El camp d'espases

per Joan Sales

Quaderns de l'exili, núm. 13, maig - juny 1945

En Ferran de Pol (camarada nostre "en les armes i en les lletres", com deia l'amic Masades de Segura), ha posat en clar la data de naixença de l'Àngel Guimerà, que fins ara no se sabia del cert. I, essent així que el centenari s'esqueia el maig de l'any passat i que no va ser commemorat per ningú, els QUADERNS han decidit dedicar-li, com a homenatge modest, una bona part d'aquest número.

En aquesta secció pertoca enaltir el Guimerà com a precursor de la Renaixença Militar. En va ser un de màxim. Tota la seva obra sembla impregnada d'aquell esperit profètic i combatiu que preludia les empreses salvadores de nacions. I és per això, tant com pel seu geni dramàtic, que li escau de ser comparat a Alfieri o a Schiller. Sembla com si la Musa de la Tragèdia inoculés, en la sang de les races, un sentiment de grandesa i una consciència de destí.

El Guimerà preparador de la Renaixença Militar no té fi ni compte. La concepció combativa de la vida i de la història és en ell tan consubstancial que ni se la planteja: la trobem sempre implícita en tota la seva obra. Així, adreçant-se als polítics de campanar, a la politicalla de visió mesquina, els apostrofava:

"Més que el camí de ferro que en va pidoleu i el pont que no se us dóna, ens cal a tots el camí que ens porti a millors dies i el pont que uneixi al passat l'esdevenidor de Catalunya."

És a dir, que mentre Catalunya no torni a ser el que era, és perdre el temps entretenir-se en minúcies. I ¿quin és aquest camí que ens ha de tornar a la grandesa nacional? Cert, el camí de les armes: perquè tota llibertat digna d'aquest nom s'ha de guanyar amb el sacrifici:

«Per a nodrir un poble
amb fam de llibertat,
val més un camp d'espases
que no cent camps de blat.»

Els camps d'espases, com els de blat, cal sembrar-los. I Guimerà va ser un dels més grans sembradors del nostre. Va caldre tota la ruqueria dels setmesons pedants de l'orsisme per no comprendre que un poeta de l'alenada i la combativitat d'un Guimerà és un bé de Déu per a una Pàtria com la nostra. En qualsevol país civilitzat, l'obra d'un Guimerà es donaria de text a totes les escoles on s'educa l'adolescència, liceus o universitats. Els òrsides preferien que la nostra adolescència pugés entre versets lirons i novel·letes carrinclones.

En Guimerà sabia prou bé que no es dóna mai una cultura digna d'aquest nom sense un esperit militar que la sostingui; que l'espasa i la ploma són germanes de pare i mare:

"Així com amb sa espasa [Jaume el Conqueridor] va fer créixer la Pàtria, amb sa ploma va fer créixer i ennoblir la llengua que la simbolitza; que per sempre han anat juntes la Pàtria i la llengua catalana sobre la plana de la terra i sobre les planes dels llibres."

"Que la llengua escrita segueix la sort de les banderes d'un poble, se coneix prou bé veient aquesta raça estendre's amb els comtes del casal de Catalunya pel migdia de França i veient també aquells comtes-reis de l'engrandit casal d'Aragó anant a Mallorca, a València i a Múrcia, que adoptaren la nostra llengua. "

"Amb igual vehemència que s'estimaven les lletres de la Pàtria, s'han estimat les armes seves, que simbolitzaven la Pàtria Independència."

Aquest esperit combatiu només té una manera d'encarrilar-se: l'Exèrcit Nacional de Defensa. Cal a Catalunya la seva autonomia militar; cal acabar amb la vergonya de les lleves que se'n porten el nostre jovent a servir una bandera estrangera:

"Catalunya vol suprimir les quintes i lleves en massa i vol les seves Reserves per a defensar el seu territori."

Gràcies a Déu, la nostra gent, amb més sentit comú que els pedants intel·lectuals i ja no cal dir que els pintamones i escrivents tronats del periodisme òrsida, ha conservat sempre latent la seva tradició de lluita; i és així que els catalans s'han batut sempre per la llibertat

"...amb les armes quan les cadenes els deixaven lliure el braç per a arribar a despenjar-les; i quan no, esperant l'hora de tornar-hi..."

L'hora de tornar-hi: vet aquí el que esperava Catalunya després del 1714; el que espera ara, després del 1939. Però cal que, quan hi tornem, ho fem de tal manera que ja no calgui tornar-hi després ; a la pròxima ens cal guanyar, i per a això cal que extirpem de la nostra mentalitat, com un tumor infecte, tota demagògia antimilitarista i floral-separatista. Només les races que s'eleven a una concepció justa i serena de la seva unitat nacional i de la disciplina militar aconsegueixen sobreviure. Les races separatistes i trabucaires, que viuen en infame discòrdia interior (sota pretext de lluites ideològiques), mereixen, com les famílies malavingudes que en cases de veïnat s'escridassen al celobert, el menyspreu de les persones decoroses. La cosa exactament oposada a un militar és un pinxo; la cosa exactament oposada a una nació de debò és una regió separatista. Per això en el Guimerà, com en tot patriota digne d'aquest nom, el sentiment militar s'agermanava amb la consciència de la unitat nacional del Principat, València i les Illes.

La sembra feta pel Guimerà, malgrat que els òrsides, com un ramat de moltons, hi passessin damunt per calcigar-la i neulir-la, no es va pas afollar. Les espases començaven a treure brot, i algunes estaven per granar quan l'Exèrcit espanyol va envestir contra la nostra terra. A la veritat, potser érem pocs els soldats que sabíem que ens batíem per la nostra Pàtria contra el seu enemic secular, i no pel pacte sinalagmàtic o el sistema unicameral i altres martingales ideològiques, pròpies per a fer les delícies dels culs-de-cafè i les barjaules, sempre a la recerca d'una teoria justificatòria del seu os bertran. Però aquells pocs que teníem clara consciència de la realitat geogràfica i històrica de la guerra, ara ja som més, perquè la bena que molts duien als ulls ha començat a caure a l'exili, on un contacte prolongat amb els lerruixos, òrsides i piquipons ha permès a molts de desentabanar-se pel que respecta a les teories universals d'aquells subjectes. I mentrestant a la Pàtria, segons ens escriuen, ja puja una nova jovenalla amb més pit i enteniment que nosaltres. Jo crec que quan vindrà l'hora de tornar-hi, que només Déu sap quan serà, (faci Ell que sigui aviat), el camp d'espases ja haurà granat del tot, i la llibertat —aquest moll de l'os dels lleons— deixarà de ser una paraula buida. Potser aleshores no succeiran fets tan divertits com que a tot un país d'intel·lectuals i de cultes li passi per alt el centenari del seu gran poeta tràgic.

Quaderns de l'exili, núm. 13 — maig juny 1945