Justificació
Pensament, acció
Literatura
Llengua
Tria de textos
Vària
   Enrere

Crítica, opinió
Enllaços
Crèdits
Cercador

Siguem elegants i pràctics

"La literatura catalana d'imaginació és pobra. Potser sí. Qui podria estranyar-se'n, però, coneixent les condicions en les quals han hagut de treballar els escriptors catalans? Sotmesos per força a un ofici més o menys relacionat amb la intel·ligència, obligats a la lluita extenuant per la vida, sense temps ni diners per a viatjar, impossibilitats de lliurar-se a la creació literària pura, que vol un repòs fecund i una suficient llibertat de moviments, havien d'aprofitar unes curtes vacances o els lleures dels diumenges per a abandonar-se a llur passió -que als ulls de llur família passava sovint per un vici--... I això, si la família i l'ambient social toleraven unes tals ocupacions. No era gens estrany que fossin la riota d'uns esperits pràctics, que ho consideraven una incomprensible mania, quan no un perillós passatemps digne de censura. Les mullers dels artistes no estan sempre a l'altura de llur marit. Clara Schumann, la comtessa Hanska, Còsima Wagner, Frieda Lawrence, són exemplars poc freqüents a la història de les lletres i les arts. A Catalunya encara ho han estat menys. L'educació femenina, una gelosia absorbent i repel·losa, una curiosa incapacitat per a comprendre les coses de l'esperit s'han congriat sovint en aquesta actitud hostil a la vocació del marit."

(RAFAEL TASIS: «Prudenci Bertrana, mestre i amic», a La Nostra Revista.)

En Rafael Tasis ha escrit un article on ve a dir que si la nostra literatura d'imaginació era tan baixa de sostre, no en tenien pas la culpa els literats. En Tasis, sempre que ha escrit sobre els nostres QUADERNS ho ha fet en un to correcte, i ha demostrat ser molt amable parlant dels qui els fem. Però penso que la cortesia * que ha tingut envers nosaltres, no ens ha pas d'obligar més que a correspondre amb igual cortesia. Així espero que no es prendrà malament que el seu article no m'hagi agradat. I celebro que ens brindi l'ocasió de parlar d'un tema que fins ara no havíem tocat més que d'esquitllentes. Deixaré de banda molts aspectes del seu article, per no fer massa llarg el meu, i em limitaré a rebutjar l'acusació que insinua contra les dones en general i les del nostre país en particular. Tota ocasió de trencar una llança en honor d'aquest sexe, será agafada per nosaltres encara que sigui pels cabells, perquè som eminentment galants; més que més, que la que ens brinda en Tasis no és calba ni molt menys.

És clar que, de dones bèsties, n'hi ha; fins n'hi ha algunes de tan bèsties com certs literats catalans. Cada dona -com cada home- és com Déu l'ha feta. Però, que jo sàpiga, a Catalunya no hi havia cap llei que obligués els escriptors a casar-se precisament amb dones bèsties; i com que poques coses donen tanta idea d'un home com la dona que s'ha triat -i viceversa-, em sembla que en Tasis comet una injustícia quan és tan indulgent amb els marits d'aquestes dames i tan poc amb elles.

Tenir un esperit pràctic, que nosaltres sapiguem, no és cap defecte; Santa Teresa en tenia un dels més prodigiosament pràctics de què es recorda la història. I si certs marits literats eren la riota de les seves mullers... sospitem que motius hi hauria. Hi ha immensament més esperit --i més cultura de la de debò-- en una pagesa illetrada, però bona noia, fidel, sol·lícita amb els seus fills, endreçada, activa, delicada i modesta, que no en tots aquests intel·lectuals com tants n'hem conegut, que no poden escriure un full sense insinuar una immundícia.

Diu en Tasis que la Clara Schumann, etc., eren excepcions dins el sexe femení, i oblida d'afegir que els marits d'aquestes dames eren també excepcions dins el sexe masculí. Les excepcions se'n van amb les excepcions, els del comú amb els del comú, nos amb nós, diu, un proverbi català.. Tot això és més vell que l'anar a peu. Ei que hi pot haver, per desgràcia, són equivocacions: poques de tan cèlebres com la que va cometre Cervantes casant-se amb una dona frivola i vint anys més jove. Però això no li va pas impedir escriure el Quixot! Després, hi ha les rareses. Ja és un tòpic vulgar que els homes de geni solen tenir-ne alguna. Rousseau vivia amb una dona illetrada, que sembla que el feia feliç per la seva simplicitat, precisament. Mês rara encara la Baudelaire, que no vo volia admetre que les dones tinguessin ànima com els homes, i, per tant, com més abjectes, més encaixaven amb ia se idea. D'aquí la seva curiosa remarca : "Pour quoi l'homme d'esprit aime les filles plus que les femmes du monde, malgré qu'elles soient également bétes?" Pero per cada Rousseau, Baudelelaire o Cervantes, trobaríem cent exemples d'homes de geni o de talent que no han ensopegat la seva jeia en aquest món fins que una dona intel·ligent i abnegada no els ha sabut encarrilar. L'harmonia conjugal era indispensable a Bach., a qui molts consideren el més gran dels músics; i podríem citar mil altres casos.

El Principat de Catalunya és un país molt xiquet i només té tres milions d'habitants. Essent així que el geni, i fins el simple talent, són tan excepcionals, només que hi hagués una dotzena d'autors d'imaginació realment dignes de ser llegits, ja seria molt. L'error em sembla, doncs, que consisteix a creure que el sol fet d'escriure -d'estar-se assegut a le cadira escrivint- ja denota talent; seria tan fàcil ser un poeta, ser un geni! Només es tractaria de tenir unes anques resistents, capaces de suportar Ia cadira moltes hores. Per desgràcia, les bajanades són tan bajanades escrites com dites, o potser més. ja que escrites denoten més obstinació i més satisfacció de la pròpia estultícia. Menyspreant els seus marits literats, certes dones catalanes no haurien fet més que demostrar un gust més fi que no pas el de molts crítics.

I si els literats a què al·ludeix en Tasis tenien talent, cometien la més insigne de totes les badoqueries casant-se amb dones incapaces d'apreciar el talent. No ens farà pas creure que el menyspreu d'aquestes dones envers les coses de l'esperit els va venir després de casades! Per tant. casant-s'hi. els qui denotaven fúmer's bastant de l'esperit i anar per altres coses, eren els seus marits, o molt m'equivoco. Que no es planyin si després se'n troben les conseqüències.

Contra l'estampa veritablement llastimosa i grotesca que insinua en Tasis, se'n podrien pintar de tan lluminoses, fins sense sortir del nostres Països! La felicitat íntima d'un Maragall, reflectida en aquells versos -bastant carrinclons, per cert-, que escrivia a la seva dona; l'abnegació d'una Donya Deseada per mossèn Cinto, a l'època que aquest es veia acorralat com una feristela per l'odi i la incomprensió de tants homes; la dedicació silenciosa i humil que de les seves vides van fer a l'Àngel Guimerà les noies Aldavert -que la gran feia molt de goig", segons en Josep Pijoan-; la vida patriarcal d'en Teodor Llorente al mas Algadins; el paper de Gala en la d'en Salvador Dalí... I és que sembla com si el sexe femení tingués un instint més segur que molts homes per distingir el que és gran, noble i generós de debò. Als concerts, a l'òpera, a les exposicions de Barcelona, no és estrany trobar-hi de vegades més noies que homes; un floret de noies que eren l'orgull de la ciutat comtal. Mentre no era massa rar que alguns dels pretesos intel·lectuals catalans només freqüentessin els cines o llocs més tronats encara. En Tasis ha alçat una mica la cortina que cobria la idea tan sórdida que es veu que duien molts dels suposats intel·lectuals. Jo podria alçar-ne una altra sobre un interior tan radiós, si no m'hagués fet el propòsit, complint voluntats per a a mi sagrades, de no parlar-ne fins que siguem a casa! Ei "poeta més gran que ha tingut Catalunya de molts anys ençà" va passar desapercebut als ulls dels homes. Reclòs en un sanatori fins a la seva mort, als trenta-tres anys, i allunyat de la seva família -la qual es va haver d'exiliar-, tota la seva felicitat en aquesta vida va ser l'amistat d'unes noies que van comprendre des del primer moment el seu valer, i es van consagrar, com qui diu, a fer-li un ambient digne d'ell. Aquest home, amb una alçada normal, pesava quaranta quilos, i a penes es llevava del llit. Tenia hemoptisis freqüents. ¿Ens voldrà fer creure en Tasis que les dones no entenen en coses de l'esperit? No cal dir les infermeres, fins les criades, estaven embadalides amb aquell malalt; algunes d'elles conservaran tota la vida, qui sap si com la cosa anés meravellosa que aquesta els hagi donat, el record d'unes paraules afectuoses, d'uns mots de comprensió... Ara, el nom d'aquest home comença a ser murmurat com el d'un geni lluminós de la nostra poesia entre els qui tenen coneixement de la seva obra; el cert és que en vida els homes no en van fer cas. Vull estampar, trencant excepcionalment, per un sol cop, el propòsit de no donar-ne cap a llum fins que tornem a ser a la terra, uns versos d'aquest amic inoblidable, que jo no me'l mereixia; com que ho faig en desgreuge d'aquest sexe tan maltractat per en Tasis, sé que ell em perdonarà des de l'altra vida la meva barroeria d'imprimir-los en un lloc tan inadequat com és ta nostra trinxera, vull dir el nostre periòdic, les pàgines del qual són un camp de batalla i no un recó íntim i delicat. Es tracta d'un elogi bellissim de les tres amigues que li van fer companyia durant el seu pas tan breu per aquesta vida i a l'hora de la mort; de les tres noies admirables que van saber fer la felicitat d'aquest home bo, senzill, infantil i genial.

¡Que diferent que és, tot això, del que en Tasis escriu a propòsit d'Auzias March i de Dona Teresa en les seves Històries de coneguts! No és ni original: és el mateix que escriurien les comares xafarderes de qualsevol casa de veïnat d'un barri rebentat si s'hi posessin. ¿On és l'esperit en aquesta literatura? I ¿què pensar dels qui no tenen altra idea del sexe femení; d'aquest sexe que és, en definitiva, el que ens ha parit, i el que fa amable i tendra la vida? Planyem-nos de tot cor.

Tenint en compte quanta immundícia corre sota el nom de literatura, potser el mal no és que les dones no comprenguessin certs literats; qui sap si els comprenien massa!

TRES AMIGUES

>La primera és caliu. Com les Llars ben cintrades,
és humana per llei i espurnejant per joc;
alegre, hospitalària, bon company com el foc,
dóna sempre escalfor, i crema, de vegades.

La segona és perfum. Com un matí d'abril,
sols per l'olor que en fa sabem les flors que amaga;
té la suavitat del bàlsam per la llaga;
el seu contacte és fresc com un llençol de fil.

I Ia tercera és resplendor. Segons va l'aire,
a vegades és clar de lluna i altres llamp;
sap escurçar els camins, i omplir d'ocells el camp,
i, quan ve, sentim sempre que ens arriba d'enlaire.

Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,
viure en la triple gràcia de !a seva amistat.

* Sobre l'exquisida cortesia del senyor Tasis i de les seves distingides amistats, vegeu el número vinent dels QUADERNS