3

Barcelona, 14 de maig de 1936

Estimada amiga:

M’heu escrit l’elogi de l’amistat i no calia; el millor elogi en sou vós. Em fa l’efecte com si ja us conegués de fa molts anys, essent així que hi ha persones amb qui em faig des de qui sap quan i és com si no en sabés res o a penes. Em parleu del vostre fons de melangia i de pessimisme, vós, que teniu la sort de ser creient; si mai haguéssiu passat la pitjor de les desgràcies, que és l’ateisme, i haguéssiu llegit com si el descobríssiu de nou aquest petit llibre que és l’evangeli ¡quina impressió us hauria fet! Jesús ens hi fa a les ovelles esgarriades unes prometences tan engrescadores; cap desig noble no deixarà de realitzar-se. I ¿què sabem dels nostres destins si no som déus? Fa deu anys, jo volia ser frare; en fa sis, era del Partit Comunista Català. Vet aquí que amb la proclamació de la república va deixar de ser clandestí i ja no tenia gràcia, però ¿qui sap on havien volat entretant les meves ganes de fer-me frare? Ara exerceixo de pare de família i trobo que és una cosa que no està gens malament si bé en definitiva no ho crec pas obligatori i no oblido mai que «otros más brutos que yo lo han sido».

La vostra malaltia, d’altra banda, és passatgera, temps a venir no serà més que un record esborradís com ho és per a mi la temporada que em vaig sentir temptat de fer-me frare. Era quan vivia a Lleida; al convent de la Mercè hi havia un novici de la meva edat, per cert aragonès i que es deia Liborio; ens havia lligat una amistat d’adolescència, d’aquelles que s’esfumen tan fàcilment com es lliguen. Tot això ara em fa somriure, em sembla tan remot. Com m’ho sembla també el Partit Comunista Català i tanmateix quan n’era em feia l’efecte que faríem trontollar el món; ara no us sabria pas dir on em sentiria més desplaçat. Mal per mal (i permeteu-me que us ho digui en vers)

en el meu esperit, en el fons clerical,
sempre hi ha un no-sé-què de Ritu i de Misteri;
jansenista potser i no gaire com cal,
sempre, sempre m’ha atret aquell suau imperi

dels vells racons ungits de molsa monacal
i els llibres plens de pau, ai las, i de senderi
on troba el cor cansat tot el que pot haver-hi
d’auster i reposant, de sòlid i moral.

El Somni, l’Aventura, l’Engany i la Follia
vindrien a torbar sovint l’ànima mia;
jo fóra inexpugnable sols que pogués tenir

una ermita allà lluny i un xiprer malencònic,
una sotana usada, un Kempis en llatí
i un polsim de rapé per al meu nas canònic