Un projecte cinematogràfic

El laberint de l'absència

El dubte era deliberadament complex:
es podia dur a la pantalla 'Incerta glòria'?

No fa pas tants anys que vaig entrar a una llibreria del carrer Mallorca a Barcelona. Feia un dia rúfol, el vent eriçava els cabells d'unes senyores que sortien de la perruqueria, una mare renyava el seu fill perquè havia volgut travessar el carrer sense mirar. Feia fred i el més raonable, ateses les circumstàncies, era aixoplugar-se a qualsevol lloc que tingués un mínim de calefacció. És per això que la idea d'entrar en aquella llibreria em semblà d'allò més plausible. Vaig baixar les escales de fusta amb les cames encara una mica encarcarades pel fred. No hi havia ningú, només una noia que treia el nas darrere el taulell tot etiquetant un feix de llibres. Probablement els seus companys havien anat a esmorzar. La llum del matí es filtrava pels grans finestrals tenyint d'un to càlid els lloms dels llibres estintolats a les prestatgeries. No sé per què, però de sobte caigué a les meves mans un llibre que em despertà voraçment la curiositat. Agafes, obres el llibre per la primera pàgina i, plaf!, ja no podia desempallegar-me'n. Era Incerta glòria, l'autor, Joan Sales.

Recordo aquests fets perquè fa temps, bastant de temps, que em volta pel cap fer una pel·lícula centrada en els anys de la Segona República. La qüestió és com. Vull dir què, de quina manera podria abordar l'experiència humana durant aquell breu període sense haver de passar pel sedàs fràgil de la reconstrucció històrica? I si salvo aquest escull, com arribaré a condensar l'incommensurable material existent d'aquella època? Enmig d'aquests dubtes, sempre m'acaba apareixent d'una manera insultant i provocadora la mateixa qüestió: per què la necessitat peremptòria de convocar els espectres i voler abocar un polsim més de llum a tot allò que va passar?

Aclaparat per no saber defugir aquesta febreta laberíntica dels anys trenta que em pessiga les orelles, inconscientment aquell dia vaig ensopegar amb el llibre d'en Sales que acabà per capgirar un xic tot el que havia pensat fins aleshores a l'hora de capbussar-me en les profunditats de l'oceà de la història. Probablement amb la primera lectura –més pendent de devorar tot allò que fes referència als llibertaris– no vaig saber encaixar la força vigorosa de la joventut impecablement salvatge d'aquells personatges enmig del brogit de l'amor.

Va ser després que em vaig adonar de les enormes possibilitats que desplegava la narració per començar seriosament a fixar en l'espai i el temps l'adaptació cinematogràfica del llibre. Aquella història, sobretot a les dues primeres parts, aglutinava poderosament una sèrie d'elements que anaven al rovell de l'ou del que passa quan esclata un conflicte bèl·lic. L'absència. De quina manera es planteja el tema dels absents en una guerra, tant a la rereguarda com al front, vista des d'una perspectiva jove on l'amor, el sexe i la passió esdevenen essencials. L'absència de les persones que estimes ens trasllada vertiginosament als records, a les sensacions aclaparadores, a la llavor del dubte que ho podreix tot, a la por, en definitiva, a l'aniquilació de l'organisme.

Submergit en aquestes cabòries vaig tornar a anar a petar a la incertesa. Aquesta vegada, però, el dubte era més deliberadament complex. Es podia dur a la pantalla Incerta glòria?  Després de deixar estovar els fets vaig adonar-me que potser no era tan fàcil. Em passava exactament com amb Pa i raïm, escrit per Josep Pla, al qual a finals de 1993 havia intentat encarar-m'hi per fer una pellícula. Era un parany, i molt fi, terriblement fi, que et deixava un regust agredolç. Resulta que per copsar tot aquell text esmolat havies d'anar a parar a l'obra completa de l'autor i a la vegada –en cada instant narrat– hi havia condensada tota l'obra que formava pràcticament un sol volum de dimensions còsmiques. Imagineu-vos aventurar-se a encabir tot aquest material de ficció autobiogràfica en un film. Una empresa de dimensions considerables, titànica, però en definitiva assumible. Si volia abordar l'adaptació cinematogràfica d'Incerta glòria, el més raonable era cenyir-me a aquest concepte radial. Utilitzar el material no com a exclusivament adaptable, sinó com a complementari d'un concepte més concret. Si el que més m'interessava d'Incerta glòria era el subjecte de l'absència i de retruc totes les seves conseqüències –absència afegida a la tendència irreparable dels humans per la destrucció sistemàtica de la vida–, doncs es tractava de quedar-se amb aquesta idea i enriquir-la amb material semblant. Així doncs, vaig repassar tots els llibres de les prestatgeries de casa intentant recordar els volums de més gran calat que s'apropessin, encara que fos remotament, al que buscava. Dos llibres són els que em van atraure més: Goodbye to all that de Robert Graves i Voyage au bout de la nuit de Louis-Ferdinand Céline. Ara només faltava trobar el continent, un fet precís que encetés els esdeveniments.

Llavors, l'Andreu Barnils em parlà del llibre de memòries de Joan García Oliver. Allà el vell confederal hi explicava un fet interessantíssim que tingué lloc un mes després d'haver-se alçat els militars feixistes contra la legalitat republicana. El desembarcament del capità Bayo a Mallorca l'agost i setembre del 1936 per tal d'alliberar l'illa dels militars revoltats.Una empresa dubtosa que acabà en fracàs rotund provocant centenars de morts. Amb el desplegament dels tres llibres citats i l'expedició del capità Bayo –profusament documentada–, ara sí, tenia definitivament el projecte de la pel·lícula. Des d'aleshores La delgada línea roja de Terrence Malick m'acompanya en aquesta gran aventura humana.

La Vanguardia, 9 de març 2005