El poeta de la nova Catalunya

El petit campanar que domina l'ala de llevant de l'església de Siurana a pocs metres del cingle fa un reclau sobre el cementiri. Algunes tombes a terra. El toc de la campana a intervals regulars, dolç i enèrgic a la vegada, governa aquell silenci. Li dóna un ritme que el fa més gran amb les seves pauses justes, a cada batallada. Fa uns minuts... o una eternitat, no ho sé, ha acabat la cerimònia religiosa. El silenci ens fa viure fora del temps dalt del cingle, a l'ombra de i l'església de Siurana, on el ce! i la terra es toquen

La Nuri ha fet un gest al sacerdot, revestit amb la capa pluvial. Ha pres un bon tou de terra negrosa amb les seves pròpies mans i l'ha llençat sobre la tomba oberta. Tot seguit el frec de les pales ens dóna una nova forma de silenci, mentre el toc de la campana manté el ritme lent, infinit de la cerimônia.

La figura lleonina i dolça d'en Joan presideix el cor de tots, família, poble i amics. N'hi ha prou. Retem el més alt homenatge a en Joan: el silenci.

Fa hores que en Joan reposa a Siurana. Sembla que hem reprès el nostre ritme de vida quotidià. No ho sé... Tot el brogit de la ciutat no ha assolit arrossegar la meva ànima fora del cementiri de Siurana. Res no me'n foragitarà per molts dies. Potser mai més.

Veig els rostres de les generacions que han seguit els seus passos al llarg dels anys. Reveig els meus propis, decidits en forma irreversible, pel seu verb; pel seu exemple. "Si el gra no mor...". Ara és quan començarem a veure'l en la plenitud de l'espiga. I no obstant això, la seva poesia fa anys que dóna fruit. D'altra banda, hi ha una fraternitat entre els homes dels països de llengua catalana que tots sabem que és deguda a la paraula de Joan Sales. Parlem de quelcom que va molt més enllà de la política pròpiament dita, sense que l'oblidem..

Nuri, tu i jo sortíem de la capella ardent i a la graonada de l'església m'has parlat en nom d'en Joan de coses que mai no oblidaré. Però el que cal que diguem ben alt, i que ens sentin tots, és que en Joan era sobretot un poeta. I que ha marcat el camí a tres generacions. En Joan Sales és el poeta de la nova Catalunya. Es el poeta de l'esperança exigent, amb els peus ben arrelats a la terra. el poeta de la nostra història recent i de la nostra guerra. Fa cara al desert i a la tempesta i al capdavall ens marca el camí d'una joia coratjosa i casta.

Ve a tomb recordar uns versos del poema "Fugacitat" que presideix el fulgor de l'estrella Sírius:

Anys han fugit des de llavors;
quanta flor de jovent sota la terra avara,
quants estendards romputs i pàtries sense flors!
de llunya terra et guaito ara.
Un hivern no alçaré a tu la meva cara
els segles passaran i pols serà aquest cos.
Tu brillaràs tan freda i clara!

Ni una concessió. La paraula cantelluda ens encara al darrer misteri. Amb la mateixa precisió cantelluda, Joan, ens encares a la salvació de Jesucrist en els dos versos darrers del llibre, dedicats "Als soldats morts per la pàtria".

He errat, fugint de Tu, fins que els peus m'han fet mal;
tots els camins tenien el rastre dels teus passos!