Mas Pla, Llofriu

Lilian: Deus estar encara cansada de la meva «insuportable» xerrameca d’aquests darrers dies. Espero que hagis entrat en la calma del nord, sense dolor i sense llàgrimes. Has fet un bon viatge? Et trobes bé? Procura oblidar el dimoni del sud, aquest dolç clima destructor, la flaire dels nostres boscos, l’elegància del nostre mar. Treballa! Deus tenir l’ànima plena de vermells i de formes. De vegades aquests ritorni in patria són molt productius per la vida interior. Jo t’he fet conèixer una mica la nostra vida d’aquí. És una tragèdia. Del que has vist i sentit, mira de treure’n quelcom de viu i humà.

Voldria dir-te moltes coses sobre els teus ulls, la teva veu, parlar de l’aire inquietant que té la teva exquisida indolència. Però seria ridícul. He conegut gent de tota mena, però no crec que pugui recordar una impressió tan complexa com la que tu m’has deixat. Sento que no et conec, que estàs voltada d’ombres. Penso en el viatge que potser un dia farem junts a Itàlia. En tot cas, crec que ens tornarem a veure. Miro les fotos que vas tenir la gentilesa de deixar-me. Aquesta foto de la neu és inoblidable, però hi pressento l’hongarès que sembla ja lligat al teu destí.

T’envio un retrat de l’escultor Manolo. Fixa’t en el rostre i veuràs la seva profunditat. He caigut de nou en la mediocritat del mas i dels animals domèstics. A Calella i a Llafranc no hi ha res de nou. La gent retorna als seus llocs d’hivern. Aniré un dia a Calella i provaré d’atrapar l’ombra errant que tu hi has deixat. Cap escàndol, per ara, però un dia o altre vindrà.

Adéu, clara, obscura. El teu pobre amic.

Josep Pla

————

Zuric, 6/9/32

He arribat. La meva mare està contenta. La casa fa goig i el bufet no té pols. He passat la nit en el tren, dormint i pensant. Mirava el cel estrellat i sentia dir: mareta, petita, i encara em trobava plena de la teva tendresa i de la meva.

En el meu departament viatjaven Fernando Domingo Simó, director facultatiu del Manicomi de València, i J. Soriano, professor de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils. Tots dos m’afalagaven i em posaven coixins perquè dormís millor.

A casa he pres un bany calent, he begut te i he menjat pastes amb nata; després he anat a veure el metge (No és res greu. M’hauré de quedar uns quants dies a casa i posar-me cataplasmes fins que surti tota la porqueria). Estàs cansat? Voldria que m’estimessis molt.

Lilian Claire

————

Dimecres, 7 setembre

Lilian! No busquis en aquest retrat cap dels encants de la joventut. Jo el tinc en bronze a casa i està millor. En guix és menys artificiós i més trist. Si et molesta, llença’l al foc.

Quan em poso a escriure aquestes ratlles penso que ja fa un dia que ets a casa teva i probablement has dormit bé després del viatge. Després de reposar, recordes res? Espero que ja deus haver oblidat tot allò que et vaig ensenyar a Barcelona, al Port de la Selva, a Figueres. Només una cosa no has d’oblidar d’Espanya: el color blau de la mar. D’aquesta manera el teu viatge haurà estat, gairebé, un sogno. Entra en el benestar de Suïssa, neteja la salabror de la teva pell, deixa’t amanyagar per la llum del nord. La trista confusió espanyola semblarà un somni llunyà.

He llegit el Dant que em vas deixar i miro les teves fotografies. D’on ve el teu encant? Tens preocupacions. Has viscut molt. Probablement tens alguna pena profunda, qui sap si fins i tot recances. No t’he conegut mai d’una forma banal. Sempre sembla que estiguis en lluita amb tothom i tens l’aire d’estar profundament desenganyada de la teva època. No em puc permetre de donar-te consells. Només et diré que miris de no perdre la salut. Tens davant teu la vida i la joventut. Tens vint anys. Ets com una criatura que s’enfronta amb el món. El temps ho calmarà tot. Tingues la passió del teu art. Anirem com dos companys a Itàlia i Grècia. Et contaré històries i faré plagasitats davant teu per divertir-te. Et presentaré els 26.637 cambrers de cafè que conec a Europa. N’hi ha de molt bells. La majoria són uns savis que miren passar el món davant d’ells. Jo hauria volgut ser –si jo hagués tingut aspiracions– un cambrer amb un gran bigoti i una armilla color de cafè amb llet.

Adéu, mareta. Ti voglio tanto bene.

Josep

————

Diumenge al vespre 11-9-32

Estimat meu, tan desgraciat, gràcies per pensar sobre mi coses tan boniques. M’agradarà tant d’anar a Itàlia i a Grècia! Per què no estàs ara amb mi?

El metge m’ha hagut de curar fins avui, però ja m’he alçat i torno a estar bona. Mentrestant he tallat totes les pàgines del teu llibre i he començat a llegir el volum sobre Manolo, que entenc molt bé.

Has rebut la meva carta?

Gràcies de tot cor pel retrat de la teva escultura. M’agrada molt la teva boca tan nocturna.

Encara no he oblidat res d’Espanya. Tinc tanta nostàlgia i les teves cartes em fan tan feliç! Voldria comunicar-te els meus pensaments més íntims i fer-ho de debò, des del fons de la meva ànima.

Bona nit.

Lilian

.

Un amor de Josep Pla al Canadell.  Cartes de Josep Pla i Lilian Hirsch traduïdes i editades per Josep Vergés –en edició independent (Ed. Destino) i incloses també en el volum Per acabar, de l’Obra Completa de Pla.

–––––––––––––––

«Els vuit amors de Josep Pla».  Ressenya de l’obra de Xavier Febrés Les dones de Josep Pla (Ed. 62)

Berlín, 16 agost [1923]

Estimat Pere:

He rebut la teva del 9.

Estic bo i aquí hem format una penya divertida, al Romanisches Kaffee, a Charlottemburg, que és el barri jueu de Berlín. Ve en Xammar, que és formidable, el rus Tassin, antibolxevic furibund, en Vayo, dos o tres bons periodistes italians i tres professors espanyols pensionats, que són una gent que no maten moros però que és lo millor que tenen els espanyols. Xerrem molt i jo tinc una temporada molt bona. M’he imposat instantàniament i m’estimen molt.

Molt bé el que em dius de Manufactures. No et preocupis per la qüestió de la pensió. Entre tots ho arreglarem. Aquí la vida continua essent baratíssima.

Jo faig la vida del periodista. Vaig al ministeri de negocis estrangers i parlo amb tothom, del Kanziller fins al darrer secretari. A Berlín, s’hi està bé. L’alemany és dificilíssim. Jo no en sé res i ja pots veure els miracles que faig al diari. De vegades, m’espanto jo mateix de la capacitat d’adaptació i de l’intuïció que tinc de les coses. Ja pots compendre que els articles –n’he fet un foteral– no són més que quatre converses sense solta ni volta amb en Xammar. Tothom d’aquí ha dit que eren els millors que s’havien fet d’Alemanya després de la guerra i que són exactíssims. A n’en Xammar, li roda el cap.

Encara m’arriben ecos dels articles que vaig fer a «El Sol» sobre el feixisme. En Fernando de los Ríos digué al Xammar que era lo mejor que conocía del periodismo español.

Molt bé tot això del Plana i del Llimona. Saluda al Junoy i dóna-li les gràcies pel seu enyorament. Jo, ja pots compendre que no tinc pas temps d’enyorar a ningú.

Afer de l’empleo. Res, ni una paraula més. Coses del sistema nerviós de la gent.

He passat el títol del llibre a en Xammar. Ja el deu haver encarregat a la llibreria de la qual es serveix. Un dia ens ocuparem d’això de les receptes i patents.

Berlín, gran, enorme ciutat. La característica d’aquesta raça és la falta total d’intel·ligència. Ademés, són dolents i d’una duresa –sobretot els prussians– fantàstica.

Continuen les gestions per Rússia. El dia que ens trobem t’explicaré tot això amb detall perquè és molt divertit. Jo he fet proposicions a «El Sol». Amb en Xammar, estem tractant dos volums sobre Rússia amb l’Estelrich.

Adéu. Records a tots. Què feu? Ja contestaré a la Maria. Bon veraneo? Una abraçada.

JOSEP

—––––—––––—––––—––––—–––

.

