Justificació
Pensament, acció
Literatura
Llengua
Tria de textos
Vària
   Enrere

Crítica, opinió
Enllaços
Crèdits
Cercador

Contra alguns errors divulgats

(principis polítics dels 'Quaderns de l'exili')

Els QUADERNS —sostinguts pels seus col laboradors i amics— són una publicació modesta. En el seu espai reduït, les idees s'han de condensar i sovint queden poc explicades. Algunes, per aquesta causa, han estat objecte de males interpretacions. Voldríem avui respondre certes objeccions que ens han estat fetes a propòsit de la qüestió militar. No podem exigir que tothom es convenci, però sí que el nostre pensament no sigui desfigurat.

MILITARISME. Ens imputen alguns el vici del militarisme, perquè volem que la nostra Nació tingui el que tenen totes les altres, un exèrcit propi. És tan grossera la imputació, que ni valdria la pena de replicar-la: amb idèntic motiu podrien ser acusats de militaristes Roosevelt, Churchill, Stalin, etc., que també volen per al seu país el mateix que nosaltres per al nostre. Distingirem, d'antuvi, entre els nostres objectants, dues menes molt diferents: en la primera, trobem certs individus que no van fer els seus deures militars (sense estar assistits de cap exempció vàlida) durant la guerra del 1936-39, la qual cosa ens fa sospitar que el terme «pacifisme» en boca d'ells no és més que un eufemisme amb què intenten fer passar certa mercaderia vergonyosa. Figuren en la segona mena els pacifistes de bona fe; és a aquests que adrecem el següent raonament: El pacifisme conseqüent no s'ha de limitar a protestar contra la idea d'un Exèrcit per al seu país; ha d'actuar per suprimir «tots» els exèrcits; ara bé, la destrucció de tots els exèrcits del món només pot ser duta a terme per un altre exèrcit que sigui tan poderós com tots els del món sumats: com que això és impossible (o, almenys, no està en el poder dels pacifistes catalans), queda en evidència la vacuïtat de la utopia pacifista. Doncs, essent així que ens és impossible suprimir els exèrcits dels altres països, i com que cap ciutadà honest no pot desitjar que sobre la seva Pàtria indefensa pesi perpètuament I'amenaça de les invasions forasteres, cal concloure que una de les condicions sine qua non de la pacífica existència de la nostra Pàtria és un exèrcit nacional.

OBVIETAT DE LA NOSTRA PRETENSIÓ. Altres, al contrari, creuen que la nostra pretensió és òbvia, «ja que —diuen— si Catalunya constitueix una nació «separada», és que tindrà el seu exèrcit; és superflu parlar-ne». Aquests ens atribueixen gratuïtament la intenció separatista. Els Quaderns —per bé que, a títol particular, ho pugui ser algun dels seus elements— no són separatistes; basta prestar atenció al nostre Punt II. Entenem que la Nació dels Catalans, Valencians i Balears podria gaudir de sobirania sense necessitat de trencar el marc d'una Confederació hispànica. Entre nosaltres i les altres nacions que s'assenten damunt de la península, podrien existir vincles anàlegs als que unien l'Hongria a l'Àustria del 1918, als que uneixen el Canadà a l'Anglaterra o la Ucrània a la Rússia en els nostres dies. I, per cert, ens sembla més envejable el Canadà que no la república d'Haití, per exemple. Per tant, no és obvi que demanem la creació del nostre Exèrcit, perquè són molts els qui creuen erròniament que I'exèrcit propi és incompatible amb un lligam qualsevol que ens uneixi als altres països de la península. Àdhuc el senyor Santaló podria demanar-lo sense haver de sortir del terreny de la legalitat. Fora de la península sempre s'ha entès que la paraula autonomia indica un govern propi que abraça tots els rams, no exceptuat el de la defensa; no sabem per què, a la península, ha de voler dir altra cosa. Fins la Finlàndia, sota els tsars, tenia el seu exèrcit propi; i ¿no I'ha de tenir el nostre país, que compta el doble d'habitants, sota una pretesa democràcia? Quan els republicans espanyols ens prometen l'autonomia, però sense exèrcit autònom, és que abriguen la intenció de prendre'ns, més tard, per la força de les armes, la mateixa autonomia que ens prometen.

INUTILITAT D'UN EXÈRCIT NACIONAL. Uns tercers, encara, especulen sobre la inutilitat d'un exèrcit nacional petit, «com —asseguren— seria el nostre». «Els nostres veïns —afegeixen— ens esclafarien; el nostre paper seria grotesc». A la base d'aquest error es troben dues idees exagerades: a) Exageració de la petitesa del nostre país: la Pàtria dels Catalans, Valencians i Balears no és tan petita com suposen molts; pel territori, és més gran que els dos reialmes de Bèlgica i Holanda sumats; pel que fa als habitants, en té més que la Finlànldia i la Noruega juntes. b) Exageració de la força dels nostres veïns: hi cauen els separatistes que només compten com a compatriotes els veïns de les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, i els oposen als espanyols. Així, la proporció és de tres milions contra vint-i-un, és a dir, un català contra set espanyols. Però els Quaderns no han plantejat mai la qüestió en aquests termes simplistes i demagògics. Si federem (idea essencial del nostre periòdic) els països de Catalunya, València i les Illes; si, d'altra banda, es desglossen del bloc central la Galícia i els Països èuscars (Biscaia, Nabarra, Guipúscoa i Àlaba), la proporció haurà passat a ser sensiblement d'un a dos (la mateixa que hi ha entre Alemanya i Rússia, o entre França i Alemanya). El desnivell ja és d'un ordre fàcilment compensable per la nostra major potència industrial, d'un costat, i per un sistema d'aliances amb els èuscars i els gallecs i portuguesos, d'altre; això, sense sortir del marc peninsular. Però, és més: ¿per què s'ha de suposar que la creació d'un exèrcit autònom ens ha de dur a la guerra amb els castellans? ¿per què no hem de viure en pau i concòrdia amb els nostres veïns? Precisament, si volem un exèrcit nostre, és perquè aquest ens sembla el fonament més sòlid que podria tenir la pau peninsular. Si, per tres vegades en el record dels homes que ara es troben a la trentena, una agressió militar ha esclafat el nostre país i les seves llibertats (13 de setembre, 6 d'octubre, desastre nacional del 1939), ha estat degut a la manca d'un exèrcit de defensa. Sempre, l'espectacle d'un país indefens estimula els apetits agressius dels seus veïns; aquesta llei està profundament gravada en la natura de les coses, i és inútil voler amagar la realitat vivent i rude sota frases abstractes i pedants.

El dia que ens vegin investits d'una força armada idònia, els castellans ens tindran de sobte molta més estima; i, sobretot, es desavesaran del vici que tenen de conquerir Catalunya de temps en temps. Perquè llavors tornaran a ser certes les paraules, modestes i esplèndides, de Pere el Gran: QUI LA VOLDRÀ, COSTAR-LI HA.