Mas,  febrer de 1961

Estimat Josep: Rebudes les còpies de la carta del senyor Pabón. Ben llegida i meditada, és una carta terrible. Ja li he escrit donant-li les gràcies. També he escrit a Soler Serrano, que em proposava unes audicions radiofòniques. Hem de deixar pixar el matxo, perquè tot el problema és de poc soroll i molta oportunitat. Ja en parlarem quan sigui més vell.

També m’ha fet escriure Romero, de «Pueblo», proposant-me 4 articles el mes a 2.000 pts. per article. No li he contestat. Je m’en fiche.

També em parles de Sagarra. Després de l’escena que va fer a «Destino» –que em contares– seria incorrecte que l’ataqués. Els dos articles de què em parles són realment intolerables. És una repetició del cas Agustí, però en més frívol.

Si l’administració no hi hagués de perdre massa diners, l’hauries d’eliminar de seguida. El setmanari no tindrà ni una sola baixa –com no en tingué cap quan foteres fora Agustí. Això és axiomàtic i indiscutible. És un error convertir el setmanari en un refugi de ressentits personals i de ressentits dels canvis del temps. Sagarra és un artista i, per tant, no té sentit moral i només va a la seva. Si aquest et fa canari –per més petit que el canari sigui– no tindràs perdó de Déu.

Vaig dir a un grup de  persones que em  vingueren a veure –l’escultor Rebull, Mercè Llimona, un seu germà arquitecte (tots dos fills del vell Joan Llimona), l’advocat Rodés (nebot del pare Rodés S. J.) i d’altres (una noia de Soldevila) que t’escriuria abonant una gestió que volen fer a prop teu, perquè els ajudis a treure Guardans de la presidència del Cercle de St. Lluc.

Per tornar a la qüestió Sagarra, examinada des del punt de vista del setmanari, més que per raons personals, com ja et deia, et recordaré el defecte que tingué la tramitació de la qüestió Agustí: fou la lentitud perquè tu de vegades ets massa deliberant i cagadubtes. La qüestió Sagarra (si es poden salvar els diners o part dels diners) s’hauria de tractar d’una manera ràpida i fulminant i a més fent constar el fet en el paper.

La informació d’Arias sobre el Japó és excel·lent. El llibre de Perucho és magnífic.

Quan sortirà la «Guia de Catalunya»?

Encara m’he descuidat de dir-te una cosa. Si el governador¹ té aquesta curiositat pels detalls com sembla tenir, ¿per què no el vas posant al corrent de les coses personals i aparentment petites de Barcelona? L’amistat amb aquest senyor hauria de servir per a alguna cosa. A més, li faries un gran favor, donada la tendència que sembla tenir.

El grup Carreras està totalment escindit. Cruylles i Roig proclamen que Porcioles és la Lliga. Tenen raó. Carreras creu que la Lliga és ell, i encara ja veurem el que farà Morera quan surti pel terç sindical. Tinc la impressió que marxarà amb Porcioles i Cruylles.

Julià es mou molt, a través del bisbe, del tradicionalisme i de Madrid, utilitzant la senyora Campmany (Ramonet). I de Godó i Aznar, és clar.

En fi, no acabaríem mai. T’envio aquesta carta per Sandret. Records.

Josep

——————

.

Mas Pla, 15 d’agost de 1966

Estimat Josep:

T’envio aquestes quatre ratlles per contestar la teva carta, que t’agraeixo.

Veig que els llibres –si és que escrius d’una manera objectiva– van tirant lentament, però van més o menys tirant. El primer llibre, l’ha llegit íntegrament molt poca gent, però resulta –no es pot negar–- que els ha agradat. Deixem ara a part el problema de saber per què els ha agradat. Gairebé tot el que m’ha dit la gent del llibre –dit o escrit– fa rebentar de riure. Encara no he trobat ningú que s’hagi fet càrrec que el llibre és inusual (en aquest país). El defensen per raons purament banals, perquè és distret, o irònic, o té amenitat. Però tot això, en un escriptor corrent a tot arreu, s’ha de pressuposar, s’ha de donar per entès. Hi ha alguna cosa més que tot això. Què és el que hi ha? El que hi ha –si és que hi ha algú capaç de veure-ho, crític o lector corrent–, no ho dirà mai, perquè s’han considerat vexats. En aquest país la gent tolera la mediocritat. No passa d’aquí. És d’ara i de sempre. És estrany que jo et digui tot això. No creguis pas que hagi perdut el sentit del ridícul. El que et dic és real.

Jo no faria res perquè en parlessin els diaris. T’agraeixo el paper que has elaborat, però no farà vendre ni un sol exemplar. El llibre es vendrà lentament, però es vendrà. Fa tants anys que escric, he escrit tantes collonades, em coneix tanta gent i sobretot el llibre està tan meravellosament imprès, que la gent el voldrà tenir i el comprarà. Jo tinc a més uns dos mil admiradors a prova de bomba, granítics, que faran propaganda. Potser més, potser menys. Aquests tipus faran –i fan– propaganda. No em refio de res més. Són persones que fa 50 anys que em segueixen. No sé qui són. Tot el que he escrit els agrada –simplement perquè els agrada, per gust, per desig de passar un moment. És una cosa que em fa quedar parat a cada moment, però que també és real.

Hi ha tres classes de crítics dintre de la total corrupció de l’actual societat. Els envejosos. Els específicament corromputs, o sigui els que han perdut la ingenuïtat i necessiten diners. A més, aquí hi ha els crítics medievalistes, molt corrents en el català. Aquests consideren que els textos d’abans del segle XV són bons i els altres impresentables. Què vols fer davant de tot aquest món? Deixar-ho córrer.

Ara: això no vol dir que no s’hagin de fer algunes coses personals. Si Carreras està tan entusiasmat, ¿per què la Caixa de Pensions no els compra? Cas del Sr. Llaudet –que deus conèixer. És un gran aficionat al mar. Estic segur que, si tu li diguessis alguna cosa, es convertiria en subscriptor, simplement perquè el volum es titula «Aigua de Mar». Comprens el que vull dir?

Hi ha un home a Barcelona que podria escriure dues planes de «Destino» sobre el llibre: és Joan Cortés. I no en veig cap més. És un patriota, és un home molt cultivat i és un home seriós. Tot el restant no és res –menys que res.

Veieres Ortínez? Li donares el llibre? Digue-m’ho, i si no l’hi donares jo li’n faré arribar un. Ortínez aspira a fer la política catalana a Madrid. Ha estat a punt de fer governador Udina. Pensa en ell per a la revista. Tot el que et dic té fonament, Ortínez té una entrada total en el governador actual.

No he vist aquestes noies de plaça Nova, perquè a causa de la festa d’ahir i d’avui han tingut tancat, però et diré alguna cosa o altra.

Treballo sobre el vol. VII. Faig un llibre sobre l’Empordà. És el que falta. Em pensava que seria fàcil i em trobo enmig de grans dificultats. No he pogut fins ara passar de les 40 quartilles. Hi he passat –i hi passo– un nombre d’hores fenomenal. Si el puc acabar en el curs del que falta fins a fi de setembre, per l’octubre podria anar a Grècia (un mes) i pel novembre al Brasil. Però no sé pas si aquest programa es podrà complir.

La segona tanda seria aquesta:

• El meu país — falta el 1r vol.
• Els pagesos — fet
• Viatge a la Catalunya vella  — fet
• Tres biografies (Maragall, Pijoan, Pujols) — fet
• Notes disperses (1930-1940) — fet
• La llum trista: el Mediterrani —  (falta 1 vol.)

I seríem a 12 volums.

En fi. Ja diràs alguna cosa. La qüestió –per tornar als llibres– és el treball personal i veure com es va produint tot plegat.

Adéu.  Molts records.

Josep Pla

—————————

De la selecció de cartes de Josep Pla a Josep Vergés inclosa en el volum Imatge Josep Pla, de l’OC.

1. Pla hi va tenir relació almenys a Veneçuela, on anys després Matías Vega va ser ambaixador d’Espanya [↩]

No hi ha pas dubte. En la segona i tercera dècades del segle, la poesia, les idees de Maragall sobre la poesia i la seva poesia mateixa passaren per indubtables dificultats. Aquest procés arribà potser al seu punt més alt en la terrible envestida que Eugeni d’Ors formulà el 1936, en el pròleg al volum XXIII de las Obres Completes –conegudes amb el nom d’edició dels fills del poeta. «Poesia pura vol dir poesia musical –escriu l’ex-Pantarca–. Paraula viva vol dir mot interjeccional, carn fonètica, nua de conceptual sentit, gelatina semàntica sense esquelet de figura; o bé el ritme, singlot de la dansa pujat a la boca. En ritmes, en interjeccions, en música, l’opus maragallià té en poesia una plenitud que meravella, amb la generositat d’una perpètua troballa.» Incisives paraules! És el darrer embat, potser el més fort, del noucentisme contra l’obra de Maragall.

De primer moment sembla que per a arribar a aquestes qualitats poètiques, que el noucentisme considerà nefandes, era necessari operar amb la natural estratègia, amb l’astúcia indispensable. Arribar als resultats que d’Ors atribueix a aquesta poesia –tot i ser, segons el criteri de l’escola, lamentables– no sembla pas gaire fàcil. Arribar en aquests resultats manejant la nostra llengua sembla encara més complicat i difícil. La qüestió augmenta considerablement d’interès quan apareix la convicció –que molts coneixedors d’aquesta poesia mantenen– segons la qual la seva elaboració es produí sense astúcia ni estratègia, sense dificultats, d’una manera pràcticament espontània i naturalíssima.

Quan parlem ara d’espontaneïtat, ens hauríem d’entendre. En poesia no ha existit mai l’espontaneïtat descordada i omnímoda. Maragall retocà els seus versos –no gaire. Els corregí –no pas massa. De vegades vacil·lava –sense arribar a l’obsessió. Josep M. Capdevila, en el pròleg de les poesies catalanes de l’edició al·ludida, ens ha parlat d’una llibreta, en la qual, entre notes i comptes familiars, apuntava els seus versos que de vegades comparava, utilitzant el que després de la comparació li semblava més eficaç. «Totes les conseqüències –escriu Capdevila– que podríem treure de llegir i estudiar els manuscrits de Maragall serien el que ell mateix havia dit que calia fer en poesia: un gran respecte a la pròpia inspiració, anotar les paraules que vinguin només en els moments de plenitud i que qualsevol esmena sigui també inspirada.» Sembla, doncs, que la cosa és clara: el treball de tria, de correcció i d’elecció fou notori –tot el que fou possible en un poeta d’aquestes idees. En definitiva, l’important són els resultats. La manera d’arribar-hi –si certament pot ajudar a comprendre la manera de ser del poeta– és cosa secundària.

El que constitueix un autèntic misteri –i la clau de tota poesia– és l’estat d’esperit en què escriví Maragall.