Berlín, 11 setembre 1923

Estimat Pere:

Vaig rebre la teva del dia 1, que t’agraieixo. Ja que em parles d’en Plana, et diré que no sé res d’ell, que em té per contestar dues o tres cartes. Deu estar enfadat i segurament té raó. Però en Plana hauria de saber que no hi pot haver amistat sense perdonar-se mútuament moltes coses. En Plana ja és gran i hauria de tenir idees clares sobre certes coses. Però vaja, total, res. I el dia que em separi de Barcelona i de la penya, que fins avui és naturalment el meu mètode de treball, tot això serà menos que res. Negatiu i encara.

També he rebut una carta de la Rosa, que vaig contestar.

Jo estic bo. Treballo molt, però encara creia que podria treballar més. Berlín és una ciutat molt trista i lletja, però s’hi viu molt bé. És segurament la ciutat d’Europa més organitzada perquè la gent hi pugui viure. No hi ha sorolls, hi ha un cert ordre, la gent parla baix i hi ha un confort mitjà esplèndid. Llàstima que avui aquesta ciutat sigui tan cara. Jo pago ara 30 milions diaris per dormir. Al canvi d’avui són més de 4 pts. És massa.

Jo tinc ja totes les coses arreglades per marxar. Suposo que podré marxar cap allà al 20, això és quan hagi rebut els quartos de la segona remesa, setembre-octubre. La primera la vaig rebre i aquí t’incloc les excuses del director. Marxaré per Holanda, iré a Brussel·les i Bruges, i m’embarcaré a Ostende, segurament. Per la Ruhr i Colònia, el viatge és incòmode. Tinc ja una carta d’en Joan Reventós, amb un mot per la dispesa que haig d’anar a Londres. Espero també una carta de «El Sol» de Madrid, que m’ha de dir si vol articles d’Anglaterra. En Vayo i en Madariaga m’han ajudat molt per aquesta gestió. Cada vegada que tracto a en Madariaga em dóna més l’impressió de que és l’home més intel·ligent d’Espanya. Si no s’arregla lo de «El Sol» sempre tinc «El Liberal», amb 70 o 80 duros segurs. Espero, finalment, el programa de les oposicions i els apunts que m’ha d’enviar el professor Martí Jara, que ara és a Madrid.

I mira el que són les coses: per assegurar el viatge a Rússia, vaig escriure a en Marcel·lí Domingo, que ara farà un diari a Madrid, demanant-li o, millor dit, oferint-li articles de Rússia. Com que no creia amb aquesta gestió, més que res per la falta crònica de diners d’en Domingo, li vaig demanar una tonteria, 400 pts., una quantitat que servia de torna del sou gros, que esperava de Barcelona. I bé. Avui, en Domingo m’escriu encantat que accepta i que li digui a on vull els diners. De manera que, per un cantó, et falla lo necessari i, per l’altre, arriba l’inesperat. Cada dia estic més convençut de que Espanya és un país de boigs. És un país que tothom sofreix de restrenyiment (el paisatge del centre és un paisatge restrenyit), i això dóna a tothom un desequilibri evident. No hi ha cap acció motivada i tothom és el contrari del que hauria d’esser. Amb molt de sentiment meu, hauré de dir a en Domingo, que és un amic però que és un ximple en política, per exemple, que no hi ha res del proposat. Què et sembla? No és còmic?

Ja comprenc l’ànsia que tens per posar-te a treballar i tenir una idea clara de la proposició de Manufactures. Però a l’istiu tot es suspèn, a Espanya, ja se sap. De seguida que hi hagi alguna cosa, digue-m’ho, i si vols que jo faci o escrigui alguna cosa, digue-ho.

Vés-me donant detalls precisos del que et vaig demanar, referents a les oposicions (documents, preus, etc.). Quan sigui a Londres, em compraràs els llibre d’en Maura i de l’Hontoria sobre el Marroc i el llibre famós del Mariscal Lyautey. En Plana et dirà a on es poden trobar. No crec que al «Baix» trobis res dels articles. Potser lo millor seria que posessis un mot a l’Estelrich amb la llista dels articles i amb l’encàrrec de que els fes copiar per algú de la seva oficina. Tingues present, també, que la col·lecció de «La Veu» és a l’Ateneu, enquadernada. «La Publi» és a la redacció.

Molt bé el que em dius d’haver anat a veure el Dr. Dalí. És lo que havies d’haver fet des del principi: en Dalí és un home que té l’avantatge de l’experiència i, sobretot, de que creu només fins a cert punt amb la medicina. Vés-me dient com te trobes.

Tot això del noi d’en Guri és terrible. Amb quina gent es va embarcar, més d’aigua dolça! Un capellà, una noia de Girona, en Pius, en Genís, el seu germà, que és un empleat de banca completament estúpid, Mare de Déu! Crec que s’ha fet una subscripció. Hi pots contribuir en nom meu.

Aquí t’envio 5 milions de marcs, una mica més de 75 cèntims al canvi d’avui. Els hauràs comprat barato, molt més barato que el senyor Miquel, per exemple, i podràs esser 5 vegades milionari.

Adéu. Records a tots. Aff.

JOSEP

Pension Iderna

21 Geisbergstrasse

.

—––––—––––—––––—––––—–––

Berlín, 23 [setembre 1923], diumenge tarda

Estimat Pere:

Tinc la teva del 16 corrent, la qual no he contestat de seguida perquè he estat quatre dies d’aquesta setmana al llit, amb febre. Ara ja estic bé, però això d’estar malalt a l’estranger és un mal que no el desitjo a ningú, sobretot estar malalt a Alemanya, perquè aquí tot és fet a base de química i les coses no tenen cap gust ni substància. Sort que aquesta vegada he trobat un metge molt honrat i simpàtic, de religió catòlica, que m’ha cuidat amb sentiments cristians. En Xammar s’ha portat com un germà. No et podria dir el que he tingut perquè no he tingut més que el de sempre: una crisis més de depressió d’aquestes que tinc periòdicament, provocada per aquest desgast i dilapidació i tensió constant que hi ha en el meu caràcter. El que em convé seria reposar, però això és impossible. De vegades, penso amb el que he fet, veig que no he fet res i m’entra una angúnia enorme.

Estic enterat, com pots compendre, del putsch Primo i el trobo grotesc. A Espanya, passaran coses molt grosses i crec que nosaltres veurem l’independència de Catalunya. El verdader amo d’Espanya és Ab del-Krim i, després, el separatisme, que fa una por cerval els militars. Aquests sargentos vestits de general que han fet el cop volen posar un pedaç a aquestes coses, però el remei serà pitjor que el mal. Espanya es va enfonsant de mica en mica. Com que l’últim problema que sentirà el ciutadà espanyol serà el problema català, es trobaran, naturalment, dificultats, però ara ja s’hauria d’estar fent una acció diplomàtica per fer una aliança i una acció comú amb els moros. Si jo fos ric, el que faria seria convertir la meva fortuna en dòlars o lliures angleses i em posaria a l’expectativa.

T’haig de donar una notícia curiosa que és una conseqüència del putsch. «La Publicitat», ara, no pot ocupar-se de política, però com que no pot deixar de banda les coses catalanes i el mantenir el foc sagrat pensa tractar aquesta qüestió d’una manera indirecta. El director m’ha escrit fent una vaga insinuació dient que potser seria convenient que jo fes un viatge per les ciutats, capitals de comarca i viles importants de Catalunya i que, amb aquesta matèria, en fes una sèrie d’articles, no polítics sinó de visió de les coses vives. Que descobrís Catalunya, vet-ho aquí. Això en principi, a mi, em desagrada perfectament –encara que la cosa té un cantó pintoresc evident– perquè el viatjar per Catalunya deu esser molt pesat i, a més a més, com que ara ve l’hivern, molt incòmode. Per altra part, a mi em convé anar a Londres i res més. Jo li he explicat tot això al director, però en Xammar m’ha dit que potser el diari farà d’això una qüestió tancada i, llavors, no hi haurà més remei que agafar el trapau i anar a Barcelona a fer els gegants. Espero ordres telegràfiques del diari. Les coses es podrien presentar de tal manera que el dia 1 ja fos a la frontera. Aquests sargentos, sembla que han acordat no crear cap funcionari més i, per tant, les oposicions es deuran fer in illo tempore. Si això és un fet, no hi hauria res a dir. En fi, veurem com cau, tot això.

Magnífic, això que em dius del sou propina. Ets començat bé, casi casi no es pot començar millor.

En Plana m’ha escrit una carta llarga, parlant de tot, que ja he contestat.

Això d’aquí, sempre igual, esperant el desenllaç catastròfic.

Adéu. Records a tots.

