36

Barcelona, diumenge 3 de gener de 1937

Estimada Mercè:

Tens tota la raó de protestar contra la interpretació que jo donava a aquella frase teva: «Aquest no és el meu Nadal». T’explicaré per què l’havia interpretada tan malament.

Precisament aquell mateix matí jo havia vist la R. —una bona noia, d’altra banda— i m’havia dit que a casa seva no havien volgut celebrar el Nadal «com sigui que sense festa religiosa no és Nadal i a més perquè els nens experimentin les conseqüències del que passa». No li vaig replicar; no m’agrada discutir quan sé que l’altre ni m’entendria, però em sentia revoltat. Pobres criatures a qui en comptes de parlar-los del Nen Jesús que va néixer en un pessebre se’ls parla de política i de guerra civil com si Déu hagués deixat d’existir pel sol fet que a Barcelona hi ha hagut una revolució… La teva frase plovia, doncs, sobre mullat; ara ja comprenc que tu volies dir tota una altra cosa. Perdona’m.

Et prens massa de debò el meu ofici de professor de gramàtica. Em vaig presentar al concurs, deu fer cinc anys si no m’erro (i per cert hi vaig guanyar el primer lloc, a compartir amb l’Alba), amb la idea que fóra una manera en definitiva força honorable, digui el que digui en Màrius, de guanyar-me la vida mentre cursava la carrera de lleis. És, doncs, per a mi una ocupació accidental que espero poder deixar aviat per sempre; hauria volgut deixar-la per anar-me’n a fer de notari de poble (si tant és que tenia la sort de guanyar unes oposicions) i ves per on me n’aniré a fer, de moment, no de notari, sinó d’oficial d’infanteria; és ben bé que l’home proposa i Déu disposa. Sempre t’he dit, sinó que no em vols creure, que les teves despreocupacions en matèria de sintaxi, de lèxic i sobretot d’ortografia em semblaven tan delicioses com la sal i el pebre en una bona amanida i que de bon grat donaria deu dels meus 98 anys de vida a canvi del do de fer faltes de gramàtica amb tanta gràcia. Però amb en Màrius és diferent; ell és home i fins s’ha deixat el bigoti. Amb ell seré implacable. Precisament perquè els seus versos m’agraden voldria que fossin irreprotxables a fi que m’agradessin més encara. Irreprotxables des de tots els punts de vista ¡res de fer rimar oo obertes amb oo tancades!

Em dius que tant tu com en Màrius voteu pel meu ingrés a Estat Català. Precisament ahir a la tarda em vingué a veure un dels nostres antics camarades de quan érem comunistes, en Llibert Estartús, i li vaig parlar dels nostres dubtes. Jo esperava que l’escandalitzaria que se’ns hagués ocorregut ni per un moment la idea de fer-nos d’un partit nacionalista; es va limitar a brandar el cap i a dir-me «amb tota sinceritat» que no creia gaire en partits per més que continués en el de sempre (actualment refós en el Socialista Unificat) per fidelitat «i potser per inèrcia». En cap partit, afegí, no es troba mai aquell ideal que un busca ja que la realitat, que és bruta, els contamina. «D’altra banda» digué encara, «et vull parlar amb el cor a la mà ja que amb tu i la Nuri ens coneixem de tants anys i havíem actuat junts en tantes ocasions com bons camarades: allò que ara hi ha de més urgent a Catalunya és impedir que hi vinguin més murcians». Li vaig recordar que precisament en els nostres bons temps del Partit Comunista Català jo havia dit una vegada que si no es controlava la immigració no seria possible aconseguir salaris alts per als obrers catalans ja que es trobaven amb la competència d’una mà d’obra forastera més barata; com que la immigració feia baixar els salaris en virtut de la llei de l’oferta i la demanda, resultava que els més qualificats dels nostres obrers emigraven a aquells països que podien mantenir salaris alts gràcies precisament al control de la immigració, de manera que el resultat del fet que Catalunya no la controlés és que perdíem obrers qualificats del país mentre aquest s’omplia de manobres sense qualificació i estranys a l’àmbit català. Aleshores ell havia estat un més a indignar-se contra el meu punt de vista considerant-lo gairebé «racista» ¿com és, doncs, que havia canviat tant?

