A Mercè Figueres, 18 X 1936 (19)

19

Barcelona, 18 d’octubre de 1936

Estimada amiga:

Em demaneu com veig la situació actual i no sabria pas què dir-vos; quan recordo el que deia o escrivia en els primers moments del cataclisme em cou de pensar com m’equivocava. Ja sabeu que la política no m’agrada; passat l’inevitable xarampió comunista, no he volgut ser mai més de cap partit. No m’agrada llegir diaris, a casa no tenim ràdio, no freqüento els cafès, no discuteixo amb ningú fora de la meva dona. Que em pengin si entenc ni borrall del que ha passat a Catalunya en aquests tres mesos —demà els farà—; en els primers moments se’ns va dir que els nostres governants eren molt hàbils, ui, es perdien de vista; que mentre organitzaven la guerra contra l’enemic exterior, a l’interior capejaven habilíssimament la revolta dels baixos fons amb aquella maniobra tan fina de deixar dir als anarquistes que havien estat ells «els herois del 19 de juliol». D’aquesta manera, afalagant-los, se’ls farien seus i tot rutllaria; i jo m’ho vaig creure perquè sóc molt ingenu però han passat tres mesos llargs i els anarquistes continuen fent-ne de les seves a la reraguarda i l’enemic, naturalment, avançant al front. Jo no veig que el govern autònom s’hagi «fet seus» els anarquistes; el que veig en canvi és que per «fer-se seus» uns elements que no representen res a Catalunya ja que no tenen ni un diputat al nostre parlament s’ha posat en contra la meitat del país; aquella meitat que votava per la Lliga, que és liberal, democràtica, parlamentària i catalanista, coses cap de les quatre que els anarquistes no són ni han estat mai. La meitat del país ha quedat reduïda al silenci, la meitat de la premsa catalana ha desaparegut; i als de l’altra meitat, als qui a desgrat de tot seguim fidels al govern autònom, ens fa l’efecte que tot plegat s’assembla prodigiosament al feixisme que tant diuen que hem de combatre. ¿Què en traiem d’haver vençut els bàrbars si ens deixem vèncer per la barbàrie?

Em sento a moments tan abatut, tan esgarriat. He perdut la confiança en els homes que ens governen; no senten la responsabilitat que recau damunt seu, com si no els digués res el passat ni el futur de la pobra Catalunya que els ha confiat el pòndol del govern. No sé veure en molts d’ells més que uns xarlatans i uns culs-de-cafè, eterns conspiradors que des del poder continuen vociferant com des de l’oposició, energúmens plens de manies demencials —contra la Lliga, contra el clero, contra els militars, contra tothom—; sobretot contra els seus propis compatriotes —massa burgesos segons ells— mentre en canvi es deixen entabanar a cada pas per qualsevol xarlatà vingut de fora. ¿No van presentar una vegada en candidatura l’aviador Ramon Franco, perquè era de la «Extrema Izquierda Federal», oposant-lo a Pompeu Fabra, que presentàveu els d’Acció Catalana? A les primeres canonades de la guerra civil, l’aviador Ramon Franco ha volat a posar-se a les ordres del seu germà amb tots els altres «jabalíes» de la «Extrema Izquierda Federal». Naturalment.

Sembla com si es pensessin que ja han trobat el remei de tots els mals del món declamant des d’una tribuna tot clavant-se patacades a la post del pit: «Nosaltres, els homes de l’Esquerrrrra Rrrrrepublicana de Cataluuuunya…» Es veu que la sola paraula «esquerra», sobretot si es pronuncia «esquerrrra», ja ho cura tot. Et parlen patèticament dels «humils» com si només fossin ells que desitgessin endolcir-los la vida; jo no sé de cap partit que els les vulgui fer passar deliberadament ben negres o en tot cas de cap que ho digui però els de l’Esquerrrra Rrrrepublicana de Cataluuuunya donen per cosa provada que els de la Lliga no tenen res més al cap.

Aquesta gent ens ha fet i ens fa passar unes vergonyes tan grans que dubto que els ho pugui perdonar mai. Han deixat desfer la guàrdia civil, que en virtut de l’Estatut estava a les ordres del govern autònom, han dissolt l’exèrcit republicà sense crear-ne un de català que el substituís i la conseqüència és que unes hordes de bandits s’han llançat, no pas contra l’enemic, sinó contra la gent indefensa del propi país. ¡Quins tres mesos de vergonya!