JOSEP

———————————-

Berlín, 6 octubre [1923]

Estimat Pere:

He rebut la teva de l’1. Ets fet bé de suposar que encara sóc a Berlín. El mínim de temps que encara passaré aquí serà tot el mes d’octubre. La situació és fenomenal. Avui he rebut un telegrama dient que puc anar si vull a Barcelona o si vull puc anar a París a rebre ordres. És segur que m’estaré aquí encara tot aquest mes. Ja t’escriuré el que faré després. Encara no hi he pensat.

Vaig seguint el cop d’estat. Avui he rebut «La Publicitat» (número extraordinari del 20) i he vist la suspensió de tots els ajuntaments. Es pot donar al món una cosa més fantàstica que aquesta? No crec que hagi passat mai ni crec que passi mai més. El Rei, amb tot això, es juga el puesto. D’un cantó, m’agradaria veure de prop totes aquestes monstruositats i saber el que passa darrere el teló. De l’altre, tinc un despreci tan absolut per Espanya i els espanyols que em fa mal de cap de pensar que un dia o l’altre hauré de tornar a passar la frontera.

Jo estic millor, però encara vaig a cal metge de tant en tant. Ens hem fet molt amics i parlem de tot. Quina cosa, els metges alemanys, més important! A Barcelona, és corrent de sentir a dir que els metges joves es poden comparar amb els millors. Això és equivocat. No hi ha cap metge a Barcelona, ni els millors especialistes, que tinguin res que veure. Aquest home et maneja el microscopi com qui dóna corda al rellotge i et fa una preparació del que sigui amb una naturalitat imponent. Hi ha algú a Barcelona, en el ram dels metges que hi entengui res de tot això? El Dr. Müller és de Renània, ha sigut metge de l’Hamburg-Amerika Line i avui té idees polítiques molt radicals. Es quasi comunista.

Molt bé el que em dius del sou. Ara no necessito res. Tinc sis o set-centes pessetes i faig una vida que es pot dir que és una vida brillant. A Barcelona, em costaria deu duros diaris.

Avui, Fraulein Herscovitz ha anat a recollir la teva carta. Aquesta noia ha trotat totes les llibreries de Berlín a la busca dels teus llibres i no ha trobat res. Li vaig parlar del que em dius en la teva carta i està encantada. Si aquesta noia et serveix d’alguna cosa, és recomanable que cada mes o cada mes i mig li enviïs, per valors declarats, un bitllet de 25 pts. M’ha dit que ella es cuidaria de fer-te traduir les coses de l’alemany al castellà. Deu conèixer algun traductor. Si et serveix, aquesta noia et podrà esser molt útil. Aquesta noia és molt ben educada i, segons sembla, és filla d’una bona família de jueus romans establerts a Leipzig. És molt jove, té divuit anys, i en fa dos o tres que va pel món. Ha viscut molt de temps a Amsterdam i parla holandès. Ella et deurà escriure.

Ja m’imagino el temps deliciós que deu fer a Palafrugell. És el gran país, per viure bé i amb tranquil·litat. Aquí, som en ple hivern i plou cada dia. Avui feia fred.

T’envio un retrato que m’he fet pel passaport. He quedat molt malament, amb una cara d’home de 35 anys. No quedo mai bé; és impossible.

Parla’m de La Novel·la d’Ara i de com va el diari. Es manté el moviment? Es llegeix, la «Publi»? Què diu la gent dels articles?

Adéu. Records a tots. Aff.

Josep

Cartes a Pere. Edició a cura de Xavier Pla. Barcelona: Destino, 1996

––––––––––––

Un comentari a les Cartes a Pere Pla

Mas,  febrer de 1961

Estimat Josep: Rebudes les còpies de la carta del senyor Pabón. Ben llegida i meditada, és una carta terrible. Ja li he escrit donant-li les gràcies. També he escrit a Soler Serrano, que em proposava unes audicions radiofòniques. Hem de deixar pixar el matxo, perquè tot el problema és de poc soroll i molta oportunitat. Ja en parlarem quan sigui més vell.

També m’ha fet escriure Romero, de «Pueblo», proposant-me 4 articles el mes a 2.000 pts. per article. No li he contestat. Je m’en fiche.

També em parles de Sagarra. Després de l’escena que va fer a «Destino» –que em contares– seria incorrecte que l’ataqués. Els dos articles de què em parles són realment intolerables. És una repetició del cas Agustí, però en més frívol.

Si l’administració no hi hagués de perdre massa diners, l’hauries d’eliminar de seguida. El setmanari no tindrà ni una sola baixa –com no en tingué cap quan foteres fora Agustí. Això és axiomàtic i indiscutible. És un error convertir el setmanari en un refugi de ressentits personals i de ressentits dels canvis del temps. Sagarra és un artista i, per tant, no té sentit moral i només va a la seva. Si aquest et fa canari –per més petit que el canari sigui– no tindràs perdó de Déu.

Vaig dir a un grup de  persones que em  vingueren a veure –l’escultor Rebull, Mercè Llimona, un seu germà arquitecte (tots dos fills del vell Joan Llimona), l’advocat Rodés (nebot del pare Rodés S. J.) i d’altres (una noia de Soldevila) que t’escriuria abonant una gestió que volen fer a prop teu, perquè els ajudis a treure Guardans de la presidència del Cercle de St. Lluc.

Per tornar a la qüestió Sagarra, examinada des del punt de vista del setmanari, més que per raons personals, com ja et deia, et recordaré el defecte que tingué la tramitació de la qüestió Agustí: fou la lentitud perquè tu de vegades ets massa deliberant i cagadubtes. La qüestió Sagarra (si es poden salvar els diners o part dels diners) s’hauria de tractar d’una manera ràpida i fulminant i a més fent constar el fet en el paper.

La informació d’Arias sobre el Japó és excel·lent. El llibre de Perucho és magnífic.

Quan sortirà la «Guia de Catalunya»?

Encara m’he descuidat de dir-te una cosa. Si el governador¹ té aquesta curiositat pels detalls com sembla tenir, ¿per què no el vas posant al corrent de les coses personals i aparentment petites de Barcelona? L’amistat amb aquest senyor hauria de servir per a alguna cosa. A més, li faries un gran favor, donada la tendència que sembla tenir.

El grup Carreras està totalment escindit. Cruylles i Roig proclamen que Porcioles és la Lliga. Tenen raó. Carreras creu que la Lliga és ell, i encara ja veurem el que farà Morera quan surti pel terç sindical. Tinc la impressió que marxarà amb Porcioles i Cruylles.

Julià es mou molt, a través del bisbe, del tradicionalisme i de Madrid, utilitzant la senyora Campmany (Ramonet). I de Godó i Aznar, és clar.

En fi, no acabaríem mai. T’envio aquesta carta per Sandret. Records.

Josep

——————

.

Mas Pla, 15 d’agost de 1966

Estimat Josep:

T’envio aquestes quatre ratlles per contestar la teva carta, que t’agraeixo.

Veig que els llibres –si és que escrius d’una manera objectiva– van tirant lentament, però van més o menys tirant. El primer llibre, l’ha llegit íntegrament molt poca gent, però resulta –no es pot negar–- que els ha agradat. Deixem ara a part el problema de saber per què els ha agradat. Gairebé tot el que m’ha dit la gent del llibre –dit o escrit– fa rebentar de riure. Encara no he trobat ningú que s’hagi fet càrrec que el llibre és inusual (en aquest país). El defensen per raons purament banals, perquè és distret, o irònic, o té amenitat. Però tot això, en un escriptor corrent a tot arreu, s’ha de pressuposar, s’ha de donar per entès. Hi ha alguna cosa més que tot això. Què és el que hi ha? El que hi ha –si és que hi ha algú capaç de veure-ho, crític o lector corrent–, no ho dirà mai, perquè s’han considerat vexats. En aquest país la gent tolera la mediocritat. No passa d’aquí. És d’ara i de sempre. És estrany que jo et digui tot això. No creguis pas que hagi perdut el sentit del ridícul. El que et dic és real.

Jo no faria res perquè en parlessin els diaris. T’agraeixo el paper que has elaborat, però no farà vendre ni un sol exemplar. El llibre es vendrà lentament, però es vendrà. Fa tants anys que escric, he escrit tantes collonades, em coneix tanta gent i sobretot el llibre està tan meravellosament imprès, que la gent el voldrà tenir i el comprarà. Jo tinc a més uns dos mil admiradors a prova de bomba, granítics, que faran propaganda. Potser més, potser menys. Aquests tipus faran –i fan– propaganda. No em refio de res més. Són persones que fa 50 anys que em segueixen. No sé qui són. Tot el que he escrit els agrada –simplement perquè els agrada, per gust, per desig de passar un moment. És una cosa que em fa quedar parat a cada moment, però que també és real.

