158
París, 21 d’agost de 1939
Estimats amics Mercè, Esperança i Màrius:
Acabem de rebre la vostra segona carta amb la fotografia de tots tres i ara us escric amb ella a la vista per fer-me la il·lusió que us parlo. Veig que en Màrius torna a dur bigoti; és curiós, el seu bigoti m’inspira ara aquella tendresa que sentim per la flora del país natal. Tots dos feu bona cara, si bé una mica pàl·lids; potser la culpa és de l’Esperança que al vostre costat es veu tan emmorenida pel sol de les muntanyes i de les platges.
Ara us respondré a cada un separadament:
Mercè ¡com m’agrada retrobar-te la mateixa de sempre! Enyoro aquelles cartes tan llargues que m’escrivies, però en aquestes d’ara, tan concentrades i per avió, també t’hi retrobo. Jo encara em sento força exòtic entre la boira de París però ja m’ha desaparegut, per fi, la intensa morenor que duia de tantes intempèries i que em delatava massa als ulls dels gendarmes; més que morenor era pàtina. És sobretot la boira la que, empal·lidint-me, m’ha tornat els meus colors naturals. Ara que em trobo tan lluny sento uns grans remordiments de totes les vegades que no vaig ser amb tu tan amable com mereixies; la consciència m’acusa sobretot d’haver-te fet enrabiar una vegada fument-me de l’Empordà i de les sardanes. «Mea maxima culpa.» Aquí hem anat a veure l’Arlesiana ¿vols creure que ens queien unes llàgrimes com cigrons? ¡I això que no passa ben bé a Estònia sinó només a Provença! La nostra vida, per la resta, és monòtona però tranquil·la; cada dia baixo amb la petita al jardí a veure els capolls que han fet unes erugues. Per a ella és una cosa apassionant. Vet aquí que aquestes erugues hauran arrossegat una existència ben ensopida durant mesos o potser anys; s’hauran tancat al capoll per passar-hi llargues setmanes; al capdavall realitzaran el seu somni suprem ¡tindran ales i coneixeran l’amor! Però aleshores no viuran més que algunes hores. Tot això, naturalment, ho he après d’ençà que dono classes de tot; ho porta un llibre de text molt maco, que fins hi ha papallones pintades. No deixa de sorprendre’m la seva manera de comportar-se; «mai no m’hauria esperat d’elles semblant conducta» per dir-ho amb paraules de Dostoievski. Trobo que és com si fessin al revés de nosaltres: comencen per la vellesa i acaben per la joventut, però aquella els dura anys i aquesta hores. Moren d’un excés de joventut i d’eufòria després d’haver-se arrossegat mesos o anys com unes velles decrèpites ¿qui entendrà mai la natura? Només el Pare que l’engendrà.
Màrius: ets un malvat de burlar-te de la meva química; la meva, al capdavall, és una química com tantes i potser oblides que he estat cap dels serveis Z d’una brigada d’infanteria. I si et digués que faig uns experiments com un toro ¿què? És en tot cas una química que m’ha procurat moments divertidíssims, com és ara quan el flascó on preparava l’hidrogen em va fer un pet com una gla. A propòsit ¿podries dir-me com s’obté el clor? M’ho havien ensenyat als cursos Z i era precisament una de les lliçons més elementals, el clor essent històricament el primer dels gasos utilitzats a la guerra, però no sé com diastres m’ha fugit del cap i ara no ho trobo a cap llibre dels que tinc a mà. M’agrada molt de saber que tradueixes coses de Shelley i espero amb impaciència aquest «volum » de versos teus de què la Mercè em parla deixant-me tot intrigat ¿tants n’has escrit en tan pocs mesos? Com hauràs vist per l’encapçalament de la carta no ens hem mogut de París en tota la canícula; París és ple de coses dignes de ser vistes. Ahir vam anar al Palais de la Découverte ¡no hi enteníem ni borrall! L’abisme de la meva ignorància de vegades m’esglaia. Ens vam limitar a les sales d’astronomia, on hi havia fotografies impressionants; sobretot de nebuloses espirals. Veig que ara alguns astrònoms tornen a suposar que es tracta d’altres tants universos, tan grans com la nostra Via Làctia i totalment externs a ella; ens en separarien unes distàncies inconcebibles. Tot això ja s’havia dit en el segle xviii però després, al llarg del positivista xix, semblà una exageració inadmissible. Si és així, si totes aquestes nebuloses que calen telescopis tan potents per arribar-les a entreveure són altres tantes Vies Làcties, fa esborronar la grandària de l’univers; de fet ens és tan impossible d’imaginar-lo finit com infinit. I ¿si no fos ni una ni altra cosa? Però ¿quina altra possibilitat hi ha? 
Després, sortint de les d’astronomia, ni cal dir que vam passar de llarg per les sales de física, que no hi hauríem entès res, i així mateix per la d’invents útils, que no m’han encuriosit mai; s’hi exhibia això que en diuen televisió, que pel que veig vindrà a ser com una mena de cine a domicili. Prou bèstia que era ja el cine, ja no mancarà sinó que te’l serveixin a domicili com l’aigua, el gas i l’electricitat.
Em preguntes pel Louvre i em dius que «li doni molts records». És clar que hi hem anat; i no una, sinó moltes vegades. És tan gran; per fer-se’n una vaga idea caldria anar-hi cada dia durant tot un any. És el primer gran museu que veiem; el del Prado, quan vam ser a Madrid —la Nuri primer, jo després—, estava tancat i barrat a causa de la guerra. Doncs si et digués que més aviat ens deixa com estabornits… Arribem a sospitar si els museus, com també les antologies, no són sinó una mena de cementiris ¿és perquè un dia ens enterrin en un museu o en una antologia que pintem quadros o escrivim versos? ¿És això la «glòria»? Pobra «glòria» dels homes… Recorrent les sales del Louvre em tornava a la memòria per contrast el tronadíssim museu de Barcelona de quan jo era petit, que era al parc de la Ciutadella i per això hi anàvem sovint; el nostre pare ens hi duia després de l’obligada visita a l’elefant i als lleons. Aleshores el que més hi havia eren «quadros d’història» de pintors catalans del segle passat premiats amb «medalles d’or» ¿on deuen haver anat a parar? Suposo que els devien amagar púdicament als soterranis quan s’organitzà el nou Museu, entendridors «quadros d’història» que en el seu temps devien semblar el «dernier cri» de l’art més modern i que ara trobem tan cursis i més que res tan espantosament mal pintats. N’hi havia un —el recordo com si fos ara— que s’intitulava no pas menys que El rei Pere el Cerimoniós dirigint-se a la vall d’Aran per confirmar-li el privilegi de la Querimònia. Jo no sabia què diastres podia ser això de la Querimònia però el nom em feia efecte; quan anys després, a història del Dret, me la vaig tornar a trobar, em procurà aquella alegria melangiosa de les coses que ens revénen del fons d’una infància evaporada.
Esperança: us agraeixo molt els vostres mots i espero que algun dia m’escriureu més llarg. Jo també ho faré.