157

París, 15 de juliol de 1939

Estimada Mercè:

Vam rebre fa una setmana la vostra carta (teva i d’en Màrius); la primera que rebem al cap de tant de temps.

Només que de veure les vostres cal·ligrafies hem tingut un sobresalt d’alegria. L’hem llegida amb avidesa.

Compartim els sentiments religiosos que expresses amb tanta delicadesa. La creença en una vida futura és cada vegada més forta en nosaltres ¿en quina altra podríem creure? ¿En aquesta?

Que cada u sigui fidel a la religió de la seva infantesa; «ja fa prou qui als seus retira». Bé hem de confiar que Déu dóna a cada u la religió que li cal, de manera que en un cert sentit totes deuen ser veritables.

Comprenem molt bé les al·legories i metàfores de què us serviu i l’admirable francès, d’una claredat meridiana, amb què les expresseu. És ben bé «clar i francès» com diem a casa nostra. Nosaltres també caldrà que exercitem els nostres talents metaforístics —i el nostre francès—; vet aquí un segle que deurà ser dels més lírics de la història a força d’haver-se d’expressar en metàfores i al·legories.

Llegim molt poc; el nostre poeta predilecte és un tal Tomar, jove i desconegut, que segons sembla viu en un sanatori de muntanya i dedica melangioses cançons a una tal Mahalta. Tinc els seus versos per un atzar feliç: durant les meves vacances (forçoses) al Midi, vaig trobar per pura casualitat madame Sällès ¿potser la recordeu? precisament a Seta, pàtria il·lustre de l’universal Paul Valéry, i duia el manuscrit a ¡l’única maleta que no li havien robat! Heu de saber en efecte que en el seu darrer viatge, força accidentat per cert, que hagué de fer amb la seva filla i sense el seu marit, havent-se quedat adormida en un vagó, que ho era tot excepte un «sleeping-car» i estava atapeïdíssim d’altres viatgers en les mateixes circumstàncies que ella, uns gitanos li van volatilitzar totes les maletes excepte aquesta. Què hi farem. Totes les nostres penes no fossin més que això. Tenim, doncs, els versos del poeta Tomar i hi trobem un gran consol perquè és un poeta cristianíssim sense saber-ho ¡i la llengua dels seus versos ens és ara tan enyorada! Sap evocar coses llunyanes, quasi difuntes, i records d’aquells tan estranys, mig records i mig somnis, a la vegada tan esborradissos i tan intensos, com els que cada u guarda de la seva infantesa més remota. Sabem de memòria molts dels seus poemes, sobretot un que s’intitula Des yeux dans un rétable ¿el coneixeu?

Estem molt abassegats per les nostres classes; les donem en una escola d’Orly, a la «banlieue» de París, i tenim quinze alumnes cada un. Jo dono les de química i astronomia i les haig de preparar bé, amb experiments i observacions. Si us haig de ser franc no m’ha agradat mai de donar classes, però necessitat és llei. Els experiments de química em prenen molt de temps perquè els haig de fer primer tot sol a fi d’estar segur que sortiran bé davant dels alumnes. Val a dir que tant l’astronomia com la química són d’allò més instructives i recreatives; la química, sobretot, resulta divertidíssima si es té sentit de l’humor.

La Nuri per la seva banda en dóna d’història i geografia. Sortosament ara s’atansen les vacances i potser les podrem aprofitar per fer algun «beau voyage». Potser ens arribaríem a Escandinàvia; tenim entès que no cau gaire lluny, pujant a mà dreta. La petita, que ens escolta quan fem projectes, ens incita a no parar fins al pol nord, del qual segons sembla té excel·lents referències: «I si no voleu anar al pol nord» ens diu, «anem a l’Àfrica a veure els antropòfags». L’atreuen molt els antropòfags. A mi no gaire; és que n’he hagut de veure massa, i de la vora, al llarg dels tres darrers anys de la meva negra vida.

Potser fet i fet no ens mourem de París, on hi ha tanta cosa a visitar; avui comença la canícula i per ara no trobem pas que hi faci menys calor que la normal de Barcelona per aquest temps però és suportable.

Com a notícia curiosa, sapigueu que em van ascendir a comandant a darrera hora, com si diguéssim «in extremis»; bé és veritat que, donades les nostres vicissituds, resultarà un ascens purament platònic. Si fos anglès, però no ho sóc (i potser, en les meves actuals circumstàncies, és llàstima), ja fóra per sempre més «the major Sales». Diu que un amic de Bernard Shaw se’n burlava perquè aquest, a la guerra, no havia passat de capità mentre ell era major, però Bernard Shaw trobà la resposta: «Sempre s’ha parlat dels grans capitans i mai dels grans majors de la història».