Inici | Cartes a Màrius Torres (153)per Joan Sales
153 Estimat Màrius: He posat molts dies a escriure els comentaris als teus poemes, que trobaràs adjunts. Ens hauria agradat -ja que som tafaners- que ens expliquessis tot el que et deia en Carles Riba a la seva carta; el seu tannkas no em convenç gaire. Potser sóc al·lèrgic a la poesia japonesa trasplantada a Catalunya. També nosaltres estem astorats del caràcter colonial que ha pres la Vanguardia, el vell diari barceloní que altre temps, ai las, havia estat dirigit per un Miquel dels Sants Oliver o per un Gaziel. Vam estar temptats d'escriure al seu director actual fent-li veure l'absurditat que un diari de Barcelona no parli més que de Madrid; la Nuri arribà a escriure la carta, que finalment no ha enviat; jo no he arribat a escriure res perquè m'ha fet mandra. La Vanguardia, que encara que en castellà era tan barcelonina, ha deixat de ser-ho; ara és un de tants diaris madrilenys dels que, per causa de la guerra, es publiquen a Barcelona. Els temps són revolts, tot va damunt davall; pels carrers, a cada pas, trobes gent parlant en castellà. Abans només hi parlaven els "funcionarios del Estado"; t'havies d'arribar fins a la Torrassa per sentir-lo massivament; m'han explicat per cert que a l'època que manaven els anarquistes van posar un rètol a l'entrada del barri: "Aquí no se habla catalán". Si és veritat, el govern de la Generalitat els hauria hagut de tornar immediatament al seu país. Suposo que n'hi devia haver molts altres d'escampats pels suburbis a més dels de la Torrassa però al centre de la ciutat a penes els notàvem. Calgué el daltabaix del 19 de juliol de 1936 perquè ens els trobéssim de sobte, a mi- lers, amb el mocador negre i vermell de la FAI al coll com hi haurien pogut dur el de la Falange que té els mateixos colors. Ara te'n trobes pertot arreu: són els "germans d'Ibèria ", com explica amb insistència la ràdio catalana, "fugitius del feixisme" afegeix encara el locutor. Un no pot estar-se de pensar que li van oposar ben poca resistència. Els de la 30 divisió, quan m'hi vaig incorporar, m'explicaven que a l'època que eren una "columna" -la "columna Macià-Companys"- de les "Milícies Antifeixistes de Catalunya" els en van enviar una vegada uns quants de "recuperats", que fugint de Màlaga no havien parat fins a Barcelona. Així que veieren les filferrades arrencaren a gemegar: "¡Nos ensierran com a las gayinas! " No hi hagué manera de fer-ne uns "milicians" passables. En aquella època ningú no t'obligava a fer de "milicià " si no volies; tot "milicià" tenia dret a tornar-se'n a casa seva en qualsevol moment que li passés pel cap ¡quina època aquella! ¡I així volíem guanyar la guerra! És el cas que d'aquells andalusos "recuperats" no en quedà ni un a la "columna"; tots se'n van tornar a Barcelona a fer de "germans d'Ibèria fugitius del feixisme". ¡Res de més cert! Dedueixo que fou el cas a moltes altres unitats com sigui que se'n veuen moltíssims d'edat militar a la reraguarda; als masos de Sant Pol el mateix que als de Peralada en tenien de llogats com a mossos per substituir els fills incorporats al front. Tot plegat no deixa de ser ben desmoralitzador per a la nostra gent, que veu que el S. I. M. rastreja com un gos de presa els nostres i en canvi deixa tranquils els forasters. La cosa té encara un altre aspecte: l'únic sentit d'aquesta guerra als nostres ulls és en tant que la sostenim per evitar la invasió de Catalunya ¿i no l'estan ja envaint en plena guerra? Sota l'excusa que són "germans d'Ibèria fugitius del feixisme" ¿no en seran potser l'avançada que ja comença a dur a terme, inconscientment si es vol, el seu principal propòsit? "Hay una manera muy sencilla de acabar de una vez con el problema catalán" ha dit el camarada Jiménez Caballero, teòric de la Falange, "y es repoblar Cataluña con andaluces." Sota aquest aspecte ha estat psicològicament un altre error catastròfic la vinguda del govern de Madrid a Barcelona. A València els podia afalagar allò de ser "la capital d'Espanya"; Barcelona és massa gran i a més sap molt bé que allò que requereix la seva dignitat és de ser la capital de Catalunya i no la d'Espanya. Passi que hi vingués el govern basc; era un amic desventurat que venia a refugiar- se a casa nostra. El de Madrid, al contrari, hi ha vingut amb ínfules de "gobierno superior" i a més acompanyat d'una tal quantitat de "funcionarios" de tota mena i de tot calibre que arriba a fer l'efecte d'una plaga de llagosta. Són ells tant com els refugiats andalusos la causa que ara pels carrers del centre de la ciutat se senti tant castellà ¡i amb quin urc i quina altisonància poden parlar-lo tots aquests "funcionarios del Estado"! Qualsevol diria que són els conqueridors de Catalunya i no pas uns que s'hi han hagut de refugiar perquè no han sabut defensar el seu país. Els discursassos del doctor Negrín ho acaben d'esguerrar tot; entre ell