A Màrius Torres, 19 VI 1937 (78)

78

Montalban, dissabte 19 de juny de 1937

Estimat Màrius:

Aquest matí t’he enviat una postal i ara, a la tarda, m’arriba la teva carta. En cinc dies que ja fa que sóc per aquí, encara no he trobat cap cara coneguda; l’Usall ja no és a l’hospital d’Alcanyís, el teu germà Víctor no és a Montalban. Jo, que venia a la «Macià-Companys» amb tanta il·lusió, de moment m’hi trobo sol com un mussol; sobre això, quan avui, després d’enviar-te la targeta, m’he presentat al quarter general, que és a Alcorissa, el capità cap d’Estat Major m’ha preguntat severament els motius de la meva trigança. Res de més reglamentari que la severitat d’aquest superior, res de més afable que la seva actitud així que ha sabut els motius; no treu que la primera rebuda m’ha desconcertat ¡jo que venia amb ganes d’abraçar-los a tots! Un tinent que rep l’ordre de marxa el dia 4 i compareix el 19: vet aquí el que jo era als ulls del capità cap de l’Estat Major divisionari i reconeguem que la seva primera actitud era ben lògica ¿o podíem exigir que sabés tota la meva història, el meu calvari a la «columna Durruti», la meva il·lusió d’incorporar-me a la «Macià-Companys»? Sempre ens fa estrany que els altres no sàpiguen llegir en el nostre interior.

Un cop explicada la llarga i embolicada història del meu retard, tota feta de complicacions burocràtiques, el cap d’Estat Major m’ha estès el destí a la 131 Brigada Mixta i ens hem despedit molt cordialment.

Durant el trajecte de retorn d’Alcorissa a Montalban, ja amb el meu nou «destí» a la butxaca, el camió em traquetejava per les valls, les serres i les conques dels rius, que havíem de travessar en palanques improvisades amb taulons ja que els ponts d’obra han estat tots volats. I vet aquí que en arribar de nou a Montalban m’ha semblat com si de cada penya, de cada xop i de cada noguera sorgís un amic estimadíssim, una cara coneguda, un gest familiar; ja no m’hi sentia «sol com un mussol». La vida tornava a tenir sentit, tot era en el seu lloc ¡i ara sóc tan feliç en aquesta casa tan bonica que té una solana amb arcades donant als horts del riu Martín! La casa és plena de lleidatans, a qui el sol nom del teu germà ha bastat perquè es consideressin amics meus. No l’he vist encara; demà m’arribaré a Martín del Río expressament per veure’l. M’ha agradat molt el cap de la brigada, que és el comandant Ymbernon; no és català però ha viscut molts anys a Lleida. Té tota la fatxa d’un digne militar professional dels de l’antic exèrcit de la monarquia. També tu et trobaries com peix a l’aigua; tota la divisió lleidataneja.

Una sola cosa enterboleix la meva alegria: l’ambient hostil contra l’Usall que he trobat, amb sorpresa, entre els meus companys de l’Escola de Guerra destinats en aquesta divisió. En conten coses increïbles, que potser cal atribuir a les estranyeses del seu caràcter. Sospito que, misantrop com és, no sap conviure amb ningú quan la vida de campanya t’imposa, vulgues que no, la convivència amb tothom. M’han dit que el tenen mig desterrat, no sé exactament on però força lluny. Faré els possibles per anar-hi. En els nostres darrers temps de Barcelona, abans d’anar-se’n ell a Aragó i jo a Madrid, vam tenir una discussió una mica violenta per coses en el fons sense importància; ell no havia acabat de pair les meves paraules i jo vaig ser prou tossut per no retirar-les a desgrat de la insistència de la Nuri perquè ho fes. Estàvem, doncs, mig renyits quan vingué el moment de separar-nos. Sempre creuré que en el fons és un xicot excel·lent malgrat els seus rampells.

