Inici |
Les armes i la històriaEL SENYOR OLIVER, DE SABADELLper Joan Sales Capità d'Infanteria en Campanya L'últim número que hem rebut de Germanor, de Santiago de Xile, insereix un violent article del senyor Oliver. Aquest senyor és natural de Sabadell, i ha tirat en abundor als Jocs Florals; ha escrit també en tota mena de periòdics. Se les emprèn contra el nostre, sense citar-lo. Sembla que el fem posar molt nerviós en recordar-li que vivim en un planeta on moltes qüestions es resolen a canonades. Es veu que es pensa que la culpa la tenim nosaltres, i proposa a la humanitat "intentar seriosament la suspensió de les lluites armades entre els pobles per un període d'un segle, si més no". No tenim encara notícies de com li ha caigut a la humanitat la proposició d'aquest bon senyor de Sabadell. Nosaltres, no menys humanitaris, proposem, també per un segle si més no, que els gossos siguin lligats amb botifarres. I escriu encara:
"Es parla de la necessitat d'un Exèrcit Català. ¿Val la pena? ... No vull pas dir que calgui resignar-se, sofrir l'agressió com un mesell, parar evangèlicament una i altra galta. Vull dir que les nacions han d'assegurar-se la pau per altres camins més efectius."
Llàstima que no ens hagués revelat, en començar la nostra guerra, el secret d'aquests camins més efectius que ets canons, els tancs, els avions i les metralladores; potser, senyor Oliver, hauríem guanyat la guerra. Però, ¿de debò els sap vostè, aquests camins més efectius? ¿Per què, doncs, no explica quins són?
"Trobo encisador i reconfortant el sentiment antimilitarista, més ben dit, antimilitar, dels catalans. Es un tret deliciós de poble civilitzat que no ens hauríem de perdre!"
Es veu que per al senyor Oliver els anglesos —per exemple— són uns salvatges, com també ho devien ser els grecs de l'època de Sòcrates i Plató, els romans de la de Virgili i Horaci, els catalans de la de Ramon Llull, els francesos de la de Descartes i Molière... Els més civilitzats del món serien, segons el senyor Oliver, els negres de l'Àfrica equatorial. del tot reacis a la disciplina militar i que, en fet d'armes, no han passat de l'arc i la fona.
"Un home desarmat —continua— no és necessàriament un covard. És un home de pau que no desconfia gaire dels veïns i que, en darrera instància, confia en la policia."
La idea és lluminosa. Com no se'ns va acudir! Així que vam saber que l'Exèrcit espanyol, acabdillat per Franco, venia cap a Catalunya en so de guerra, hauríem pogut avisar el sereno.
Se les emprèn contra el nostre nacionalisme:
"El nacionalisme —concepte equívoc— no hauria de ser exacerbat. Frenem discretament aquest sentiment que, com el de família, és indestructible i tendeix a la hipertròfia. Prediquem —encara! — la igualtat i la fraternitat por damunt de les fronteres."
'"EI nostre exèrcit no hauria d'anar més enllà d'una aportació d'homes i de treball a la força armada internacional que organitzi la comunitat de nacions."
Però si no voldríem altra cosa! Llegeixi el Propòsit del núm. 1 dels QUADERNS. Només que vostè dóna per fetes unes coses que, per ara, són dolces il·lusions. ¿On és aquesta comunitat de nacions? ¿Què en traiem d'enganyar-nos nosaltres mateixos amb utopies?
Catalunya no ha de tenir Exèrcit nacional, però en canvi —opina sempre el senyor Oliver— la tradició dels mossos d'Esquadra hauria de ser aprofitada." No hi tenim inconvenient, a condició que es duguin a terme els plans dels Coronels Macià i Farràs, de modernitzar aquell cos i donar-li un esperit nacional català; perquè ens temem que el senyor Oliver, de Sabadell, no sap el que s'empatolla quan en parla. Les Esquadres de Catalunya van ser fundades pel veí de Valls Pere Anton Veciana, bona persona, però botifler, per exterminar els escamots de patriotes que, comandats pel capitost Carrasclet, seguiren operant al Camp de Tarragona contra el primer Borbó, en els anys posteriors al 1714. El Borbó va concedir a les Esquadres existència oficial. Es pot dir, doncs, que les tradicions catalanes del senyor Oliver ens vénen de Felip V, el mateix monarca que va abolir —amb gran satisfacció, pel que es veu, del senyor Oliver— el nostre Exèrcit nacional, que existia des de feia un mil·leni.
Al senyor Oliver li desagrada que en Galí, en un article sobre temes militars, fes constar la seva qualitat de capità d'artilleria:
"¿És saludable —pregunta— fer saber als nostres lectors que som o vam ser durant la nostra guerra capitans d'artilleria, per exemple!"
Es veu que la salut se li altera, al senyor Oliver de Sabadell, quan sap que algú va fer la guerra, no des dels periòdics de la reraguarda —el Meridià, per exemple—, sinó en una bateria de canons o una companyia de granaders. No ha caigut que si la guerra va poder sostenir-se durant prop de tres anys és perquè algú la feia; o potser s'imagina que el que impedia el Franco d'avançar més de pressa eren els seus articles del Meridià! Algun dia parlarem amb més calma d'aquests que, en mítings o periòdics, durant la guerra, atiaven els altres a anar-hi, i ara es diuen pacifistes i es posen nerviosos si se'ls parla de la guerra i dels qui la van fer. Si no fos per un ressentiment inconfessable, el senyor Oliver no hauria vist res de particular en el fet que, en un article de tema militar, l'autor indiqui la seva graduació i Arma. És tan normal que, fora del senyor Oliver, de Sabadell, no sabem de ningú que se n'hagi estranyat.
I arribem, per fi, al que ens sembla més monstruós. ¿D'on treu el senyor Oliver que tots "els catalans som antimilitaristes per convicció"? Jo no veig que hagués estat antimilitarista el Coronel Macià, com no ho són tampoc avui els Coronels Farràs i Guarner; ni ho som cap dels qui fem els QUADERNS, i bé em penso que som catalans. Pel que fa a les èpoques passades —a part de gent modesta com nosaltres—, ¿no eren catalans Jaume I, Pere el Gran? ¿I Llúria, Marquet, Llança? ¿I el mariscal Vives, el general Cabrera, Prim, Joffre? ¿I Muntaner, Auziàs March, Jordi de Sant Jordi, tots els quals van ser militars? La història de la nostra Pàtria, ¿no és un seguit d'empreses militars? El setge de Sagunt, l'alçament dels ilergetes, les lluites contra els bàrbars i contra els musulmans, la creació de l'imperi català del Mediterrani, la Guerra dels Segadors, la de Successió, les dues del Francès, la presa de Tetuan al sultà, els voluntaris de la Gran Guerra i finalment la guerra contra Franco, no són més que algunes de les anelles d'una cadena quasi ininterrompuda d'altes tradicions militars. ¿Es pot ignorar tan grassament la història, i escriure per al públic? ¿No confondrà, senyor Oliver, els catalans —nació que té més de sis milions d'habitants, i que dóna contínuament noms il·lustres a les vocacions més diverses amb les quatre dotzenes de plebeus adinerats de Sabadell i els seus escrivents? Amb igual fonament es podria dir que els catalans som antifilosòfics o antiartístics, o anti no importa què. ¿Si no parléssiu tant de la cultura, senyor Oliver de Sabadell, i llegíssiu algun llibre -la Història de Catalunya de Ferran Soldevila, per exemple? Quaderns de l'exili, núm. 13 — maig juny 1945
|
L'encara! entre guions, que el lector murri s'haurà pensat que l'hi afegíem nosaltres per ridiculitzar-lo, és el propi senyor Oliver qui se'l posa. Aquí convé que fem una reflexió seriosa a aquest senyor: quan un poble veu la seva Pàtria passada a sang i a foc, afusellat el seu President, prohibit el seu idioma, escampats miserablement molts dels seus filis, desfeta la seva existència nacional, si no sentís exacerbar-se el sentiment de la seva nacionalitat, és que mereixeria desaparèixer. Que ens brindi el senyor Oliver una Catalunya lliure i feliç, i els nostres sentiments esdevindran més bucòlics.
