El blog de les Cartes a Màrius Torres és una contribució de l’associació Xarxa de Mots al centenari del naixement de Joan Sales, i no hauria estat possible sense la col·laboració del Club Editor. Agraïm al Club i a Maria Bohigas, directora de l’editorial i néta de Joan Sales, les facilitats que ens han prestat.

No dubtem que una part del públic que pot seguir aquest blog coneix Incerta glòria, com no ignorem tampoc que, potser, també una part d’aquests lectors han llegit les Cartes a Màrius Torres o en tenen alguna notícia. Per si aquest públic lector no era tan extens com l’obra mereix, i també per convidar a una lectura conjunta, proposem divulgar-la amb la selecció del blog.

Oferirem setmanalment dues cartes, a partir del 10 de setembre, i continuarem fins a completar la nostra extensa tria (sempre amb el text íntegre) de les 185 de l’edició original. L’actualització del blog serà anunciada amb un avís a la xarxa Twitter que, amb l’inici o un breu fragment de la carta del dia, recordarà als seguidors de http://twitter.com/Joan_Sales/ l’aparició d’un text nou.

La gran extensió de l’original aconsellava no reproduir aquí la totalitat de l’epistolari, i no és cap altra la causa que aquesta versió ometi els escrits més personals o sense al·lusió directa a esdeveniments històrics o els que no contenen una opinió o una descripció sobre fets, figures, personatges o apunts literaris.

Les Cartes a Màrius Torres –en bona mesura la llavor d’Incerta glòria, o la creu, si la novel·la n’és la cara– són una recopilació de la correspondència de Sales amb Màrius Torres i Mercè Figueres, els seus amics del sanatori de Puig d’Olena, preparada el 1948 a la tornada de l’exili. I és raonable de creure que encara van ser revisades posteriorment, abans d’entrar a impremta. El criteri d’edició és explicat pel mateix Sales en el pròleg «Davant Cartes a Màrius Torres», que obre l’epistolari i que oferim com en les edicions clàssiques.

Publicades el 1976, les Cartes són un testimoni veraç, sincerament crític, dels anys 1936-1941, de la guerra i de l’«accidentada odissea de vençuts». Però cal no ignorar que l’ocasió d’editar-les donava a l’autor un marge de discrecionalitat que ell mateix confessa; el moment de l’edició també era ben determinat, el 1976, tot just desaparegut el dictador i oficialment tancat el període de postguerra.

No ens correspon en aquesta hora de commemoració i homenatge d’entrar en cap anàlisi de l’obra, sinó contribuir a la difusió del pensament de Joan Sales. Però alhora cal advertir que, sens dubte per voluntat expressa del mateix Sales, no s’ha conservat cap dels escrits d’aquell lligall que, abans de morir, Màrius Torres demanà de donar-li. Sí que s’han retrobat, en canvi, les cartes originals enviades a Mercè Figueres.

Abocat sempre, sense cap treva, a l’escriptura i el diàleg epistolar com a testimoni implacable del que veia i vivia, amb les Cartes Joan Sales ens dóna elements, no direm pas literaris ni de ficció, però sí fills d’un escriptor que no va deixar mai d’escriure, reescriure i recorregir-se.

Ramon Torrents
Xarxa de Mots, juliol 2012