En el curs de la Setmana Santa de 1961, el meu amic Maurici Serrahima, que es trobava a Palafrugell passant les vacances, em digué, passejant pel poble, algunes coses de gran interès sobre la manera d’escriure de Maragall. Em semblà que Serrahima coneixia molt bé Maragall –l’obra i l’home– i que en podia parlar amb l’agudesa que és de suposar. En el número extraordinari que «Serra d’Or» dedicà a Maragall, hi ha un paper de Serrahima que, entre altres coses, diu el que segueix:

«Quan a vint-i-cinc anys es llença pel camí d’escriure –diu– fa servir el català sense la més mínima vacil·lació, sense fer-s’ho valer, sense referències a cap finalitat que no fos d’ordre poètic o literari, però també sense cap altra recerca de perfeccionament que la que hi posaria, en la seva llengua, un escriptor francès o anglès, i tot això com si fos la cosa més normal del món, com si cap altra cosa no fos possible. Creure que hi hagué en ell –o en els seus contemporanis– una preferència per la llengua literària que utilitzaren enfront de la que després ha estat aconseguida seria atribuir-li la possibilitat d’un plantejament i d’un judici que només una nova exigència, iniciada dintre el segle vintè havia de fer possible. Nosaltres podíem triar –i hem triat–, però ell no veia ni que hi hagués la possibilitat de triar res. Per a ell es tractava no pas de la necessitat col·lectiva d’un redreçament de la llengua, sinó simplement d’escriure bé, de l’esforç propi de l’home “d’ofici literari”. Quan es posava a escriure, ni per un moment no se li acudia –almenys ni un sol mot d’ell no ho pot fer suposar– que el català del qual disposava no fos una llengua apta…» En dues paraules: la insuficiència de l’instrument literari no tingué per a Maragall ni la més petita importància.

La llengua es trobava en un estat lamentable, era totalment desballestada i desordenada, es trobava desproveïda de la mínima fixació gramatical i ortogràfica, era enormement difícil de llegir i plena de dificultats en el moment d’escriure-la. Es trobava a més a més situada entre els elements d’un sandvitx fenomenal: el francès, ordenat i posat a l’abast de la gent per l’Acadèmia Francesa, i el castellà, ordenat i posat a l’abast de tots els pobles d’Espanya per l’Acadèmia Espanyola. Aquestes institucions són antigues i en definitiva acreditades. Han creat, en una part del món llatí, el que la gent aspira a tenir en tots els ordres: una comoditat. ¿Era possible d’imaginar, davant aquestes realitats, partint de l’època de Maragall, que el català esdevingués un instrument de cultura, una llengua cultural? Era absolutament inimaginable. Encara avui, el 1962, aquesta llengua, com a instrument de cultura i de vida espiritual, no s’ha infiltrat en la majoria de persones que viuen en el país. La immensa majoria de persones del país no saben ni llegir ni escriure el català. El llenguatge és un fenomen indestructible, però purament casolà. Per altra part, el fet és comprensible. Sense allò que Carles Riba, pensant en altres països i sense recordar-se que Espanya és diferent, en deia els problemes de la Instrucció Pública, ¿com hauria pogut passar el català de l’estadi en què es trobava? El català, com a instrument cultural, és un fenomen de minories, fenomen que potser avança i que en tot cas avançarà. Però la llengua, en el seu plantejament general, s’ha mantingut gràcies a les famílies i a una part de l’Església –i en aquest punt l’Església no ha fet res més que complir amb els seus deures elementals.

En l’època de Maragall, si llegir el català era pesat i engavanyat, escriure la llengua era difícil, complicat i endimoniat. Avui és més fàcil, gràcies a la fixació de la llengua, obra de l’Institut i de Pompeu Fabra. És perfectament lògic que, en les primeres etapes de la Renaixença, el teatre agafés una gran preponderància. Això fou perquè el teatre no s’ha de llegir, sinó purament escoltar. El català era un idioma d’orella, és a dir, que es parlava o s’escoltava. En el terreny minoritari, avui, aquest fet ha estat sobrepassat.

Si agafem avui els autors de la primera generació anomenada catalanista –és a dir, descentralitzadora, regionalista i provinciana–, una cosa us sorprendrà: aquells bons senyors, quan deixaven la llengua castellana (que era la que generalment escrivien) i utilitzaven el català, s’asseien a taula disposats a fer una cosa important. El que pretenien, més que escriure la seva llengua normal, era fer un acte de presència patriòtic i generalment inflamat. Feien una cosa rara, estranya, singular. Tenien certament un gran mèrit; però, com que no sabien amb què se les havien, ni a quina paret tocaven quan havien de dir alguna cosa que no fos habitual, ho deixaven córrer sense donar-hi la més lleu importància. Per això aspiraven a fer el català que ara es parla, o sigui el català d’orella, de la pura, simple i vulgar habitualitat. La funció dels Jocs Florals en aquest punt fou important i cal assenyalar-la. El fet de donar premis –honorífics o els que fossin– a les persones que escrivien la seva llengua demostra només una cosa: l’estat de decadència a què hom havia arribat. Així i tot, no té el més petit dubte que els jocs feren un gran paper i ajudaren a un redreçament que semblava impossible perquè la projecció castellana era total. De tota manera, l’inconformisme que representà la utilització de la llengua –inconformisme tebi, però real– tingué tanta visualitat, que algunes persones reflexionaren sobre el fet. I així el senyor Mañé i Flaquer digué a Maragall (que ho reporta) que «no som catalans pel fet de parlar català, sinó que parlem català perquè som catalans». Cosa que equival a plantejar la qüestió en totes les seves dimensions i d’una manera molt interessant.

La segona generació anomenada catalanista féu aproximadament com la primera, però en aquesta generació es donà el cas de l’existència d’alguns elements (com Oller, per exemple) que escriviren exclusivament en català. Oller, però, escrivint en prosa, és un cas com el de mossèn Cinto escrivint en vers, són casos esporàdics, desorbitats. La majoria de persones d’aquesta generació en asseure’s a taula per posar-se a escriure ho fan perquè alguna cosa els quedi subratllada, a causa de la importància que té per a ells escriure en català. El fet d’aspirar a aquesta importància demostra que el que feien era considerat per ells una mica –o prou– anormal.

Seguí de seguida una etapa d’absoluta indiferència per les coses de la llengua, i aquesta fou l’etapa de Maragall. Serrahima constata aquesta indiferència en el seu assaig de «Serra d’Or»: «L’exigència d’una perfecció per a la llengua va trigar encara a néixer. Una repassada, per exemple, al text terriblement incorrecte de tants volums de la col·lecció “Joventut”, editats ja dins aquest segle, ens fa visible el que va durar l’etapa d’indiferència. No es tracta de teories o tendències, sinó d’una mena d’”ignorància invencible”: ni la generació post-verdagueriana ni la nova generació modernista no s’adonaren de les insuficiències de la llengua literària en la qual produïen tota la seva obra. Els pocs casos que avui podem veure com a excepcions en aquella sensibilitat insuficient eren vistos pels contemporanis com a purs encerts individuals… –quan se n’adonaven, que no era pas sempre».

En aquesta etapa d’indiferència per al millorament de la llengua aparegué Maragall. I aquesta aparició aportà una cosa novíssima: Maragall s’asseu a taula per escriure el català i ho fa amb una perfecta naturalitat. És en la seva obra que es pot veure aquest fet. Maragall escriu sense cap esforç, de la manera més natural del món, sense el mínim intent de demostrar que fa una cosa inusitada, singular, patriòtica, d’una importància de sacrifici. No, no. Maragall simplement escriu, escriu perquè té alguna cosa a dir i escriu la seva llengua de la mateixa manera que un anglès, un francès o un castellà escriuen la seva. Com que feia molts anys –potser segles– que en aquest país el fet no s’havia vist, la seva importància fou immensa. Deixo ara al marge el cas de Verdaguer: és un cas esporàdic, inusitat, personalíssim, que només pot explicar-se per un do marginal a l’ambient. Així Maragall trenca una tradició –la tradició de la decadència– i inaugura un temps nou.

Maragall escriu el llenguatge que ell enraona amb una normalitat perfecta. Aquest llenguatge és corromput i desordenat i no té cap fixesa. Li és igual. No crec que s’aturés un sol moment a donar una qualsevol importància a les reformes ortogràfiques que proposaven Fabra i els seus amics a «L’Avenç». Tira al dret. Es vol expressar i s’expressa de la manera que pot, pensant només en l’eficàcia, a arribar a una intel·ligibilitat que pugui ser acceptada pel lector. En cap cas no se li planteja el problema del millorament intrínsec de la llengua. A aquest problema, no hi dóna gens d’importància, no li fa perdre ni un sol moment. Davant les dificultats naturals d’escriure una llengua no fixada, notòriament incòmoda, ni tan sols es queixa. Potser ho troba naturalíssim. En tot cas, no fou pas un gran entusiasta del moviment de les normes. Amb la seva habitual viperinitat, d’Ors, en l’esmentat pròleg, escriví: «Per forçar-lo a col·laborar en la reforma ortogràfica del català s’esmerçà un any enter». Possible. En tot cas, aquest no era pas el seu problema. El seu era un alttre problema. Treballar la llengua, fer-la més refinada, més ordenada, més precisa, no era pas per a ell l’immediat, el més urgent. Tenia altra feina. Ell es volia expressar d’una manera intel·ligible per a la major quantitat possible, i aquest resultat, segons ell, no depenia pas de les normes, de l’element purament i mecànicament instrumental, sinó del que l’escrit –la poesia– contenia interiorment. Aquesta era la seva primera feina. Per a arribar a aquesta intel·ligibilitat i per fer-la duradora, considerava que el primer que havien de contenir els seus versos era substància poètica interna. Per a facilitar aquesta intel·ligibilitat cregué, a més, que els seus escrits havien de ser formulats en llenguatge de Barcelona, perquè era a ciutat exactament, a Barcelona, on hi ha una societat capaç d’imposar una literatura. Era en la societat de Barcelona on hi havia els seus lectors exactament. Els altres ja seguirien. Pijoan ha donat sempre a aquesta actitud una importància immensa –i és segur que la tingué. Aquests dos fets tingueren per a ell la màxima importància. La resta –el millorament de l’instrumental de la llengua– no en tingué gens. No crec que hi dediqués un sol instant. I, com que en definitiva hem de judicar les coses pels seus resultats, no té dubte que els punts de partida de Maragall obtingueren una perfecta eficiència. Ara que la llengua ha estat refinada, ordenada i precisada, Maragall continua essent el primer poeta del segle –de diversos segles.

Ara, atès el sistema d’idees del senyor Maragall, ¿hauria estat possible que, davant els problemes externs de la llengua, hagués pensat d’una altra manera? De vegades he arribat a pensar que l’estat de la llengua en el seu temps convenia perfectament a les seves idees. Era una llengua en estat anàrquic que per aquest fet es trobava en una situació de total separació amb les llengües veïnes: el castellà i el francès, llengües totalment congelades per la perfecció formal imposada per l’obra multisecular de les respectives acadèmies. Personalment, Maragall –ja ho diguérem– fou un home separat. En la poesia de Maragall, a diferència de Verdaguer, no hi ha cap element castellà, ni cap element francès, com tenen, amb tanta abundància, els poetes que vingueren després d’ell. Maragall fou un home separat perquè cregué en l’existència d’un poble personal que per aquest fet té la seva pròpia llengua. Hi havia un poble –que era el seu poble– i una llengua –que era la seva llengua. Es podia demanar res més? Certament: aquesta llengua es trobava en un estat anàrquic, incòmode i misèrrim, però no n’hi havia d’altra. Així, la posició de Maragall podrà ser trobada equivocada o certa. Hi podrà haver algú que no la trobi comprensible?

