La llarga història

i de les seves successives edicions

315 pàgines a la primera edició; 843 a la segona i a la tercera, donades en els seus preàmbuls com de text definitiu sense ser-ho; 910 pàgines a la quarta edició, aquestes sí de text definitiu; i, per acabar, la decisió presa a la cinquena edició de "fer que allò que sota el títol d'Últimes notícies apareixia com a darrera part, aparegui ara sota el d'El Vent de la Nit com el que és en realitat una altra novel·la", són fets prou insòlits per reclamar ser ben explicats. Altrament, temo, té l'èxit definitiu assegurat el greu error de creure la segona edició de text definitiu —ja consagrat, ho he constatat—, i algun altre més.

També convé que s'expliqui la coexistència actual d'edicions prou diferents per desconcertar el públic, segons se m'ha dit; i essent així que totes elles són o bé de Club Editor o bé fetes amb la seva autorització, he pensat que em tocava aclarir aquestes diferències. Ho faré a la darrera part d'aquest preàmbul, edició per edició. Ara i aquí només n'anticipo la causa. Com veureu quan li toqui el torn a la cinquena edició, Joan Sales justifica molt bé "considerar la fins aleshores darrera part d'Incerta Glòria com una altra novel·la, El Vent de la NIt". Però els motius que havien retardat aquesta decisió de la segona a la cinquena edició no s'han esvaït —i constitueixen un problema editorial amb diferents solucions, d'on vénen les diferències de les edicions posteriors a la cinquena, que és la darrera feta per Joan Sales mateix.

Les diferències de les edicions anteriors a la cinquena vénen de les dels temps: del fet que aleshores no es podia dir tot, però sí alguna cosa més a cada nova edició, ja que el règim anava canviant. Això explica en part la creixent extensió del text, i del tot l'acumulació de preàmbuls —unes mitges explicacions que en reclamaven de noves. En un darrer preàmbul més, a la cinquena edició, Joan Sales es critica:

"Em sento avergonyit de la complicació de totes aquestes notes que ha calgut anar sobreposant a la primitiva Confessió essent així que precisament els textos complicats i sibil·lins m'han fet venir sempre migranya; però qui sap si aquest galimatias de notes successives, escrites totes amb mitges paraules, pot donar a les noves generacions una certa idea de les dificultats que havien de capejar ben sovint sota el franquisme les edicions catalanes quan no eren purament de flors i violes."

Crec —n'estic certa, ho confesso— que Joan Sales aprovaria la meva decisió de substituir el "galimatias de notes successives" per aquest preàmbul, que en conserva totes les informacions i les completa pensant en el lector d'ara, que no va viure aquelles circumstàncies.

Tot revisant curosament les edicions d'Incerta Glòria i d'El Vent de la NIt una per una, a més d'anar recordant com s'entrellaçaven la història de l'obra amb la del país, se'm feia evident que eren la personalitat i la vida de Joan Sales les claus majors del seu aferrament a completar i perfeccionar aquestes obres, durant vint-i-tres anys. Per això em semblà convenient afegir a aquest preàmbul una condensada i abreujada història d'en Joan que enllacés amb la d'Incerta Glòria i acabés amb la d'El Vent de la NIt. Hi he renunciat, per poder escriure-la sense restriccions i publicar-la a la pròxima edició de les Cartes a Màrius Torres i el Viatge d'un Moribund, amb el seu temari. Serà una biografia que arrodonirà el moltíssim que Joan Sales ens descobreix de la seva persona i vida en aquestes dues obres, que molt tenen a veure amb Incerta Glòria i El Vent de la NIt.

Del Viatge, "un veritable retrat moral i profund testimoniatge de l'autor", ens diu també Joan Triadú, encertant de ple, que "preludia la temàtica i les qualitats de la gran novel·la Incerta Glòria". El mateix es podria dir del testimoniatge tant històric com personal de les Cartes.

L'imperatiu de testimoniar "la veritat contra la mentida negra i contra la mentida roja", com diu el Cruells d'El Vent de la NIt, el podia sentir tot patriota que hagués comprès que "qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la", i que les seves deformacions partidistes equivalen a ignorar-la —com va anant constaant Joan Sales al llarg de les Cartes. Però la força amb què el sentia Joan Sales no s'explica sols per això: se sentia un sobrevivent, amb deures indefugibles amb els que no havien sobreviscut, entre els quals no eren pocs els inoblidables: el pare, el padrí, tres germans, dos cosins germans, els seus grans amics de l'escola de guerra, "l'inseparable" Usall i el Cruells "tan bon minyó", les tres quartes parts dels companys de promoció, i molts companys de front i soldats, alguns caiguts al seu costat...

