Xavier Barral i Altet: Llofriu

Llofriu pertany al municipi de Palafrugell i és cèlebre perquè dins del terme s'hi troba el mas Pla, residència de l'escriptor Josep Pla (1897-1981).

   Pla és a vegades menystingut per la gent de l'art malgrat que és potser un d'aquells que més han escrit sobre artistes. Qui no ha utilitzat Pla en el camp de l'art, llegint els Homenots, per exemple? El problema és que quan Pla parla d'art ens ho passem bé, però cal sovint comprovar cada detall de les seves explicacions. L'any 1997 va ser l'Any Pla i es va festejar l'escriptor amb tota mena d'estudis sobre ell. Queda molt per fer. Però el fet que Pla hagués viscut de manera freqüent ben a prop de l'art i que hagués escrit tant sobre art ens el fa indispensable en una sèrie com aquesta.

   En la primera edició de la cèlebre biografia de Manolo, el 1927, Pla escrivia: «Aquestes observacions podrien ser una resposta relativament acceptable a la indicació que m'han fet diversos amics, segons la qual fer un llibre, avui, sobre un artista és sortir encara amb un ciri trencat. És cert: hi ha feines molt més importants que passar el temps amb aquestes obres considerables. L'interès que la gent té en la nostra època per les coses de l'art és completament exagerat: és la comèdia més estranya que hagi pogut existir mai. El que prova la manca de base absoluta d'aquest moviment és que el món és cada dia més horrorós, més monstruós i més inconfortable. Modèstia a part, em sembla endevinar aquests fets amb la mateixa lucidesa que els meus companys. Però fóra un gran error afirmar que el llibre es limita a ésser una obra sobre un artista. He volgut fer un llibre sobre un home; he tractat de copsar —per dir-ho breument— l'ombra d'un ésser vivent. La persona de la qual es parla aquí, encara que no hagués fet en tota la seva vida una sola escultura, seria un dels minyons més inoblidables del nostre temps...» Aquesta modèstia aparent sobre la seva pròpia obra quan parla d'artistes reflecteix exactament el contingut dels escrits de Pla sobre aquest camp: anècdotes que contribueixen al nostre coneixement de la vida d'aquells que han fet l'art.

   Llibres sobre Enric Casanovas, Manolo Hugué, Rusiñol i Mir; escrits i biografies sobre Francesc Pujols, Dalí, E.C. Ricart, Josep Pijoan, Gaudí, Nonell, D'Ors, Josep Llimona, Maillol, Francesc Gimeno, Josep M. Sert, Xavier Nogués, Feliu Elias, Alfred Sisquella, Joan Serra; a més de nombrosos articles períodistics, llibres de viatges o guies turístiques, fan de l'obra de Pla una obra extensa que caldria reeditar de manera crítica perquè és molt més abundant que la de molts historiadors o crítics d'art. En l'escrit sobre Gaudí, Pla destaca els valors socials i culturals de l'obra de l'arquitecte, entesa més com un fet nacional, propi de Catalunya, que no com un pas vers la internacionalització i la modernització de la cultura. Més enllà, Pla es mostra molt crític amb el llenguatge del Noucentisme, bé que aprecia que els pintors noucentistes hagin trencat amb la pintura popular. Sobre els pintors modernistes, Pla ha insistit sovint més en la literatura que en els aspectes més pròpiament artístics. Tampoc és gaire endut per entusiasmes vers la modernitat. En canvi, pel que fa a l'escultura es deixa anar més sovint cap a preferències particulars, com per exemple la inserció de l'escultura dins l'espai urbà i el retrat literari que ens fa dels escultors. Quan parlo d'escultura en l'espai urbà no vull dir únicament Catalunya, sinó també a través dels seus viatges i de les seves estades a l'estranger. Quan parlo dels escultors, vull dir que Pla utilitzava molt les seves relacions personals com a escriptor i crític que el va acostar a molts d'ells. Les preferències per Manolo i Maillol no les va amagar mai, com tampoc l'acostament a Dunyach (1886-1957) i Enric Casanovas (1882-1948), per qui tenia molta simpatia, i Josep Llimona (1864-1934), que ell sempre anomenava "senyor Llimona". Reconeixia les qualitats de Llimona per incorporar la llum com a element destacat en l'art de l'escultura, però li criticava l'encaixament en l'època modernista. A Pla li agradaven alguns aspectes del monument al doctor Robert, tant per la intenció com pel concepte i era sensible a la interpretació dels sentiments. Tampoc Joan Rebull (1899-1981) no li era indiferent; però l'escultor català vers el qual Pla va tenir més admiració va ser Aristides Maillol (1861-1944). La força de les seves escultures sempre havien impressionat Pla, bé que de vegades Maillol era el pretext per parlar de Manolo Hugué o del mateix Rodin.

   Xavier Pla ha demostrat que una bona part de la reflexió de Pla sobre el problema de la captació de la realitat es va fer a partir de les seves reflexions sobre la pintura; com si, en els seus inicis com a escriptor, Pla hagués actuat com a aprenent de pintor enfront de la realitat del paisatge. El mateix Pla no se n'amagava: "En la concepció de la meva literatura narrativa, hi ha intervingut, notòriament, l'admiració que sento pels pintors holandesos de caràcter". També es va interessar, i molt, per l'impressionisme francès i per tants altres períodes de l'art. S'hauria de llegir més sovint el Pla comentarista d'art.

   Els mateixos llibres de viatges i les guies són també maneres d'apropar-se a l'art, a la pintura o a l'escultura més que no pas a l'arquitectura, que semblava deixar-lo més indiferent. Quan anava a un lloc ho feia en funció dels artistes. A Palafrugell, a l'ombra de Pla, hi ha també la presència d'artistes que hi treballen. L'any 1970 s'hi va traslladar Modest Cuixart (Barcelona, 1925), el pintor de Dau al Set, de l'informalisme, i llegenda de la pintura catalana.

A l'índex