Fas molt bé d’explicar-me els teus sentiments de cada moment; si et digués que, lluny de fer-me llàstima, imaginar-te en un llit de rodes de cara a un gran finestral obert de bat a bat em fa enveja, ja sé que no em creuries. Ho trobo, en tot cas, asserenador, com ho són els teus versos; és tan apassionant seguir-hi el moviment dels teus afectes i sensacions. Per melangiosos que siguin de vegades, estan sempre amarats de confiança. Són una lliçó de fortitud, d’esperança i de paciència. Estic contentíssim que la teva millora es confirmi; voldria veure-us a tu i la Mercè sans i bons ben aviat i que el recobrament de la vostra salut coincidís amb la vinguda de la pau.

Trobo assenyades les reflexions que fas sobre els meus «somnis polítics». D’acord amb tu que, perquè poguessin realitzar-se, abans caldria que fossin els de tots els catalans i és ben cert que la majoria no pensa ni remotament en aquestes coses. Però t’objectaré que, si no donem grandesa al nostre nacionalisme, no entusiasmarà les multituds i que si la renaixença no havia de ser total potser més hauria valgut no iniciar-la. ¿Quin sentit té ressuscitar només una part? Fins i tot, gosaria dir, resulta una broma macabra: si Jesús, en comptes de tot Llàtzer, només n’hagués ressuscitat un tros, també hauria estat un miracle però un miracle molt bèstia.

El separatisme és un projecte mesquí; reduir la pàtria als límits del Principat separant-lo d’Espanya fóra renunciar a la nostra missió històrica, que és unir totes les terres de llengua catalana. Naturalment que una nació és una ànima, no t’ho discutiré pas; però una ànima sense cos ¿no és un fantasma? I ja que ens cal un cos ¿no hem de desitjar-lo el més vigorós possible? En el cas concret de l’Aragó oriental, ocupat avui per les nostres tropes (catalans al nord, valencians al sud), ¿com dubtar que si haguéssim tingut, al front de la Generalitat, un gran polític, no s’hauria ja procedit a la seva annexió? Els habitants d’aquest territori (una tercera part dels quals són de llengua catalana) haurien vist de millor grat aquesta incorporació, que s’hauria fet sota una bandera, la de les quatre barres, que és també la seva de sempre, que no pas la imposició d’un règim social estrafolari com han fet els de la FAI sota la bandera negra i vermella de Falange. En bona part de l’Aragó ocupat per l’Exèrcit de Catalunya, «català» és sinònim d’anarquista ¿no n’hi hauria per plorar a llàgrima viva? ¡Com hauria pogut anar tot plegat de tota una altra manera! La Corona d’Aragó no és pas tan morta com de vegades sembla; no ho és tant, en tot cas, que no hagi deixat caliu. Només calia atiar-lo perquè es revifés. Fàcilment, gratant en l’ànima popular d’aquestes comarques, i malgrat la dualitat de llengües (que no va ser cap obstacle en els bons temps dels nostres reis), es troben vestigis més o menys conscients d’un passat no pas tan remot com això ja que no fou fins a Felip V que es trencà. Contra el primer Borbó encara vam lluitar junts catalans, balears, valencians i aragonesos; per un moment pogué semblar que la nostra Corona tornaria a tenir vida pròpia separada de la de Castella i hauria estat evidentment la millor solució, la més conforme a la voluntat dels pobles: hi hauria hagut una Espanya castellana governada pels Borbons i una de catalana governada pels Àustries. En algun moment les potències aliades ho van suggerir; però els nostres, en comptes d’arrapar-s’hi com al tauló de salvació, volgueren continuar combatent a la desesperada, joaquims xiraus com eren <i>avant la lettre</i>, per imposar el seu Habsburg als altres. La nostra dèria foren aleshores els Habsburgs com ara ho és la República, sempre amb la mania d’imposar als castellans el nostre punt de vista si no de grat per força quan fóra tan senzill i tan just que ells fessin el seu camí i nosaltres el nostre.

Segles abans, en els millors de la nostra història, ¿és que el crit de guerra dels nostres no era «Aragó», és que sovint no ens havíem dit tots «aragonesos»? Si la Corona d’Aragó hagués sobreviscut i acabat de catalanitzar-se, potser avui la nostra llengua es diria aragonesa de la mateixa manera que el castellà es diu espanyol o el toscà italià.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>