L'absurditat del "sacrifici inútil" ja l'havia colpit abans de la guerra, l'endemà del disbarat del 6 d'octubre del 1934, quan reconeixeríem al dipòsit del Clínic l'Alba, gran patriota i gran amic. La guerra farà que la senti de més en més, i amb la derrota la sentirà com el triomf de l'Absurd —tot sense sentit, la pròpia vida també, i per tant insuportable. Més que "indefugible", necessari li era fer tot el que pogués per fer "útils" tants de sacrificis, de dolors, d'heroismes -i tantes víctimes... Així ho va fer, incansablement, abnegadament. I amb humilitat:

Senyor, fins la virtut ens és un egoisme
Que masteguem molt en secret.
I ens va seguint per tot l'Absurd — antic abisme
A la mida de Qui ens ha fet.

He citat aquests versos per ser de les acaballes de l'exili, el 1948, l'any que Joan Sales començaria a escriure Incerta Glòria. Llavors en tenia trenta-sis, i havia recobrat la fe. Gràcies a ella ja no sentia l'angoixa de l'Absurd, ni inútils els sacrificis, però sí igualment indefugibles els deures amb el país estimbat i els que moriren per ell. Veia clar que tot desastre és superable amb escreix si se n'aprofiten les lliçons -i fins i tot que com més gran el desastre més se'n podran treure, i, òbviament, que per això cal esbrinar-ne les causes, no oblidar ni alterar la veritat. I sabia perfectament que ell era un testimoni "sense parió", per tot el que havia viscut i sobreviscut.

Testimoniar era per a ell un deure major, apassionadament sentit, i també vocació d'escriptor, de poeta, de pensador.

D'aquí vénen les prioritzacions de les Cartes a Màrius Torres i d'Incerta Glòria. Tot i que el 1948 era insomniable publicar les Cartes (tardarien 28 anys a ser-ho), passarien abans que res perquè, ens diu Joan Sales, "en aquell moment només se'n feia nou de l'acabament de la guerra i com que tenia encara ben presents molts detalls que havia callat per motius diversos (la censura de guerra com és ara), els vaig anotar al peu de les cartes corresponents, preveient que amb el temps se m'esborrarien de la memòria". Aquestes anotacions són els Afegits el 1948 que es van trobant en les Cartes editades.

També ens diu que havia llegit les Cartes "amb l'emoció de tot allò que m'evocaven". Amb aquesta mateixa emoció començaria a projectar Incerta Glòria, una novel·la on els esdeveniments de fons i els personatges secundaris són com fotografies amb algun retoc, i els protagonistes combinacions de diverses persones reals —tots ells amb bastant, o molt, o moltíssim de Joan Sales mateix. També amb el deler de completar el seu testimoniatge i amb la il·lusió de fer-lo més efectiu, ja que són molts més els lectors de novel·les que no els d'epistolaris.

Realment Incerta Glòria i més endavant El Vent de la NIt li permetran completar-lo, i d'aquí vénen els successius allargaments. Trobarà com fer-ho sense que perdi, en tot essencial, el rigor de les Cartes ni la profunditat i sinceritat del Viatge. Pel que respecta al testimoniatge personal, fins i tot li serà més fàcil, i podrà completar-lo millor distribuint-se entre diversos personatges. Ja que, per com era ell de mena, i per la insòlita diversitat de tot el que havia viscut, la seva personalitat va acabar sent tan rica i complexa que donava per molts desglossaments. Fins i tot goso dir que els "reclamava", tan gran era la diversitat dels punts de vista aliens compresos, tan forta la contraposició d'algunes de les seves tendències constitutives. Defensant la pintura de Dalí escriu a Màrius Torres: "D'acord, l'art i la poesia han d'expressar l'home; però l'home ho és tot, sense excloure els seus deliris, somnis, terrors, angoixes i incoherències" —i això també anava en part per ell mateix.

