Justificació
Pensament, acció
Literatura
Llengua
Tria de textos
Vària
   Enrere

Crítica, opinió
Enllaços
Crèdits
Cercador

SPES

Par les ténèbres vers la lumière.
VAN GOGH

ALTA i llunyana, quan contra la posta es dreça;
quan — com si algun secret molt clar la fes llanguir —
guaita la freda llàgrima de Venus ; quan travessa
d'un rierol agreste l'obstacle cristal·lí ;

vagi on vagi, que vingui a mi o fugi de mi,
la set no saciada ni el temps feixuc que apressa
no enterboleixen mai la Visió, ni cessa
l'antiga pau que sols d'ella pot descendir.

I sempre ignorarà com és ella mateixa.
Qui s'aboca als seus ulls com a un pou amagat
veu un fons submarí ple de tranquil·litat

¡i tot d'estranyes flors entre la fosca créixer!
— Ah ¿per què els seus colors tan vius i el seu perfum
si no haguessin de veure mai l'aire ni la llum? —

VESPRE

VESPRE, la teva llum alta i malalta es fon
com un bàlsam antic damunt el cos del món.
En el fons del teu pit ¡enyoro tantes hores
que no he viscut mai ! (Com els qui ja no són
i que s'estan, immòbils, a les rítmiques vores
d'un oceà oblidat i més que tu pregon...)

Vespre ¡que penetrants que són els teus calfreds,
els teus enyoraments malsans, les teves sets
sense nom ! El meu cor, fràgil llàntia nocturna,
tremola en la foscor, entre milers d'aquests
éssers que alcen el vol quan mor l'última espurna.
Sobre el meu front roent sento els teus besos freds.

¡ I que feble que sóc, Vespre, al fons del teu pit !
¡ Ah, que vingui de pressa la comprensiva Nit
a ungir amb oli d'oblit les secretes ferides !
Vespre, que feble sóc, que feble i que petit
al fons d'un oceà d'ombres, d'astres, de vides,

portant com un estigma damunt el front escrit
l'orgull, l'horror, el somni, l'odi — folles mentides.

Barcelona, 1935.

UNA ESFINX MINADA

Hi havia, en aquell temps, una ESFINX de basalt
en un astre remot — un món desert i erràtic
que al telescopi es veia enorme i enigmàtic —.
Molts deien, amagant un terror glacial:

— Bah, és un món ja mort, amb una esfinx com tantes —.
Un sol fred projectava set colors destriats
damunt els oceans feixucs i malfiats
que s'estenien sense fi a les seves plantes.

— Però estava minat, i aquella esfinx també.
Plena de galeries com d'intestins un ventre,
un ídol verd i rígid dormia en el seu centre
com la larva reial al cor d'un termiter.

L'esfinx, muda i calenta, covava aquell misteri
com un ocell immòbil al llindar de la Nit.
I estava tota plena de l'encens deleteri
i el lúgubre esplendor d'un culte prohibit.

El seu nom fumejant no existia aleshores.
En els seus ulls flotaven la Mort i el Més Enllà.

¡ I és el que restà ! (És l'ÚNIC que restà
d'aquell món — d'on fugiren els Àngels i les Hores...)

Barcelona, 1935.

CANÇÓ DEL CAPALTARD

Mira tot aquest cel violeta i exànime.
Com quan obrim un moble antic, perfum estrany,
          en abocar-me a la teva ànima
          he sentit el romer d'antany.

Cada poble natal té la seva campana
          que tritlleja i omple el cel blau
de voladúries invisibles i de pau.
1 cada ànima trista té la seva germana.

— Germana, si pogués, dins teu, tu que et consums
en plors sense motiu i pàl·lids contrallums,
amagar els meus terrors i les sets indicibles,
com dins un vell armari ple d'esvaïts perfums
          i de mil coses inservibles. —

Barcelona, 1935

GRAVAT DE LES IV ESTACIONS

Ja ve, amb la PRIMAVERA,
la tebior primera.
El cel és nou i viu.
Els bens ingenus belen
i les fonts es desgelen.
Els ocells fan el niu.

Una noia en esclops escolta un noi i calla.

Sota el seu gran barret de palla

la noia el mira i riu.


Bru segador, que sua
amb la pitrera nua,
aquí tenim l'ESTIU.
De nits assaja, caute,
una nota de flauta
el gripau vora el riu.

A una dama galant sembla dir moltes coses.

Ella, guarnint-se el pit de roses,

no el mira, però riu.


Vénen les pluges tendres.
Els camps són d'or i cendres.
¡Quins sanglots! ¿No sentiu?
És la TARDOR, que plora
dolçament, allà fora.
A dins, el foc reviu.

Vet aquí un cavaller als peus d'una endolada.

Blanca, ullerosa, reservada

ella el mira i no riu.