Hi ha tres classes de crítics dintre de la total corrupció de l’actual societat. Els envejosos. Els específicament corromputs, o sigui els que han perdut la ingenuïtat i necessiten diners. A més, aquí hi ha els crítics medievalistes, molt corrents en el català. Aquests consideren que els textos d’abans del segle XV són bons i els altres impresentables. Què vols fer davant de tot aquest món? Deixar-ho córrer.

Ara: això no vol dir que no s’hagin de fer algunes coses personals. Si Carreras està tan entusiasmat, ¿per què la Caixa de Pensions no els compra? Cas del Sr. Llaudet –que deus conèixer. És un gran aficionat al mar. Estic segur que, si tu li diguessis alguna cosa, es convertiria en subscriptor, simplement perquè el volum es titula «Aigua de Mar». Comprens el que vull dir?

Hi ha un home a Barcelona que podria escriure dues planes de «Destino» sobre el llibre: és Joan Cortés. I no en veig cap més. És un patriota, és un home molt cultivat i és un home seriós. Tot el restant no és res –menys que res.

Veieres Ortínez? Li donares el llibre? Digue-m’ho, i si no l’hi donares jo li’n faré arribar un. Ortínez aspira a fer la política catalana a Madrid. Ha estat a punt de fer governador Udina. Pensa en ell per a la revista. Tot el que et dic té fonament, Ortínez té una entrada total en el governador actual.

No he vist aquestes noies de plaça Nova, perquè a causa de la festa d’ahir i d’avui han tingut tancat, però et diré alguna cosa o altra.

Treballo sobre el vol. VII. Faig un llibre sobre l’Empordà. És el que falta. Em pensava que seria fàcil i em trobo enmig de grans dificultats. No he pogut fins ara passar de les 40 quartilles. Hi he passat –i hi passo– un nombre d’hores fenomenal. Si el puc acabar en el curs del que falta fins a fi de setembre, per l’octubre podria anar a Grècia (un mes) i pel novembre al Brasil. Però no sé pas si aquest programa es podrà complir.

La segona tanda seria aquesta:

• El meu país — falta el 1r vol.
• Els pagesos — fet
• Viatge a la Catalunya vella  — fet
• Tres biografies (Maragall, Pijoan, Pujols) — fet
• Notes disperses (1930-1940) — fet
• La llum trista: el Mediterrani —  (falta 1 vol.)

I seríem a 12 volums.

En fi. Ja diràs alguna cosa. La qüestió –per tornar als llibres– és el treball personal i veure com es va produint tot plegat.

Adéu.  Molts records.

Josep Pla

—————————

De la selecció de cartes de Josep Pla a Josep Vergés inclosa en el volum Imatge Josep Pla, de l’OC.

1. Pla hi va tenir relació almenys a Veneçuela, on anys després Matías Vega va ser ambaixador d’Espanya [↩]

L’Escala, agost de 1943

Estimat Josep:

T’envio dos articles. Els dono al recader de l’Escala. Si no hi tens inconvenient, dóna-li 250 pessetes perquè les necessito. Moltes gràcies.

En efecte, fa molts dies que no ens hem vist. No penso pas venir per ara a Barcelona. (Ara que hi penso: publica l’article «Barcelona verano 1943» de seguida.) Què vols que hi faci? Ens hauríem d’haver vist a Figueres o en algun altre lloc assequible per a en Brunet, però no ha estat possible. Una llàstima! També m’hauria agradat veure’t a Calella, però aquest any em sembla que serà difícil, almenys per ara.

La idea de l’almanac és bona; però, ¿què vols que escrigui parlant del zodíac si no sé ni el que és ni tinc cap llibre a mà? Si algú m’explica tot això, t’ho faré.

Podríem fer grans diners amb l’almanac si el féssim barat i per pagesos i mariners amb indicació de coses útils, però suposo que la vostra intenció és fer una colloneria literària amb l’estil residual de Falange, que és el que encara impera al setmanari.

Bé, adéu i mana i disposa.

Records a les noies.

Josep

————————————

EL NOU LLUNARI

o Ensarronada Sideral inflamada dels temps moderns
amb moltes referències al Llunari Antic

.

Si hem de fer cas de les conjectures contingudes en la fugacitat dels llibres, els arquetips primitius de calendaris, almanacs i zodíacs van renéixer a l’Àsia Menor com una reminiscència prehistòrica del culte de Mitra i seguint el costum que les coses esdevingudes en aquella part de l’Àsia van passar a l’occident europeu, on durant molt segles van formar part de la cultura de la gent. En els cultes siderals o de Mitra, l’any començava a la primavera, i en el meravellós Zodíac esculpit a la façana de la Catedral de Chartres l’any s’inicia també a la primavera, entrant el Sol a Capricorn.

En el sistema de l’alexandrí Ptolomeu, que encara sant Tomàs va considerar com el fet mateix de la realitat del món, la Terra estava immòbil, el Sol i els planetes coneguts hi giraven al voltant i les estrelles estaven fixes i muntades a l’aire, com els actuals arcs voltaics de «Riegos y Fuerza del Ebro». El cercle descrit pel Sol al voltant de la Terra ha d’ésser considerat, amb tot, després de Copèrnic, com a aparent, és a dir, com una pura il·lusió dels nostres sentits, perquè la publicació dels papers del senyor canonge de Varsòvia va engegar en orris la teoria de l’alexandrí i la part astrològica de la «Summa». Però abans de Copèrnic –que, diguem-ho tot passant, no va publicar res en vida per no armar cap escàndol i no anar a parar a la presó, cosa que demostra fins a quin punt un astrònom pot ésser intel·ligent– el cercle del Zodíac era considerat una cosa real i tangible i com a tal cercle tingut per una cosa divina, perquè ja va dir el vell poeta que:

És Déu l’original circumferència
De totes les esfèriques figures,
Car cèrcols, corbes, i cercles i altures
Al mig s’inclouen de la seva Essència.

El cercle del Zodíac fou col·locat pels astròlegs arcaics en la nona esfera, que anomenaren Cel cristal·lí i el dividiren en dotze parts iguals, cadascuna de les quals va correspondre a un signe. Els noms d’aquests signes, que probablement són antiquíssims, ens han arribat a través dels autors llatins i Ausoni els va formular en dos versos, que són coneguts. Per Ausoni, els signes del Zodíac són:

Aries, Taurus, Gemini, Cancer, Leo, Virgo, Libroque, Scorpius, Arcitanens, Caper, Amphora, Pisces,

que en el nostre llatí macarrònic han donat:

Àries, Taurus, Gèminis, Càncer, Leo, Virgo, Libra, Escòrpius, Sagitàrius, Capricòrnius, Aquàrius, Piscis.

Són uns noms meravellosos, d’un relleu a prova de pluges i de vents, lligats amb els moviments de les vísceres humanes, que han durat, duren i probablement duraran sempre.

El cèlebre Cortés, el del «Llunari» antic, escriu: «Aquests noms, pels efectes que causaven (i avui en dia causen) entrant el Sol en cadascun d’ells, els quals per altre nom anomenen cases dels planetes, perquè estant cadascun d’ells en el seu Signe, o casa, té més força i rigor que fora d’ella. I per si algun curiós desitja saber quin Signe és Casa d’aquell Planeta, ho diré amb brevetat. El signe de Leo és Casa del Sol; Càncer, de la Lluna; Capricorn i Aquari són cases de Saturn; Piscis i Sagitari, de Júpiter; Àries i Escorpió, de Mart; Libra i Taure, de Venus; Gèminis i Virgo, de Mercuri.»

Quan Cortés va escriure el seu «Llunari», no es coneixien més planetes que els esmentats i sens dubte per això a alguns els foren adjudicades dues cases, o signes.

Cortés planteja, en el primer paràgraf que acabem d’esmentar, el gran problema de la influència exercida per aquests Signes, quan el Sol hi entra. Diu, literalment, que quan el Sol hi entra causen efectes. Quina mena d’efectes són aquests? Sens dubte, és factible creure o no creure, donar per existent o per nul·la, conèixer o desconèixer la influència dels Signes del Zodíac sobre la marxa del món, el destí dels homes i de les dones, l’abundor o l’esterilitat de les collites o sobre qualsevol altra empresa que es produeixi sobre aquest planeta. Jo personalment he de dir, a qui estigui interessat a conèixer la meva opinió, que crec no sols en aquestes, sinó en tota mena d’influència, perquè si per exemple el comte de Romanones o qualsevol altre personatge de la cort ha tingut sobre tots i cadascun de nosaltres influències notòries, no tindria res de particular que també en tinguessin el Sol, la Lluna i les estrelles.