Per altra part, les idees de Maragall són prou conegudes perquè es pugui ignorar el que pensava sobre la perfecció externa. Afirmar que aquesta perfecció no tingué per a ell el més petit interès seria dir molt poca cosa. Assegurar que aquesta perfecció era per a ell mortífera –que era la mateixa mort– seria molt més cert. «Les seves teories estètiques –ha escrit Gaziel (en el pròleg al volum X de les O. C.)– són per mi la part més feble, menys exemplar de la seva obra. Sembla mentida que haguessin arribat a prendre a Catalunya la importància que tingueren ara fa vint-i-cinc anys. El llegidor jove i una mica preparat que les repassi ara hi trobarà amb estupor coses extraordinàries. Per exemple, la identificació de la suprema poesia amb el barboteig inconscient; l’afirmació que una llengua en arribant a la seva plenitud ja no és apta per a l’expressió poètica; l’exaltació dels dialectes, fins a l’atomisme, com a instruments incomparables de la més alta expressió verbal». I afegeix: «Aquests tòpics marcits, que tant de temps passaren com a índex autèntic de la poesia maragalliana, per mi són el que hi ha de menys personal, de menys original en la seva obra».

Està bé. Però el curiós és que les idees estètiques de Maragall no foren pas una conseqüència del seu convencionalisme personal, sinó que les considerà la mateixa veritat històrica perfectament establerta i i manifestada. En el seu article, en castellà, titulat «Las lenguas francas», davant l’afirmació feta per alguns emfàticament que la tendència de la humanitat és a la unitat universal, escriu: «Eso mismo debían decir los romanos del Imperio cuando veían su lengua latina extenderse por todo su mundo conocido. Y cabalmente mientras lo decían, aquel latín tan perfecto, empezaba a ser una hermosa lengua… muerta. Por doquiera que se extendía empezaban a descomponerla millares de gérmenes locales, restos vivos de quién sabe qué otras lenguas, nacidas, universalizadas y deshechas desde la torre de Babel. Y de aquella lengua latina descompuesta por mil dialectos rústicos, brotaron las lenguas romances, que hoy nos parecen tan universales y que mañana serán tan muertas como aquélla. Porque aquí lo único universal es la expresión viva y con la vida mudable de cada pueblo. Y allí donde una de estas expresiones se cree presuntuosamente llegada a perfección y se decide a fijarse, y se erige en idioma oficial mecanizándose en una gramática y cerrándose en una Academia, allí mismo empieza su muerte. Lo único realmente vivaz son los dialectos, las lenguas francas de gramáticas, libres de academias».

En aquest punt, Maragall agafa les coses de molt amunt, però no té el més petit dubte que el que diu és històricament i absolutament cert. El procés que assenyala Maragall és exactíssim. Mai no cregué que el manteniment d’una llengua en la seva llibertat li hagués fet cap mal. En un altre article, també castellà («Poesía viva») escriu: «El alma del pueblo es esencialmente dialectal, y sólo ella es manantial de poesía. El inglés de Dickens es estrambótico; el del poeta Burns es un dialecto escocés; el modernísimo de Rudyard Kipling es una mezcla de slang londinense y dialectos coloniales: y los tres autores son de los que modernamente, más al vivo han demostrado el espíritu inglés».

Perfecte. En un país normal, doncs, el cas no té dubte: entre l’ofegament ocasionat a la seva llengua per la gramàtica i l’Acadèmia i la vivacitat creada per la falta d’aquestes noses, no hi ha pas dubitació possible. El que és eficient és la llibertat omnímoda. En el cas del català, però, la qüestió es plantejà d’una manera diferent. Posada en el sandvitx de dues llengües fixades, còmodes i manejables, la societat catalana del barroc tractà de castellanitzar-se a fons –sempre ajudant, és clar, les circumstàncies polítiques. La societat utilitzà el castellà i com a llengua de cultura el francès. A l’època de la primera generació anomenada catalanista, la de l’any 40, la de Piferrer i Xavier Llorens, mestres de Mañé, el català era una llengua inservible. Ja ho havia dit Antoni de Campmany abans d’ells: «El catalán es un idioma provincial, antiguo, muerto para la república de las letras». I el senyor Milà i Fontanals, que formà part d’aquella primera generació, digué el mateix: «Encerrar en los rústicos y accidentales modismos de los dialectos locales pensamientos filosóficos, cosmopolitas, universales, nos parece como exigir de una aldeana la expresión propia de las “Meditaciones” de Lamartine o del “Ideal” de Schiller». I el senyor Joaquim Rubió i Ors escrivia, amargat:

Cantant en la pròpia llengua
com un estrany en ma pàtria
fui tingut…

Ja, ja. No es tracta, doncs, de veure quin camí és el millor entre els de l’estretor de l’Acadèmia i el de la llibertat, perquè l’obvietat és manifesta. Es tracta simplement de veure si l’anarquia dialectal, si la falta de fixació del català, no creà una incomoditat social tan enorme en el seu ús (sempre, és clar, ajudant la política) que acabà per fer-lo inservible. I és aquest punt el que potser Maragall no tingué en compte, impulsat per les seves idees històriques i filosòfiques –i poètiques–, que són certes. En el contrast entre acadèmia i vida, es decidí pel segon extrem. Però no passà d’aquí. El problema era, però, entre incomoditat o mort; però, d’aquest contrast, no en digué res, probablement perquè en el seu temps es començaren de donar les condicions del redreçament –de la superació d’aquest últim contrast… gràcies probablement a ell (a Maragall) i als seus enormes recursos expressius.

Per a Maragall no hi hagué, doncs, contrast ni problema. Home sobresaturat de vida intel·lectual, enormement sensible, dotat de mitjans expressius inhabituals, superà el contrast amb el seu valor mateix. Ell sabia que fatalment seria llegit perquè era la personalitat –en el terreny literari– més important del país. L’important era el que deia. La manera de dir-ho, el tecnicisme de la llengua era el que menys comptava. Potser per això fou el primer home del renaixement d’aquest país –deixant a part el cas de Verdaguer– que en asseure’s per escriure en català ho féu amb una naturalitat que contrasta amb l’afectació que en fer el mateix es constata en tots els autors del segle passat i en molts d’aquest.

Sense Maragall, on hauríem arribat? Certament: Verdaguer és un gegant, un gegant, però, que hauria quedat en una situació marginal perquè una flor no fa estiu. Una repetició del cas Mistral. Haguérem arribat simplement –en el millor dels casos– a realitzar l’afirmació del senyor Víctor Balaguer: «Escribimos en castellano –escriví Balaguer–, pero pensamos en catalán». Aquesta solució ha estat copiosament practicada no solament en el segle passat, sinó en aquest. Maragall la practicà certament. Però la practicà ja amb un altre esperit, decantant la balança cap a la llengua pròpia, pensant i escrivint en català –i escrivint-lo sobretot com si es tractés de la llengua normal del país. Maragall és l’autèntic antípoda d’aquell estat d’esperit que descrivia Ballot en el pròleg de la seva «Gramàtica catalana», estat d’esperit «que ha arribat –escriu– a tal grau d’avorriment d’alguns a la nostra llengua que fins han arribat a fer perdre lo ús i l’exercici d’ella».

Després vingueren les normes de l’Institut, que gràcies a la força i a l’habilitat de Prat de la Riba es pogueren imposar fàcilment. Però Fabra sempre em deia:

–Ara tenim les normes, la gramàtica, la llengua fixada… L’important en els anys que vindran serà, però, veure si apareixeran escriptors per a emplenar-les i donar-los la vida que necessiten.

S’ha guanyat enormement. No es pot negar. Han aparegut, en aquest nou període, les publicacions de l’Institut, la Fundació Bernat Metge, l’obra considerable de Casacuberta, l’obra de Josep M. Cruzet i tantes altres empreses de projecció certa –Montserrat!– que cinquanta anys enrera haurien estat inconcebibles. En el terreny personal, persones com Carles Riba, Josep M. de Sagarra i tants altres han escrit el català com si la interrupció –aquell avorriment i desafecte que Ballot constatava–no s’hagués produït. En tot cas, a Maragall li ha cabut la glòria –i aquest és el pensament de Serrahima– d’haver estat el primer escriptor d’aquest temps que ha escrit la seva llengua com si es tractés de la cosa més lògica d’aquest món –d’una cosa normalíssima i natural.

—————————

«Joan Maragall. Un assaig». Tres biografies, OC, vol.  X

–No. No és pas això. Quan es parla del descordament, hom es refereix més als conceptes que a les formes, més a la substància que al procés… –dèiem al final del primer article que podria dir el senyor que cregués vàlids els arguments que hem donat per demostrar que es pren sempre moltes més llibertats el literal retrunyent, nyèbit i ampul·lós que l’home que tracta d’escriure d’una manera senzilla i clara.

Parlem, però, un moment de la qüestió de fons.

Quan l’immortal Racine publicà l’«Athalie», els crítics de l’època feren uns grans escarafalls. ¿Sabeu per què? Simplement perquè el gran poeta havia posat la paraula «chien» en un vers de la tragèdia. Era l’època de la literatura imposant i noble, i anomenar a França «chien» un gos era un pecat mortal, una cosa gruixuda, intolerable. Hi havia quatre fórmules de cartó produïdes de la interpretació falsificada pels salons de l’antiguitat greco-llatina i hom decapitava en nom d’aquestes fórmules. Aquestes fórmules eren la moda del moment, l’element accessori i ridícul de l’època, eren una interpretació del món antic basada en els tamborets de rejilla, els nassos rectes de les dones i els pentinats lligats amb cintes. Molts anys més tard, Victor Hugo considerava, encara, que havia fet una heroïcitat digna de la seva valentia en haver anomenat «le cochon par son nom…». Però Victor Hugo ha estat a Europa –Catalunya exclosa– l’últim literat que ha pogut ésser valent. Després d’ell, el romanticisme traslladà al recambró dels mals endreços tota mena de perruques, de pentinats postissos, de robes grogues ribetejades de taronja i de tamborets de rejilla. El romanticisme, és cert, posà de moda altres accessoris i els clars de lluna, els castells arruïnats i coberts d’heures, les vetes dels calçotets dels trobadors, la cuina sentimental a base de ceba. Calgué arraconar també aquestes andròmines gòtiques de guarda-roba. Quan l’obra de Stendhal s’imposà, aparegué després la veta literària eterna, l’autèntica tradició sense trampa, sense bombolla i sense misteri.

