140

Mas del Morer (Sant Pol de Mar), dilluns 15 d’agost de 1938

Estimats Màrius i Mercè:

Ben poques coses tinc a dir-vos. Continuo en la mateixa situació d’espera: processat i en llibertat provisional. M’abandono al dolce far niente amb la consciència tranquil·la, ja que no sóc pas jo que m’he buscat una situació tan absurda i tan còmoda. Feia molts anys que no disfrutava d’unes vacances tan llargues; d’ençà dels quinze, quan, per darrera vegada, abans de començar la carrera de Dret, vaig estar-me tot un estiu a Vallclara com sempre havia fet de criatura. Bé és veritat que una bona part d’aquestes d’ara, tot un mes, les vaig haver de passar entre el calabós i el presidi.

Els matins faig llenya, les tardes ens en anem a nedar. Quan no faig ni una cosa ni l’altra, llegeixo una història de Grècia en molts volums que he trobat a les golfes d’aquest mas, on no sé pas què hi feia. Ara estic a les guerres mèdiques i confio arribar aviat a les apotecàriques.

Els vespres, quan posem la nena al llit, és l’hora dels contes. No s’adormiria sense haver-me’n sentit a explicar algun «de ben llarg».

Hem posat afecte en aquest poble tan blanc, tan polit; no sé si és influència d’aquesta història trobada a les golfes però pertot em sembla veure un aire hel·lènic. Potser hi sobren certs jardins massa frondosos, que trenquen la suavitat del paisatge natural; però són una excepció. El terreny té un aire antic, usat; avança cap al mar en muntanyoles arrodonides pel pas de milions d’anys i hi descendeix sense violència, formant unes platges espaioses. La major part d’aquestes muntanyoles són conreades; hi creixen olivars i vinyes entre petits bosquets de pins marítims. Entre les muntanyoles hi ha amples comes i com que al fons d’aquestes sol haver-hi aigua viva els pagesos hi mantenen unes hortes ufanoses. El «nostre» mas és al fons d’una d’aquestes comes, voltat de bancals de mongeteres, blat de moro, patateres i arbres fruiters. Sovint, amb la Nuri gran, fem fantàstics projectes, d’aquells que invariablement comencen: «Quan s’haurà acabat la guerra…» Ara ens fa l’efecte que, acabada la guerra, ens agradaria viure a Sant Pol ¡ens agradaria viure a tants llocs! A tots aquells que un dia o altre ens han acollit com un oasi enmig de la nostra atribolada existència.

En aquest oasi de pau que és Sant Pol oblidem com uns egoistes l’època agitada que ens ha tocat de viure. Com que, de tota manera, fem escapades a Barcelona deixant la nena a Sant Pol amb els seus avis, vet aquí que ens hi trobàvem el dia del comiat a les «brigades internacionals». Hi vam anar potser més que res per tafaneria; els «internacionals» desfilaven amb les seves banderes i marcant el pas pel mig de la Diagonal i a banda i banda una multitud atapeïda els aplaudia; les noies els llançaven flors a grapades. Tot plegat semblava massa preparat perquè fos ben bé espontani i fins en un cert moment vaig tenir una estranya al·lucinació: veia la mateixa multitud, les mateixes noies, les mateixes flors però uns altres —els «altres»— que desfilaven. No se n’anaven sinó al contrari: venien. ¡Déu vulgui que Catalunya no hagi de viure mai tal vergonya!

Vet aquí doncs que ja són fora aquestes famoses «brigades internacionals» i la guerra continua com si tal cosa, bona prova que no ens feien cap falta. Recordo, quan començaven a venir, fa dos anys, el fàstic que em feien les seves banderes discordants, totes estranyes a la causa de Catalunya, totes renyides a mort entre elles. N’hi havia una de negra amb una calavera i unes tíbies que és com si la veiés; devia ser, suposo, anarquista. Anarquistes i comunistes, stalinistes i trotsquistes, gent que entre ells s’haurien tret el fetge, d’Itàlia, de França, d’Alemanya, d’Anglaterra, dels Estats Units i de qui sap on, tot el que hi ha de més esqueixat i de més olla a cada país, anaven compareixent a la Rambla com a cal sogre. I jo pensava que Catalunya ja no podia haver caigut més avall; ja era com una casa de putes on tots els perdularis i tots els pinxos, el milloret de cada família, poden entrar i sortir sempre que els dóna la gana.

En fi, ja se n’han anat. Bon vent i barca nova.