Inici |
Els òrsides
La restauració d'un art, no la concebem violenta amb tot allò MIQUEL DELS SANTS OLIVER
Un amic entra, amb un dels divuit periòdics catalans que veuen la llum a la veïna ciutat de Mèxic. I diu:
—A veure si endevines qui ha escrit això: Una vegada, un ximple va posar-se a traduir. Aleshores, el celeste Arquer, per un segon, li aclarí les potències. I sentí el ximple que li rodava el cap. Havia de fer que traspués quelcom que no podia atènyer, i això en un material que no sabia plegar.
—Sembla una cita del Glossari de l'Eugeni d'Ors.
No era de l'Ors, ni de principis de segle. Era cosa escrita de poc.
Això ens va dur a parlar llargament del cas Ors, i de moltes altres coses.
Els qui envers el 6 d'octubre del 1934 vorejàvem la vintena, es pot dir que des de llavors només hem vist calamitats. Potser això ens ha fet més cavil·losos que altres generacions que han conegut una joventut més plàcida. I una de les coses que ens ha fet rumiar més, és per què el nostre país ha estat arrossegat a un Desastre Nacional com a coronament —fet d'un absurd delirant— de la seva Renaixença.
Una de les causes crec que és l'Eugeni d'Ors.
Això pot semblar un exabrupte, ja que tots entenem que el mal de què vam morir va ser la demagògia, i l'Ors i la seva escola representaven —o volien representar— un esperit de saló, de refinat intel·lectualisme, d'exquisida aristocràcia. Aquí està el nostre error: voler representar no és sempre representar. ¿Qui sap si els nostres demagogs de barriada no es pensen representar també una aristocràcia? A Mèxic en veiem més d'una que ara fa vida de societat. No hi ha pitjor plebeu que aquell que simieja l'aristocràcia. I no farà més que simiejar-la tot aquell que no hagi capit la dita de Montaigne sobre el braç senyorial: S'il ne faut coucher sur la dure, soutenir armé de toutes pièces la chaleur du midi, se paître d'un cheval et d'un âne, se voir détailler en pièces, et arracher une balle d'entre les os, se souffrir recoudre, cautériser et sonder, par où s'acquerra l'avantage que nous voulons avoir sur le vulgaire?
A part que les idees de l'Ors, un cop garbellades i sospesat el gra que en queda, apareixen tan confuses, tan plenes de contradiccions, tan abstractes en el mal sentit, com ho puguin ser les d'un dels nostres personatges polítics. Però no és per aquí que la relació s'estableix, sinó per un camí molt més llarg.
Sovint oblidem la influència que un home de talent —i l'Ors ho era— té sobre el país. La mania d'atribuir gran importància a les masses ens fa passar per alt el fet certíssim que les masses rarament es mouen si algú no les atia; i que, al seu torn, els qui atien les masses ho fan en nom d'uns principis que han begut en fonts més altes. Així, de graó en graó, es pot trobar l'origen d'un moviment fabulosament extens en un sol home. Prat de la Riba comparava aquest fenomen al dels cercles concèntrics que es produeixen a la superfície de l'aigua partint d'un impacte inicial.
El cas de l'Eugeni d'Ors és un dels més curiosos que ofereix la nostra història literària.
Havent-me encaparrat de sempre, m'havia basquejat per treure'n l'entrellat, fent-me'n dir coses per coetanis de l'Ors. Entre ells, una persona que n'havia estat amic fervorós i entusiasta, ficada, a més, en l'intríngulis del Govern de la Mancomunitat a l'època del cas. M'explicava que l'Ors era un funcionari estrictament honorable que va ser víctima d'una conjura força lletja. Per perdre'l, el van acusar de malversació d'uns fons. L'acusació el va revoltar tant, que va arribar —cosa estranyíssima en ell— a demanar una satisfacció de sang, la qual li va ser refusada. La seva deserció del país (determinada per aquest incident), tindria, doncs, alguns atenuants, per bé que desertar la Pàtria no és mai justificable.