La Incerta Glòria que Joan Sales va començar a escriure el 1948 serà "la de la guerra"; en aquell moment encara era quasi insomniable que pogués passar la censura una novel·la sobre la guerra escrita per un vençut, i hauria estat suïcida fer-ne una que testimoniés com havíem trobat Catalunya en tornar de l'exili.

Pel que fa a la censura, poc o molt era capejable, com tot, en aquella "tirania suavitzada per la corrupció", no monolítica, ja amb esquerdes. La corrupció més general i suavitzadora era la tan castiza dels amigos i de la inèpcia de la burocràcia que en resultava. D'aquí venia que el recurs més general per superar la censura fos la dels amics que podien obtenir favors i la de "representants" que vivien a Madrid de cobrar-los. Solia ser suficient per a les obres castellanes, però per a les catalanes no era gens fàcil —encara no ho seria el 1955.

La primera edició d'Incerta Glòria va aparèixer en la col·lecció El Club dels Novel·listes (aleshores d'Aymà S.A, i sostinguda pel mecenatge de Fèlix Escales), el desembre del 1956.

Corresponia a l'original que havia guanyat el premi Joanot Martorell el 1955. Va tardar un any a poder ser editat, per culpa de la censura, això sí, però gens ni mica mutilat per ella. La veritat és que malgrat el recurs normal a un representant madrileny, a amics i a "bons arguments", la censura l'havia declarat totalment impublicable. Per sort nostra, la inèpcia dels censors els havia fet al·legar raons insostenibles i que no eren de la seva competència: sostenien que l'obra atacava el dogma, la moral, l'Església i els seus ministres. Un NIHIL OBSTAT del Bisbat podia invalidar-les totes. S'obtindria gràcies a l'informe totalment positiu del pare jesuïta Joan Roig i Gironella. I amb el seu NIHIL OBSTAT i IMPRIMATUR de l'Arquebisbe-bisbe de Barcelona es publicaria la primera Incerta Glòria.

Pel que ja he dit, aquesta primera edició no arribava a la postguerra, no incloïa encara res del que en serà la quarta part i finalment se'n destriarà com El 1 Vent de la Nit. Si bé és vera veritat que és reduïda a causa de l'existència de la censura i de la repressió, no ho és que hagués estat "mutilada per la censura", com deixà creure i abonà que es cregués Joan Sales. ¿Per què?

Per poder capejar-la millor.

A penes arribat ja havia començat a editar, cosa que s'ignora perquè ho havia de fer a cobert d'altres editorials, d'Ariel i d'Aymà. Hi editaria, no de nom sinó de fet, tot el que veia convenient per a la represa de la nostra Renaixença, i no insomniable que passés o pogués evitar la censura. Així fou com aniria progressant en l'art d'esquivar-la.

Quan ja podria editar a descobert, en una editorial pròpia, Club Editor, tals eren els seus progressos que reintroduïa en les obres passades per la censura els fragments censurats en pàgines on no s'hagués censurat res, o fins i tot fragments que no li havien estat sotmesos per descomptar que no la passarien. Ni cal dir que aquests insòlits atreviments imposaven la prudència de no descobrir-los. Joan Sales la creia suficient —i així seria— perquè descomptava que per si sols els censors no ho sospitarien, i que el seu zel censor no passaria, a tot estirar, de revisar en l'obra editada les pàgines on ells havien condemnat passatges; però, per major seguretat, aprofitava tota ocasió de manifestar que havia hagut d'acatar-la.

La traducció francesa d'Incerta Glòria va sortir a Gallimard el 1962, però s'havia posat en marxa quasi al mateix temps que la primera edició catalana, per recomanació de Juan Goytisolo. Ja correspon a un original molt més extens, que Bernard Lesfargues aniria traduint a mesura que Joan Sales l'anava, en part, reescrivint, afegint-hi coses encara impublicables a Espanya. En lloc de les 24 pagines d'Últimes notícies de la primera edició catalana, que sols eren el que el nom significa, hi ha una extensa quarta part, amb el mateix títol, però ja tan diferenciada de les anteriors com ho serà El Vent de la NIt, si bé no tan extensa.

