Història dels catalans

J. Ernest MARTÍNEZ-FERRANDO

En la mena de carrera d'obstacles que haurà estat l'elaboració i la publicació d'aquesta obra, per les dificultats materials i espirituals que ella mateixa enclou, i per les que, en una forma o altra, han volgut afegir-s'hi, no ens ha hagut d'ésser estalviada la interferència de la mort. Per una atzarosa coincidència, quan entraven en màquina els primers plecs de la Baixa Edat Mitjana, la part corresponent a la redacció del nostre amic i col·laborador J. Ernest Martínez-Ferrando, ens arribava la nova inesperada. El sabíem malalt, el sabíem fins i tot a l'Hospital de València, on uns amics l'havien fet ingressar per a una sobrevetlla més sol·lícita. Però no crèiem que es tractés de cap malaltia mortal, ni que les seves hores fossin comptades. Al contrari: crèiem que superaria aquella crisi i que podria continuar els seus treballs històrics que ja eren, es pot dir, la sola raó de la seva existència. Errada esperança: en el curs d'una transfusió de sang, Ernest Martínez-Ferrando va trobar la mort.

I a la pena que ens duia la pèrdua de l'amic i el company, s'afegia, per a tots els qui treballàvem i érem interessats en aquesta obra, una punyent inquietud: nostres teníem una bona part del seu original, però el que mancava era encara important. Sabíem que hi treballava; però ¿hauria pogut enllestir la seva tasca? ¿O en quin l'hauria deixada? Entrevèiem el plantejament d'un problema greu: al punt de començar la impressió del seu original, la inesperada malaltia havia deixat en suspens les nostres relacions habituals (jo encara havia rebut una darrera carta seva on m'acusava rebut d'un llibre). I ara ens arribaven notícies que tots els seus papers, per voluntat seva, passaven a poder del municipi de València. Entre aquells papers devien trobar-se els originals restants de la Baixa Edat Mitjana. Calia anar-los a cercar.

Posats en relació amb els marmessors del nostre amic, vam convenir que es traslladés a València Joan Sales, el deus ex machina d'aquesta obra; tant més que en vida de l'autor havia convingut amb ell d'ajudar-lo en la redacció, podríem dir, material, d'alguns capítols. Ell ens ha explicat l'acolliment cordial que va trobar, tant per part del bibliotecari de la Universitària de València, don Gernmn Babiera, marmessor de l'illustre desaparegut, cem del Cap de l'Arxiu Municipal d'aquella ciutat, don Josep Martínez Ortiz, dipositari del llegat: totes les facilitats li foren donades per a l'examen dels papers. Ens ha explicat, revivint-la encara i no podent-la dissimular, l'emoció que va sentir en trobar-se davant aquell munt de papers -els que cercàvem!-, tots atapeïts de la seva lletra: quartilles ja totalment redactades, capítols sencers o paperetes soltes, on descansava la memòria en espera d'incorporar la nota apuntada al lloc escaient. L'angúnia restava esvaïda, el llibre podria seguir endavant sense cap espera excessiva. Un cop més la continuïtat en el treball, que era una de les grans virtuts de Martínez-Ferrando, havia donat els seus fruits oportuns, i ara en una obra que, malauradament, havia d'ésser la seva obra pòstuma. Malauradament, no sols perquè altres obres que tenia en preparació o en projecte ja restaran per sempre estroncades, sinó també perquè la desficiosa cura que ell aportava a la revisió de les seves obres no podrà abocar-se sol·lícitament sobre aquesta. Procurarem, en el possible, substituir-la. Però jo l'havia vist treballar i sé com serà difícil l'empresa. La materialitat d'una errada pot salvar-se posant-hi atenció: la troballa del matís adequat, sobretot en el grau que el cercava Martínez-Ferrando, àdhuc si ell n'ha deixat alguna indicació, seria sempre tasca perillosa, poc recomanable i gairebé il·lícita.

No caldrà tampoc. Tinc la certitud que, tal com l'ha deixat, el seu original no desmereixerà de la part que ja ens havia lliurat temps enrera. Com he dit, jo l'havia vist treballar. Quan els seus setanta anys -la seva jubilació- van llevar-li reglamentàriament el càrrec de director efectiu de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, i van donar-li el títol de director honorari, ell va continuar treballant, a l'Arxiu mateix, en el vell edifici dels virreis de Catalunya, on tenia arranjat un pis minúscul amb finestres als carrers dels Comtes de Barcelona i de Santa Clara. I cada matí se'n venia a treballar al mateix despatx on treballava jo. A vegades ja l'hi trobava. Treballàvem llargament en silenci. Algun cop em plaïa de mirar-lo treballar. Es pot dir que no aixecava el cap de la feina, absort en la lectura o transcripció d'algun document, o arrenglerant damunt les quartilles amb la seva escriptura regular. Fins que, cercant, sens dubte, un moment de repòs, s'aixecava, venia vora la meva taula i iniciava algun comentari a la feina, als esdeveniments -històrics o no-, als homes. Perquè aquest solitari silenciós es complaïa en la conversa i en la companyia. I, curiosament, al mateix temps, semblava defugir-les. Les havia defugides, indubtablement, en la vida. I és que, al mateix temps, semblaven cridar-lo la solitud i el silenci. Per això, al cap de poca estona, tornava a la seva feina, als seus personatges, d'història o de ficció, als que hauran estat, en la seva vida, la seva companyia veritable, i que ara, en aquesta Història dels catalans, tots els catalans l'hauran formada -un dels quals, ell, nat a la ciutat de València i amant com pocs de la seva regió, es considerava i afirmava. Aquestes pàgines, les darreres que haurà escrites, en donen fe.

Ferran SOLDEVILA

La famosa Porta Ferrada de Sant Feliu Guíxols; el nom de ferrada li ve de les grans arcades de ferradura de la planta baixa. És l'únic vestigi que queda del monestir consagrat l'any 968; serveix d'atri o porxo d'entrada a l'església romànica, que substituí un parell de segles després la del monestir preromànic, enderrocada. Cal agrair als Amics de l'Art Vell, entre moltes altres coses meritòries, la modèlica restauració d'aquest importantíssim monument de la nostra Alta Edat Mitjana, duta a terme el 1931. - La Porta Ferrada dóna molt viva idea de l'estil arquitectònic cluc preponderava al nostre país en aquell moment, entre el 944 i el 983, en què foren fundats tants monestirs a més d'aquest: Sant Pere de Roda, Santa Cecília de Montserrat, Sant Pere de les Puelles, Camprodon, Sant Pol de Mar, Sant Benet de Bages. Serrateix, Sant Pere de Besalú, Sant Llorenç de Bagà; de cap d'ells no ens ha arribat cap vestigi, autèntic d'aquell segle de la seva fundació, tan considerable i ben conservat. Les reminiscències de la tradició arquitectònica anterior --visigòtico-rnossaràbiga- s'acusen encara en els tres arcs de ferradura de l'atri, mentre en els arquets de la galeria o trifori (vegeu-los amb detall a la pàg. 732) ja triomfa el mig punt, reintroduït a la nostra terra sobretot per influència del "renaixement carolingi", influència ara reforçada de més en més per la relació amb Itàlia. Per a aquesta escena del Llibre d'Esther, que representa el rei i la reina en el seu palau, abraçant-se, l'il·lustrador de la Bíblia de Roda (ara a la Biblioteca Nacional de París) podria haver-se inspirat en alguna de les nostres famílies comtals: com en un "retrat (le família", podríem veure-hi el comte i la comtessa en primer terme, en una mena de sofà, i més cap al fons, dretes, les seves dues filles. Aquesta il·lustració és molt interessant per a l'estudi de la moda femenina en aquella època (darreries del segle x o començos de l'xi); la semblança amb hàbits de monja s'explica de sobra pel simple fet que els hàbits actuals no són més que modes d'altre temps (del moment de la fundació de l'orde respectiva, en general) que s'han conservat sense grans variacions. Aquesta clastra del mas Segur, a Sant Privat dle Bas, ens pot donar una certa idea de la disposició d'una "vil·la" de tradició romànica, però modesta -com degueren ser modestes la majoria d'elles--: una sèrie d'edificacions molt simples, de planta baixa, al voltant d'un pati quadrat que a l'Alta Edat Mitjana s'anomena "la cort". Si de les vil·les modestes no ens ha arribat cap rastre (les ruïnes que coneixem, quasi totes d'època baix-romana i visigòtica, corresponen a vil·les més o menys senyorials), és degut d'una banda als pobres materials amb què foren construïdes, que no han resistit el pas dels segles, i d'altra al fet que moltes d'elles han seguit ocupades i explotades quasi sense interrupció, cosa que n'ha anat alterant contínuament l'estructura.