L'Ors se'n va anar, però van quedar els òrsides. Un, en Carles Soldevila, deia el 1927:
Els que ens hem incorporat a la literatura entre 1907 i 1917 en un sentit o altre hem experimentat la seva influència. Fins que, arribats a l'edat viril, no hem sabut anar a beure directament a les fonts, ha estat a la conca diminuta de les seves Glosses on hem xuclat les doctrines intel·lectualistes i la filosofia antiromàntica. Xènius ens va abandonar bruscament, i després de la seva partida ens vam adonar perfectament que podíem seguir el nostre camí sense que ens calgués un poder personal de tendència enciclopèdica i absolutista.
És a dir, podien seguir essent òrsides... sense l'Ors. ¿En què consistia aquesta filosofia intel·lectualista i antiromàntica? Allò que dóna més idea de l'orsisme és l'Ors mateix. Vet aquí com el pinta Joan Estelrich:
La moral considerada com una amenitat: vet aquí quelcom que dóna idea de la mentalitat òrsida. Els lectors que hagin tingut ocasió d'observar un òrsida de prop, s'hauran adonat de com la imatge original del mestre s'ha reproduït en cada deixeble L'Ors va imprimir, a principis d'aquest segle, un canvi molt radical en la direcció de les idees, el qual va ser funest, en el nostre parer.
Fins a l'Ors, els nostres homes de lletres havien escrit a impuls d'un ideal, cosa que dóna als seus escrits una força que en els de l'Ors i els òrsides no es troba més. L'ideal religiós en Ramon Llull, l'ideal de l'imperi català en Ramon Muntaner, l'ideal cavalleresc en Joanot Martorell, l'ideal femení en Auziàss March —perquè també hi ha ideals personals íntims—; l'ideal d'oposar-se a la decadència en Cristòfor Despuig —tan injustament desconegut del públic modern—... això pel que fa a les centúries XIII, XIV, XV i XVI. I pel que fa als de la passada, els movia l'ideal de la Renaixença de la Nació dels Catalans, Valencians i Balears. Hauria estat difícil fer entendre a aquests escriptors que es pugui escriure sense un ideal, sense un impuls intern, sense un propòsit. Només trobem —a part dels mediocres, justament oblidats— el cas del doctor Vicenç Garcia, home de gran celebritat —i home de talent, com l'Eugeni d'Ors— i els seus deixebles, els vallfogonistes, que es proposessin escriure per escriure, que no veiessin en l'escriure altra cosa que un joc. La crítica contra el vallfogonisme, iniciada per Antoni Puig-Blanch envers el 1815 i duta a fons per l'escola romàntica, va ser tan eficaç i tan mordaç, que avui en dia fins hi ha qui es pensa que es pot fer la història de la literatura catalana sense esmentar el doctor Garcia. Seria tant com fer la de la francesa sense esmentar Rousseau o la de la castellana sense esmentar Quevedo. El rector de Vallfogona va conèixer tot l'afalac de la glòria en vida, i després de mort va continuar exercint una gran influència sobre la literatura catalana del segle XVIII. Se'l considerava el cap il·lustre de les lletres catalanes; i, quan el comte-duc d'Olivares volia fer una política d'atracció de la minoria selecta per amansir la nostra esquerpa Pàtria, va ser a ell que va cridar a la Cort de Madrid, perquè alternés amb el bo i millor de les lletres castellanes, encara insignes en aquell moment. Aleshores, a Catalunya, no veia ningú en el Rector la figura de poeta de decadència que tots hi veiem ara: La literatura catalana, àdhuc llanguint, existeix; i els catalans no se senten privats d'aquesta manifestació cabdal de l'esperit. No tenen ni solament la sensació de decadència; figures com Vicenç Garcia (1582-1623) —en algun aspecte ben dotada, val a dir— els permeten d'il·lusionar-se amb el miratge d'una literatura florida. (F. SOLDEVILA, Hist. de Cat., v. II. Barcelona, 1935, p. 275)
