|
Inici |
Pròleg a
Bearnde Llorenç VillalongaJa des de la seva primera novel·la, Mort de dama, Llorenç Villalonga ha tingut la propietat de provocar simultàniament grans entusiasmes i grans iracúndies. Entre els escriptors que han manifestat públicament el seu entusiasme, en trobaríem de les més vàries generacions i tendències. Viceversa, entre els qui han expressat, no tots públicament, la seva reprovació més o menys indignada no deixaríem de trobar-hi també, algun nom conegut i estimable. Per què aquestes reaccions hostils? Poden tenir diverses causes, començant per aquella de "ningú no és profeta a la seva terra". Afanyem-nos a dir que fins els qui s'indignen no deixen de reconèixer Villalonga com el novel·lista mallorquí més considerable dels temps moderns.
¡Benhaja el poeta qui encén el tumulte! Villalonga trenca amb aquella tradició perquè creu que a les Balears (com a la resta del territori de llengua catalana) ja ha sonat l'hora de la maduresa literària, quan l'hegemonia passa de la poesia a la prosa -i molt concretament a la novel·la. I posat a escriure novel·les, les escriu mallorquiníssimes, però despreocupades; tan despreocupades com les podria escriure si la seva pàtria, en comptes de l'illa de Mallorca, fos l'illa de la Gran Bretanya. Tanta despreocupació xoca als esperits timorats, que existeixen en els països més meridionals d'Europa igual que en els més septentrionals. Davant reaccions iracundes que el seu Inspector produïa, Gògol recordava un proverbi rus:
No culpis pas el mirall: la ganyota la fas tu.
Paraules que s'hauria pogut fer seves Llorenç Villalonga per tirar-les en cara a aquella "alta societat" provinciana d'avantguerra que s'indignava de veure's tan cruelment -i finament- emmirallada en Mort de dama. Villalonga nasqué precisament en el cor d'aquella societat, basada en forts prejudicis genealògics, que a Palma de Mallorca ha aconseguint sobreviure gràcies a la insularitat, que la manté en certa manera al marge de l'evolució del continent. Fill del general Villalonga, nét dels senyors de Tofla (descendents d'un cavaller llenguadocià que prengué part a la conquesta de l'Illa Daurada amb la host del rei En Jaume), la seva família el destinava a la carrera eclesiàstica primer, a la militar després. No sentint-se amb vocació ni per l'una ni per l'altra, escollí en definitiva una professió ben inesperada en aquell medi: la psiquiatria. Observador sagaç i inclinat a la ironia -i a un moderat eclecticisme-, la supervivència d'aquella societat basada en la sang ha inspirat gran part de la seva obra, començant amb Mort de dama. La primera edició d'aquella sàtira mordacissima alçà una tempesta d'escarafalls que arribà a prendre temibles proporcions, fins a vorejar l'atemptat personal. Avui, calmats els ànims, Mort de dama queda en peu com un de les poques novel·les catalanes autèntiques d'avantguerra (època tan inclinada en general a la mera imitació d'autors estrangers aleshores de moda). Ara el seu autor hi podria reposar -dormint sobre els llorers després de la batalla. I és ara quan la repudia. No cal dir que no ens podem fer de cap manera solidaris d'un tal repudi, per més que no podíem negar a l'autor la llibertat de formular-lo. Considerem, amà tota la crítica solvent que se n'ha ocupat -catalana i forastera-, que Mort de dama és un dels cims de la nostra novel·lística contemporània, tant més vistent com més aïllat: a mesura que s'eixampla la perspectiva del temps, destaca més i més en el nostre horitzó literari, ¿Per què Villalonga repudia avui l'obra de joventut que li donà la fama? És que els anys han passat -i ha comprès que aquell món crepuscular, evanescent, anacrònic, de "l'alta societat" palmesana, tenia, precisament per crepuscular, evanescent i anacrònic, una poesia secreta que el redimeix de molts pecats. D'aquest canvi d'actitud ha nascut la novel·la que avui publiquem i que és, doncs, en certa manera, l'antítesi de Mort de dama. Novel·la concebuda com a evasió durant uns anys tràgics, escrita i reescrita després diverses vegades, BEARN és filla de l'amor, si Mort de dama ho era del sarcasme; és el poema de la Mallorca de les velles famílies, ja amenaçades d'extinció, vista amb uns ulls irònics però indulgents. Ha madurat durant més de vint anys; és l'obra més extensa i més ambiciosa del seu autor, la més treballada. Si Mort de dama tenia un ritme ràpid