A Catalunya, els qui ens hem preocupat d’aquests problemes i hem tractat d’establir una literatura normal ens hem donat una feinada terrible. D’una part subsisteix a casa nostra una mena d’escriptor ultraindígena i supergòtic que viu en ple segle XII, els productes literaris del qual fan un sorollet d’ossos de gallina petrificats terrible. Gairebé sempre aquest tipus d’escriptor català porta un nom israelita. D’altra banda, hi ha la nostra tradició llatino-castellana, típicament mediterrània, buida, xerraire i retoricista que crea unes odes, unes elegies i uns ditirambes completament enguixats, emmidonats i rígids. ¿Què hem de fer, la pobra gent que formem part, específicament, de l’escola de la vida? Hem d’anar lluitant amb tossuderia. La feina és llarga i complicada, però hem de saber sacrificar-nos per la continuïtat. El nostre esforç serà apreciat d’aquí a tres o quatre generacions. Mentrestant, la nostra creu ha de consistir a fer-nos llegir de la gent, a fer que el públic consideri que es pot llegir un article o un llibre català sense necessitat de fer una cara de pomes agres, ni de suposar que aquest treball requereixi enormes sacrificis. Que serem tractats de superficials? Deixeu. Tot es pot dir en aquest món i d’una manera clara i intel·ligible. No hi ha res millor encara, per a demostrar que s’ha entès una cosa, que exposar-la d’una manera clara, precisa.

El que ens hem emprès requereix, naturalment una sèrie d’obligacions ineludibles. La primera i principal consisteix a no perdre el contacte amb el món exterior, amb la realitat. Si hem de parlar d’un exemplar d’aquests animals que tothom anomena gossos –fins i tot els redactors del «Vogue»– no ens hi hem de pensar ni un moment, àdhuc suposant que serem anomenats descordats: hem d’escriure gos. No ens deixem enlluernar pel que jo anomeno la definició elegant dels elàstics. Ja la coneixeu. És d’un cronista de societat. El duc X –deia el cronista– portava els delicats pantalons aguantats suaument per dues cintes de seda blaves encreuades en forma d’elegants estisores. ¿Sabeu el que volia dir el cronista dient això? Volia dir simplement que el duc X portava uns elàstics com portem, més o menys, tots plegats. En aquest cas concret dels elàstics, ¿qui era més descordat, qui es prenia més llibertats: l’idealista o el modest escriptor que d’uns elàstics en diu uns elàstics?

Per mi no hi ha dubtes.

Text inclòs en Caps i puntes (OC, vol. 43), que el reprodueix de La Veu de Catalunya (22 de maig 1929).

————————————

Les parts I i II d’aquestes «Confessions literàries» s’han publicat en aquest blog els dies 8 de juliol i 8 de setembre.

Deia que agraïa considerablement a M. de Montoliu que hagués remarcat les meves preocupacions estilístiques en el moment en què més som atacats de tots cantons els escriptors que Brunet anomenava de l’esquerra literària. Aquests atacs ja són un tòpic gastat i aquests últims anys han estat un recurs molt aprofitat per la crítica gran i menuda de la premsa barcelonina i comarcal. Nosaltres –ja ho sabeu– som uns descordats, vivim en mànigues de camisa, hem passat per sobre de totes les regles literàries elementals. Però de fet és tot al revés. Si hom ha d’escriure que un senyor porta les sabates negres i l’escriptor A diu la frase tal com l’acabo d’escriure i l’escriptor B posa: «Un senyor porta negres les sabates», ja em direu quin d’aquests de escriptors és el realment descordat, quin d’aquests es pren més llibertats. Per mi, aquest problema no ha existit mai i crec que a tota persona no completament primària li passarà igual.

Hi ha, naturalment, les modes, els enlluernaments momentanis que constantment inverteixen els termes de la qüestió. El moviment literari català, pel fet d’ésser poc consistent encara, i per estar en gran part alimentat per aficionats, està subjecte a l’estira i arronsa de les modes d’una manera tràgica, d’una manera que fa gairebé plorar. Per escriure el meu llibre sobre Cambó he hagut de veure gairebé plana per plana, entre altres, la col·lecció completa de dos diaris catalans, de «La Renaixença» i de «El Poble Català». I bé: he quedat astorat davant de l’angúnia que produeix la col·laboració literària en aquests diaris. Hi he trobat la majoria dels noms, gloriosos i obscurs, de la nostra renaixença. ¿Creuríeu que podria comptar amb els dits els escrits que he pogut acabar? No he trobat potser ni un cas d’escriptor que hagi tractat de prescindir de la moda que en el moment de fer el seu escrit es portava. No n’he trobat cap que hagi posat els problemes eterns de la literatura a primer pla del seu treball. Aquests problemes eterns són fer-se entendre, escriure amb claredat, sense bombolla, sense pedanteria, donant relleu i profunditat. ¿Què diran els crítics futurs d’aquest fenomen d’asfíxia produït per les successives modes alternants que ha desfet un esforç de trenta anys? ¿Què diran d’aquest deliri literari observat en aquesta època per dir les coses de la manera més extravagant i manicomial? Imagineu, per a veure la gravetat del problema, que els polítics, els redactors dels diaris, haguessin nascut amb pretensions literàries i haguessin tractat d’imitar els literats. Imagineu-vos Prat de Riba, Cambó, Duran i Ventosa, escrivint primer com Ibsen i els nòrdics, després com els naturalistes, després com els parnassians, després fent el pastitx dels escriptors del segle XVIII francès, que donà tanta de glòria a Xènius, després com els gòtics catalans, etc., etc. ¿On hauríem anat a parar? Un literat, se’l pot perdonar no llegint-lo. Però un polític, que no es pot deixar de llegir, ¿com se’l pot perdonar, si cau en aquests excessos, més que tancant-lo en una casa d’orats? No n’hi ha pas hagut necessitat, perquè els polítics que he citat no solament han fet el que havien de fer en el seu terreny específic, sinó que han escrit les úniques coses d’aquella època –Verdaguer exceptuat– que quedaran.

Això és ben trist de dir, però és la pura realitat. Podia, però, passar alguna altra cosa? Un literat té l’obligació –i un literat català més que ningú, per la seva situació d’inferioritat– de posar-se els problemes essencials del seu ofici. Si bada un moment ja està perdut. Si no té la força de resistir una moda determinada es pot destruir una carrera profitosa en un instant. El que canvia en literatura són els accidents, els elements externs de la visió del món, la forma del bigoti dels literats, els accessoris particulars. Els problemes essencials són eterns, com és etern l’instrumental de l’expressió humana. Totes les modes han passat i han estat focs d’encenalls. Tots els literats que viuen en la memòria dels homes són iguals: han resolt els mateixos problemes, han tractat de fer-se entendre amb la mateixa intensitat, han ofegat amb la seva humanitat els problemes formals. L’objecte més sinistre del món és el literat que escriu per a una minoria selecta, per a una colla de llepafils que s’entenen fent-se l’ullet, per al cenacle d’iniciats a tres o quatre ximpleries solemnes, enravenades i culturals. En aquests últims trenta-cinc anys hi ha hagut en el nostre país una quantitat enorme d’escriptors que han escrit per a tres o quatre coneixences seves. La polèmica s’ha portat principalment així: a base de fer que la punxadeta d’agulla clandestina contra un determinat senyor fos compresa només per quatre iniciats. Hi ha una infinitat de senyors a casa nostra que pensen, en veure un altre determinat nombre de persones:

–Pobre senyor, si sabés de quina manera l’he atacat!

Els altres, naturalment, no se n’han assabentat.

Tot això s’havia d’acabar algun dia i en gran part ja està acabat. Era una vida literària massa estreta, massa rústica, massa provinciana, perquè pogués continuar, S’havia d’acabar aquesta mania absurda de prendre’s llibertats davant del públic sistemàticament befat per aquest tipus de literat-artistàs pedant fins a la bufoneria, ridícul fins a creure’s situat al centre de la humanitat. Havia de començar un dejuni llarg. És el que ha fet la nostra generació; és el que pensa anar fent fins que el dejuni es converteixi en vida normal.

Text inclòs en Caps i puntes (OC, vol. 43), que el reprodueix de La Veu de Catalunya (16 de maig 1929).

——————

Primera part d’aquestes ‘Confessions literàries’

(La generació)

El crític M. de Montoliu, en l’article que acaba d’escriure sobre el meu darrer llibre «Madrid», fa una afirmació… que m’ha impressionat singularment per la seva exactitud. «Una de les seves preocupacions constants –diu parlant de les meves aventures estilístiques– és la del relleu, del graficisme de les seves impressions». I bé: aquesta observació constitueix l’essència d’una de les més persistents idees fixes de la meva carrera literària. Confesso que, aquesta persistència, l’he cultivada voluntàriament i que el dia que deixés de sentir-la deixaria d’escriure sense recança. Tothom en comprendrà el perquè: considero que el problema del relleu en literatura és l’essència, la clau que sintetitza tot el drama d’aquest ofici amarg. És la pedra de toc de la literatura. Si jo arribés a escriure un paisatge, un retrat, una situació en relleu, ja em podria riure del mort i de qui el vetlla: literàriament seria un home salvat.

En literatura, com en moltes altres coses de la vida, el temperament m’ha portat a jugar fort. Jo he estat, em sembla, un dels primers escriptors catalans que han trencat la tradició de la literatura de diumenge a la tarda, de la literatura feta a estones perdudes, a la manera dels aficionats. He considerat, per contra, que el problema literari era prou difícil i complicat perquè un pobre home com jo s’hi pogués trencar el cap sense que la gent del meu temps arribés a suposar mai que he fet un sacrifici important. He tractat, en un mot, de dedicar tot el meu temps a l’especulació literària, a concentrar tota la meva vida sobre els seus problemes. No he pas arribat ni de molt al que em vaig proposar joveníssim. Però m’hi he acostat. El periodisme encara em té lligat. Però el periodista serà sempre el parent pobre –encara que guanyi més– del literat. Són oficis del mateix color; el periodista és el manobre, el literat és el paleta de la mateixa construcció. És per dir que si he perdut molt de temps ha estat en treballs suburbials, però semblants. En tot cas, he preparat el camí als escriptors que vindran. Si jo, a l’època de les vaques magres i tenint necessitats de tot ordre, m’he tirat de cap a aquest ofici ingrat, bé ho podran fer ells, quan les vaques tinguin un aire més ben peixat.

Escric totes aquestes més o menys ridícules puerilitats per fer comprendre al públic que, encara que sembli mentida, el meu ofici té un cantó seriós i important. I ja sabeu la importància que un home que es pensa ésser seriós dóna als problemes de l’aficionat del seu ram: no n’hi dóna cap. Suposar, doncs, que jo escric per donar satisfaccions a la meva família, o per fer un bon casament, o perquè em donin un sopar, és una suposició que no té cap fonament real. Escric per raons de molt menys lluïment i escric per veure si guanya el meu cavall. Ja veieu que si convé també puc arribar a ésser un home amb la seva va bombolla de vanitat. Però és inevitable. Les persones poc lleugeres, com és ara jo, hem de posar-nos unes ales de cartó, agafar arrencada i deixar-nos anar. El més probable és que les ales es trenquin. Però això és ben poca cosa. Fins i tot és el més natural, el que gairebé es pot dir que passarà. Es tracta, però, de veure si les ales aguanten i fins a quin punt es pot arribar. La vanitat pot quedar, doncs, una mica compensada pel fet de jugar sobre un cavall tronadet i arrilat.