L'obra fou molt ben rebuda a França; copio l'extracte que de les moltes ressenyes féu Joan Sales per a David H. Rosenthal, que la traduiria a l'anglès:

"Ja el 1964 el famós filòsof catòlic Jean Lacroix prenia una extensa cita d'Incerta Glòria com a lema del seu assaig L'échec; s'hi refereix també E. Amado Levy-Valensi en Psychanalyse, phénoraénologie ou ontologie?; i és per això que Joan Sales parla d'Incerta Glòria, és per això que no hi ha, com s'ha dit sovint, pitjor fracàs que l'èxit de l'home "arrivé" —¿on, arribat? — i que l'embriaguesa d'aquell que s'abeura en el bassot de la seva voluntat, de la seva set i de la seva fruïció de potència"; "Poques novelles tenen el pes metafísic d'Incerta Glòria", deia Jacques de Ricaumont a Combat, i en un altre dels articles que li dedicà concloïa: "Incerta Glòria, que descriu el drama viscut per Catalunya d'ençà del 1936, està a l'altura de les millors novelles de Bernanos; Joan Sales és un escriptor que només busca, com ell mateix diu, la veritat lluny de la mentida negra i de la mentida roja." "La duresa dels combats, la violència de les passions, el foll romanticisme de la joventut han arrossegat els tres herois al galop d'una esplèndida i inexorable cavalcada", escrivia Christian Audejean a Esprit, "la Incerta Glòria d'un dia d'abril és la que busquen Soleràs, Lluís i Cruells, el destí dels quals adquireix aquell caràcter d'exemplaritat propi de les grans obres", diu Maurice Chavardes a Le Monde. En el diari catòlic La Croix, C. Bernoville comenta: "Aquesta novel·la que planteja tants de problemes, que fa reviure tants de records, que expressa amb força i sovint amb aspresa tants de sentiments i tantes d'opinions amagades al fons dels cors, és un excel·lent llibre; modern, i no pas poc, per la seva sinceritat —sinceritat dura, d'acer—, que no recula davant el realisme cru de l'expressió i reflecteix el viscut en aquests temps de lluita i d'horribles combats..."; mentre a la revista marxista La Nouvelle Critique A March afirma que "com els herois del Plàcid Don, els d'Incerta Glòria són presentats dialècticament; tots pertanyen a un món desesperat... però il·luminat de la llum vinguda de Dostoievski i Bernanos".

Aquesta bona acollida d'una Incerta Glòria "íntegra" a França farà que aquí es retiri el passaport a Joan Sales, i també que ell senti de debò "mutilada" la reduïda Incerta Glòria de la primera edició. Per això, malgrat que s'exhaurís ràpidament, no la voldrà reeditar.

La segona edició catalana d'Incerta Glòria i la tercera apareixeran en la col·lecció El Club dels Novel·listes, ja de Club Editor, el 1969. Quasi al mateix temps sortia la traducció castellana de Carles Pujol, a Planeta.

La situació a Espanya anava canviant, però no del tot. La censura ja no s'anomenava oficialment censura però continuava censurant. La llei de premsa vigent des del 1966 l'anomenava Consulta Voluntària, i efectivament permetia que sense la seva notificació oficial d'"autoritzada" una obra es pogués editar, i ingressar directament a l'obligat dipòsit legal. Però... un cop ingressada la podien revisar, i si no els feia el pes la llei els permetia recollir i destruir tota l'edició. I ho feien. Més ens valia, doncs, als "sospitosos" editors d'obres catalanes, presentar-les a la dita Consulta Voluntària.

Una cosa no havia canviat gens: tant en la nova consulta com en la vella censura, més que no pas els bons arguments pesava qui els presentava. O el presentador del 1969 era José Manuel de Lara, que acabava de fundar el premi Ramon Llull, guanyat per Incerta Glòria per unanimitat del jurat que en Lara havia format per escollir-li "la millor de les novelles catalanes aparegudes entre el 1952 i el 1968 a fi de traduir-la al castellà. Així fou com la censura-consulta autoritzà tant l'original català de la segona edició en la col·lecció El Club dels Novel·listes com la seva traducció castellana —exigint, però, que fossin els textos definitius, una exigència que també feia el pes a en Lara.