com de rierol de muntanya, inspirada improvisació de joventut com era, BEARN en canvi fa com els rius quan arriben a la plana, ja rics de tot el seu cabal: pren un fluir calmós, dibuixa grans meandres. Si el lector sap seguir aquesta fluència, lenta perquè és poderosa, reviurà meravellat tot un petit "gran món" que li podrà semblar exòtic i és ben nostre: el dels nobles hisendats mallorquins de la segona meitat de la passada centúria, ja pel pendent de la seva decadència econòmica, amb les seves manies genealògiques i les seves extravagàncies, els seus ofegats "secrets de família" i els seus orgulls i ressentiments subtils (els seus complexos, diríem amb una paraula del nostre segle) : tot com un gran saló en penombra on mig s'endevinen lluïssors d'or vell i trepig de passos feutrés, però travessat per les fulguracions sobtades de les passions, ai, més pròpies de la humana flaquesa... Un petit `gran món" provincià, enfonsant-se en la ruïna i dominat per la vanitas vanitatum -i que, essent tot just d'ahir, avui ja ens sembla, més encara que difunt, fabulosament remot. Si Mort de dama tenia afinitats inconscients amb L'inspector de Gògol, BEARN és un curiosíssim germà -germà també sense saber-ho- d'una altra novel·la mundialment famosa, El Guepard, del príncep de Lampedusa (que constituirà el volum vinent de la nostra col·lecció, admirablement traduït pel mateix Llorenç Villalonga). I no deixa de ser sorprenent que aquest gran enamorat del segle XVIII francès s'assembli en definitiva, amb les seves dues obres més representatives, a Gògol i a Lampedusa: un rus i un sicilià, els dos extrems d'Europa. Aquest seu enamorament pel segle de l'Enciclopèdia, el seu arouetisme (diguem-ho amb un eufemisme com ho diu ell), originalíssim a força d'anacrònic, és precisament una altra de les causes de l'aversió que alguns li tenen. Cert que no l'hi tindrien si sabessin prendre's cum grano salis una tan entendridora fidelitat a Arouet; entendridora per inofensiva. Don Toni de Bearn, com veurà el lector, duu certament una perruca divuitesca: però també un hàbit franciscà. Una altra font d'incomprensions és l'estil de Villalonga. Un estil magnífic" que té harmonia, elegància, naturalitat, ordre, claredat i precisió, que sap ajustar-se als ambients i als personatges i adoptar el to convenient en cada cas, sense defugir per a aconseguir-ho el mot o el gir de la llengua viva que en un cas determinat resultin insubstituïbles -crim que no perdonen aquells a qui la sola expressió "llengua viva" escandalitza farisaicament, qui sap si perquè ja la voldrien morta i mumificada. Descrivint ambients i personatges mallorquins, és ben natural que les novel·les de Villalonga continguin un bon nombre de mallorquinismes. Per als lectors no mallorquins del nostre CLUB (que són, naturalment, la immensa majoria) posem al final del llibre un vocabulari. Finalment, respecte a una altra possible causa de malentesos i d'incomprensions, l'autor mateix s'explica en el seu pròleg en termes que creiem prou explícits. Nosaltres només afegirem que, en els anys més trisots per a les nostres lletres, Llorenç Villalonga mantingué el culte dels nostres ideals i sabé interessar per ells les joves generacions que corríem el perill de perdre. Si un Jaume Vidal Alcover, un Baltasar Porcel, si d'altres escriptors mallorquins de la postguerra pogueren "descobrir" la riquesa -aleshores oculta- de la nostra literatura i les, possibilitats -aleshores quasi ofegades- de la nostra llengua en quant a una novel·lística de to contemporani, fou en gran part, com tots ells reconeixen, gràcies a Llorenç Villalonga. No ho hauríem d'oblidar. EL CLUB DELS NOVEL.LISTES Barcelona, octubre de 1961
|
La seva obra és, en definitiva, l'aportació més innovadora que les Illes Balears han fet a les lletres catalanes d'ençà de la desaparició de Costa i Llobera i de Joan Alcover. Però hi ha una particularitat -i és una de les claus per a explicar, almenys en algun cas, aquelles reaccions poc simpàtiques- Villalonga no continua l'obra de Costa i d'Alcover, no perpetua ta tradició, certament gloriosa, de "l'escola mallorquina". Al contrari. La trenca ostensiblement. Creu superat el període en què la poesia exercia una indiscutible -i aleshores legítima- hegemonia. Si Villalonga fos poeta, a cap altre mallorquí dels nostres dies no escauria tant com a ell el vers d'Alcover: