Justificació
Pensament, acció
Literatura
Llengua
Tria de textos
Vària
   Enrere

Crítica, opinió Enllaços
Crèdits
Cercador

Les guerres del Francès

i la Renaixença literària

Quaderns de l'exili, núm. 14 juliol — agost 1945

"Amb el trasbalsament, en profunditat, que duu [la Guerra del Francès] a la terra catalana, posa, ça i lla, al descobert la persistent vitalitat de l'esperit autòcton, desvetlla sentiments i records, aspiracions i neguits..."
Ferran SOLDEVILA

El llibre d'en Miquel i Vergés: Els primers romàntics dels Països de Llengua Catalana, ha suscitat discussions sobre les guerres del Francès i la seva influència en la Renaixença nacional. Sota això — és fàcil endevinar ho— hi ha un problema més vast i apassionant: el de la influència de les guerres en general sobre la marxa ascendent de les civilitzacions, i el seu paper de fites separadores entre els períodes històrics. Es oportú, doncs, parlar-ne en aquest número dels QUADERNS, dedicat a la nostra darrera guerra. Em limitaré a considerar la renaixença de la literatura en català, ja que sembla que és aquest l'aspecte que més es posa en dubte; però vull assentar per endavant que la Renaixença no va pas consistir exclusivament en això (com sembla que creguin alguns dels qui en parlen), i que si s'estudia la influència de les guerres del Francès sobre tots els aspectes de la Renaixença (renaixença de la literatura catalana en llatí i altres llengües, renaixença militar, política, historiogràfica, filosòfica, científica, social, etc.), es fa molt més evident encara que aquelles guerres en van ser la causa immediata més poderosa. Perquè és clar que, de causes mediates, se'n poden trobar d'altres, principalment dues: el redreç econòmic dels nostres Països determinat per l'obertura dels nostres ports al comerç amb les Índies Occidentals (1778), i la influència de l'obra de l'oficial de dragons Antoni de Capmany, sobretot les seves Memorias (1779-1792).

S'anomenen guerres del Francès les que els catalans van fer contra la República Francesa (179375i i contra Napoleó (1808-1814). Els Països de Llengua Catalana, com a conseqüència d'haver estat derrotats a la guerra de Successió (1705-1716), havien arribat a un estat de decadència extrema, al punt de perdre gairebé la consciència del seu gran passat històric i dels seus caràcters nacionals. La literatura en llengua pròpia s'havia anat extingint en el curs del segle xviii. Envers la meitat de la centúria, continuaven apareixent encara volums impresos en català. Hi ha, a més, una abundosa literatura inèdita, superior sovint a la impresa —per exemple, les lletres i dietaris de fra Ginebre Serra, colonitzador de Califòrnia—; les d'en Finestres; certs reculls de poemes; algunes memòries. Aquest moviment literari, força ric en quantitat, no representava, pel que fa a la qualitat, més que la tradició minvant de la Decadència, i el llenguatge encarcarat, barroc i corromput.

Però fins aquesta literatura d'extrema decadència va acabar per extingir-se, i es pot dir que en començar l'últim quart d'aquella centúria l'única literatura en català que subsistia era la de romanços. El romanço, com a gènere literari, no era més que l'última evolució de la poesia popular. Aquesta, amb la guerra de Successió, havia donat encara alguns espècimens no indignes del seu gran passat, cantant els herois populars d'aquella guerra : la Cançó d'en Bach de Roda, per exemple. Després, els seus herois passen a ser contrabandistes o bandolers (Parrot, Pau Gibert) i fins mossos d'Esquadra. Deixa de merèixer el nom de poesia popular, perquè li escau millor el de plebea. Impresos en fulls solts, il·lustrats amb boixos barroers, els romanços eren venuts pels cecs pels mercats i places públiques.

Imaginem, ara, un llum que poc a poc s'està extingint: la seva flama brilla cada vegada menys, espeternega; arriba un moment que sembla apagar-se del tot; després torna a fer una petita lluor, molt petita al principi, però que anirà creixent... Aquesta lluor pot ser igual (o àdhuc més petita) que la que feia moments abans d'apagar-se; així i tot: ¿no direm que el llum, ha començat a renéixer des del moment que ha tornat a donar una fluor, per insignificant que fos? El nostre llum, la literatura en català, reduïda als romanços de cec, s'estava apagant, i va semblar apagar-se del tot l'any 1777, quan Carles III va prohibir la impressió de romanços. Des d'aquesta data fins al 1793 (en què els soldats de la Revolució passen els Pirineus) es pot dir que no existeix literatura original en català de cap mena.

Hi havia hagut, en efecte, certs intents de renaixença literària abans de les guerres del Francés. El notari valencià Carles Ros, en particular, havia publicat, entre 1732 1771, gran quantitat d'opuscles destinats a depurar la llengua literària del País Valencià, i havia iniciat una biblioteca de clàssics valencians (va sortir l'Espill, de Jaume Roig). Va aconseguir formar una petita plèiade de deixebles entusiastes, entre ells fra Lluís Galiana, que el 1769 va donar a l'estampa la Rondalla de rondalles, recull de contes. Però aquest moviment prematur es va extingir després del 1771 sense haver calat. Quan Capmany va publicar les Memorias, va poder dir, sense massa exageració, que el català havia passat a ser "un idioma antiguo provincial muerto hoy para la República de las Letras y desconocido del resto de Europa". ¿Quan és que el nostre llum va tornar a dar una petita flama — molt petita al començ però que ja no faria niés que créixer?

"No passaran cinc anys de la mort de Caries III [va morir el 17881 sense que una pila de ressonàncies, mig enyoroses, mig cofoies, sorgeixin, evocant les antigues glòries catalanes i lloant les velles institucions... I la llengua catalana tornarà a ésser emprada ça i lla, en composicions patriòtiques, en proclames, en pasquins.)


Ferran SOLDEVILA: Hisr. de Cot., o. III.

Per tant, és el 1793, amb la primera guerra del Francès, que es produeix el fet : la flama incerta.