ÀRIES

Entrant el Sol a la primera dècada d’Àries, ascendeix un home negre d’ulls vermells, de gran estatura, de gran coratge i sentiments generosos; porta un vestit blanc molt gran, cenyit a la cintura amb un cordó; està furiós i dret, fa guàrdia i observa. (Abu Masar, –Igual.)

En la segona dècada naixeran molts pobres, alguns rics i un cert nombre d’hermafrodites. Els rics tindran la sensació, des de la joventut, de poder-se dedicar gairebé amb impunitat a l’exercici de l’estraperlo, cosa que produirà una gran alegria en la seva família. Les senyoretes seran educades i pudibundes, sobretot davant de la gent. Molts vaixells seran enfonsats, però les tripulacions i els passatgers seran salvats gairebé en la seva totalitat. Els pobres aniran fent, sobretot si no els toca la loteria, cosa que, si s’escau, els produirà dificultats i maldecaps. El signe és excel·lent per als flequers, carnissers i lleters. Alguns entraran en la riquesa.

En la tercera dècada del Sol a Àries, la classe mitja que hi hagi nascut només perdrà el quinze per cent del seu capital, i, si s’obstina a perdre més, els seus desigs no seran pas escoltats. Dècada favorable als pessigants i a les mitges virtuts. Alguns, pocs, que hi hagin nascut sabran escriure dues mil paraules amb soltesa i esment. Signe favorable a les persones que sàpiguen donar la volta al temps, i encara més favorable als qui la donin fora de temps. Els enciams nascuts en aquesta època seran fresquíssims i en aquesta dècada les fàbriques de material de guerra esdevindran, algunes, fàbriques de màquines de cosir, i altres, fàbriques de maquinària per a ensucrar maduixes. Signe excel·lent per als caps d’administració de segona classe; veuran realitzats tots els teus ideals.

GÈMINI (o BESSONS)

En la seva primera dècada ascendeix una dona bella, pietosa, que es manté enlaire; voldria joies i infants i és molt hàbil a cosir i a fer mitja i en altres arts semblants. Amb ella ascendeix un mirall. (Abu Masar. –Igual.)

En la segona dècada del Sol a Gèmini, la criatura naixerà molt peluda, talment que els seus pares, que l’estimen tant, hauran de bufar per saber si és nen o nena. Per bé que aquestes pelusseres s’aniran aclarint amb el temps, la virilitat i la noblesa quedarà adscrita a aquests éssers. Dècada excel·lent per als espàrrecs, les pastanagues i cols, sobretot si les terres han estat eixarcolades delicadament. Els sastres nascuts en aquesta dècada seran superiors als nascuts sota els altres signes. Signe de dones de gran bellesa, rosses, altes, d’ulls blaus, de formes vetustes. Les pluges seran suaus i pausades i costarà bastant llevar-se de matí, però al capdavall el sentit de la responsabilitat triomfarà com sempre. Les porteres nascudes en aquesta dècada seran molt indiscretes però simpatiquíssimes.

La tercera dècada de Gèmini serà la fortuna de capitans de vaixell, notaris i agents col·legiats de tota mena. Hi ha símptomes, vagues, és clar, però bastant presumibles en l’estat actual de la ciència, que les contribucions seran una mica rebaixades, sobretot la rústica, i que tot plegat serà molt ben rebut. També és favorable aquesta dècada a la bona marxa de l’hora dels trens, encara que no tant a l’horari dels autobusos.

LEO (o LLEÓ)

Aquest és el signe del Sol per excel·lència i essencialment masculí. En les seves tres dècades és calorós i sec, sobretot si no plou; aleshores moren herbes i tot el món vegetal es depaupera i mor. En la seva primera dècada els homes nascuts sota la seva influència són d’una gran bellesa, bruns, altius i ben plantats. Gairebé tots arriben a unes edats avançades, sobretot si arriben al tombant dels quaranta anys, una mena de cap de les tempestes. Gairebé totes les persones nascudes en aquesta dècada proveïdes d’alguns diners aniran a estiuejar, perquè són molt amants de banys, l’encant dels quals augmenta amb la calor. En els llunaris antics aquesta dècada era assenyalada com a molt propícia a convulsions i revolucions, però tot això en el nou Llunari és tingut per incert.

A la segona dècada s’accentuen les característiques de la primera, cosa que no deixa d’ésser un consol. La dones nascudes sota la seva influència seran brunes, d’ulls ametllats, de carns daurades i saboroses però amb una tendència visible a l’obesitat.  En general, les persones afectades seran efusives i obertes, algunes francament trempades. En la loteria tindran molta sort els números acabats en 6. El tabac millorarà en aquesta dècada, així com la situació dels conductors i cobradors de tramvies i de troleibusos, que veuran satisfets plenanent alguns dels seus desigs.

En la tercera dècada ascendeix un home la figura del qual és semblant a la d’un negre; és lleig, horrorós, la cara no l’acompanya pas i està fastiguejat i com capficat; porta carn i fruita a la boca i a la mà un gerro. (Abu Masar. –Igual.)

————————

Per acabar. OC, vol. A (fragment)

.C

C

Dues cartes de Josep Pla a Josep M. Cruzet, amb el prefaci al volum El que hem menjat.
Com llegirem entre altres coses, Pla no vol ser etiquetat d’escriptor gastronòmic.

————————————————

.

Mas Pla, 25  juliol 1951

Sr. D. J. M. Cruzet Barcelona

Molt estimat amic:

Vaig rebre els llibres, el telegrama i, ahir, la carta. Moltes gràcies.

Per ara, tenim sort amb la censura i a veure si durarà. Han fet un ministeri nou amb la informació i el turisme. La informació és la censura. ¿Es coneixen ja els noms dels nous directors generals? Qualsevol canvi fa por i a veure el que passarà. De tota manera, tinc el gust de participar-li que jo faré els possibles per defensar-me.

Ara, amb l’aprovació d’El carrer Estret, tenim el problema plantejat. Li torno repetir que jo faré el que li convingui respecte d’aquest llibre. Si el vol per al Martorell, es decideixi. Si el vol per l’Ajuntament, vostè mateix. Jo ignoro totalment els reglaments perquè tinc altra feina. És cosa de vostè. Vostè m’ha de dir, en definitiva, quan pensa fer sortir el llibre. Res més.

Per altra part, jo desconec els seus plans i no sé quins títols pensa publicar abans de Nadal. Si hi hagués lloc de fer sortir un altre llibre abans de Nadal –suposant que El carrer sortís per Nadal– jo li podria donar abans de dos mesos un altre llibre intermediari. La vinguda del meu germà ha fet que des de fa tres setmanes no hagi pogut fer res, però a partir del 2 d’agost les coses canviaran. Comprèn Cruzet? Si vostè té el programa ple, esperarem la sortida d’El carrer. Si hi ha un lloc en el seu programa, l’omplirem de tota manera. Em digui, doncs, per favor, si hi ha lloc o no hi ha lloc en el seu pla editorial immediat i jo faré segons el que em dirà.

La idea de l’existència d’aquesta generació l’ha de llançar un o altre. Sagarra ho pot fer, però entre Riba i Sagarra les coses s’estan posant d’una manera –segons les meves últimes notícies– lamentable. Potser valdria la pena de que el llançament de la cosa el fes una persona més neutral. O almenys les coses s’haurien de cuinar de manera que, si Sagarra ho llancés, Riba hi estigués d’acord. Riba té la joventut i farà tots els possibles per destruir a Sagarra. Més que res això és una cosa de vostè, de la seva capacitat per templar gaites.

Li vaig parlar de la 5a sèrie de Coses vistes amb un paper sobre la cuina, llarg. Però, ¿vol creure que això de la cuina, per ara no m’entusiasma? La gent diu que jo parlo massa de cuina i això em fa mal. Sembla que sobre aquest punt hi ha molta unanimitat. A vostè què li sembla? En aquest cas, es podria deixar lo de la cuina per al volum sis i fer un llibre amb altres coses –llibre que potser es titularà Nits d’istiu.  Estic doncs, molt indecís i espero el criteri de vostè. Per sortir abans de Nadal, Un senyor de Barcelona no estaria pas malament. En fi, espero la seva carta. També li podria donar un llibre sobre Barcelona. Més endavant, li faré un Viatge a l’Empordà. El problema és poder treballar.

Està content de la marxa dels llibres? ¿Aquests quatre primers volums, han tingut una mica d’acceptació? Es mouen un xic?

