163

(Carta de la Nuri)

San Pedro de Macorís, 21 de febrer de 1940

Estimats amics:

Si vèieu els ulls de la gent d’aquí comprendríeu el «miracle grec». Em van astorar des del primer dia i continuen astorant-me. M’obsessionen perquè em fan sentir, més que tota altra cosa, el meu allunyament. Són tot el contrari dels de la Mahalta:

Jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l’ombra de les teves paraules.

Són uns ulls d’una negror sense esguard, sense fondària, sense plans ni ombres, simplement buits. Donen una mena de vertigen. I ganes de fugir ¡de fugir fins a les cales del cap de Creus! Allà l’aigua és freda, transparent; el fons encantat envia taques tremoloses i de tots colors a la superfície; l’ombra dels núvols hi rellisca. El mar Caribe no té transparència. A un metre de la costa ja no es veu el fons. És d’un blau-gris espès, que no es confon mai amb el cel. És calent i ple de taurons.