Seria impossible, després del que acabo d’escriure, que afirmés ara amb una cara compungida i hipòcrita que el problema literari té una simple solució d’atzar. No ho crec pas. El senyor Brunet parlava no fa gaire d’una esquerra literària catalana. Usava una paraula equívoca per indicar un fet perfectament clar. Unes quantes persones tractem ja fa anys d’escriure en català d’una manera clara, senzilla, directa, sense pedanteria, sense inflor, sense donar a entendre que fem una cosa molt important, amb la preocupació que l’estil no té una finalitat en si, sinó que és un simple instrument per a dir o per a exposar alguna cosa més o menys digna d’ésser comunicada a la gent dels voltants. Si això vol dir l’esquerra literària, és indubtable que jo en sóc un dels més convençuts representants. En aquest cas, però, tenim bons precedents en tots els partits. En el seu temps, el senyor Prat de la Riba deia tot el que volia –i sempre era ple de substància– de la manera més natural del món. Avui, el senyor Cambó pot fer l’article més clar, més directe, més precís de totes les persones que escrivim en català. Ara bé: si tenim, els de l’esquerra literària, precedents en tots els partits, en tenim molt pocs en la tradició estrictament literària. És allò que ja fa tant de temps que dic: que les persones que han escrit pitjor, sempre, el català han estat els literats professionals.

A nosaltres, els pobres infeliços que ens hem preocupat i ens preocupem nit i dia d’escriure amb la màxima naturalitat, ens han dit –paradoxa de les paradoxes!– que som uns escriptors descordats, que tenim un estil descordat. No fa pas gaires dies que el senyor Bofill i Mates, al carril de Sarrià, em digué que jo era un escriptor descordat. És visible, però, que és tot el contrari. En realitat els partidaris de la normalitat som els únics que hem meditat amb profit el problema de la tradició literària greco-llatina, la qual ens ensenya, si és que aquesta tradició té algun sentit, a escriure una determinada impressió, sentiment o idea amb la preocupació de la totalitat de l’objecte i alhora amb la menor quantitat possible de paraula, amb la més gran claredat, precisió i sobrietat. Si la meva afirmació no fos suficient, em valdria per completar-la de la reiterada preocupació estilística notada per M. de Montoliu a la meva modesta obra –preocupació que és claríssima i per desgràcia massa visible. El mateix podria dir, em sembla, de tots els meus companys de tendència. Si nosaltres haguéssim de dir, com a exemple, que un senyor portava unes sabates negres, direm tota la vida: «Un senyor portava les sabates negres». En canvi, un altre tipus de literat dirà: «Portava negres un senyor les sabates». L’exemple és senzill. Si comencéssim a parlar de la manca de retenció verbal, de la bombolla de la frase, de la construcció poca-solta, de l’ortopèdia sobrera i usada, de la manca del sentit del ridícul, de la puerilitat de fons que s’amaga sempre sota de l’obsessió del formulisme nyèbit, es veuria quins són i quins no són els escriptors descordats.

–No és pas això. Quan es parla del descordament un es refereix més als conceptes que a les formes, més a la substància que al procés…

En realitat, això planteja un altre equívoc literari enorme. Ja en parlarem demà, perquè a través de la seva anàlisi ens acostarem al que ens ha suggerit l’observació de Montoliu.

10 de maig de 1929

————————

Text inclòs en Caps i puntes (OC, vol. 43), que el reprodueix de La Veu de Catalunya (10 de maig 1929).

La correspondència de Josep Pla amb els seus editors de postguerra, Josep M. Cruzet¹ i Josep Vergés,² ens il·lustra sobre la literatura del mateix Pla, el programa de publicació de la seva pròpia obra, el seu consell i participació en els projectes dels editors (l’Editorial Selecta i el setmanari Destino), els personatges vinculats a aquestes empreses, la situació política, etc.

1. Edició de M. Josepa Gallofré. Amb les pedres disperses. Barcelona: Destino, 2003. [↩]
2. Inclosa en el volum Imatge Josep Pla [↩]
3. Mantenim “istiu” perquè, a part d’haver estat la forma potser més habitual en època moderna a la majoria del Principat, és la que es manté en tota l’obra manuscrita de Pla, fins als darrers anys. Devem la fidelitat de la transcripció a l’edició de M. J. Gallofré.
   Del Diccionari Català – Valencià – Balear: Fon.: əstíw (pir-or., or., bal.); estíw (occ., val.); astíw (occ., val., alg.); ístíw (en tots els dialectes).
   [↩]

Transcripció, corregida en la grafia, de les cartes de Josep Pla a Carles Riba, segons l’edició de Lluís Bonada, publicades a la revista Reduccions, núm. 23-24, 1984.  N’incloem aquí  la transcripció literal.¹

__________________________

.

.

Berlín 31 gener 1924

Amic Riba: Tinc la vostra carta. Us envio aquestes dues ximpleries que he fet aquesta nit. No tinc pas força ni per tornar-ho a llegir. Vós mateix. Em convindria cas que donéssiu el plàcet per publicar-ho que aquests minyons dels quaderns ho engeguessin com més aviat millor. En el cas que l’empresa perilli mireu de cobrar el diner a la bestreta.

Per l’envio del diner penseu que jo seré a Berlín, com a màxim el 20 o el 23 de febrer. Si creieu que podeu arribar a temps, encara –tenint en compte que les cartes tarden com a màxim 6 o 7 dies– envieu-m’ho. Cal enviar això en bitllets i per valors declarats. Estic content que el conte us hagi agradat. Recordeu-vos però avui Riba que el millor que em podeu fer, si m’estimeu un xic és tractar-me amb severitat. Catalunya és un país sense polèmica i la crítica està podrida per tota mena de febleses i de respectes. És convenient tractar amb amabilitat les coses indiferents però s’ha de tractar amb justícia les coses que tenen quelcom.

No puc pas passar per músic i creieu que em desplau no fer-vos el favor. Per: 1r no tinc els papers clars i necessito la malla ampla de la frontera ocupada; 2n em convé fer el menor trajecte possible en el tren alemany perquè es molt car i 3er vull passar a París per veure els exiliats i perquè tinc el deure de saludar el Sr. Puig.

Adéu siau. Escriviu-me. Records a Mad. Riba. El vostre aff.

Josep Pla

–—––––––—––––––—––––––—––––––

[16. 3. 24]*

Estimat Riba: Us agraeixo molt tot el que heu fet per mi. Us incloc el rebut que arreglareu al vostre gust perquè no se si és correcte. No podem sortir mai de l’època de les vaques magres i ara el diari rebaixa els sous.

El Director m’ha dit que teniu un altre meu atemptat literari, el començament de la novel·la, per corregir. Podeu fer-ne el que voldreu. Jo dubto de publicar-ho o cremar-ho. En tot cas s’ha de modificar. Què en faríeu vós? Si no teniu massa feina parleu-me’n.

El que ens agradaria és que parléssiu públicament de les nostres cartes.² La gent no les ha compreses. No volen ésser altra cosa que un pamflet polític i un intent de dir el que cal dir en aquesta hora de censura descordada. Nosaltres creiem que tota empresa de catalanització ha de començar per la base i per tant, per l’escola i el periodisme. Sense aquestes dues armes poderoses, no guanyarem mai terreny. Creieu que estem equivocats?

Per altra part les nostres cartes volen ésser un model de mètode de treball per aquest moment i per als successius. No cal atacar les idees dels contraris perquè no en tenen cap i perquè nosaltres ja estem entesos en el camp de les idees. Cal atacar les persones, si es pot d’una manera frontal i, si no es pot, d’una manera tendencial, com hem fet nosaltres. I no cal ni tan sols atacar els castellans. El que convé és enfonsar els castellans de Catalunya, com l’Oliver, com l’Ors, com el Calvet, com el Pijoan, com En Pi. No s’ha de donar cap esperança a aquests senyors. I us trobeu amb catalanistes oficials com el Montoliu que no han vist encara que el fenomen castellà de Catalunya ha sigut sempre un fet provincià.

El que hi ha, naturalment és que el pamflet com a mètode de treball és ingenu perquè potser no es pot accelerar artificialment el pas normal de les coses. Però llavors, aquest món és encara més fat que no sembla.

Si creieu que aquestes coses són fonamentals digueu-ne un mot.

En Bofill marxa avui a Barcelona. Jo tinc por que no facin una animalada però ell vol marxar passi el que passi. En Bofill és un home ple d’hàbits i d’ordre i s’enyora.

Records a la senyora Riba.

El vostre aff. amic i servidor

Josep Pla

c/ Els diners, s’han d’enviar, si no us dóna massa feina, per correu, en bitllets i per valors declarats. En Llimona us farà la tramesa, si voleu.

*En llapis, de mà de Riba.

–—––––––—––––––—––––––—––––––

Leeds, Meanwood. [31 de gener, 1927]

Amic Riba: En primer lloc, amic Riba us haig de donar les gràcies per haver-me donat l’alternativa d’escriptor. Estic genuïnament agraït. Ha sigut una llàstima que no hàgiu conegut el meu pròxim llibre que és ara a les mans dels editors. Em sembla però que «Relacions» –aquest és el títol– no fa més que confirmar tot el que heu dit. Jo crec que ho heu endevinat tot i que m’heu explicat d’una manera esplèndida.

Darrerament he fet un assaig sobre En Creixells per la Nova R[evista] que per cert no ha arribat a Barcelona, el que em fa suposar que s’ha perdut pel camí. Deia en aquest treball que jo envejo dues posicions a casa nostra: la d’En Creixells i la vostra. Heu fet el viatge de l’alta cultura i teniu una posició molt elevada. Jo no sé pas parlar d’una manera clara del que vosaltres parleu. Sento que el que dieu és veritat i abans de conèixer els quatre articles vostres intuïa que hi havia tot això però no acabava pas de formular-m’ho.

Però no estic pas d’acord amb els vostres deixebles. Mireu el que acaba d’escriure en Llates sobre Bernard Shaw! Shaw, estimat Riba, és un home molt senzill. La seva Santa Joana –ho ha dit ell mateix mil vegades– és una sàtira contra la justícia moderna. Tots els grans crítics d’Europa que han vist l’obra han dit el mateix. Per què doncs, cercar tres peus al gat? Què té que veure tota aquesta maceració irresponsable, totes aquestes serpentines que En Llates, com els personatges similars del circ, es fa treure de la boca, amb l’obra de Shaw? Sàtira contra la justícia moderna. I dic moderna perquè una sàtira contra la justícia medieval hauria sigut una cosa sense possibilitats d’emoció. Perquè és una sàtira contra la justícia moderna, Shaw mostra una Santa Joana nacionalista i feminista, això és, deformada. Si això és tan clar, em voleu dir per què s’han de complicar tant les coses?

Tenim aquest mal: la genialitat. Si l’obra de Shaw és tal com diu en Llates, és una ximpleria. Si Catalunya és tal com diu que és cada dijous En Santamaria a «La Publi» el nostre país és una mena de decoració de cartró del Teatre de la Naturalesa, això és, la cosa més poca-solta del món. No trobeu?