Suposo que ha vist a Brunet. Sortí fa dies de Figueres, per Vic i Barcelona. Ara deu ésser a Barcelona. Independentment del que Dolç pugui fer, jo tractaré de que Brunet faci un gran article –quan torni a Figueres–. Vostè el tracti bé i li compri un llibre.

Molt bé lo de Rierola. Millor, lo de Duran Reynals. La col·lecció s’ha de completar amb altres noms. Ha pensat en les poesies de Don Salvador Albert? Octavi Saltor li resoldrà el problema –del Sr. Albert–. I lo de Ramon Raventós, com està? I els papers de l’Arxiduc? Etc.

En fi, Cruzet, no acabaríem mai.

Escrigui’m. Resolgui el que li demano i a partir del dos d’agost començarem altra vegada a treballar.

És seu aff

Josep Pla

.————————————————

.

Cadaqués, 9 d’agost  1951

Amic Cruzet:

Ahir, amb les presses, per no perdre el correu, no li vaig contestar alguns extrems de la seva carta.

Li haig de dir, en primer lloc que Don Florentino Pérez Embid, nou director general de Propaganda, és un senyor a qui no conec personalment, però que he tingut, amb ell, una important correspondència sobre l’organització política del país.  El Sr. Pérez Embid, que Vicens i Vives em senyalà com l’autor dels articles regionalistes d’«Arbor», la revista de l’Opus Del i de les Investigacions Científiques,  se’m demostrà per carta, en efecte, regionalista, gran admirador de la literatura catalana, partidari de la perifèria contra el centre i partidari de la constitució natural d’Espanya. No sé si és monarquitzant o no; si és demòcrata o no. El que li dic és el que sé. Si li convé que jo el feliciti per el seu nomenament, faci una carta i jo la firmaré amb molt de gust. En tot cas, cregui’m a mi: no s’alarmi. Ara bé: el que és un fet és que els elements, almenys culturals, de Nord-amèrica, haurien de conèixer el que es fa aquí. Estic segur que ho compendrien.

La cuina. Ha de saber que fa set anys que em nego, valent-me de tota classe d’arguments, a donar un llibre sobre cuina a l’editor Aymà. És per dir-li que la meva preocupació sobre aquest punt és antiga. La cuina, serà el sisè volum de Coses vistes.

I ara li vull dir que espero que, dintre dels cent primers volums de la «Selecta», la meva aportació serà la més quantitativament important: espero que hi podré publicar deu volums.

Escrigui’m a Palafrugell.

Els meus millors records

Josep Pla

[Totes dues cartes pertanyen al recull editat per M. Josepa Gallofré. Amb les pedres disperses. Barcelona: Destino, 2003]

————————————————

La nostra vella cuina familiar

.

En aquest país on generalment visc –a l’Empordà– hi ha una certa cuina familiar que, per cert, s’està en aquests dies acabant d’una manera segura i inevitable. Aquesta cuina era bona –o, almenys, la trobàvem bona els naturals del país. Ara es menja bé en algunes cases particulars –molt poques. Abans menjava bé tothom, pobres i rics. Ara, la cuina, cada vegada més rara, és tancada en les quatre parets d’una casa particular. Abans es feien colles d’amics, obsessionades per la culinària, que, amb qualsevol pretext, feien àpats a l’aire lliure. Quan jo en sentia parlar, de jove, em semblaven pantagruèlics –però s’ha d’agafar la paraula en el sentit hiperbòlic que la gent utilitza constantment. Potser no eren pantagruèlics: eren simplement excel·lents. Ja n’hi ha prou per anar tirant.

L’Empordà continua fascinant molta gent de la nostra àrea, i jo he sentit dir que la qualitat de la nostra cuina prové del fet de la proximitat d’aquesta comarca amb França. Aquesta afirmació és totalment errònia, és un simple tòpic que s’ha posat en circulació sense haver dedicat ni un sol moment a examinar la realitat de la comparació. A pesar de la nostra proximitat amb França i de la barreja humana entre les comarques frontereres, comarques que estigueren unides durant tants de segles, la frontera marca una disparitat culinària total –sobretot la vella frontera del castell de Salses i de les Corberes.

Si més no, sobre els comtats catalans que passaren a ésser francesos després del tractat dels Pirineus, obra iniqua de l’imperialisme francès i de la seva teoria de les fronteres naturals, Franca hi projectà no solament la seva cuina, com hi projectà totes les formes del seu dret, de l’arquitectura i, en general, de la vida; fins i tot hi projectà les seves teules vermelles. S’hi hagueren de sotmetre. Destruïren les masies i les substituïren pels seus infectes châteaux burgesos. Una cuina basada en la mantega, en l’abundància del bou i en els principis de la cuina burgesa, ¿com podrà ésser com la nostra? No. Quedaren reminiscències, les de les coses gustoses. Als rossellonesos els agraden els cargols. A nosaltres, també. L’escultor Aristides Maillol no solament presidí grans cargolades a Banyuls, sinó en els aspres del país. Però fora d’això i de poques coses més, què hi ha quedat?

Tot i suposar, doncs, que els rossellonesos tenen molta retirada amb nosaltres –els pagesos del Rosselló parlen un català molt més fonamental que els nostres pagesos, com m’havia dit tantes vegades el poeta Josep Sebastià Pons–, és un fet que la frontera fou decisiva, i si aquí, a pesar de la marca, podem presentar una bona cuina, no és per la proximitat de França, sinó perquè la gent del país, en virtut del seu propi rendiment, ha creat la seva pròpia concepció culinària, que tindrà tants de defectes com vulguin, com algunes qualitats, però que en definitiva és la que agrada més a la gent.

La meva experiència em porta a creure que la cuina francesa, per altra part, la cuina nacional francesa, no ha existit mai. La cuina nacional francesa és la que donen en els vagons-restaurants dels trens expressos d’una gran part del continent. El que existeix a França són les cuines regionals, que la gent ha elaborat en espais concrets i amb productes de rodals concrets –plats que els grans restaurants de París s’han fet seus i així han presentat la cuina francesa. Cosa que evidentment té un gran mèrit i que sobretot ha assegurat la continuïtat d’una gran cuina en el temps, que encara en té més. Ara, davant aquesta cuina, jo em permetria només de dir dues coses: és una cuina, en primer lloc, a la qual la immensa majoria dels francesos no ha tingut mai accés; després, que aquesta cuina ha tingut tants admiradors estrangers com admiradors francesos.

Després d’haver dit tot això, em sembla que no s’ha de dir res més sobre el fet que la nostra cuina té una determinada qualitat a conseqüència de la proximitat a la frontera francesa. És un judici purament fantàstic que demostra simplement que la persona que ho diu no té ni la més lleu idea de França, i encara menys del nostre país.

Nosaltres tenim una cuina modesta, petita, si voleu precària i monòtona, plena de defectes i de qualitats, però que en definitiva ha alimentat un país. Podrà agradar més o menys, estar més o menys considerada. Què hi farem? Però, en definitiva, és l’única que tenim. No en tenim d’altra. Desviar-se, en aquest punt, de la realitat no és pas al meu abast.

Així, en aquest llibre, farem referències constants a la nostra vella cuina familiar, que en definitiva és l’única que caldria mantenir i continuar. En aquests últims anys, aquesta manera de cuinar ha sofert grans embats. Alguns plats –per exemple l’escudella i carn d’olla– han anat molt de baixa, i aquesta característica s’accentua sense parar. Aquest plat, que era considerat, potser pel seu mateix arcaisme, un dels puntals de l’entera societat, ha resultat, en els nostres dies, massa car. Una bona escudella i carn d’olla, com les que es feien abans, avui val un dineral. En general, totes les formes de la cuina dels nostres pares es corresponen més aviat poc amb la manera de pensar i de fer del món actual, i, així, tot sembla molt extravagant. En aquest llibre farem algunes referències a la producció d’aquest fet amb el propòsit d’aclarir-ne les causes. Ja veurem –o veuran– els resultats a què ens conduirà aquest procés. Arriscar una qualsevol profecia no tindria sentit. Jo només diré que els resultats –siguin quins siguin– a què aquest procés ens porti seran de comparació difícil amb els obtinguts per la vella cuina familiar. Si jo fos sol a formular una cosa així, podria semblar un personal sentiment enyoradís desproveït de la més lleu transcendència. Però el cas és que tota la literatura d’aquest ordre que es fa avui –que és abundantíssima–, la d’ací i la de fora d’ací, respon a aquesta tendència, i la posició és molt generalitzada. No és cap vel·leïtat separativa i romàntica. És un corrent molt vast.

