Justificació
Pensament, acció
Literatura
Llengua
Tria de textos
Vària
   Enrere

Crítica, opinió Enllaços
Crèdits
Cercador

Antoni de Capmany
i la marina nacional

L'ANY 1778, UN DECRET DE CARLES III VA ANUL·LAR la disposició de la reina Isabel de Castella que prohibia als catalans, valencians, balears i aragonesos el comerç amb les Índies Occidentals. Aquell decret va accelerar el ressorgiment econòmic dels Països de Llengua Catalana d'una manera vertiginosa: en la data que es va promulgar, la indústria catalana del cotó ocupava 8.000 obrers i la nostra marina comprenia 70 fragates; el 1792, els obrers del cotó havien passat a ser 3.000 i les fragates 200.

L'any següent del decret era imprès un volum que reflectia admirablement en l'esfera intel·lectual aquell ambient de renaixença enèrgica que es respirava ja en l'esfera econòmica. El seu títol era així: Memorias históricas sobre la Marina, Comercio y Artes de la antigua ciudad de Barcelona, publicadas por disposición y a expensas de la Real Junta y Consulado de Comercio de la misma Ciudad.¹ El seu autor, Antoni de Capmany i de Montpalau (1742-1813), és un dels homes als quals deu més la causa de la renaixença de la nostra Pàtria.

"De les obres històriques de Capmany —escriu Manuel de Montoliu— arrenca indubtablement tot el moviment dels estadis de la nostra antiga història, els quals foren els que primerament desvetllaren la consciència de la personalitat de Catalunya entre la gent lletrada del segle XVIII. Sobretot les Memorias assenyalen una fita memorable, la primera, sens dubte, aixecada en els secrets camins que, ja en aquella època, seguia com d'esma la consciència del poble català en busca de la seva alliberació encara llunyana. La visió de l'antiga cultura i civilització catalanes, reflectides en la pròspera i puixant vitalitat del comerç i navegació, era la més a posta per a desvetllar en el pit dels catalans, que llavors veien aixecar-se altra volta llur terra a una nova vida de riquesa i esplendor, el desig de donar a aquesta prosperitat renaixent una base de cultura específicament catalana. Però els fruits de l'obra d'aquest historiador havien de trigar encara mig segle per arribar a saó."

Aquest home que, d'una manera tan prodigiosa, s'avançava al seu temps i, sense adonar-se'n gaire ell mateix, posava la primera pedra del que havia de ser Renaixença, era un esplèndid exemplar de la nostra raça, de la qual tenia, en alt grau, la qualitat sobresortint: l'equilibri, el seny, l'harmonia. Va saber dividir, com un grec antic, la seva vida entre les armes i les lletres, consagrant a les primeres la joventut, a les segones l'edat madura. Oficial de dragons que es va distingir a la guerra de Portugal, es va recollir després, quan els primers cabells blancs li van apuntar als polzes, en l'estudi i la meditació. I d'aquí van sortir aquells monuments a la glòria marítima de la Catalunya d'altres temps: els quatre volums de les Memorias (del 1779 al 1792); les Ordenanzas de las Armadas Navales de la Corona de Aragón (1787): els Antiguos Tratados de Paz y Alianza entre algunos Reyes de Aragón y diferentes Príncipes-del Asia y del Africa (1786); la traducció castellana del Consolat de Mar (1791).

Capmany, lluny d'haver escrit res en català, és qui va declarar que el nostre idioma era mort per a república de les lletres². No ignorava la producció en català que, sense interrupció, anava sortint de les premses dels nostres paďsos,³ però no veia gran cosa de comú entre aquell català corromput i artificiós dels versaires incoherents de l'últim període barroc i aquell esplèndid idioma, poat a les fonts vives de la raça, que trobava a les cròniques antigues oblidades dels seus contemporanis, i que ell era tan amic d'escorcollar. No era pas poc l'orgull amb què Capmany evocava l'època de la grandesa d'aquell idioma. A les Memorias fa remarcar que el nostre ja era un idioma literari quan el castellà i l'italià estaven encara lluny de ser-ho, i dotze anys després el trobem estudiant activament l'ortografia i el lèxic catalans, amb motiu de la seva traducció castellana del Consolat (1791). Al final de l'edició, hi ha un vocabulari força extens, precedit d'un prefaci en què exposa algunes regles relatives a l'ortografia catalana, que ell fa basar en l'etimologia. En aquest prefaci es llegeix:

"El catalán, a mediados del siglo XIII, era la lengua nacional de tres provincias o Reynos, a saber: de Cataluña, Valencia [y] Mallorca... y de allí se comunicó mucha parte a Aragón, en cuya habla castellana han quedado bastantes voces lemosinas. No era, pues, un idioma del pueblo particularmente: éralo de la Corte y palacio de los Reyes; como antes lo había sido de los Condes de Barcelona, Rosellón y Cerdaña, y después de Provenza. En esta lengua componían los poetas y los historiadores: en ella se extendían las leyes, los bandos, los diplomas, quando no se expedían por Cancillería, en que se usaba del latín; en ella se escribían las peticiones, actos y constituciones hechas en Cortes. Era enfin la lengua de los Reyes, de los Príncipes, de los Palacios, del púlpito, de los tribunales y de las academias amenas."

¿No és cert que la frase que hem subratllat, només canviant el passat pel present, seria gairebé l'acte de fe dels nostres QUADERNS?

Hi ha aquí una d'aquestes subtils paradoxes de la història: mentre els sobrevivents d'un passat immediat molt rònec volien donar la continuïtat possible al moviment literari de Catalunya,⁴ i perpetuaven així la literatura catalana de la Decadència, Capmany, estenent el certificat de defunció del català com a idioma literari, i proclamant-ne al mateix temps la grandesa passada, posava el punt final a la decadència i deixava plantejat el problema de la renaixença. Cal que una cosa sigui morta abans perquè pugui ressuscitar. Mentre els escriptors no s'adonessin que el català literari era un idioma cadaverós, ert, encarcarat i en ple procés de descomposició, no podien sentir aquella necessitat de tornar-lo a les seves fonts vivificadores (que són el poble i els clàssics) que havia de ser característica dels homes de la Renaixença. Ara bé, qui va fer sentir, d'una manera crua, tallant, aquesta necessitat, va ser la cèlebre frase de Capmany. Experiment curiós, i que denota fins a quin punt el fons preval sobre la forma: mentre nosaltres ara no podem llegir sense una íntima vergonya aquells versaires que mantenien el fet d'escriure i de llegir en català, una lectura de Capmany, en castellà, ens tonifica com un cordial ranci i estimulant. És que Capmany, encara que no hi escrivís, pensava i sentia en català —cosa que no feien aquells versaires— en gran, a la gran manera. amb entusiasme, amb orgull. amb passió. Dels versaires del segle divuitè no arrenca res; de Capmany arrenca el ressorgiment nacional.⁵

Però Capmany sabia que una nació es compon de moltes coses, i no solament d'un idioma. Hi ha, en primer lloc, la història, els exemples dels antepassats:

"No ignoraba... que la narración de los hechos famosos de los antepasados ha sido general móbil, así en las naciones bárbaras como en las cultas, para inflamar la emulación de los guerreros, llevándolos por el camino de la gloria y de los peligros a las más heroicas acciones. Así, pues, con esta experiencia acreditada en todos tiempos y países, está persuadida [la Junta de Comerç] que contrahiendo la memoria de los tiempos antiguos a la historia política de la Patria, podrá encender en los ánimos de los Catalanes aplicados una feliz ambición, no sólo de igualar, sino de aventajar aun a sus abuelos...)"

I els nostres avis van fer coses d'una extraordinària grandesa. Capmany recorda l'expansió de Catalunya, eternament simbolitzada per l'extensió del blasó de les quatre barres, que és emblema, no sols de Catalunya, València í Balears, sinó també d'Aragó, de Provença, de Sicília...

Hi ha, encara, el comerç, la indústria:

"...los Barceloneses se deben mirar por los primeros Españoles que comerciaron directamente con los países ultramarinos del medio día, llegando dentro de breve tiempo la Nación Catalana a ser digna rival de las repúblicas más aventajadas en la marina y comercio.)"