—Fa uns dies, m’explicà, vaig sentir uns nens que jugaven en castellà pel carrer; encara no m’hi havia trobat mai. Els nens nascuts a Barcelona eren catalans per molt immigrants que fossin els seus pares; si no ha de ser així, és que ja no es tracta d’una immigració sinó d’una invasió.

—En altre temps, vaig fer, a Múrcia es parlava «lo pus vell catalanesc del món» segons Muntaner se’n porta testimoni ¿qui sap si, més que no pas impedir que vinguin, no fóra bo de considerar el seu país com formant part de l’àrea catalana?

—Això seria imperialisme, protestà l’Estartús; l’única solució correcta, creu-me, és que no en vinguin més. Si no es pren d’una vegada per totes una mesura radical, no encarrilarem mai la revolució cap a res de positiu. Seran estèrils tots els esforços que faci el poble català: sempre tindrem una lerruixada o una faiada per esguerrar-ho tot.

Tornant a la teva carta, penso com en Màrius que el demà, suposant (com tenim el deure de suposar-ho) que guanyem aquesta guerra, serà de dos partits: el socialista i el nacionalista. De tots dos si s’entenen o d’un dels dos en cas contrari; tant de bo s’entenguessin i evitessin ja des d’ara una rivalitat que seria funesta ja que potser costaria un altre riu de sang. Tots dos tenen un mateix enemic i això els ha d’unir; què dic, un enemic; en tenen dos: a l’exterior l’Exèrcit espanyol que vol acabar amb Catalunya, a l’interior l’anarquia. D’altra banda un retorn al passat és impossible; és simplement absurd. Tot ha estat capgirat d’ençà del 19 de juliol. Si la burgesia vol representar encara algun paper polític —i tant de bo ho volgués ja que necessitem de tothom— s’hauria de llançar en cos i ànima a fer-se altra vegada, com en temps de Prat de la Riba, l’avantguarda de la causa nacional; el nostre jovent burgès hauria d’ingressar en massa a l’Exèrcit de Catalunya com el de Bascònia ho ha fet a l’Exèrcit basc. Si no ho fa, si es plega de braços, es desprestigia com a classe dirigent; si es passa a l’altra banda, es desprestigia més encara. Podia i devia plantar cara a la FAI i ens hauria tingut tots al seu costat; el que no havia de fer de cap manera és posar-se a desitjar, enfront de la FAI, la victòria de l’enemic com a únic remei possible.

Sí, Mercè, encara sóc viudo; sort tinc de l’Usall que com un bon samarità ve a fer-me companyia cada tarda. Gairebé cada vespre hem sopat junts; els meus immensos paràgrafs anteriors, que t’hauran semblat, em temo, estabornidors de tan seriosos, són de fet un eco de les nostres llargues converses. A moments ens sentim molt optimistes; altres vegades, no t’ho vull pas negar, ens entra com un abatiment davant d’aquest caos que és el nostre país i que hem de mirar impotents.

——————————

[Afegit el 1948: Segons he sabut no fa gaire, la fidelitat d’en Llibert Estartús al comunisme li havia de costar la vida. Fa uns quatre anys, quan França es trobava en una situació caòtica una mica semblant a la nostra de 1936, en una ciutat del migdia que no m’han sabut dir amb certesa si era Marsella, Tolosa o Montpeller hi hagué una reunió del comitè central del PSUC a l’exili; ell, que en formava part, hi assistí. Defensà ardidament la «democràcia interna», que considerava conculcada pels dirigents (stalinistes), i quan, després, baixaven les escales ja acabada la reunió, li van disparar un raig de trets per l’esquena.]