A tot arreu, la cuina ha baixat. És inqüestionable. En definitiva, tot s’ha industrialitzat. El gust de les coses és un altre. Les mercaderies i els plats més inversemblants han estat envasats en virtut de procediments de la química més o menys recreativa, però crematística, horripilant. La cuina com a art de lentitud, de paciència, de moderació, de calma, ha passat avall. Jo voldria saber si es pot fer alguna cosa en el món, si no és a base de l’observació i de la calma. Tot el que no sigui obeir aquest principi és una pura fantasia per a primaris. Ara es vol fer una cuina anomenada revolucionària. A la cosa més tradicional i més arcaicament meditada, li apliquen aquest adjectiu de la demagògia més repugnant. Vagin entrant, si volen, en la cuina revolucionària i cada dia menjaran més malament. La cosa és tan notòria i tan clara!

Però el curiós és que la gent vol menjar cada dia millor, sobretot ara que, a l’estiu, va tant al restaurant. Volen menjar cada dia millor, però sempre fora de les coses tradicionals. Això ha portat els propietaris d’alguns establiments a furgar en la vella cuina familiar, i així han ofert plats extravagants, sobretot barreges de carn i peix, que jo no he vist més que en aquest país i que es posaren de moda amb gran facilitat. Aquestes fórmules que, a priori, són absurdes, per no dir monstruoses, mentre es mantingueren en els límits de la cuina familiar, crearen, de vegades, molt bons plats. Per exemple: la llagosta i pollastre, que, de petit, vaig menjar a casa, i que quan s’encerta la combinació d’uns elements tan oposats, per no dir aberrants, ben units per un sofregit –que és un dels comuns denominadors de la nostra cuina–, pot resultar molt agradable. A primera vista no hi ha res més arriscat que posar en una mateixa cassola un pollastre i un crustaci, d’una inconfusible –tots dos– personalitat. Quan s’explica aquest plat a un foraster –i no diguem a un estranger– el primer que es pot veure és que es posen les mans al cap. «És impossible –us diuen–. La barreja és absurda i els resultats han d’ésser fatalment catastròfics. Aquestes coses tan diferents no es podran mai lligar.» Molt bé. Però…

La teoria és una cosa. La pràctica n’és una altra, generalment diferent. Es troben en el mateix quadre, però els resultats poden ésser molt distints. La cuina és una espècie de baptisme. El baptisme és un exorcisme per a treure els dimonis del cos de l’infant que es vol batejar –un exorcisme per a treure els pecats capitals. És probablement gratuït, però molt ben trobat. La cuina fa el mateix amb els aliments: els treu el salvatgisme intrínsec i tracta d’unificar-los. La pràctica, la realitat habitual de cada dia –que és una activitat sovint molt més aguda que la teoria–, pot produir en la cassola una indiscutible unió d’aquests elements tan aberrants. En la nostra cuina familiar el plat és vell, però resulta que ha estat nou i desconegut, i així fou molt acceptat. Per les mateixes raons, foren presentats altres plats típics del país, com la llagosta amb cargols i les gambes amb pollastre, etc. Són barreges espantoses, difícils, perilloses, que arribaren a provocar molta curiositat entre la gent interessada a sortir de les coses corrents i normals, que és el que sembla que l’època demana.

S’han obtingut alguns resultats?

He tractat d’escriure que, de vegades, aquestes absurdes barreges poden arribar en algun resultat. En sóc testimoni. Però ha passat una cosa curiosa: aquestes combinacions s’han desplaçat de la cuina familiar als establiments de restauració pública, pel fet que són tan cars. Són plats d’establiments destinats a les persones que volen fer una francesilla. Com que hi ha gent que guanya tants diners, sempre n’hi ha.

Ara bé: aquests i altres plats del mateix sistema no s’encerten pas sempre. Si el fet era real en la vella cuina, encara ho és més en els restaurants –i, a pesar de tots els encàrrecs, sovint la llagosta va per un cantó i el pollastre per l’altre i el sofregit no ha integrat res. En definitiva, els elements s’han menyspreat mútuament. És un plat perillós. La seguretat, qui la podria donar? He estat de vegades obligat a enfrontar-me amb aquests impressionants guisats i la meva desil·lusió ha estat –salvant rares excepcions– molt pronunciada. Als turistes i forasters, els sembla magnífic, faltats com estan d’un punt de referència. El mengen per la seva estranya novetat i la seva extrema raresa. Potser ens trobem davant un plat sofisticat elaborat sota la capa de la novetat. Aquestes coses són, per mi, d’una absurditat total.

Aquest llibre, que he escrit per la insistent demanda de l’editorial i pel record del professor Vicens i Vives, que en els anys de la fam em presentava ditirambes destinats a posar de manifest com és d’agradable viure en un país habitat per gent normalment alimentada, ha d’anar precedit d’algunes referències personals.

Jo no he estat mai cuiner. No tinc la més petita idea de les receptes culinàries. De la cuina, el que m’interessa són els resultats, l’eficàcia. Jo no he estat mai ni un gourmet ni un gormand. Les meves possibilitats d’absorció alimentària han estat sempre molt precàries. És probablement per aquest fet que he pogut arribar a viure alguns anys. Aquest paper, l’escric havent arribat a setanta-quatre anys. Són ja molts anys. El meu ideal culinari és la simplicitat, sempre compatible amb un determinat grau de substància. Demano una cuina simple i lleugera, sense cap element pesat en la digestió, sense taquicàrdia. El menjar és un mal necessari i, per tant, s’ha d’aerificar. Sóc contrari al vi fort i de graus. El vi dolç m’horroritza. El vi ha d’ésser sec, fresc i d’escassa graduació. No m’agraden les coses crues, ni dolces, ni massa salades. El luxe, en el menjar, com en tot, em deprimeix. Sempre he cregut que la taula és un element decisiu de sociabilitat i de tolerància.

No he estat mai partidari de les cuines exòtiques ni dels plats de pobles remots i allunyats. De vegades, trobant-me en una o altra ciutat, els meus amics m’han volgut portar en algun restaurant xinès, o jueu, o polinèsic. No he posat mai els peus en aquests estranys establiments. No he sentit mai la mínima curiositat ni per la cuina àrab, ni semítica, ni extremoriental. M’agrada menjar amb cullera, forquilla i ganivet, més que amb els dits o els palets. Sóc un franc partidari de la cuina, tan variada, d’aquest continent i de l’Amèrica del Nord. Tot plegat, si vostès volen, és corrent i avorrit, monòton. Aquesta monotonia m’encanta, perquè no crec que les novetats com a sistema ajudin a passar la vida. No m’atreviria mai a comparar un país amb un altre qualsevol: que tothom faci el que pugui –cada terra fa sa guerra– i que mengi de la manera que més li agradi. M’agraden les coses nostres –sobretot si són corrents i simples, netes impecables. No he arribat a comprendre mai per què les coses exòtiques, pel sol fet d’ésser-ho, han d’ésser, sistemàticament, adorables.

La nostra cuina és molt variada –sobretot ara. El règim d’escudella i carn d’olla diària i arròs el diumenge s’ha acabat. Sobre els elements estranys que semblen haver-se infiltrat en la nostra cuina, em mantinc en una adhesió incompleta. Dintre el meu europeisme sistemàtic, m’atinc a l’eficàcia. Cal judicar les nostres coses després d’haver-les provades. Tota la resta és una pretensió ridícula i sense solta apreciable.

El que hem menjat. OC, vol. 22

La correspondència de Josep Pla amb els seus editors de postguerra, Josep M. Cruzet¹ i Josep Vergés,² ens il·lustra sobre la literatura del mateix Pla, el programa de publicació de la seva pròpia obra, el seu consell i participació en els projectes dels editors (l’Editorial Selecta i el setmanari Destino), els personatges vinculats a aquestes empreses, la situació política, etc.

1. Edició de M. Josepa Gallofré. Amb les pedres disperses. Barcelona: Destino, 2003. [↩]
2. Inclosa en el volum Imatge Josep Pla [↩]
3. Mantenim “istiu” perquè, a part d’haver estat la forma potser més habitual en època moderna a la majoria del Principat, és la que es manté en tota l’obra manuscrita de Pla, fins als darrers anys. Devem la fidelitat de la transcripció a l’edició de M. J. Gallofré.
   Del Diccionari Català – Valencià – Balear: Fon.: əstíw (pir-or., or., bal.); estíw (occ., val.); astíw (occ., val., alg.); ístíw (en tots els dialectes).
   [↩]

Transcripció, corregida en la grafia, de les cartes de Josep Pla a Carles Riba, segons l’edició de Lluís Bonada, publicades a la revista Reduccions, núm. 23-24, 1984.  N’incloem aquí  la transcripció literal.¹

__________________________

.

