Dissabte Sant. L’esterilitat d’aquests dies ha estat completa. He provat d’escriure alguna cosa… He tornat a donar voltes als papers i a la figura de Josep Ferrer… He tractat de llegir alguna cosa difícil… Res a fer. Res no ha guixat. L’esterilitat deprimeix, perquè us porta a preguntar-vos si no sou un perfecte imbècil.
.
Tertúlia al «Centre Fraternal», amb els amics.
Enric Frigola afirma que, segons els anglesos, una de les més importants finalitats de la intel·ligència és fer que els homes tinguin una certa amenitat i siguin divertits.
–Què vol dir: un home divertit? –pregunta Coromina.
–Vol dir –respon Frigola– un home que té el sentit de l’humor.
–¿Es pot entendre que un home irònic pugui ésser tingut per un home divertit? –pregunto jo.
–Depèn dels límits –diu Frigola–. La ironia no pot ultrapassar uns determinats límits.
–Quins límits?
–Posem Dickens.
–S’entén que ésser divertit implica l’abandó del sentit del ridícul? –pregunta Coromina.
–¿Considereu que Napoleó tingué el sentit del ridícul –repregunta Frigola–, que Dato i Romanones tenen el sentit del ridícul? No hi ha ningú al món que en circumstàncies determinades faci cas, concedeixi la mínima importància al sentit del ridícul. Al llit, davant d’una dona, ¿on és el sentit del ridícul? Mantenir per sistema, permanentment, el sentit del ridícul com una cosa sagrada i intocable és un símptoma de mediocritat, la mediocritat mateixa –és la negació total del sentit de l’humor.
Tothom queda una mica parat davant de la sobtada efervescència de Frigola, habitualment incapaç de la més lleu efervescència. En constatar la cara astorada que hi fem, es replega sobre ell mateix i fa una confessió amb un aire tímid. Diu:
–Jo puc dir tot això perquè el sentit del ridícul m’ha fet perdre la vida…
Els anglesos de nou, lligats ara al sentit del ridícul. Jo avui, amb algun matís, recolzo en Frigola: tenir sentit de l’humor hauria de ser motiu d’anar al cel sense passar pel purgatori. I bé, l’humor i la ironia anglesa clàssics em tenen enamorat, és així.
Per casualitat, el 25 de març del 1919 (a menys d’un mes d’aquesta conversa d’avui, si l’Antoni no fa algun descobriment interessant, és clar) Eugeni d’Ors es lamentava al Glosari sobre la desaparició progressiva de la figura del gentleman anglès, segons ell una de les més exquisits productes de la civilització occidental.
Al final feia una llista del que calia tenir per ser-ho. No la transcric tota perquè és llarga. Però, entre d’altres renúncies, deia que el gentleman ha de renunciar a ser “llest”, “viu”, graciós”, “trempat”, “corrido”, “fer tronar i ploure”, “cantar-les clares”, “tenir temperament”, “ser així”, “ser com un pólvora”,”ser com s’és”, i “a…” i ho poso així perquè el mateix d’Ors hi posa – oh, Déu meu! – punts suspensius!
Jo hi inclouria que un gentleman ha de tenir sentit de l’humor. Sense això tenim, simplement, un samurai, figura que no dic que no sigui respectable, però que és tota una altra cosa, crec.
Bon diumenge, ladies and gentlemen.
Em crida l’atenció el fet que no aconsegueixi escriure res en el temps que dura la seva estada a Palafrugell -no crec que tingui relació amb la Setmana Santa. Pateix una mena de síndrome de desubicació? O, senzillament, l’afecten els dies desordenats que viu al seu poble?
Molt interessant la tertúlia -no només pel seu contingut, (en Florenci ens en deixa una mostra) que també, sinó, més enllà, per ella mateixa. Avui en dia, penso que la xarxa, els fòrums, etc. tendeixen a suplir aquelles memòrables tertúlies presencials (segur que hauríem de fer servir un altre nom?). No sé si ho aconsegueixen, però, val més això que res!
Bon dia,
Montserrat Roig: “L’artista pot fer en públic, allò que nosaltres ens delim per fer en privat. Però no ho fem en públic perquè ens han educat amb sentit del ridícul, seny i covardia. Els tres enemics de la imaginació” (AVUI, 11-XII-1990)
Aquesta entrada de Pla sí que seria magistral, contradint-se amb “l’esterilitat” del principi. Les persones poden ser intel.ligents, cultes, però no “repel.lents”! Això que diu de la mediocritat el personatge habitualment menys efervescent és ben veritat, i es redimeix en dir-ho. Per cert, l’última nota d’humor que recordo al bloqg fou la del punt de llibre…
No, Florenci, avui no hi ha res de nou per part meva. Se m’ha encomanat això que diu en Pla: “Res a fer. Res no ha guixat.”
Els protagonistes de la conversa del text d’avui són Pla, Coromina i Frigola.
A El primer quadern gris (i la conversa és mes o menys la mateixa) són però, Pla, Tomàs Gallart i Frigola.
Bona tarda!
Penso com Frigola i Prudenci. I que pocs com els catalans amb tant sentit del ridícul.
Per aquelles Casualitats acabo de penjar al blog algunes coses del meu viatge a Londres -també esmento Pla, no recordo si a la II part-. I m’agradaria saber si algú recorda alguna cosa de Pla sobre aquell país, en el qual visqué.
Criteri, trobaràs el que va escriure Pla sobre Londres i Anglaterra a “Cartes de lluny”, al volum 5è de l’O.C. “El nord”.