «l’alta poesia» a Barcelona i Vicenç Garcia ens pinta les Muses no donant l’abast a coronar de llorers tantíssim poeta català:

Plantant llorers vora les cristal·lines
limfes que foren del Pegàs unglades
s’estaven una d’estes matinades
les Muses fetes unes clavellines.

Veu-les Apol·lo i com ja les divines
colors d’aquelles cares delicades
mostrassen clarament quant fatigades
restaven de plantar les pobres nines

dar-los volgué entenent que s’ofenia
de trobar-les a totes tan distretes
dels oficis tocants a ses persones

i per disculpa li digué Talia:
—Ja són tants los qui avui fan de poetes
que ens faltaran llorers per les corones.

Sembla doncs que se’n pot concloure que de poetes catalans n’hi ha hagut a totes les èpoques moltíssims; n’hi ha hagut sempre a gavadals. En aquest ram no ha estat mai la quantitat allò que falla.

Demà deixarem Peralada per anar-nos-en a Sant Pol de Mar. No sé quan podrem pujar al sanatori; procuraré que sigui ben aviat, perquè, sinó, vindrà que les meves «vacances» s’acabaran.