El doctor Garcia, com Josep Carner, va rebre el títol de Príncep dels Poetes: Remarquem aquestes paraules de la Proclamació Catòlica, en #XIV, p. 91, on pondera la intel·ligència dels catalans: «En nuestros tiempos floreció en la poesía catalana el doctor Vicente García, rector de Vallfogona, cuyos poemas son celebrados por insignes en la agudeza, dulçura y propriedad de pensamientos, y los admiró por raros el fénix de la castellana Lope de Vega Carpio». Vegeu també els elogis ditiràmbics que encapçalen la primera edició de les seves obres (1700). Així, per exemple, s'hi parla de l'Atlant del Cel Poètic, i es diu que Tortosa «no deu gloriarse menos ab la ditxa de ser lo sòl de Garcia, que Màntua de Virgili; puix logra Tortosa ab tan gran fill lo donar a la nació Catalana, aspectada entre totes les del món, un Príncep de la Poesia Lírica i Còmica». (F. SOLDEVILA, Hist. de Cat, v. II, Barcelona, 1935, p. 275) És amb el cas Vicenç Garcia que s'emparenta el cas d'Eugeni d'Ors. Tots dos van conèixer una glòria enorme; tots dos van exercir una influència abassegadora durant un llarg període (més d'un segle el rector, prop de mig l'Ors); tots dos concebien la literatura com un joc frívol, a base sobretot d'ironia; tots dos van voler universalitzar la literatura catalana a base d'introduir-hi tota mena d'influències estrangeres a la moda del seu moment... Fins l'atzar ha volgut que hi hagi molts aspectes anàlegs en el barroc (la moda introduïda a principis del XVII pel Rector) i allò que l'Ors va batejar arbitrarisme. Àdhuc l'anada del Rector a Madrid, ensarronat pel comte-duc, té una repetició tres segles després en l'anada a Madrid, si no de l'Ors —que ja havia desertat—, dels òrsides (junt amb altres que no ho eren, cofois d'exhibir-hi la cultura catalana (1927, Exposición del Libro Catalán), sense veure que els entabanava Giménez Caballero, el futur capitost intel·lectual del falangisme. 1 La Catalunya minada pel vallfogonisme va anar, a empentes i rodolons, fins al Desastre Nacional del 1714. La Catalunya minada per l'orsisme s'ha estimbat en el Desatre Nacional del 1939.
Els nostres escriptors de la passada centúria escrivíem, hem dit, a impuls de l'ideal de la Renaixença. Aquesta, tal com la sentien ells, era completa, geogràficament, perqué abraçava tota la Nació (Catalunya, València i Balears); històricament, perquè reivindicava tota la nostra història; vocacionalment, perquè es proposava fer renéixer, no solament la literatura, sinó totes les aptituds de la raça (el dret, per exemple), i entre elles la militar. Podríem citar passatges bel·licosíssims de gairebé tots els autors d'aleshores, i molt principalment dels dos més grans, Verdaguer i Guimerà. Aquells grans homes no es deien intel·lectuals ni parlaven mai de la cultura; aquestes dues paraules tan lletges no es van divulgar entre nosaltres fins entrat aquest segle, i gràcies a l'Eugeni d'Ors i la seva escola. Són conceptes nascuts de la vulgaritat civilitzada d'ara —de les jungles urbanes, com deia en Miquel Costa, que després citarem.
