Una entrevista a Joan Sales
Mercè Ibarz — L'avenç, febrer 1984
«L’experiència és l’únic que fa avançar l’enteniment;
la intel·ligència la tenim des que naixem»
Aquest novembre [2008] ha fet vint-i-cinc anys de la mort de l'escriptor i editor Joan Sales, i a Paper de Vidre hem decidit recordar-lo reeditant l'entrevista que Mercè Ibarz li va fer el 1980, amb el títol d'El pensament fermat de Joan Sales, i que, després d'alguns entrebancs, va ser publicada al número 67 de L'Avenç, el gener de 1984, uns mesos després que morís l'autor d'Incerta glòria. Agraïm tant a Mercè Ibarz com a L'Avenç que ens hagin brindat l'oportunitat de celebrar els nostres cinquanta números amb aquesta reedició, tot un luxe per a Paper de Vidre.
Quan han passat anys de la publicació a L'Avenç d'aquesta entrevista, que ja prou retard que duia aleshores a ser impresa, Joan Sales és reconegut com a literat important. L'alegria és gran i íntima. I així, per a la recuperació d'aquesta conversa al Paper de Vidre, afegeixo ara algunes reflexions. La primera, el meu rubor avergonyit quan llegeixo els epítets que li vaig dedicar a Maria Magdalena, Maria de Magdala, la dona en qui reposen les paraules més pures del déu cristià, car, en efecte, si Jesucrist esdevé Déu en ressuscitar, convé no perdre de vista que qui va rebre les seves paraules va ser ella i només ella, Maria de Magdala, que continuava allí, al costat de la sepultura del Crist, sola, d'immediat arraconada pels apòstols, aquells homes que, amb la paraula d'un déu que només havien conegut com a home, van edificar a partir del martiri i la mort del seu mestre tota una altra cosa, inexistent fins aleshores: l'església catòlica.
Magdalena és per a mi, al cap d'aquells anys ignorants, la dona pintada que llegeix al quadre de Rogier van der Weyden (1399-1464) que vaig descobrir un dia a la National Gallery de Londres. Asseguda a terra, capbussada en el llibre, vestida de verd de primavera, està pintada des d'una posició del pintor de genolls, a l'alçada de la mirada d'una criatura, indiferent a l'home darrere seu, que només veiem de cintura avall, presumiblement pontificant. Salve Magdalena!
L'altra cosa que puc aportar avui és el testimoni de l'efecte intens que en persones de condició distinta va fer la desaparició de Joan Sales. Al cap d'un temps de la seva mort, escaiguda aquell 1983 que va conèixer també la mort de Mercè Rodoreda, Luis Buñuel, Ocaña i Joan Miró, en vaig parlar amb el filòsof marxista Manuel Sacristán, a qui havia anat a trobar com a redactora de l'Avui quan el filòsof marxista i estructuralista francès Althusser va ser tancat en un manicomi després de matar la seva esposa. No recordo com hi vam anar a parar, a Sales, sinó un savi i bastant isolat Sacristán que parlava amb sentiment i admiració del Sales corrector a l'editorial Ariel, on ell també havia treballat, i de les converses de tot ordre mantingudes.
Una tercera reflexió em ve de la condició de Joan Sales d'editor de les novel•les de Mercè Rodoreda. No en vam parlar en l'entrevista, a mi m'interessava l'autor d'Incerta glòria. Ara hi ha coses que lamento no haver tocat, però això passa gairebé sempre i, si més no, m'alegra haver-li donat l'alegria d'una jove encaterinada per la seva novel•la, de qui gairebé ningú no parlava aleshores. Però: ara em faig creus i admiro l'acurada personalitat i el sentit de la cultura de Joan Sales quan considero que no va dubtar ni un moment a fer-se càrrec de l'obra rodorediana de postguerra, a estimular-la i a difondre-la en traduccions, superant el caïnisme, podríem dir, i acceptant la presència immaterial i tutelar de l'ombra que acompanyava Mercè Rodoreda, Armand Obiols, que el 1945, en la carta a Rafael Tasis avui gloriosament disponible gràcies a la plaquette de l'editorial La Mirada, de Sabadell, que gestiona el llegat d'Armand Obiols-Joan Prat, Bordeus 1945, deixava de volta i mitja, amb un rigor, un sarcasme i una mala bava implacables, el grup de Quaderns de l'Exili de Mèxic, aventura capital de Joan Sales en el seu exili. Val a dir que Joan Sales era de les poques persones a qui Rodoreda esmentava Obiols.
El títol que vaig donar a l'entrevista em continua resultant ambigu i, tanmateix, d'una certa precisió... I alhora imprecís... En fi, què sé jo... Ara que l'editem a Paper de Vidre, hem triat com a titular una reflexió de Sales propiciada per la meva pregunta sobre la seva abrandada joventut, una reflexió que sovint m'ha vingut al cap des d'aleshores.
Em pregunten els amics del Paper de Vidre si puc respondre algunes de les preguntes que jo mateixa formulava a l'entrevista. Ho provaré.
No, no s'ha publicat l'altra novel•la de Joan Sales. Si les meves informacions no són errònies, és una novel•la bilingüe, on cada personatge s'expressa en la seva llengua, sia la catalana, sia la castellana. No en sé res més. No hauria de sorprendre ni menys inquietar en un autor i un editor tan compromès amb la llengua parlada i amb la novel•la entesa com a retrat col•lectiu històric i espiritual. El que sorprèn i és una lata és que continuï inèdita.
Podem confiar, potser, que el lloc ara finalment adquirit en la història de la novel•la catalana moderna per Incerta glòria permeti a les hereves del Club Editor la recuperació del Sales jove i del Sales secret, així com la publicació sencera de les magnífiques correspondències amb els seus significats corresponsals. Si no ho feien, diria que s'equivocarien. .
Mercè Ibarz, novembre de 2008
|