Em pregunteu si no tinc por i us diré que sí, que en tinc molta; tinc molta por que no sortim de tot plegat deshonrats per sempre. Però tinc fe, en tinc a desgrat de tot i és aquesta fe el que m’aguanta. Crec en això que estem intentant de fer, un exèrcit català que lluiti al front sense girar els ulls endarrera; la reraguarda és Sodoma i Gomorra ¡si mirem endarrera ens convertirem en estàtues de sal! Tinc fe que si guanyem la guerra el futur serà nostre; i quan dic «nostre» vull dir de tots els catalans, fins d’aquells de poca fe, tan dignes de pietat, que han deixat de creure en Catalunya ¡tot seguit hi tornarien a creure! Una d’aquestes ensopidíssimes nits que m’hi toca estar llegia al cos de guàrdia una biografia que hi corre i em cridà l’atenció una anècdota: durant la revolució francesa la turba havia assaltat les Tuileries i obligat el rei a sortir al balcó cofat amb una gorra frígia i amb un got de vi a la mà. Un oficial jove i pobre s’ho mirava confós entre la multitud i comentà amb els seus camarades que de bona gana escombraria a canonades aquella xurma «però fent servir de bala el cap del rei». Per matar el temps em vaig entretenir posant-ho en vers ajudat per un company, l’Enric Usall, amb qui ens avenim molt i de qui us parlaré segurament altres vegades:

En aquella ciutat de vici i de traüt
que els pares jesuïtes comparen a Gomorra
fa alguns anys hi hagué un cert motí. La multitud
—plena de teories tant com de turpitud—
obligà el rei que s’exhibís, amb una gorra

frígia i bevent-se un got lamentable de vi,
al balcó de palau i davant tot el poble.
I diu que es va sentir entre la xurma innoble
un jove oficial murmurar: —¡Quin cretí!

Amb només un canó que vomités metralla
jo hauria dispersat tota aquesta canalla
però amb el cap del rei per bala del canó.—

Era un noi desnerit, duia un mal uniforme
i es deia un nom absurd, provincià i enorme,
un nom que els feia riure a tots: Napoleó.

Remarcareu que només traient aquell vers que diu «plena de teories tant com de turpitud» això seria un sonet; però l’Enric Usall assegura que no s’ha de treure «per més que com a vers, i modèstia a part, és un esguerro». No és pas que cap dels dos es pensi ser un Napoleó, naturalment; a la nostra edat Napoleó ja estava tip de guanyar batalles. És que ens fem la il·lusió que algun en sorgirà a Catalunya, ara que les circumstàncies li serien tan propícies, i ens durà de victòria en victòria.

Pel que fa a la qüestió que em plantegeu a la vostra carta sobre «si l’amor és sofriment», potser no és una qüestió de gaire actualitat o almenys no ho sembla; el més curiós és que els qui més hi podrien dir la seva serien els sants i els llibertins, exactament els uns i els altres i jo, pobre de mi, no sóc dels altres ni dels uns. He sentit a dir a algunes persones, com és ara la meva sogra, que amor és sacrifici. Si us haig de ser franc, no me’n crec res. No és estimar que fa sofrir, sinó sofrir que fa estimar. Si estimant sofrim és que encara no en sabem; estimar costa molt d’aprendre. Però si sofrint no estimem, perdem el temps de la manera més lamentable. Em sembla que em fóra impossible d’estimar una persona que no hagués sofert mai; i viceversa, que fóra incapaç d’estimar si no hagués sofert al meu torn. Hi ha, doncs, una misteriosa relació entre amor i sofriment però l’amor és la felicitat; un amor perfecte seria la felicitat perfecta a desgrat de tots els sofriments. Hi ha un gran llibre d’amor i és l’evangeli; Jesús perdona la Samaritana, l’adúltera, Maria Magdalena. Arriba a fer la sensació que tenia una flaca per dones així. Fixeu-vos amb tot que no diu pas, com tanta gent ho té entès i ho va repetint: «molt se li perdona perquè molt ha estimat», sinó al revés: «Molt estima perquè molt se li perdona» —que equival, si ho penseu, a «molt estima perquè molt ha sofert i expiat».

Tot llegint l’Evangeli, sospito que el pecat més difícil de perdonar deu ser la recança de no haver pecat i ben cert que aquesta recança no la sentien pas aquelles santes pecadores; després de fer el boig es té invariablement una gran set d’innocència. Com podeu veure, no comparteixo l’opinió del vostre amic Torres que «amor és sofriment» però digueu-li que no estic tampoc d’acord que la seva elegia sigui «una explosió d’egoisme». A menys que no considerem «explosió d’egoisme» tota la poesia lírica, ja que tota ella és «jo»: d’on vinc, on vaig, què sóc, què sento. En darrer terme un egoista s’estima a si mateix; hi ha una desgràcia molt més gran i és el desamor absolut. Això deu ser l’infern: en comptes d’estimar els altres com a si mateix (i fixeu-vos com el manament diví implica i legitima l’egoisme), avorrir-se a si mateix com als altres.

¿Sabeu que a l’Escola de Guerra he après de fer arrels quadrades? ¡Ni jo mateix me’n sé avenir! Durant el batxillerat no me n’havia sortit mai.

 

Un comentari a “A Mercè Figueres, 18 X 1936 (19)

  1. “No és pas que cap dels dos es pensi ser un Napoleó, naturalment; a la nostra edat Napoleó ja estava tip de guanyar batalles. És que ens fem la il·lusió que algun en sorgirà a Catalunya, ara que les circumstàncies li serien tan propícies, i ens durà de victòria en victòria.”
    Els catalans sempre l’hem estat esperant amb il·lusió, encara avui, però no hi ha manera. És com els jueus, que encara esperen el messies…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>