Després de l'Ors, i a causa d'ell, la Renaixença quedava truncada. El mateix mot Renaixença desapareix del lèxic, si no és aplicat al passat, com si consideressin que ells ja estaven renascuts, que tot ja estava fet, que ja no hi havia res més a desitjar des del moment que havien aparegut ells, els òrsides. Geogràficament, una part molt considerable de la Nació, quasi la meitat, el País Valencià, quedà oblidada. Històricament, es posa de moda fer befa de Sagunt i dels ilergetes, de la Guerra del Francès i de molts altres aspectes de la nostra història, de manera que aquesta queda monstruosament desfigurada i reduïda a quasi res. Catalunya dóna el trist espectacle d'una Nació que no vol saber res de la seva pròpia història, que la renega, que en fa befa. Es befa de la unió amb Aragó, la qual va ser felicíssima (tantdebò poguéssim refer-la) i que és glòria dels comtes barcelonesos que la van preparar i executar. Es befa fins i tot de la Renaixença: tota mena de reticències despectives acompanyen les al·lusions als nostres homes del segle passat en els escrits dels òrsides. Vocacionalment, no se sap per què, comença a escampar-se la rara idea que la Nació és la llengua —o, encara, la cultura—, i es menyspreen tots els altres aspectes de la personalitat nacional (sobretot el caràcter, que es reflecteix, entre altres coses, en els costums i el dret); i s'arriba a la monstruositat de creure que la vocació militar és incompatible amb la catalanitat. Fins literàriament queda truncada la Renaixença amb l'adveniment de l'orsisme; perquè, en el transcurs del segle, passat, la nostra literatura havia assolit tots els gèneres, àdhuc aquells dos que es consideren corona de la República de les Lletres, que són l'epopeia (Verdaguer) i la tragèdia (Guimerà); els òrsides se'n fumen de tot això, i limiten la literatura pràcticament a la lírica. Es feia lírica fins en els diaris.
I encara un altre mal gravíssim. Els nostres homes de la passada centúria havien entès sempre que treballaven per fer una literatura independent. Creien, amb tota la raó, que el corc mortal del vallfogonisme havia estat el seu caràcter espiritualment mestís, la seva manca de saba autòctona; i que seria una ben nècia cosa ressuscitar un idioma literari si no es ressuscitava al mateix temps un esperit nacional del qual aquell fos l'expressió. Independència literària havia estat la consigna llançada per Joaquim Rubió en el pròleg del Gayter del Llobregat el 1841, veritable manifest de la Renaixença. Doncs bé: els òrsides van considerar superat (no se sap en virtut de què) el nacionalisme literari:
«Va voler [l'Ors] superar la teoria del mateix Prat de la Riba, elevant (o rebaixant) el nacionalisme a imperialisme i a dictadura cultural —diu Joan Estelrich—. Va posar en circulació aquestes i altres paraules perilloses».
Ja és estrany un imperialisme que tenia com a resultat perdre la meitat del territori nacional. Més estrany encara un imperialisme el profeta del qual de cop i volta renega de la Pàtria i deserta a una altra, considerada precisament enemiga secular de la seva. La fuga de l'Ors ja era, per ella sola, la revelació de la falsedat de les seves teories, i bé ho haurien pogut comprendre els òrsides. Si pensant d'aquella manera era possible la deserció, és evident que convenia no pensar d'aquella manera.
I, ¿sabeu què era aquest famós imperialisme òrsida? Era... traduir!
Les traduccions —deia Carles Riba, a l'època (1927) que estava encara inflat per l'orsisme— van ser i segueixen essent una manifestació de l'ideal imperialista català, el qual, més que no pas fer una Pàtria per a diverses gents, fórmula jurídica, aspira a fer una Pàtria de diverses gents, fórmula d'incorporació cultural, és a dir, de traducció.
Abans de l'Ors, Verdaguer i Guimerà havien estat traduïts pràcticament a totes les llengües europees.. Després, cap autor català no va conèixer semblant expansió. ¿On és l'imperialisme, ni que només sigui literari? Traduir és cosa necessària i normal; i tant ho és, que no té a penes importància ni —fora de casos singularíssims— cal esmentar-ho en la història literària d'un país. Quan un país és sa, la tasca de traduir es fa modestament, en silenci. I es fa de tal manera, que vénen a ser traduïdes obres de literatures estrangeres molt diverses, les quals, neutralitzant-se les unes a les altres, no pertorben els caràcters nacionals del país on són traduïdes.
