per Joan Triadú Avui, Lletres (23 de novembre del 1983)
Aquestes notes només pretenen de reproduir impressions dels anys de lectura i de relació amb Joan Sales. I ho dic així perquè la lectura de la seva obra s'ha fet amb ell, mentre que la relació personal, en segon terme, depenia, per a aquell qui, com jo, no era de la seva generació ni havia compartit, doncs, els fets existencials de la seva vida, de la paraula escrita. Potser d'aquí ve, o si més no hi lliga, un llibre de memòries epistolar, Cartes a Màrius Torres, una obra única, ara com ara, en la nostra literatura. Com d'altres escriptors, Joan Sales s'expressava més bé i sobretot més a fons per escrit que de paraula. Es dolia ell mateix, i així ho deia, amb la modèstia i la timidesa que el caracteritzaven, de no tenir el que anomenava el do de la paraula, davant d'un públic sobretot. De fet, parlava tal com escrivia, amb convenciment i una passió segura, sempre a frec de la reflexió profunda i polèmica. Tot seguit s'endevinava que la paraula venia de molt endins, d'un llunyà interior del qual ell, revelant un secret, extreia la seva obra; una obra feta d'allunyament, d'hàbit de distància. Sempre he tingut la impressió que l'obra literària de Joan Sales venia de lluny, per les preferències, per la manera d'ésser feta, fins i tot pels temes i el tractament que volgué donar-los.
Aquestes notes només pretenen de reproduir impressions dels anys de lectura i de relació amb Joan Sales. I ho dic així perquè la lectura de la seva obra s'ha fet amb ell, mentre que la relació personal, en segon terme, depenia, per a aquell qui, com jo, no era de la seva generació ni havia compartit, doncs, els fets existencials de la seva vida, de la paraula escrita. Potser d'aquí ve, o si més no hi lliga, un llibre de memòries epistolar, Cartes a Màrius Torres, una obra única, ara com ara, en la nostra literatura. Com d'altres escriptors, Joan Sales s'expressava més bé i sobretot més a fons per escrit que de paraula. Es dolia ell mateix, i així ho deia, amb la modèstia i la timidesa que el caracteritzaven, de no tenir el que anomenava el do de la paraula, davant d'un públic sobretot. De fet, parlava tal com escrivia, amb convenciment i una passió segura, sempre a frec de la reflexió profunda i polèmica. Tot seguit s'endevinava que la paraula venia de molt endins, d'un llunyà interior del qual ell, revelant un secret, extreia la seva obra; una obra feta d'allunyament, d'hàbit de distància. Sempre he tingut la impressió que l'obra literària de Joan Sales venia de lluny, per les preferències, per la manera d'ésser feta, fins i tot pels temes i el tractament que volgué donar-los.