El bosc, de tofa en tofa,
sota la neu s'aclofa.
El cor se'ns torna esquiu
És la sàvia tristesa
de l'HIVERN, que amb peresa
s'arrauleix al caliu.

El vent, com el Destí, truca de porta en porta.

Prega un home prop d'una morta

que ni el mira ni riu.

A EN MÀRIUS

Non totaliter immersi
Sant Tomàs

Com tu, estimo la noble egua de la planúria,
Lleida, amb els flancs marcats pel ferro de la injúria.
Sovint, pels capaltards plens de sagrada por,
vaig errabundejar, deixant en la foscor
la ciutat sense mur, pels grans camps sense serra.

Allà ¡que blau el cel i que roja la terra!

Quan, com un ull, Antares guaita el món des del sud,
un diable mofeta, el de la solitud,
sol vagar pels llocs àrids. I allà era. Sarcàstic
esperit, que al poeta misàntrop i fantàstic
segueix igual que un gos, omplia d'un tranquil
horror aquells paratges d'on puja un baf humil.

Les hortes s'imbibien entre goluts murmuris.
Les òlibes xiulaven no sé quins mals auguris.
Cap a un horitzó tot injectat de sang
s'enlairava l'encens de les torres de fang.

I jo veia, com una boira pel vent empesa,
flotar damunt de tot aquell món la tristesa.
I ¿què més?
              Segre enllà, la pau dels camins rals,
el vermell boig de les cireres garrofals
i una fortor calenta de palla i de farratges... —

Indrets esborradissos, solitaris paratges,
muntanyoles d'argila voltant els camps de blat,
erms i més erms, planúries de set i de pecat,
i al fons, Samaritana que es veu contra el crepuscle
alçant amb gest antic el selló sobre el muscle,
Lleida amb la Catedral, marcant encara el temps,
entre fresques sentors d'horta regada i fems,
dreta sobre el llindar de les solituds ermes,
respirant amb l'anhel d'allò que no té termes.


Barcelona, 1936.

ALS SOLDATS MORTS PER LA PÀTRIA

Com una nit serena sobre el camp del vençut
s'aixeca la meva esperança.

He fet el meu retorn a la casa pairal.
¡ Quin baf de floridura, sols de passar el portal !
Dins les arques feixugues, que dormen oblidades,
¡ quantes robes de núvia arnades i enrampades !

Pujo els graons de sempre com un desconegut.
— ¿On sou, amigues meves, Infància i Joventut?
¿Qui us ha posat aquí, en un racó de golfa,
entre aquestes andròmines que flairen a taüt? —

Al fons del corredor desert i mig caigut,
sento el solo de flauta del vent que ara hi regolfa.

II

— Flautes que fa sonar el vent d'un altre món,
les tíbies escampades dels teus companys ¿on són?
¡ Ja no hi ha vora seu ni clarins ni banderes
— Ombres evaporades, rosada del matí
que no coneixerà l'angoixa d'envellir,
vau beure d'un sol glop totes les primaveres.

— Sobre els erms oblidats ossos al sol recuits
¡ jove i alegre estol un dia ple de vida !
El feix dels anys estèrils, més pesants com més buits,
no us farà ajupir mai als peus de la Mentida. —

III
Entre la boira blava, cortinatge del temps,
sobre el turó d'Ilerda que un vent de mort escombra,
veig un adolescent en creu. La seva ombra
arriba, Pàtria meva, fins als teus quatre extrems.

És el germà petit del Rei que allà a la riba
regna, vençut i mort, sobre un poble de morts.
L'han eixampat, com una guineu que eixampen viva,
i com un cuc damunt d'una brasa es retorç.

Bah ¿i què? Cada racó de món té els seus Mandonis.
Cal tot aquest cruixir de tendons, i els rogalls,
perquè els Nerons legislin voltats dels seus Petronis.
Podeu tranquil·lament cobrir-lo de gargalls...

— Faç verda ¡ com relluus de suors ignorades !
¿Què guaites a orient?
                        — Enllà del temps que es fon,
sobre un altre turó tres altres creus plantades.
Pel sol que es va aclucant les ombres allargades,
veig la del mig que arriba als quatre extrems del món.


IV
Déu dels vençuts, dels sants, dels moribunds, dels pobres,
si no et segueixo a Tu, doncs, ¿a qui seguiré?
Als que han mort per la seva Pàtria terrena, sé
que les portes d'una altra Pàtria més seva els obres.

Com un raïm els teus botxins t'han espremut
i es juguen a la morra la túnica inconsútil.
Alquímia de la Creu, Tu, Vençut que has vençut,
de l'aigua del dolor fas un vi de salut.
¡ No hi ha combat estèril ni sacrifici inútil !

Sempre t'he vist, al fons dels horitzons, més alt
que el tedèum dels Cèsars i l'encens dels Caifassos.
He errat, fugint de Tu, fins que els peus m'han fet mal;
¡ tots els camins tenien el rastre dels teus passos !

Barcelona, 1951.