Definitius es declararen doncs, encara que no fos cert; si bé les 67 pàgines d'afegits a la realment definitiva quarta edició són ben poques al costat de les 528 de més de la segona, que ja en tenia 843. En el seu preàmbul Joan Sales en parla:

"Quan vaig tornar a Catalunya després d'un llarguíssim exili, el 1948, em vaig posar a embastar la primera part; hauré trigat vint anys a acabar les quatre. [...] Cada una de les parts d'Incerta Glòria podria considerar-se com una novella sencera tant per la seva extensió com pel seu desplegament, i, sobretot, pel fet de tenir cada una el seu protagonista propi (el de les dues darreres és el mateix home, però a vint anys en l'una i a cinquanta en l'altra; i. això fa —parlo, ai de mi, per experiència— que un mateix home sigui dos personatges ben distints. [...] Accepto amb humilitat com a legítimes les crítiques que se'm puguin fer des de tot altre punt de vista, però que no em diguin que no he treballat."

La quarta edició d'Incerta Glòria, apareguda el 1971 en la col·lecció El Club dels Novelolistes, és realment la de text definitiu. En el seu preàmbul Joan Sales explica per què va haver de declarar definitiu el text de la segona edició sense que ho fos.

Per a aquesta quarta edició no havia calgut capejar la Consulta Voluntària: se n'havia prescindit del tot, i l'edició ja no és dedicada als qui havien facilitat que es pogués publicar, com s'havia fet en les anteriors. I és que la situació havia canviat tant que ja era a frec de transició, malgrat que a la Consulta li quedessin sis anys de sobreviure, i a Franco quatre.

El canvi era tan gran que Incerta Glòria va poder ser elegida per les caixes d'estalvi de Catalunya per a la seva Setmana del Llibre, i gràcies a això la seva difusió sobrepassà els 50.000 exemplars, xifra que no s'hauria pogut ni somniar abans.

A partir de la quarta edició les diferències de text s'hauran reduït a incloure o no la Confessió de l'autor, i començaran les diferències editorials. No repetiré el que ja n'he dit. Passo a aclarir-les. Sols comptabilitzaré com a noves edicions les que no són simples reimpressions, i les numeraré per ordre d'aparició, siguin de l'editorial que siguin.

La cinquena edició és l'apareguda al Grup del Llibre, d'Octavi Sarsanedas, el juny del 1981. És la darrera feta pel mateix Joan Sales, si bé per al circuit tancat de lectors del Grup del Llibre. I és la primera que incorpora la novetat de considerar les Últimes notícies com una altra novel·la, amb el títol d'El Vent de la Nit.

La novetat ja es detecta en la portada, on sota INCERTA GLÒRIA apareix "seguit d'EL VENT DE LA NIT", en lletres menys grosses. Copio del seu preàmbul les raons que en dóna Joan Sales:

"És simplement que he decidit seguir el consell insistent de Carles Pujol, traductor insuperable i crític penetrant d'aquesta novella, fent que allò que sota el títol d'Últimes notícies hi apareixia com a darrera part hi aparegui ara, sota el d'El Vent de la Nit, com el que és en realitat una altra novella [...1, la novella d'un sacerdot català avançant a palpes a través de la llarguíssima nit, de l'interminable túnel, neurastènic perdut i sentint en la fosca l'ala del vent de l'esquizofrènia a frec dels polsos; la història d'una ment malalta [...] Malalta a causa de l'immens escàndol del "nacionalcatolicismo", a causa del misteri d'iniquitat que no pot comprendre [...] El desventurat Cruells viu una època semblant a la que visqué Goya però que hauria de durar quatre vegades més, quatre "ominosas décadas" en comptes d'una. Goya ja digué que "el sueño de la razón engendra monstruos". Però l'ànima malalta d'en Cruells, que ella mateixa es fabrica a través d'unes "tenebres que puden" els seus propis monstres i fantasmes, pot abraçar-se a l'arbre de la Creu a fi de no ser emportada pEl Vent de la Nit cap a un abisme sense contorns: O crux, ave, spes unica. D'altra banda, i més enllà dels esdeveniments concrets de la història que ens hagi tocat en sort, ¿és que tots, pobres de nosaltres, arrupits al fons d'una nit que no podem comprendre, no hem sentit alguna vegada atansar-se i allunyar-se l'udol d'aquest vent? Feliços si podem abraçar-nos a un arbre tan bo.

