L'expressió
d'un profund dolor

Joan TRIADÚ

Les millors obres de la literatura catalana / Entrega 37 / "Incerta gloria", de Joan Sales

Incerta glòria, seguida d'El vent de la nit, és considerada avui una obra literària cabdal de la literatura catalana del segle XX. És una novel·la, evidentment, però ultrapassa els límits habituals de les novel·les. Extensa, panoràmica, multiforme, alliberada de les pautes convencionals d'un argument, amb el seu començament i el seu desenllaç, presenta, sobre un fons rigorosament històric i d'una actualitat permanent, que va del 1936 a les darreries del franquisme, les vides, les vicissituds i per damunt de tot els caràcters i la consistència moral de tres homes i una dona que s'erigeixen poderosament, explicats per ells mateixos i extrets amb una inspirada imaginació de la realitat, en testimonis de tota una època i fins i tot de la condició humana en general, abocada a una existencial i profunda crisi.

Dues obres de Joan Sales flanquegen aquesta novel·la: el seu únic llibre de poemes, Viatge d'un moribund, escrit gairebé del tot durant la guerra del 36 i a l'exili, i l'extens epistolari Cartes a Màrius Torres. Són obres intenses, autobiogràfiques i molt emotives. Amb la mateixa emoció i una sinceritat segura i aplomada, així com el domini d'un estil narratiu precís, amb una forta expressivitat dramàtica i poètica, Sales es posà a escriure Incerta glòria en tornar a Catalunya, al cap de nou anys d'haver-se acabat la guerra. El més "incert" de l'obra no era la "glòria", que ara sabem, —premi Ramon Llull de novel·la, nombroses edicions en català i traduccions al francès, al castellà i a l'anglès, objecte de l'interès creixent de treballs de crítica i d'estudis— que la té assegurada, sinó la incertesa de la seva publicació. Així, tot i haver obtingut el premi Joanot Martorell va trigar un any a poder-se'n publicar una primera edició, gràcies al vist-i-plau de la censura eclesiàstica! En edicions successives i la traducció francesa entremig, la redacció de la novel·la va durar vint-i-tres anys, ampliada i treballada incessantment i amb la seqüència d'El vent de la nit, que té una entitat narrativa pròpia però és inseparable del conjunt, del gran conjunt que és la novel·la i l'expressió més autoritzada possible de la personalitat total de l'autor.

En un escrit breu, molt intens i poètic, titulat «Confessió de l'autor», datat al temps de l'aparició de la primera edició, però publicat més endavant, Joan Sales escriu: «La set de glòria es fa en certs moments de la vida, dolorosament aguda». Procedent d'un vers d'una comèdia de Shakespeare, el títol de la novel·la és, en efecte, l'expressió d'un profund dolor. Al principi de l'obra i en la seva primera versió, el dolor, com un retret al destí, s'adreça sobretot als perdedors d'una guerra, com ell mateix, que hi va combatre fins al final. Però provocada per la insurrecció militar del 36, a la qual Sales es refereix com «la gran iniquitat», aquella guerra no devora la novel·la, sinó que és absorbida i amplíssimament ultrapassada per la narració de les vides i del pensament de cada un dels personatges que en són protagonistes i que en plena joventut s'hi impliquen o s'hi troben implicats.

Així, Incerta glòria és una novel·la de supervivents i per això mateix, és una novel·la d'amor i de mort. O com ho diu el més paradoxalment sublim dels protagonistes, de l'obscè i del macabre. Sales aconsegueix que aquesta dissonància es vagi fonent, mentre creix la novel·la, en una immensa simfonia. Contribueix decisivament a la poderosa harmonia del conjunt el fet que la partitura, a mesura que avança, s'acosta cada vegada més a un oratori modern, el qual fa de fons musical de la problemàtica religiosa i específicament cristiana del segle XX, reflectida amb alta qualitat en un corrent literari al qual Sales, a causa dels brutals esdeveniments viscuts o de la perversa repressió subsegüent, fa una aportació única.A la versió francesa d'Incerta glòria, publicada a París l'any 1962, aquest vessant essencial de la novel·la de l'escriptor català adquirí prop de la crítica de diverses tendències el relleu que es mereixia, tant en el sentit de signe de contradicció com en el de fe i creació literària.

D'altra banda, Incerta glòria pel seu abast i pel contrast entre procediments realistes i la procedència romàntica, és una novel·la que ha esdevingut clàssica. El fet que els quatre principals personatges parlin per ells mateixos (en forma d'epistolari, de memòries, de diàlegs) sense que l'autor hi intervingui o en digui més del que ens diuen ells, fa que el lector els deixi amb recança.

L'autor aconsegueix encomanar al lector la passió que sent per ells; més ben dit, pel compromís triple de l'autor, amb ells i amb ell mateix: compromís nacional (acabà la guerra amb el grau de comandant a l'exèrcit que anomenava «de Catalunya» i que havia volgut que ho fos); compromís estètic (amor als personatges, imaginació segregada de la vida, humor i sarcasme) i compromís religiós (de convers, dostoievskià, de Bloy i el món literari catòlic francès).

Però potser l'assoliment estètic i moral més determinant de la novel·la és que malgrat la seva complexitat, s'hi manté el dualisme d'amor i guerra. Altres grans novel·les -perquè Incerta glòria ho és-, manifesten amb els seus títols una dualitat semblant (Guerra i pau, Crim i càstig, El roig i el negre, o bé amb personatges arquetípics, com Don Quixot i Sancho, etc.), però Sales preferí un títol poètic per al seu afany de perdurar col·lectivament.


Joan TRIADÚ és escriptor i pedagog
El Mundo - Cultura - 3 de febrer 2004