Però si una literatura estrangera és introduïda en massa en un país, sense guardar proporció amb les altres, i sobretot si no hi ha cap motiu per justificar la desproporció, cal sospitar que es tracta d'un cas de provincianisme del país traductor respecte del traduït. Gràcies als òrsides, això es va produir a Catalunya respecte de França. La literatura francesa ens va venir com una allau que ho va submergir tot, des de principis de segle. Carles Soldevila, òrsida i gal·lòman dels més significats, parlava del deliciós abisme de la influència francesa. Joaquim Folguera encoratjava Josep Carner en els seus intents de gal·licització filològica del català. Ara ens sembla estrany que no s'adonessin que si la Renaixença havia estat una enèrgica reacció per sortir de l'esfera d'influència d'una nació estrangera (Castella), el moviment òrsida, en fer-nos entrar dins l'esfera d'influència d'una altra nació estrangera (França), ens feia entrar de nou dins una decadència. La Catalunya decadent no havia pas imitat (posats a imitar) alguna gran ació coetània, sinó que el seu model havia estat la Castella decrèpita dels segles XVII i XVIII. Semblantment, els òrsides anaven a inspirar-se a la França que ja feia catúfols, la França senil que caminava cap al desastre vergonyós del 1940. Tots recordem que un dels autors més llegits i admirats a Catalunya a l'època dels nostres pares (és a dir, a l'època òrsida) era l'André Gide. Permeteu-me, doncs, copiar alguns passatges del Journal que ha escrit sota la dominació alemanya:
«Si la domination allemande devait nous assurer l'abondance, neuf français sur dix l'accepteraient, dont trois ou quatre avec le sourire... Maix allez donc parler au cultivateur du patrimoine intellectuel de la France, dont il ne se sent que fort pour l'héritier! Le quel d'entre nous n'accepterait pas volontier que Descartes ou Watteau fussent Allemands, ou n'aient jamais eté, si cela pouvait lui faire vendre son blé quelques sous plus cher? Le sentiment patriotique n'est du reste pas plus constant que nos autres amours... Composer avec l'enemi d'hier, ce n'est pas lâcheté, c'est sagesse [=seny], et d'accepter l'inevitable. «Untersuchen was ist, und nicht was behagt», dit excellemment Goethe. Qui regimbe contre la fatalite est pris au piège. A quoi bon se meurtrit aux barreaux de sa cage? Pour moins souffrir de l'etroitesse de la geôle, il n'est que de se tenir bien au milieu. Je sens en moi d'illimités poossibilités d'acceptation: elles n'engagent nullement l'être même. Le risque est beaucopu plur grand de se laisser dominer par la haine...»
Vet aquí on conduïa la famosa cultura francesa...
En produir-se el 1936 la insurrecció de l'Exèrcit espanyol contra l'autonomia catalana, la influència de l'Ors havia tingut temps de difondre's en amples capes. La frivolitat, un pacifisme covard i engorronit, una ironia entre beneita i ressentida, que no havia sabut callar ni davant la figura del Coronel Macià quan intentava la nostra renaixença militar; un intel·lectualisme que, a darrera hora, ja es trobava fins entre els dependents de merceries; una prosa que, a força de circumloquis estilístics i de lirisme, ja començava a assemblar-se a les cartes que les criades escriuen als quintos: tot això, i altres coses igualment derivades —per degeneració— de l'Ors, havien anat formant aquella atmosfera que vam trobar en el nostre país quan, al nostre torn, vam arribar a l'edat viril. Corcat per una frivolitat degradada i corrosiva, a les primeres canonades de la guerra el catalanisme òrsida s'enfonsava sense un gest que l'honorés als ulls de la posteritat.
