El debat
Joan Sales — Joan Coromines

L' Epistolari entre ambdós personatges, publicat fa poc per la Fundació Pere Coromines i a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas, és no sols el signe d'una amistat "filològica", que es converteix en relació de vegades familiar, sinó el retrat d'una època. Em refereixo sobretot als anys cinquanta, quan de l'intent de genocidi i de desert i clandestinitat havíem passat a tenir llibres autoritzats, teatre, també en català, i més permissivitat als centres parroquials i en algun de local perquè el català hi fos d'ús habitual. Tanmateix la censura era fèrria i així van caure, a la primeria de la dècada de 1950, les revistes culturals i clandestines Ariel i Antologia i les universitàries Curial, Fòrum i Inctini. La policia política era l'encarregada d'interrogar els qui duien el pòndol d'aquestes publicacions i, quan calia (que era sempre), de multar-los, directament o indirecta, fent-ne responsables les cases d'impressió. Parlo no per haver-ho llegit sinó per experiència. I és natural que Sales, que maldava per tirar endavant el Club dels Novel·listes i llibres de caràcter popular a Edicions Ariel, escrivís que hom vivia en un túnel. Era la sensació que no s'acabaria mai o que trigaria. Sales dóna força l'ambient d'aquells anys i se'l veu neguitós perquè creu que el català escrit del moment, hereu del de Fabra, mantenia formes obsoletes o arcaiques a causa del puritanisme d'algun membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. I la seva obsessió era acostar el català escrit al que es parlava. Acció arriscada, que ja es va intentar durant el segle XIX. I sobretot volia trobar un llenguatge popular per als novel·listes que començaven a presentar batalla en català. Però era tan vehement, com a bon apòstol de la llengua catalana, que no s'adonava del risc de crear confusions per als qui vivien en la cofurna o s'incorporaven a la lectura en català. La seva oposició als correctors és comprensible, però aquests eren el mur de contenció en una època de tan poc coneixement del català escrit. No admetien, i s'explica, mots que no figuressin al diccionari Fabra. La batalla de Sales és contra algunes dotzenes de paraules -llur, àdhuc, autòmat, quint, o bé olor de en comptes d'olor a, acomiadar, per ell farà i no allà ell, etc.-, i encara volia modificar l'ortografia. Coromines, partidari de certs canvis, el frena i li fa veure el risc, per exemple, de les modificacions ortogràfiques. Ara la Secció Filològica n'ha fet alguns i ha alçat molta polseguera lamentable i confusió entre gent que escriu en català.

Coromines defensa els filòlegs perquè també han contribuït a afaiçonar la llengua i la literatura i creu que la llengua literària no és el mateix que la llengua usual. Ho raona molt bé i retreu a Joan Sales "el to d'urgència desesperada" amb què demana els canvis lingüístics. El filòleg sí que defensa la llibertat d'estil de cada escriptor i anima Sales en la seva tasca d'escriptor i d'editor, tenint en compte que la censura li havia vetat cinc vegades Incerta glòria.

Vaig conèixer tots dos protagonistes als anys cinquanta i vaig admirar el seu do d'escriure en un i de saviesa lingüística en l'altre, i alhora la seva passió radical per Catalunya. L'epistolari, publicat amb anotacions i explicacions encertades, és l'exponent d'una època i d'una lluita per la llengua que ara potser no és tan apressant, però que demana molta ponderació en els canvis i el consens no en els estils, però sí en la pedagogia de la llengua.

Avui, 6 de juliol 2004