i els editorials de la nova Vanguardia t'arriben a fer rodar el cap, tant s'assemblen a allò que diuen els de "la España nacional". Sempre hi és qüestió de "las glorias de España" i fins i tot de l'"Imperio"; a cada pas ens recorden, com els altres, que Espanya havia estat un "Imperio" i que mereix -i tant- tornar-ho a ser. El mal que està fent tot això és inenarrable; els catalans arribem a dubtar si aquesta guerra es fa per Catalunya o en ares d'una certa "idea imperial" d'Espanya que porta de cap el doctor Negrín. Per cert, com que a penes es troba res més que llenties als mercats de Barcelona, els nostres les anomenen "pastilles del doctor Negrín per aprimar-se". També són forasters els tramviaires; tots sabem que el juliol del 36 els anarquistes van assassinar els anteriors, posats mesos abans pels germans Badia per acabar amb una d'aquelles vagues demencials que paralitzaven Barcelona; assassinat en massa d'uns pobres jornalers catalans que havien baixat del poble per guanyar-se humilment la vida que no sentiràs mai esmentat de tanta vergonya com ens fa recordar-ho. Com més va més convençut estic que en els esdeveniments d'aleshores hi hagué la mà dels provocadors ¿a qui interessava, sinó, deshonrar la victòria de les forces armades de la Generalitat i que Catalunya caigués en el caos? Sense l'aparició de les hordes de la FAI hores després de vençut l'alçament feixista, tot hauria estat claríssim i els catalans, units, ens hauríem pogut abocar a Mallorca i a establir contacte amb els bascos a través d'Aragó. Cada vegada que pujo al tramvia o a l'autobús i el cobrador se'm dirigeix en castellà, vet aquí, em dic, un ram on el camarada Jiménez Caballero ja es trobarà servit pels anarquistes per endavant i a cor què vols si mai, Déu no ho vulgui, "ritorna vincitor " a Barcelona. ¡Quin seguit d'errors i d'horrors d'ençà d'aquell 19 de juliol que hauria pogut ser un dels dies més gloriosos de la nostra història! Hauria estat el moment de fer tantes coses; totes eren possibles aleshores. El ferro era calent. Era el moment, per exemple, d'acabar de catalanitzar la premsa de Barcelona posant fi al contrasentit que la Vanguardia continués apareixent en castellà en plena autonomia. Catalunya es va trobar com aleshores de la guerra del Francès, independent de fet sense que els seus dirigents s'ho proposessin; es va trobar, també com aleshores, amb un exèrcit propi creat per la força mateixa de les circumstàncies. Un darrer esforç i érem al cim; totes les contingències ens hi empenyien. Però es veu que som com Sísif; què dic, pitjor. A ell la roca li queia mentre som nosaltres mateixos que la deixem rodolar cada vegada que estem a punt d'assentar-la al cim de la muntanya. Com si, arribat aquest moment, ens fes por aquell cim que ja tenim tan a la vora; com si no comprenguéssim que acabant-hi d'arribar i assentant-hi la roca prendrien fi els nostres mals. La deixem rodolar rostos avall; i au, a emprendre altra vegada l'esforç esgotador de pujar-la des del fons del precipici. ¿O potser és que trobem com un goig masoquista en el fet de ser un poble infortunat, condemnat a traginar eternament muntanya amunt un pes insuportable? En canvi, quan no n'és el moment sabem perpetrar les atzagaiades més gratuïtes, com és ara la del 6 d'octubre, amb la inconsciència més esborronadora. ¿A què treia cap aleshores proclamar l'Estat català? El ferro era fred, picarlo era estúpid. El pretext invocat traïa un provincianisme tan arrelat en la mentalitat dels organitzadors que arriba a fer pena: els semblava intolerable que a Madrid es constituís un govern de dreta mentre el de Barcelona era d'esquerra. Aquest fou l'únic motiu que saberen donar-ne. ¿En què es coneixeria, doncs, que Catalunya és un país autònom si els dos governs, l'autònom i el de la República, haguessin de ser sempre, obligatòriament, del mateix color? Hi hagué també molt d'aquella mania nostra tan idiota d'imposar als castellans allò que ens agrada per més que a ells els faci fàstic: en el segle xviii la casa d'Habsburg, en el xix la rama carlina o la República federal, en el xx la d'esquerres. ¿Per què no deixem d'una vegada que es governin com vulguin a casa seva i ens dediquem a governar en pau la nostra? Per cert, una de les moltes coses que fan honor al teu pare és que no volgués saber res d'aquella sublevació suïcida, que fou ben bé com si llancéssim alegrement l'autonomia daltabaix del balcó del palau de la Generalitat. Per distreure'ns de tot plegat no hi ha com la droga de la poesia; he arribat a pensar, en efecte, que a tu i a mi ens és com una droga. Els defectes generals -i amb més motiu els particulars- que assenyales a la meva són desgraciadament ben certs; només et puc dir en descàrrec meu que tinc un ferm propòsit d'esmena, si bé no sé encara quan m'hi posaré; m'esborrona de pensar la feinada que m'hi espera.
Cartes a Màrius Torres. Club Editor. Barcelona
|