.

Berlín 31 gener 1924

Amic Riba: Tinc la vostra carta. Us envio aquestes dues ximpleries que he fet aquesta nit. No tinc pas força ni per tornar-ho a llegir. Vós mateix. Em convindria cas que donéssiu el plàcet per publicar-ho que aquests minyons dels quaderns ho engeguessin com més aviat millor. En el cas que l’empresa perilli mireu de cobrar el diner a la bestreta.

Per l’envio del diner penseu que jo seré a Berlín, com a màxim el 20 o el 23 de febrer. Si creieu que podeu arribar a temps, encara –tenint en compte que les cartes tarden com a màxim 6 o 7 dies– envieu-m’ho. Cal enviar això en bitllets i per valors declarats. Estic content que el conte us hagi agradat. Recordeu-vos però avui Riba que el millor que em podeu fer, si m’estimeu un xic és tractar-me amb severitat. Catalunya és un país sense polèmica i la crítica està podrida per tota mena de febleses i de respectes. És convenient tractar amb amabilitat les coses indiferents però s’ha de tractar amb justícia les coses que tenen quelcom.

No puc pas passar per músic i creieu que em desplau no fer-vos el favor. Per: 1r no tinc els papers clars i necessito la malla ampla de la frontera ocupada; 2n em convé fer el menor trajecte possible en el tren alemany perquè es molt car i 3er vull passar a París per veure els exiliats i perquè tinc el deure de saludar el Sr. Puig.

Adéu siau. Escriviu-me. Records a Mad. Riba. El vostre aff.

Josep Pla

–—––––––—––––––—––––––—––––––

[16. 3. 24]*

Estimat Riba: Us agraeixo molt tot el que heu fet per mi. Us incloc el rebut que arreglareu al vostre gust perquè no se si és correcte. No podem sortir mai de l’època de les vaques magres i ara el diari rebaixa els sous.

El Director m’ha dit que teniu un altre meu atemptat literari, el començament de la novel·la, per corregir. Podeu fer-ne el que voldreu. Jo dubto de publicar-ho o cremar-ho. En tot cas s’ha de modificar. Què en faríeu vós? Si no teniu massa feina parleu-me’n.

El que ens agradaria és que parléssiu públicament de les nostres cartes.² La gent no les ha compreses. No volen ésser altra cosa que un pamflet polític i un intent de dir el que cal dir en aquesta hora de censura descordada. Nosaltres creiem que tota empresa de catalanització ha de començar per la base i per tant, per l’escola i el periodisme. Sense aquestes dues armes poderoses, no guanyarem mai terreny. Creieu que estem equivocats?

Per altra part les nostres cartes volen ésser un model de mètode de treball per aquest moment i per als successius. No cal atacar les idees dels contraris perquè no en tenen cap i perquè nosaltres ja estem entesos en el camp de les idees. Cal atacar les persones, si es pot d’una manera frontal i, si no es pot, d’una manera tendencial, com hem fet nosaltres. I no cal ni tan sols atacar els castellans. El que convé és enfonsar els castellans de Catalunya, com l’Oliver, com l’Ors, com el Calvet, com el Pijoan, com En Pi. No s’ha de donar cap esperança a aquests senyors. I us trobeu amb catalanistes oficials com el Montoliu que no han vist encara que el fenomen castellà de Catalunya ha sigut sempre un fet provincià.

El que hi ha, naturalment és que el pamflet com a mètode de treball és ingenu perquè potser no es pot accelerar artificialment el pas normal de les coses. Però llavors, aquest món és encara més fat que no sembla.

Si creieu que aquestes coses són fonamentals digueu-ne un mot.

En Bofill marxa avui a Barcelona. Jo tinc por que no facin una animalada però ell vol marxar passi el que passi. En Bofill és un home ple d’hàbits i d’ordre i s’enyora.

Records a la senyora Riba.

El vostre aff. amic i servidor

Josep Pla

c/ Els diners, s’han d’enviar, si no us dóna massa feina, per correu, en bitllets i per valors declarats. En Llimona us farà la tramesa, si voleu.

*En llapis, de mà de Riba.

–—––––––—––––––—––––––—––––––

Leeds, Meanwood. [31 de gener, 1927]

Amic Riba: En primer lloc, amic Riba us haig de donar les gràcies per haver-me donat l’alternativa d’escriptor. Estic genuïnament agraït. Ha sigut una llàstima que no hàgiu conegut el meu pròxim llibre que és ara a les mans dels editors. Em sembla però que «Relacions» –aquest és el títol– no fa més que confirmar tot el que heu dit. Jo crec que ho heu endevinat tot i que m’heu explicat d’una manera esplèndida.

Darrerament he fet un assaig sobre En Creixells per la Nova R[evista] que per cert no ha arribat a Barcelona, el que em fa suposar que s’ha perdut pel camí. Deia en aquest treball que jo envejo dues posicions a casa nostra: la d’En Creixells i la vostra. Heu fet el viatge de l’alta cultura i teniu una posició molt elevada. Jo no sé pas parlar d’una manera clara del que vosaltres parleu. Sento que el que dieu és veritat i abans de conèixer els quatre articles vostres intuïa que hi havia tot això però no acabava pas de formular-m’ho.

Però no estic pas d’acord amb els vostres deixebles. Mireu el que acaba d’escriure en Llates sobre Bernard Shaw! Shaw, estimat Riba, és un home molt senzill. La seva Santa Joana –ho ha dit ell mateix mil vegades– és una sàtira contra la justícia moderna. Tots els grans crítics d’Europa que han vist l’obra han dit el mateix. Per què doncs, cercar tres peus al gat? Què té que veure tota aquesta maceració irresponsable, totes aquestes serpentines que En Llates, com els personatges similars del circ, es fa treure de la boca, amb l’obra de Shaw? Sàtira contra la justícia moderna. I dic moderna perquè una sàtira contra la justícia medieval hauria sigut una cosa sense possibilitats d’emoció. Perquè és una sàtira contra la justícia moderna, Shaw mostra una Santa Joana nacionalista i feminista, això és, deformada. Si això és tan clar, em voleu dir per què s’han de complicar tant les coses?

Tenim aquest mal: la genialitat. Si l’obra de Shaw és tal com diu en Llates, és una ximpleria. Si Catalunya és tal com diu que és cada dijous En Santamaria a «La Publi» el nostre país és una mena de decoració de cartró del Teatre de la Naturalesa, això és, la cosa més poca-solta del món. No trobeu?

Jo vaig veure a 25 anys que escriure d’una manera macerada, era fàcil. Després he fet un gran esforç per banalitzar-ho tot. Naturalment, al meu país, no tinc cap pervindre  i em ressento d’haver viscut en països en els quals la gent procura abans que tot de fer-se entendre. Per això m’ha agradat que hàgiu dit que jo sóc un escriptor banal. El que no sóc, és irresponsable com en Pujols. I sobretot, el que tinc, em sembla, és un primari sentit comú literari.

M’hauria agradat que haguéssiu dit si els problemes que tinc davant, són els vertaders. Jo també voldria superar el realisme i ja em direu si «Relacions» marca un avançament en aquest sentit. Ara que em sembla absurd, predicar avui d’una manera sistemàtica la superació del realisme per la senzilla raó que el 80% de les persones que escriuen el català no han arribat encara a la realitat i viuen en el tartamudeig.

Tot el que heu dit sobre la meva ironia o humorisme és exacte. Em sembla que és el primer pas d’aquesta superació de què us parlava suara. Però no crec que això, condueixi a res. És una solució provisional inevitable quan es pot disposar de la quantitat d’ignorància i de gaucherie de què disposo. Heu encertat el nom d’Sterne. Llàstima que no hàgiu citat a Heine. És l’autor que m’agrada més de tota la història –els grecs exceptuats, quan tinc diners. Amb els russos, no hi tinc res que veure.

Psicològicament, sóc un solitari i un home de vida marginal. La paraula que m’agrada més de totes és out. Aquest mes em sembla que em casaré i això em farà posar una mica d’ordre a la vida sentimental.

Records a Mad. Riba i a les amistats. Vostre aff.

Josep Pla

*Datada en llapis per mà de Riba.

1. La correcció s’ha limitat a l’accentuació, a alguna forma verbal i altres qüestions ortogràfiques. No hem corregit la puntuació de l’original. La sintaxi i el vocabulari són els que es poden veure en la transcripció literal. [↩]
2. Es refereix a les cartes que des de Berlín Pla i Xammar van publicar  a La veu de Catalunya. com anota Lluís Bonada  [↩]