Història dels catalans

La famosa Porta Ferrada de Sant Feliu Guíxols; el nom de ferrada li ve de les grans arcades de ferradura de la planta baixa. És l'únic vestigi que queda del monestir consagrat l'any 968; serveix d'atri o porxo d'entrada a l'església romànica, que substituí un parell de segles després la del monestir preromànic, enderrocada. Cal agrair als Amics de l'Art Vell, entre moltes altres coses meritòries, la modèlica restauració d'aquest importantíssim monument de la nostra Alta Edat Mitjana, duta a terme el 1931. — La Porta Ferrada dóna molt viva idea de l'estil arquitectònic cluc preponderava al nostre país en aquell moment, entre el 944 i el 983, en què foren fundats tants monestirs a més d'aquest: Sant Pere de Roda, Santa Cecília de Montserrat, Sant Pere de les Puelles, Camprodon, Sant Pol de Mar, Sant Benet de Bages. Serrateix, Sant Pere de Besalú, Sant Llorenç de Bagà; de cap d'ells no ens ha arribat cap vestigi, autèntic d'aquell segle de la seva fundació, tan considerable i ben conservat. Les reminiscències de la tradició arquitectònica anterior --visigòtico-rnossaràbiga- s'acusen encara en els tres arcs de ferradura de l'atri, mentre en els arquets de la galeria o trifori (vegeu-los amb detall a la pàg. 732) ja triomfa el mig punt, reintroduït a la nostra terra sobretot per influència del "renaixement carolingi", influència ara reforçada de més en més per la relació amb Itàlia.

Per a aquesta escena del Llibre d'Esther, que representa el rei i la reina en el seu palau, abraçant-se, l'il·lustrador de la Bíblia de Roda (ara a la Biblioteca Nacional de París) podria haver-se inspirat en alguna de les nostres famílies comtals: com en un "retrat (le família", podríem veure-hi el comte i la comtessa en primer terme, en una mena de sofà, i més cap al fons, dretes, les seves dues filles. Aquesta il·lustració és molt interessant per a l'estudi de la moda femenina en aquella època (darreries del segle x o començos de l'xi); la semblança amb hàbits de monja s'explica de sobra pel simple fet que els hàbits actuals no són més que modes d'altre temps (del moment de la fundació de l'orde respectiva, en general) que s'han conservat sense grans variacions.

Aquesta clastra del mas Segur, a Sant Privat dle Bas, ens pot donar una certa idea de la disposició d'una "vil·la" de tradició romànica, però modesta -com degueren ser modestes la majoria d'elles--: una sèrie d'edificacions molt simples, de planta baixa, al voltant d'un pati quadrat que a l'Alta Edat Mitjana s'anomena "la cort". Si de les vil·les modestes no ens ha arribat cap rastre (les ruïnes que coneixem, quasi totes d'època baix-romana i visigòtica, corresponen a vil·les més o menys senyorials), és degut d'una banda als pobres materials amb què foren construïdes, que no han resistit el pas dels segles, i d'altra al fet que moltes d'elles han seguit ocupades i explotades quasi sense interrupció, cosa que n'ha anat alterant contínuament l'estructura.

Un carrer de Gerri de la Sal, segons una fotografia presa l'any 1908 (conservada a l'Arxiu Mas, de Barcelona): típic apinyament de les cases, deixant entre elles un espai estretíssim que en rigor no mereix el nom de "carrer", ja que no hi pot passar un carro.