La sisena edició és la publicada l'octubre del 1981 per Edicions 62 i "La Caixa", a la cololecció "Les Millors Obres de la Literatura Catalana", alias MOLC. Fou feta encara en vida de Joan Sales, que sols hi intervindria per autoritzar la reproducció del text de la quarta edició de Club Editor, però canviant el títol d'Últimes notícies pel d'El Vent de la Nit. L'edició es faria sota la direcció de Joaquim Molas. Les quatre parts han estat distribuïdes en dos volums, INCERTA GLÒRIA 1 i 11; el títol de l'antiga quarta part, El Vent de la Nit, realment l'encapçala però no apareix a la portada. S'hi han suprimit tots els preàmbuls, realment circumstancials, però també la Confessió de l'autor, essencial. Inclou una biografia de Joan Sales i una presentació de l'obra firmades CA (Carme Arnau), amb falles d'informació i un error que em va inquietar: dóna per edicions de text definitiu les del 69 (que diu del 70). Que Carme Arnau no s'hagués adonat que el text de l'edició que prologava no era el que ella creia prologar, a més de confirmar-me que fatalment els lectors de la 2a i 3a edicions les creien definitives, em va fer témer que també s'ho creguessin els de la MOLC. I el més greu és que aquesta edició és ara la més extesa, gràcies a l'excelolent promoció de la col·lecció, patrocinada per La Caixa; ¡fins i tot l'he vista citada en bibliografies com si fos l'única!

Així fou durant un temps, per la coincidència d'haver-se exhaurit l'edició de Club Editor quan Joan Sales ja estava greument malalt i no ho sospitava. Se sentia cansat i abatut, i s'endarreria de tot; però creia que quan millorés es posaria ràpidament al dia, i no me'n deia res. No milloraria: emmascarat per l'enfisema pulmonar que se li havia pronosticat, el càncer li havia anat agreujant la depressió. La nostra edició continuava exhaurida ¡la de la MOLC sense revisar. Jo creia que ho havia fet i, per no haver-me'n dit res, que l'aprovava. 1 fins ara, que les he revisades totes per fer aquest preàmbul, no he descobert que hi faltava la Confessió, ni les falles del pròleg.

La setena edició d'Incerta Glòria i tercera d'El Vent de la Nit són les que jo mateixa vaig publicar just després de morir en Joan, el novembre del 1983, i que sortirien al Club dels Novelolistes el desembre, però separades. Tan inesperada com la seva mort em va ser la feinada rerassagada que descobrina després d'ella. Fer-la em va ser una droga, i com a drogada la faria, en un estat d'esperit ben propici a decisions mal sospesades i mal executades. Valgui aquesta confessió com a disculpa de les falles -totes meves- d'aquestes edicions, i de les seves errades, contra el costum que tenia Club Editor de correccions meticuloses. Més greu és no haver-me adonat que no era suficient, per deixar clar que el text íntegre era el de la quarta edició, haver-me limitat a suprimir dels preàmbuls de la segona i de la tercera la falsetat: "Ja n) afegiré mai més ni una paraula a aquesta obra: el text que avui dono a la llum pública és el definitiu", i del de la quarta la rectificació i disculpa. Més desencertat encara trobo ara haver editat Incerta Glòria separada, sense últimes notícies, i El Vent de la Nit sense primeres. Perquè si és ben justificat considerar-les dues novelles, massa imbricades estan per no anar juntes.

La vuitena edició és l'apareguda el setembre del 1988, i n'és la "primera edició" en la cololecció Antologia de la Novella Catalana de l'editorial Planeta. En ella, com en la de la MOLC, no s'hi troba cap Confessió de l'autor-fragment curt però intens, i volgut per Joan Sales. La sèrie s'ha distribuït, com la de la MOLC, en dos volums; però a la portada del segon, sota INCERTA GLÒRIA apareix El Vent de la Nit.

La novena edició és del 1991, del Cercle de Lectors, destinada doncs a un circuit tancat. Com la nostra setena edició reuneix en un sol volum les tres primeres parts de la novella, i com les edicions sisena i vuitena suprimeix la Confessió de l'autor.

La desena edició d'Incerta Glòria seguida d'El Vent de la NIt és la que teniu a les mans. Apareix a la col·lecció El Club dels Novel·listes, al Club Editor de Joan Sales, setze anys després de la seva mort, sense les falles de la feta arran d'ella, ni les de cap altra, com es pot deduir d'aquest preàmbul. Com ja he explicat, reprodueix el text, els títols i la distribució de l'última edició feta per Joan Sales mateix, la desapercebuda i ara exhauridíssima cinquena edició.

És en aquest moment, doncs, aquesta desena edició l'única íntegra i realment definitiva, sense cap mutilació.

Núria FOLCH i PI