Jo vaig veure a 25 anys que escriure d’una manera macerada, era fàcil. Després he fet un gran esforç per banalitzar-ho tot. Naturalment, al meu país, no tinc cap pervindre  i em ressento d’haver viscut en països en els quals la gent procura abans que tot de fer-se entendre. Per això m’ha agradat que hàgiu dit que jo sóc un escriptor banal. El que no sóc, és irresponsable com en Pujols. I sobretot, el que tinc, em sembla, és un primari sentit comú literari.

M’hauria agradat que haguéssiu dit si els problemes que tinc davant, són els vertaders. Jo també voldria superar el realisme i ja em direu si «Relacions» marca un avançament en aquest sentit. Ara que em sembla absurd, predicar avui d’una manera sistemàtica la superació del realisme per la senzilla raó que el 80% de les persones que escriuen el català no han arribat encara a la realitat i viuen en el tartamudeig.

Tot el que heu dit sobre la meva ironia o humorisme és exacte. Em sembla que és el primer pas d’aquesta superació de què us parlava suara. Però no crec que això, condueixi a res. És una solució provisional inevitable quan es pot disposar de la quantitat d’ignorància i de gaucherie de què disposo. Heu encertat el nom d’Sterne. Llàstima que no hàgiu citat a Heine. És l’autor que m’agrada més de tota la història –els grecs exceptuats, quan tinc diners. Amb els russos, no hi tinc res que veure.

Psicològicament, sóc un solitari i un home de vida marginal. La paraula que m’agrada més de totes és out. Aquest mes em sembla que em casaré i això em farà posar una mica d’ordre a la vida sentimental.

Records a Mad. Riba i a les amistats. Vostre aff.

Josep Pla

*Datada en llapis per mà de Riba.

1. La correcció s’ha limitat a l’accentuació, a alguna forma verbal i altres qüestions ortogràfiques. No hem corregit la puntuació de l’original. La sintaxi i el vocabulari són els que es poden veure en la transcripció literal. [↩]
2. Es refereix a les cartes que des de Berlín Pla i Xammar van publicar  a La veu de Catalunya. com anota Lluís Bonada  [↩]

Autoentrevista

____________________________________________

–Vostè em diu, estimat senyor, que té el projecte de publicar, a la revista que dirigeix el senyor Rovira i Virgili, un interviu amb mi, en tant que representant d’un cert sector del moviment literari. La primera cosa que li haig de dir és que la seva decisió em fa molta gràcia, car considero que a penes sóc un escriptor. Cada vegada que he pogut, he fet constar que la meva veritable vocació és fumar cigarrets, tot passejant pels carrers de les ciutats i eventualment per fora. Després d’haver tornat a casa meva, passada una sèrie d’anys de voltar, li puc donar una variant de la meva vocació: d’ençà del dia que el meu pare em portà amb tartana a estudiar el batxillerat a un col·legi de Girona, fins ara, han passat gairebé vint anys. Des d’aquell dia sense glòria fins avui, he vist una mica de món, i es pot dir que, durant aquest temps, no he dormit quinze dies seguits en el mateix llit. S’erraria, però, si la gran quantitat de llençols que m’ha suportat li suggerís una sensació d’heroïcitat. Més aviat pensi que el meu destí ha estat anar al darrera d’una cosa prou enlluernadora per a justificar els meus sacrificis. I bé: aquella força obscura que m’impulsà a sortir de casa, aquella vaga i inconcreta atracció que m’ha fet fer tants quilòmetres, potser no és altra cosa que aquesta ombra de pineda en la qual ens acabem d’asseure amb voluptuosa familiaritat. He anat una estona a passeig, i, si a la fi he trobat aquestes ombres gràcils, és que dec ésser un home amb una tendència al fracàs. És per això que m’estranya i m’horroritza que vostè tracti de tenir amb mi una conversa d’aquesta magnitud.

Què vol que li digui? A dins de l’ambient literari, em sento completament desplaçat, i puc afirmar que no he tractat mai cap home de lletres en tant que home de lletres. Amb les persones amb qui he tingut converses sobre qüestions literàries, amb els meus amics Alexandre Plana, Eugeni Xammar, Josep Carner, Josep Junoy, Ignasi Armengou i Carles Soldevila, hi tinc una amistat que no té res a veure amb la literatura. En general, trobo que els escriptors tenen, si és veritat el que escriuen, massa orgull i que cerquen tres peus al gat. Tots volen ésser europeus, universals, originals i creuen que el que fan és bo per a tot. Jo començo per no sentir-me ni europeu ni universal, car aquestes paraules per mi no tenen cap sentit. Li diré més: el que s’anomena la pàtria, aquesta cosa abstracta, grandiosa, burocràtica, ribetejada de duaners i de carrabiners, és un concepte que no he comprès mai. Materialment, no puc comprendre’l, i no tinc prou força per a deïficar el paper timbrat. Sóc i he estat sempre localista, això és, un home que està disposat a dir en tot moment que no hi ha res al món com les coses de Palafrugell. Més enllà de Palafrugell hi ha un primer cercle a dins del qual, si dieu a un home o a una dona:

–Bon dia; avui fa bon temps –us responen:

–Bon dia; sí, sembla que fa bon temps… –i això és agradable.

Passats, però, aquests lligams essencials, tot és per a mi completament igual, i el món es redueix a una bola amb uns petits pics vermells que representen els llocs on amics meus que hi viuen tenen per aquest seu amic un llit parat. Els polítics, ben entès, tenen l’obligació d’ignorar aquestes coses, sobretot si la civilització humana s’ha d’anar adaptant de mica en mica als estralls i guerres capaces de fer onze milions de morts. Si un escriptor, però, ha d’ésser un home interessat essencialment amb els sentiments reals, no crec que pugui parlar d’una manera diferent de la que jo he emprat. Aquesta meva complexió m’estalvia, naturalment, molts problemes artificiosos, em dóna un sentit de la història i m’ajuda a comprendre les coses com els antics. M’agradaria de conèixer tot el món i de parlar-ne totes les llengües, no solament per instruir-me, sinó per donar ordres als xofers de taxis i tenir converses serioses amb els empleats de l’American Express. Però en tant que escriptor, tot això ho trobo exorbitant. Hom pot escriure en la llengua més difosa i rica del món i passar més de pressa que un foc d’encenalls. Escriviu, per contra, una cosa que estigui bé, en català de Palafrugell, i veureu com us tradueixen, us comenten, us donen unes llaunes terribles i finalment, el premi Nobel. Ja sé que hi ha ben poques persones prou fortes per a dir el que acabo de dir. Les condicions econòmiques actuals, per altra part, i la introducció del règim de la lliure concurrència, realitzada per la burgesia liberal en el camp de la producció literària i artística, obliguen l’escriptor, el músic i el pintor a considerar el seu treball com una mercaderia. El treball intel·lectual, en una paraula, està al servei de l’or i, per tant, l’or és el sistema mètric del valor literari i artístic. Aquest fet és considerat per la majoria com una cosa tan natural, que de fet s’ignora la característica essencial de la història literària anterior a l’època comercial. L’escriptor antic era un metge o un advocat o un pagès o un filòsof o un militar o un capellà que escrivia per gust, per tenir consideració social o per fer plaer als seus amics i, en tot cas, pensant que mai a la gent no se li acudiria de llegir els seus escrits. Ara és al revés: l’home escriu per ésser llegit; hi ha l’escriptor –l’escriptor, i la literatura com a finalitat. El canvi ha estat funest. La literatura és avui la metzina del món i una de les fonts més segures d’infelicitat i de dolor, tant per a la persona que s’hi dedica com per a la gent que no se’n pot passar. ¿Hem de protestar? És inútil, car no som més que un reflex de l’organització econòmica, i avui la nostra organització és considerada per la gent més seriosa com el millor present que ens ha fet la Providència. El que s’ha de fer és adaptar-se i no tenir la hipocresia de demanar peres a l’om. Des del moment, doncs, que la literatura es ven i es compra amb diners, és que ha deixat d’ésser per a l’escriptor una activitat seriosa. I en certa manera el que salva encara l’escriptor del perill del ridícul que el sotja constantment és no haver treballat mai de franc. Car, si un home es proposés fer una obra immortal a deu cèntims la ratlla, la seva posició seria notòriament insostenible.

Un altre punt. Els escriptors d’avui volen ésser originals, malgrat saber tothom que l’originalitat és materialment impossible. Hi ha en aquesta dèria aquell punt d’hipocresia que l’actual sistema econòmic ha donat a tota la vida social. Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l’escriptor que el fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial. Però l’argument és inútil, car un home que comprengui que l’únic esdevenidor d’un escriptor és plagiar demostra amb això tenir sobre el seu ofici unes idees tan clares i segures, que per força vencerà sempre els seus susceptibles companys. Els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva. Si els antics ho feren, ¿per què no ho podem fer nosaltres? No hi pot haver, em sembla, una cosa més agradable per a un escriptor que sentir-se plagiat. Avui, però, en tots els rams artístics dominen idees contràries, i el que dóna el to són les idees dels petits burgesos analfabets que saben llegir i escriure. Digueu-me, però, si no es podria donar tota l’originalíssima escultura que es fa avui per un bon plagi de la Dona vídua del British Museum, i tota l’arquitectura civil per un segon Palazzo Pitti, i tota la urbanització per una segona Plaça de la Concòrdia. I bé: espanta de pensar que un home que tingués la força suprema de plagiar l’Antígona seria considerat com un indesitjable.

A aquests extrems hem arribat, i, per donar una idea de la degeneració general, només cal fer constar que el que demostra la insanitat de la literatura actual és que no es troba enlloc un tros digne d’ésser plagiat. Jo busco aquest tros fa anys i per tots els racons, i no trobo res. Tot és d’una monotonia i d’un avorriment esparverador, i jo, particularment, he nascut amb massa poca força per a emprendre’m el plagi d’una obra antiga. Estic obligat, com els altres, a ésser un terrible i desenfrenat original. És, no hi ha dubte, lamentable i revoltant…

–Així i tot, Ettore de Luani, en un diari de Milà, ha dit que vós sou un dels pocs escriptors catalans de possibilitats generals i un dels escriptors joves de més esdevenidor.