En això, Capmany és genial: un dels primers historiadors que hagi comprès tan netament la importància que el comerç, la marina i la indústria tenen en la història de les nacions. Ell mateix remarca, amb simplicitat, que no coneix cap obra ni nacional ni estrangera del caràcter de la seva; perquè, diu, hi ha històries de les marines d'Anglaterra i França, però només fan referència a la marina de guerra. I ell, noble de quatre costats, és un dels primers a comprendre la força i el sentit profund de l'estament popular:

"...pues, hasta ahora, los escritores parece que han desdeñado de conceder el más ínfimo lugar en los anales del género humano a las virtudes pacíficas del ciudadano laborioso que sostiene con sus brazos una parte del Estado...)"

Hi ha també el dret:

"En consequencia se hace una análysis histórica y política de la antigüedad, autenticidad y naturaleza de las leyes mercantiles de dicho Consulado [el Consolat de Mar], que han sido con razón reputadas por todas las naciones del orbe por el primer código marítimo escrito que ha producido le edad media.)"

***

Però, per damunt de tot, és la marina, la gloriosa marina que batia el pavelló de les barres vermelles, la que dóna a Capmany la plena mesura de la passada grandesa catalana. I és així, doncs, que, essent el llibre de Capmany (com reconeixen tants estudiosos) el punt de partida més primerenc de la renaixença, és la marina que el va inspirar el primer estímul d'aquesta renaixença. Catalunya es va retrobar quan va evocar aquells segles eminentment mariners, quan va posar de nou els ulls en els horitzons de la mar.

Tot al llarg de les pàgines de Capmany, inflamades d'orgull català, passa, a grans alenades, el relent del Mediterrani. Ningú no havia comprès tan bé com ell com la nostra Pàtria és eminentment marinera. Les glòries del passat, que ell feia sortir de l'oblit, desfilen pels seus períodes, i el lector veu, com en somnis, els navilis catalans que salpen cap a Orient. Espetec de veles, grinyolar d'eixàrcies, bruit d'onades que baten, perfums penetrants de mercaderies exòtiques, tot això sembla que surti del vell paper de fil verjurat, mentre les boniques lletres elzevirianes sembla que es posin en moviment, que prenguin cos i figura de mariners, de mestres d'aixa, de marxants, de reis, d'almiralls, de cònsols, de torcimanys... I evocat pel conjur poderós d'un gran passat, sembla que un gran i vague futur es dibuixi en la ment del lector, tot fullejant aquest llibre. Imprès fa més de cent cinquanta anys, és ell qui va colpir l'adormida imaginació dels catalans, va desvetllar el seu apagat orgull de nació i, fent entrar dins la resclosida Catalunya de la decadència un cop de vent carregat de salabrors marines, va encendre l'espurna que havia d'esdevenir foguera: la voluntat de tornar a ser, ja que havíem estat.

2.- "Sería inútil copiarlo en un idioma antiguo provincial, muerto hoy para la República de las Letras y desconocido para el resto de Europa", diu, a l'apèndix de les Memorias, en donar a conèixer, en castellà, el discurs de Martí l'Humà a les Corts de Perpinyà.

3.- Per exemple, entre molts' d'altres: Tractat de adages y refranys (València. 1733), editat per Carles Ros; Instruccions per l'ensenyança de minyons de Baldiri Reixach (1748); Regles de vida (1756) del doctor Simó Salamó; versió catalana del Kempis, de Pere Bonaura (1759); Rondalla de Rondalles (València, 1769) de fra Lluís Galiana, etc.

4.- Una petita mostra: és del canonge Romaguera, tan celebrat en el seu temps: Iris de la esfera | florit horisont | émulo de Febo | meteoro ayrós.

5. - "És en va —diu Ferran Soldevila— que Capmany declarava morta per a la producció literària la llengua catalana: ell mateix, amb la seva obra, contribuïa a salvar-la. " Imaginem que la cosa va anar així: Capmany declara literàriament mort el català, però al mateix temps n'invoca la grandesa. Puigblanch llegeix Capmany i li ve la idea que "ja que aquell idioma ha de morir, almenys sigui sepultat amb tot honor"; d'aquí que escriu els seus dos poemes èpics. Aquests circulen manuscrits, i un exemplar (tot això és hipòtesi) cau a mans d'Aribau adolescent, envers el 1815, i el decideix a escriure poemes en català. A partir d'Aribau, la història de la Renaixença literària és ben coneguda.