55

Xàtiva, dilluns 29 de març de 1937

Estimada Mercè:

Fixa’t que cal escriure «perseverar» amb s, ja que amb c voldria dir un camp sembrat de perceves. Pel que fa a les coses més boniques que pensem, és trist però no les sabrem dir mai; com les coses més boniques que sentim no les sabrem mai pensar. Això ens ha de dur a l’esperança d’una altra vida, on serem transparents.

Veig que també em fas l’elogi del silenci com en Màrius i la Nuri però per part teva resulta molt més desinteressat. Jo callo i t’escolto perquè em sembla que callant és com s’expressa millor l’amor al silenci i també perquè em sembla que, essent com sóc més aviat silenciós, l’elogi del silenci en boca meva seria, al contrari, interessat o ho semblaria. Ets deliciosa quan confesses després de fer-me l’elogi del silenci: «Jo no he callat quasi mai».

Callant és com les persones decents es diuen les coses més importants i això per una causa que no falla: les coses més importants no són decents i no es poden dir. Pel que a mi respecta, he estat pensant quines són les raons dels meus freqüents silencis i només trobo aquestes:

Callo perquè no sé què dir.
O per por que no em comprenguin.
O bé que em comprenguin massa.
Perquè diria renecs.
Perquè em distrec i m’imagino estar sol.
Per no interrompre algú que parla bé.
Perquè no m’agrada parlar amb algú que parla malament.
Perquè em dóna la gana.

En Màrius m’acaba d’escriure que ell és «un metge petit-burgès amb calvície prematura i que escriu versos». Treu-li del cap una idea tan absurda; ¡un salvatge, vet aquí el que és!

L’altre dia vaig pensar molt en tu. I en la Nuri i l’Esperança i totes les noies que conec o he conegut al llarg de la vida. Jo ja sabia que a la «columna Durruti» hi havia «milicianes» però no les havia vistes mai; Madrid és molt gran i elles tenien la seva caserna molt lluny de la dels homes. Aquí, en canvi, la tenen al costat. L’altre dia, doncs, havia d’entrar a la caserna dels homes per qüestions del servei i em vaig equivocar de porta; era encara molt de matí i em vaig trobar en una mena de gran magatzem molt fosc on s’endevinaven tot de jaços per terra. D’un dels primers jaços es mig alçà una forma humana per demanar-me «què buscava». Era una noia, una «miliciana». Només hi vaig parlar uns moments, just per excusar-me tot avergonyit abans de retirar-me; però em sembla que mai de la vida no oblidaré la seva cara. Era flaca i molt pàl·lida, com si no li hagués tocat mai la claror del sol; sota el seu vestit de «miliciana» s’endevinava un cos pobre, sense formes de dona, i el que més impressionava era la mirada dels seus ulls grans i tristos ¡una mirada tan sense il·lusions! En deuen conservar una, és clar, sinó no es comprendria: la de la Divina Acràcia, el perdut Edèn que recobrarem gràcies a la revolució proletària. Una il·lusió tan demencial no pot ser que ompli; i una idea abstracta, ni que fos justa, no pot substituir de cap manera les il·lusions naturals pròpies de la joventut. Aquella mirada era en efecte buida i cansada. Per l’aspecte no podia tenir gaire més de setze o disset anys però semblava de tornada de tota una llarga vida de desenganys i de misèries. Quina pena em va fer; no me la podia treure del cap. Em venien a la memòria aquells dies delirants del juliol passat quan les colles de «milicianes», vestides d’home i amb fusells, desfilaven per la Rambla amb aquelles pancartes: «Viva el amor libre». ¿Què sabeu d’elles tu, l’Esperança, la Nuri i totes les «nostres»? I jo ¿què en sé, què en sabré mai? Quantes vides que ens són fabulosament distants, incomprensibles; quants torrents d’innegable bona fe que no fan més que arrasar-ho tot. A la «columna» s’és molt primmirat amb elles i és molt mal vist que els «milicians» les vagin a veure o fins i tot que hi parlin accidentalment; hi ha una separació de sexes tan estricta com als col·legis religiosos. Elles nomenen per votació les companyes que han de manar-les; els «tècnics» no hi intervenim gens, naturalment ¡no ens faltaria sinó aquesta! D’altra banda no se les veu mai per Xàtiva; no surten o a penes del magatzem que els fa de caserna, com si els fes por la llum del dia. El seu és un món a part —fa pensar en una termitera— i n’estan molt geloses o com si consideressin hostil el món dels altres.

Per la resta ens ha dit en Ricardo Sanz que ara, amb la militarització, s’acabarà «això de les milicianes». «Només ens feien nosa» ens ha explicat. Les tornaran a Barcelona i no se’n parlarà més; ja era hora. ¿Què hi feien, pobres noies, a la guerra?