–El senyor Ettore de Luani, que no tinc el gust de conèixer, és un senyor molt amable que escriu admirablement. A més, és probable que tingui raó. Els escriptors que escriuen exclusivament per a París corren el risc terrible de no ésser mai compresos a Palafrugell; en canvi, els escriptors que escrivim només per a Palafrugell, si algun dia arribem a fer-nos entendre per Palafrugell, arribarem, més aviat o més tard, a París. Per a comprendre això, s’ha d’abandonar el sistema mètric dels articles elogiosos i comptar per anys. Desgraciadament, jo no he arribat encara a fer-me entendre dels meus antics de Palafrugell, i és per això que tinc tant d’èxit a fora. La culpa, però, no és pas tota meva. Tinc la intuïció que sóc un home relativament orientat, però la preparació em falla a cada moment. He tingut una certa capacitat per a la lectura, però he llegit sense ordre ni concert, barrejant les coses més absurdes. El menys que he llegit han estat coses del meu ram, i m’espanta haver de dir que jo no he pogut mai acabar de llegir una novel·la. L’autor que m’agrada més de tots és Voltaire. Després, Heine i el reverend Sterne. He estudiat certs autors com Stendhal i Anatole France, i això fa que abans m’agradessin més que ara. Avui estudio Lord Macaulay, l’esperit més clàssic, potser, de tots els esperits clàssics que han existit. És un tòpic desagradable, que empra tothom en escriure sobre la meva obra, el presentar-me com un gran coneixedor de la literatura russa. És un error. En realitat, totes les persones que no saben escriure semblen una imitació de les lamentables traduccions dels escriptors russos que circulen per Occident. Car els extrems es toquen, i el quequeig dels uns és confós per la gent superficial amb la vagarosa i singular riquesa dels altres. Quan jo arribi a escriure com Déu mana, tothom dirà que plagio Anatole France; mentrestant, la gent insinuarà que copio els russos. Em sembla que és senzill. Però tot això no és res, al costat dels diaris que he llegit. He estat, com en Xammar i com el pobre Crexells, un terrible devorador de diaris. És el periodisme el que m’obliga a escriure llibres que la gent no té més remei que empassar-se d’una bocada. M’agraden coses les que marxen amb l’orella dreta i el cor martellejant. Perdut per perdut, sempre valdrà més escriure coses divertides que sonsònies espesses i crepusculars. He llegit, a més, una quantitat considerable de filosofia, economia, història i sociologia. En aquest ram he fet certes filigranes: no he arribat, com en Xammar, a llegir tots els discursos de recepció a l’Acadèmia Francesa que s’hi han pronunciat des de Richelieu fins a la data, he llegit l’edició del Diccionari filosòfic i històric de Bayle, que té més volums que estels no hi ha al cel. El Diccionari m’ha fet un servei inapreciable. Però en tot això, ¿hi ha elements per a formar un escriptor discret? Ho dubto. M’ho he hagut de fer tot, i així he descobert, a vint-i-cinc anys, coses que les criatures dels Instituts saben a França i a Anglaterra, a tretze. He perdut temps i he anat tirant entre un desordre espantós. A més a més, ningú no ha tingut la caritat de dir-me que tal cosa estava regular i tal altra malament. Si m’hagués hagut ha refiar dels especialistes, a hores d’ara no tindria sobre meva feina cap idea clara. Avui es considera que la crítica no ha de servir per a dir: això val tant; sinó per a dir: això és això. La teoria honora molt la professió, però aquests honorables companys corren el risc d’explicar de dalt a baix i fil per randa les obres que no valen res, la qual cosa és, indubtablement, brillant. Passa encara una altra cosa, i és que, de vegades, surt un senyor i diu:

«Aquest llibre no val res perquè l’autor no té modos»; i una cosa així és tan demostrablement idiota com els dies de pluja prendre un bany per no mullar-se.

–Què es proposa, segons vostè, la literatura d’avui?

–No m’havia passat mai pel cap que un dia pogués desitjar ésser alemany. Car, una pregunta així, ¿qui, si no un alemany, podria contestar-la? És una d’aquelles qüestions que només es poden contestar amb una tirada elevada, fent-hi alternar, ben dosificats, els noms dels autors més importants amb les paraules tècniques i desmonetitzades de les darreres teories socials. Jo crec que a la nostra època, que està, com li he dit fa un moment, exclusivament dominada pels imperatius econòmics, la literatura es proposa fer marxar el comerç, faire marcher le commerce, per dir-ho amb la gràcia que els francesos donen a aquesta seva locució. El criteri del talent i de la capacitat ha deixat d’existir, i només poden treballar, amb la tranquil·litat i la calma que tenien els esclaus antics, els escriptors que tenen formidables mitjans de fortuna. Els altres han de tirar al dret, subjectant-se a la llei de la compra-venda i als capricis singulars de l’or. Per donar-li una idea del que passa, només li diré que els escriptors d’avui han de perdre més temps per a cobrar les seves obres que per a escriure-les. Acceptat que la vocació literària no deixa absolutament temps per a res, jo em demano què poden voler d’especial els escriptors que passen una part del seu temps sol·licitats per la vida de relació que la carrera i la propaganda dels seus treballs exigeix i l’altra part anant al darrera de les miserables pessetes. ¿Li sembla que podem voler alguna cosa?

Si gosés, li diria que trobo la seva pregunta extravagant. El treball literari és abassegador, i arribar a escriure alguna cosa –el que se’n diu escriure alguna cosa i no posar un seguit de petites explosions l’una darrera l’altra– és, em sembla, molt llarg. De vegades he tingut la feblesa de voler escriure alguna cosa, i he hagut de fer un treball d’atenció considerable. Tot i que no crec tenir cap defecte prou fort que m’impedeixi de dedicar-me a la vida de relació i que m’agrada molt parlar –sobretot amb persones d’edat–, les quatre coses que he escrit m’han obligat a fer, fins ara, una vida de solitari. I ventura que he tingut la sort de trobar, en les poques persones que fora de la meva família he tractat, la llum que sempre m’ha faltat. Les persones que he tractat d’una manera més real han estat Alexandre Plana i Eugeni Xammar. L’oncle Alexandre, que jo considero com de casa, ultra el reflex de la seva infinita bondat, m’ha donat les poques idees clares que tinc sobre aquest ofici complicat. En Xammar m’ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l’home més intel·ligent que jo conec, el que té un cop d’ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d’home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l’enteniment més clar. No passa dia que no pensi en ells, en el que m’han dit i, sobretot, en el que m’han insinuat. Després d’això excuso dir-li que la meva més gran esperança és poder treballar un dia a Barcelona en alguna cosa amb en Xammar costat per costat.

De tota manera, crec que la literatura d’avui, a més d’ésser el camp de la més delirant vanitat, té característiques clares. Aparentment, és d’un cinisme astorador; de fet, és d’una sensibleria dissimulada i revoltant, gairebé patològica, baixament sexual. Les idees mai no ha estat tant en desfavor com avui estan. Els escriptors no es proposen dir res ni demostrar res. Hi ha novel·listes que no saben fer un retrat ni saben el que és un paisatge. A més, potser només hi ha els dramaturgs que s’interessin menys per les coses dels homes i de les dones que els novel·listes. Llegint les seves obres, hom pensa en aquells personatges de les fires que es fan sortir serpentines de la boca sense parar. Un clima tan silvestre i tosc, tan poc cultivat, sembla que hauria de comportar un afinament de la intuïció i de la sensibilitat, una facilitat per a reproduir sensacions directes, autèntiques i vives. Res d’això no es troba enlloc, i tot és purament verbal. La ironia, l’humor, el joc, que són les coses més difícils que hi ha, han passat completament de moda. Tot és d’una serietat ridícula, d’un orgull inconsistent, d’un pedestrisme revoltant. Això passarà. Només duren les coses ofensives, clares, escrites amb relleu i amb intenció tibant. Els nostres contemporanis que han passat del replà del borinoteig –Bernard Shaw, Anatole France, Gide, Barrès, Chesterton, Hamsun, etc.– semblen gegants d’una altra època. En literatura, el que no dura és el limfàtic, per més perfecte que sigui, per més enraonat que sembli, per més aparent solidesa que tingui.

–Pot parlar de literatura catalana?

–Els autors catalans som, em sembla, uns autors educats a l’estranger. Dels nostres avantpassats, a penes ens en podem refiar. No hi ha cap poble que hagi tingut uns rebesavis tan ximples, tan poca-soltes i tan tocacampanes. Naturalment, són uns excel·lents autors i uns magnífics escriptors, però la seva època és massa reculada. Llull fou un geni; el cronista Muntaner fou un empordanès xerraire i mentider, un bon company per a anar a Montserrat; en realitat, l’únic fet literari important d’aquella època són els plagis del Metge. La gent d’avui té, al costat de tots aquells senyors, un valor cent mil vegades més gran, i és per aquesta única raó que es pot parlar de renaixença. És molt probable que els més grans autors que s’han produït en llengua catalana siguin tots amics nostres: des del senyor Josep Carner fins al senyor Francesc Pujols, hi ha una massa de persones que tenen grans condicions i que han escrit coses absolutament reeixides. Aquests últims anys s’ha fet un gran pas, pel fet que s’ha portat la literatura en el camp de la prosa, que és el que ha de donar una fixació definitiva al català. S’ha evitat, en un mot, que la nostra literatura sofrís una segona derrota de resultats iguals a la que sofrí a l’època dels trobadors. Tenim avui grans prosistes, com els senyors Nicolau d’Olwer, Carles Riba, Joan Estelrich, Rovira i Virgili. La prosa significa la humanització d’una llengua, això és, la seva eternitat. Convé parlar amb aquesta rudesa per donar a la gent la sensació que tot està per fer. Tenim al davant nostre la literatura clàssica espanyola, l’esfondrament de la qual, a més d’ésser en la història literària un fenomen d’una contundència absoluta, és una lliçó d’interès general.

La literatura clàssica espanyola s’ha esfondrat gairebé en bloc –Cervantes i el Lazarillo a part–, perquè era una cosa purament verbal i absolutament deshumanitzada. Si a la nostra no li ha de passar igual, hem de posar darrera de cada paraula que escrivim l’objecte, el sentiment, la sensació, la sal que preservi la paraula en el camí a través del temps i de l’espai. Tinc fama de derrotista perquè no m’agrada de combregar amb rodes molí. De fet, avui, tot ho trobem excel·lent perquè el mòbil principal de la nostra estimativa és més patriòtic que literari. Sóc el primer de confessar que totes literatures s’aguanten una mica per patriotisme i depenen d’un prestigi polític. Però això no és pas suficient. Arribarà un dia que la nostra gent jutjarà les coses pel seu valor intrínsec, i llavors s’aclariran les situacions i passarà només el que pugui passar. L’estat idíl·lic d’avui pot durar, si voleu, uns quants anys. El que és segur és que un dia s’acabarà. Mentrestant, ens hauríem d’acostumar de tractar més familiarment el factor temps per un cantó i el factor esforç per l’altre. D’aquestes coses, no se’n parla mai. En el fons creiem, com el doctor Martí i Julià, que els catalans tenim tanta gràcia de Déu, que fatalment les coses no ens poden fallar. Això, no ho he cregut mai. Crec que les coses no ens poden fallar si fem un esforç i tirem l’aigua de la nostra banda. Si no ens ho guanyem, però, no hi ha ningú que ens pugui assegurar contra el fracàs. Des de tots els punts de mira, aquest problema és inquietant, i jo em demano si l’esforç considerable que avui fa l’élite de Catalunya pel manteniment de la llengua és una cosa definitiva. Hauríem de mirar que ho fos, i més que satisfer-nos d’aquest esforç, fer encara un pas endavant. L’escriptor, per la seva banda, hauria de fer un salt i prendre el lloc que li correspon en la vida social. Tot intel·lectual, quan s’ha parlat de tot, és sempre, per definició, un creador de llibertat. I bé, la llibertat es crea essent lliure, de la mateixa manera que el moviment es demostra caminant. És, al meu entendre, d’un grotesc indescriptible veure escriptors que quan no tenen la ploma a la mà no saben què fer, defensar posicions i situacions i doctrines que només existeixen per a mantenir la tendència que té l’home a l’analfabetisme i a l’abjecció civil i, per tant, espiritual. Jo em demano per quina raó poderosa, després de la lamentable experiència històrica que hi ha acumulada a tot arreu, no veuen aquests escriptors que l’única solució possible –si és que n’hi ha una– és augmentar en l’home el sentit actiu de responsabilitat i de crítica. Aquest problema, us ho confesso, em fa somiar…