Amb la guerra, la ruptura amb l'orsisme és un fet. Les guerres són les fites naturals dels períodes histórics. Les guerres del Francès separen netament la Decadència de la Reinaixença, i és matèria de fe en els Quaderns que la guerra contra Franco ha marcat també l'obertura d'una època nova per a la nostra Pàtria.
Vestigis clars en són les raríssimes pàgines que ens han llegat escrites els nostres germans grans, els nostres camarades morts. Per exemple, els Conceptes i dites que va publicar en Miquel Costa —soldat com tots nosaltres, afusellat per uns brètols, perquè li van trobar en una carta a la seva promesa una cita d'Ovidi, d'on van deduir que era un capellà camuflat—. Massa jove, no havia arribat a un sistema madur d'idees; però n'hi trobem algunes de tan significatives com aquestes:
«La civilització ha creat les jungles urbanes». «Trenta diners, aquest és l'import de les cultures decrèpites. Trenta diners, aquest és el preu del Camp de la Sant, de l'Haceldama on han de podrir.» «Cultura és conreu de les nostres facultats, de totes les nostres facultats, servei dels béns i valors que dignen, assuaugen, justifiquen la vida. Cultura, doncs, és afany de millora essencial; cultura, doncs, en el fons, és religió i és virtut.» «No oblidant que la vida és milícia, armem-nos de pavelló de justícia, de casc de prudència, d'escut i glavi de fortalesa i de cinyell de temperança.» «La pobresa ha de valorar les poques coses que té. Per això la netedat, que honora les coses, és virtut de bona pobresa. I per això, al seu origen, les arts han estat flors de pobresa.»
I el seu bell capítol en honor de la guerra i de la glòria militar. O aquest retrat perspipcaç d'un personatge polític que devia tenir ocasió d'observar de prop:
«Hi ha homes tan virtuosos que troben gust en la importància negativa que els dóna el constituir-se en pantans, basses, maleses o esculls.»
L'Enric Usall, tinent d'infanteria mort a la batalla de Terol, no ens ha deixat cap escrit, fora de raríssimes cartes; però els qui el vam tractar sabem prou l'audàcia de les seves idees, algunes de les quals han influït damunt les nostres.
Al costat dels qui van morir en els camps de batalla, cal posar els emportats per la tisi —a semblança dels de la generació del Romanticisme—, com en Rosselló-Pòrcel; i entre ells, el més gran de tots els nostres germans grans, el nom del qual no he d'escriure en públic si no és a la Pàtria i en ocasió de donar-lo a conèixer plenament. Va viure i va morir desapaercebut, essent «el millor poeta que ha tingut el nostre país de molts anys ençà i que ens deixa molt endarrera a tots els actuals». 2 Per voluntat seva, els seus versos no han de veure per primer cop la llum en terra estrangera. Em sap greu de no poder parlar més que d'una manera ràpida i barroera de tot això. Hauria preferit no parlar-ne, com he vingut fent fins ara, tot esperant el retorn a la Pàtria per a fer-ho com és degut; però els anys van passant i m'ha semblat que era forçós donar-ne almenys un indici, ja que tot això té la més gran importància per a nosaltres i és en part el secret de la nostra actitud. Entenem moltes coses —i les més importants precisament— d'una manera tota altra que els òrsides que han vingut pontificant des de fa prop de mig segle. La vida és, per a nosaltres, seriosa. Sabem que, d'una manera o altra, caldrà donar-ne un compte estricte. La moral no és, de cap manera, una amenitat, i no hi ha res que compensi el mancament a un deure. La natura no és de cap manera una invenció de l'art, com predicava l'Ors —sota la influència, naturalment, d'Oscar Wilde—, sinó que la seva existència enclou un misteri que ens inspira el màxim respecte. L'home no és un producte de la cultura —cosa que el faria l'igual d'una cassola de ceràmica o un ninot de terracuita—, sinó