La meva obra –si així es pot qualificar– la veig a través d’aquestes idees. Hi ha molts amics meus que han trobat en el meu darrer llibre inconvenients seriosos. Diuen que jo hauria de fer literatura pura i no donar entrada en els meus llibres a la meva tendència al pamflet, a la polèmica i, en general, a les idees. Sobre aquest punt, però , les meves conclusions són completament oposades. La literatura pura, com a finalitat, no m’interessa gens. He tocat aquests temes perquè les necessitats periodístiques –i, concretament, la necessitat de donar varietat als meus treballs del diari– m’hi han obligat. I dic que no m’interessa, perquè no crec en la independència de l’art. L’art i la literatura no són més que un fenomen d’ordre absolutament secundari de la xarxa de fets vivents que es manifesten en la vida en comú. Per això jo, que tinc la força –que alguns judicaran cinisme– de dir que la literatura ha de servir per a fer marxar el comerç, cosa que vol dir que la literatura ha de fer viure l’escriptor, tinc la mateixa franquesa afirmant que la contrapartida d’aquest fet, la redempció, diríem d’aquest fet, radica en l’obligació que té l’escriptor de servir els interessos del seu nucli social segons els principis del sentit comú i de l’interès general. És molt possible que, si em dediqués a escriure llibres exclusivament literaris i perfectament inofensius, tindria un nombre de lectors doblat. Però això no m’interessa, perquè és massa fàcil. El que m’apassiona, el que m’enlluerna, és la meva època i fins allò que té la meva època de més provisional, de més migrat i de més estret. M’interessa aquesta vida en tot allò que té de menys extravagant, de menys esnob i de més material. És per això que fer l’art per l’art sempre m’ha fet el mateix sinistre efecte que sentir refilar un canari a la casa on hi ha un difunt a punt d’enterrar…

–Parlem d’una altra cosa? ¿No podria dir-me quelcom sobre la fama que s’ha fet d’escriptor immoral?

–Dubto que les meves idees sobre aquest punt puguin interessar. He llegit aquests dies uns comentaris terribles sobre els meus llibres. Una revista que s’anomena «Catalunya Social» em demana si amb les idees que tinc podria ostentar dignament el càrrec de diputat de la Mancomunitat. Què li sembla? Quina idea més vaga que tenen aquests senyors de la Mancomunitat! Val més passar-ho per alt. He escrit, és cert, tres o quatre anècdotes dominades per una situació, diríem extravagant. En totes elles hi és notòria la tendència a ridiculitzar els indrets inferiors de l’home i, sobretot, el seu predomini. Així i tot, em descriuen com un home que es complau presentant un món de turpituds i de llibertinatges. És estrany. Des d’un punt de mira general, no tinc pas inconvenient de parlar de com es posa el problema moral davant meu. El meu temperament, el meu caràcter, em fan viure més de cara a les coses antigues que de les coses actuals i futures. Des del punt de mira de la llibertat, de la dignitat personal, dels coneixements i de la moralitat, la superioritat del món antic em sembla relativament al món modern, completament clara. Per més poca simpatia que hom tingui per la filosofia creacionista, hom no es pot estar de pensar que quan Maurras i Shaw sospiten que no tindria res d’estrany que el món, de segles ençà, estigués lleugerament equivocat, potser no van errats.

Les burocràcies religioses han fet grans progressos, però l’esperit de les tradicions no va pas salvar ni un home dels onze milions de cadàvers que féu la guerra passada. Dirà, potser, que sempre parlo de la guerra. És pel fet que, durant els deu anys que he passat fora de Catalunya, he après de comprendre que totes les coses del món actual no es veuen més que en funció de la guerra, i és per això que judico aquesta qüestió interessant. Vull dir amb tot això que és molt arriscat de parlar de progrés i de reforma moral. És curiós d’observar que l’home d’avui que postula la possessió de les veritats més altes i eternes que hi ha es torna cada dia més histèric i més intolerant. Al seu costat, la dolçor serena, el ritme lent dels escriptors antics, és per nosaltres quelcom de completament incomprensible i estrany. Ara bé: tot em fa creure que l’escriptor que vulgui viure, en aquest punt, d’acord amb la veritat, agafarà una fama d’immoral. L’escriptor ha de saber destriar els sentiments reals dels sentiments aparents, és a dir, la veritat de la mentida. Està bé que el nus d’una tragèdia sigui l’amor; seria absurd que fos el sentiment d’una senyoreta perquè han carabassejat el seu promès. En un mot: tot escriptor té el dret de destriar els elements convencionals dels elements reals. I els fets són aquests: els homes i les dones es passen la vida entrant i sortint sense parar de situacions objectivament immorals. És absurd de discutir, ara, si els homes són bons o dolents per naturalesa: des del punt de mira literari, la qüestió és extravagant. El que hi ha de cert és l’experiència produïda per l’observació de situacions i per l’auscultació del material humà. No us repetiré pas la teoria de Gide segons la qual només la immoralitat és productiva des del punt d’albir literari. El que dic és que tota la literatura no acadèmica, tota la literatura d’observació és, per definició, immoral. És per això que no hi ha cap novel·la digna d’aquest nom –i la novel·la és el gènere de literatura d’observació per excel·lència– que no sigui immoral. ¿És possible fer una novel·la combinant fins a l’infinit els noms patronímics d’uns personatges? Si fos possible, tindríem la primera obra moral del gènere que veu la llum del sol. Fer un llibre, no amb noms, sinó amb coses i amb persones, vol dir rompre la línia convencional teòrica entre moralitat i immoralitat, vol dir manejar elements reals i, per tant, immorals. És per això que una novel·la de serafins i de querubins, d’àngels i d’arcàngels, si no fos una novel·la, seria immoral. A tot arreu aquestes coses són les beceroles de la literatura. Això vol dir que la literatura alliberada de tota tutela sectària és plenament una funció civil. En certs països, certament, com a Anglaterra, l’esperit purità obliga a fer una literatura convencional. És una situació tan funesta com la nostra, però almenys a Anglaterra hi ha algú que protesta. Jo no crec que hi hagi cap raó que justifiqui el manteniment d’una tradició literària convencional i, per tant, inferior. Si ho fem –se sent de vegades a dir– demostrarem a tothom que som un dels pobles existents més ben educats i més púdics. Em sembla, però, que només cal donar una volta pels nostres carrers i places per a veure que aquesta pueril vanitat és d’un xovinisme revoltant. El meu darrer mot és aquest: jo demano la instauració del lliure examen, no pas per fer sortir dones en camisa a les meves obres, sinó per parlar de coses importants. La dolçor de la vida social a què han arribat els pobles més civilitzats és una conseqüència del gust de la llibertat i de la dignitat. Ara bé: aquest gust, no l’ha creat ni cap legislador, ni cap llei, ni cap reglament; l’han creat exclusivament la tradició literària, el periodisme i, en definitiva, una minoria de persones interessades a substituir un ambient clandestí per un ambient higiènic i clar.

Després d’una pausa, demanem encara:

–Treballeu força?

–Tinc un llibre acabat. L’he escrit al Pirineu durant les setmanes que darrerament hi he passat. Són unes memòries de Manolo Hugué, el gran escultor, contades per ell mateix. Es tracta d’un llibre de memòries, no d’un estudi sobre l’artista. Mirarem de fer-ne un llibre en bon paper, amb reproduccions de l’artista i de tiratge limitat. Més endavant –quin remei queda?– n’haurem de fer d’altres. Jo, que em vaig fer un moment la il·lusió que era un gandul, veig que sóc com els altres i penso, malenconiosament, que em passaré la vida treballant.

_____________________________________

Reproduït a Caps i puntes. OC. vol, 43,  p. 273-287.

Originalment publicat a la Revista de Catalunya, 1927

El mas. Dia magnífic –o sigui horrible. La situació meteorològica em fa tornar boig: és potser el pitjor any del segle. Pere i Quintà vénen a dinar. Quintà ha portat uns peus de porc d’Olot. Vénen molt tard i dinem a les tres. Passo una gran part de la tarda al llit sense pràcticament fer res. Fumo i bec massa. A les vuit vénen Frank i Maria i parlem una estona. El noi ha fet un gran contracte: 50 milions d’acer, per a la Farga de Campdevànol. Ve Quintà i anem a Palafrugell i amb ell, Fuster, Sunyer, Quimet, Martinell i Pere anem a sopar a l’Escala: sopa de peix i llobarros i un corball. La sopa –com que era tard, l’han haguda d’allargar– regular. Tornem a les dotze. Al llit. No em trobo gaire bé. A la taula del costat, han sopat els meus cunyats. No hem pogut parlar gens. Fuster, preocupat per la confusió imperant. Em costa de dormir.

Aquest mes d’abril ha sortit «El quadern gris». No en tinc pas gaires notícies, però sembla que va bé –per les notícies que me’n dóna Maria. El llibre és molt ben editat i això deu haver fet un cert efecte –sospito. No sé pas què diu la gent del text.

No he rebut ni un exemplar del llibre de Pàniker, en el qual hi ha –em diuen- diverses fotos del mas molt boniques. En «El quadern gris» hi ha algunes faltes d’impremta.

Ara deu fer quinze dies que sortí «El quadern gris», però encara no he vist cap crítica. És clar que jo llegeixo molt pocs papers que continguin aquestes coses. A mi em sembla que el llibre –que és molt llarg– deu haver fet un efecte desusat i estrany, una espècie de xoc inusitat. En general, moltes persones m’han parlat bé del pròleg de Joan Fuster, però de vegades amb una certa reticència. Però del llibre –fora de Martinell, que em diu haver-lo llegit íntegrament–, me n’ha parlat poca gent. Això també està per veure, i veurem el que produirà els pròxims dies.

A Palafrugell –a les llibreries del poble– el llibre s’esgotà d’entrada, segons em diuen. Durant aquest mes d’abril he llegit alguns autors antics –grecs sobretot–, Tucídides, Aristòfanes, etc., i m’han fet passar moments agradabilíssims. En realitat, l’única cosa que potser m’agrada sempre és llegir. Tinc resistència –a pesar de la meva edat– per llegir, potser més que quan era jove i llegia de qualsevol manera. He llegit també les «Cartes finlandeses» de Ganivet –que no estan malament– amb un pròleg horrible d’Ortega y Gasset. Seria molt llarg d’explicar la situació en què em trobo davant d’A. És una situació molt diferent de la que tenia abans del meu darrer viatge a Amèrica. Potser no tinc tant d’interès –cosa que deu ser un símptoma d’envelliment– ràpid i cert. Però potser hi haurà molt a dir –em penso.

——————————

Per acabar, p. 751 (volum «A» de l’Obra completa clàssica, i 45 de la de quiosc, de tapa blava)