un ésser d'una dignitat tan alta, que ja, per damunt d'ell, només són possibles éssers que escapin al testimoini dels sentits. La dignitat inherent a l'home, i sobretot quan s'hi suma la dignitat inherent al català, fa que ens repugnin les diferències de classe; perqué, en canvi, les diferències individuals ens semblen sagrades, tenint com tenen, a diferència de les anteriors, un origen superior al nostre enteniment i a la nostra voluntat. Per això assentim a la dita de Montaigne, segons la qual l'única aristocràcia legítima és la que es basa en el sacrifici. I mentre ens sentim molt pròxims en sentiments al proletariat de la fortuna, que tantes proves d'abnegació per un ideal ha donat en aquest segle, ens sentim, al contrari, molt distants del proletariat intel·lectual (aquesta fauna, fabulosament multiplicada en els temps moderns, que va a les activitats intel·lectuals no pas per un ideal a servir, ni per una vocació a obeir, sinó per un magre sou a guanyar o una ridícula vanitat a péixer, i que elaboren i destil·len ressentiments i suades bajanades en els diaris i fins en els llibres o des de les càtedres.) Ens repugna l'epicureisme tronat que corre sota el nom de progrés, i que fa les delícies de tants subhomes en els suburbis de les jungles urbanes. La literatura borda que s'hi inspira ens fa fàstig. En canvi, retem un culte fervorós als grans homes que han fet i que han refet les lletres de la Pàtria: els de l'època nacional i els de la Renaixença, que ens han llegat —soldats-poetes els uns, poetes-apòstols els altres— un testament que cal complir. Sabem que allò que dóna un valor a tota obra d'home (per humil que sigui) és la miqueta d'heroisme o de geni —és a dir, de vida pròpia— que s'hi posa. I que les Pàtries, per sobreviure a través dels segles, han d'estar sempre sobre les armes, a punt de rebutjar les agressions estrangeres, sense esperar imbecilment que se salvaran gràcies a la cultura.
Els Quaderns no són més que un esbós; i, encara, un esbós molt feble i pàl·lid. No podem ser altra cosa, perquè, a més dels milers de llegües que ens separen de la terra, i a més de la manca de mitjans econòmics, ens impedeix una circumstància: que no estem tots reunits, que la immensa majoria dels nostres (i amb ells els millors) són al país o dispersos pel món.
És com a esbós i no pas com a realització que els Quaderns demanen ser interpretats per capir-ne el sentit i l'ambició. Aquesta és gran. Aspirem —no els pocs dels Quaderns, sinó reunits tots els camarades d'armes i de lletres que ara som escampats— a fer que la nostra Pàtria tingui de nou la idea de la seva unitat nacional, el sentiment dels deures militars, el respecte d'un gran passat i l'esperança d'un gran destí. Sense això, entenem que no hi ha Nació, ni llibertat, ni pot haver-hi reforma social, com sigui que només una Nació ambiciosa i forta és capaç de dictar lleis justes i aplicar-les. ¿Què en traiem, de fer cultura i de fer revolucions socials, si ve la invasió estrangera i ens les desfà? No fem sinó com les formigues, que s'afanyen estúpidament a construir un cau al mig de la carretera. I entenem que aquesta obra de reforma del nostre esperit col·lectiu —per retornar-lo a les seves autèntiques tradicions—, s'hauria de començar per dalt, des del centre dels cercles concèntrics, és a dir, des del pensament, des de la poesia, des de l'art, des d'on sigui, a fi que es vagi difonent de capa en capa fins a impregnar tota la Nació. L'obra concebuda així, no la pot fer un trist periòdic d'exili; requereix activitats molt variades i la col·laboració de moltes persones, diverses en vocacions i unides per una fe. Creiem que aquest esforç serà fet un dia: no aquí, naturalment, sinó a la Pàtria.
I el rastre de quaranta anys d'orsisme serà esborrat per a sempre més |