* ¹

—————

Josep Pla

8 de març 1897 – 8 de març 2011

114è aniversari

————————————————————

8 de març [1967], dimecres. El mas

Em criden a les onze i, en despertar, penso que avui he fet setanta anys. Quina desgràcia!

Em llevo a les dotze, menjo una torrada. Ve Rosa i menjo una altra torrada. M’agrada. Després vénen Maria Rosa i Vergés i mengen una altra torrada. Em porten molts regals, però la gavardina em ve petita. Els suèters de catxemira, quina delícia! Anem a Palafrugell, recollim Pere i anem a dinar a s’Agaró. Els entremesos i el llobarro. Els agraden. Molt bé. Molta cordialitat. Agradable. Tornem al mas. A quarts de sis vénen Luján, Ribes, Carreras i Gràcia del «Destino». Em fan diversos regals: un bastó, un despertador, una ploma. Meravelles. Llarga conversa. Whisky. Mort de Roda i Ventura. En el correu, hi trobo una carta d’ell –potser l’última que ha escrit. Recollim Alexandre i anem tots plegats a sopar a l’Escala. Molt bon sopar: sopa de peix i llobarro, magnífic. Fem una tertúlia llarga molt simpàtica. Jo no he menjat res: estic una mica cansat. Arriba, però, l’hora de marxar i ens separem. Els de «Destino» tornen de seguida i els Vergés em porten a Palafrugell. Al mas, a les dotze. Al llit. Molt carregat. M’adormo de seguida. (Donat a Vergés l’interviu sobre l’Argentina.)

.

9 de març, dijous. El mas

Dia més aviat cluc, però no vol ploure. Teresa em porta dos girs: un de Joventut i un altre de la revista de Tossa. L’ordinari ha portat els dos últims volums de la Bernat Metge i el tercer volum de la «Història de la Literatura Catalana» de Riquer. Em llevo tard. A les tres. Els paletes fan la xemeneia. Teresa ha encès l’estufa de l’habitació i s’hi està bé. Dino en aquesta habitació. Sonsos. A quarts de cinc arriben els de «Presència»: la senyoreta Alcalde, dues senyoretes més (una d’elles molt grassa i l’altra amb un aparell de fotografia) i un jove molt depauperat, que parla el català amb un accent castellà. Prenem bunyols i una ampolla de xampany Codorniu. En general tot ha anat bé; quan se’n van, respiro una mica. Després m’arreglo un poc: sensació agradable del suèter de catxemira. A quarts de set vénen Pere i Quintà amb el cotxe de Quintà. Anem a Palafrugell, on dedico uns llibres, i després emprenem el viatge a Girona. A Girona, parada, perquè Quintà hi té feina, i després anem a Banyoles a casa els senyors Corominas, tan simpàtics. Molt bon rebement. No hi ha el boeuf à la mode, però el sopar serà de la casa. Van arribant els Gil, els Butinyà, el general Soteras, senyora, filla i l’ajudant del Pozo amb la senyora. L’aperitiu. El sopar. Molt bo. Després, llarga tertúlia fins a quarts d’una. El general sosté que el pròxim president del Consell ha de ser un civil. Tornem a casa molt ràpid. Cap al tard ha plogut una mica. El filòleg Coromines ha estat expulsat d’Espanya.

.

10 de març, divendres. El mas

En llevar-me, constato que tinc setanta anys i dos dies. Sembla que era ahir.

Ha fet un bon dia. Els paletes encara emblanquinen. Dinat a l’habitació amb l’estufa encesa, que va admirablement. No em trobo gaire bé. Potser l’alcohol (escàs) i la fatiga d’ahir. Em poso a treballar en «El Nord», lentament. Tinc un mal dia. El temps és bo, però no pas totalment. A mitja tarda vénen Ferrer i el senyor Gou amb el paper d’Aigua-xellida. El firmo. Després d’una mica de conversa tornen a Palafrugell. Pere m’ha portat el correu. Moltes cartes dels setanta anys. Extraordinària carta de Teixidor. Estupenda. Porta també el «Destino». La mort d’Azorín. Després de marxar –encara molt clar– vaig al llit. No goso escriure res. Llegeixo el Painter sobre Proust. Extraordinari. Molt bo. Sopo al llit. Havent sopat torno al Painter. Després escric una mica –molt poc. Mal dia. Ho deixo per a demà. Em costa molt de dormir. Em sento molt fatigat.

.

11 de març, dissabte. El mas

Havent dinat –m’he llevat amb poca empenta, perquè he dormit poc i malament–, em poso a treballar sobre «El Nord» –article sobre Oxford. Em costa molt. Impressió que els paletes acabaran avui d’arreglar i d’emblanquinar l’escala i la paret i xemeneia de la sala. L’escala ha quedat bé; la sala, ja ho veurem. A mitja tarda arriba Pere amb el correu. Felicitacions dels setanta anys. Per ara n’he rebudes més de seixanta. Inexplicable. La gent obscura, desconeguda, que m’ha felicitat. Seguim fins al Canadell per veure el mar. Ningú, tot desert. Bon temps en mar. Caminem una mica. Després, retorn a Palafrugell. L’estanc. Tertúlia –una hora– a can Pere. Després em porta al mas, a les nou. Sopo al llit. Em llevo a les onze i treballo una estona sobre «El Nord», a l’habitació de l’estufa. Retorn al llit. El llibre sobre Proust. Extraordinari, prodigiós, que llegeixo fins a les sis. Sento tocar les sis al rellotge de la sala. Horrible de fatiga, però el llibre no es pot deixar.

.

12 de març, diumenge. El mas

Teresa em crida a quarts de dues. Em porta el correu. Em llevo. Dino a habitació de l’estufa. Després em poso a escriure sobre «El Nord». Teresa se’n va. Ve Gou i m’explica les darreres coses de Torroella. Fa un bon dia: molt menys fred que ahir a la posta de sol, que fresquejava. Treballo gran part de la tarda sobre «El Nord» i avanço una mica. El capítol d’Oxford i les merles va endavant. Cap al tard ve Pere i en el moment d’entrar se’n va en Tané, que ha passat una gran part de la tarda, quasi tres quarts, parlant a l’habitació de l’estufa. Amb Tané hem parlat de l’Ajuntament passat. Així arriba Pere i, en el moment d’entrar, entren també els Quintana de Girona (fill d’Alberto) amb la senyora, els nens i una germana d’ella. Em diu que els llibres són un gran èxit. Quedo parat amb tot això dels llibres. Després marxen a Girona; m’arreglo una mica i anem a Palafrugell per menjar l’espatlla de porc que ha portat Gou. Fem un bon sopar. Abans, uns whiskies. Hi faltava només un bon vi. Després anem a donar un tomb. Trobat Bonal al carrer de Cavallers i ens comunica que De Gaulle ha perdut la majoria. Trobat després Marcó. Pere i Marcó m’acompanyen a casa. Treballo en «El Nord». Acabo el capítol i prossegueixo la numeració del llibre. Al llit a les quatre. El llibre sobre Proust, fascinador, fins a les sis.

.

13 de març, dilluns. El mas

Quan em llevo em trobo amb un cop de tramuntana horrible, forta, el cel net, esbandit, desagradable. Dino a l’habitació de l’estufa i em poso a treballar. A mitja tarda vénen el pintor Pujol d’Olot, que fa molt bona cara, i el seu amic senyor Cols. Content de veure’ls. Parlem una estona. M’arreglo i anem a Pals. Tramuntana espantosa. A penes ens podem aguantar al Pedró. Quan li ensenyo Begur em diu (el senyor Cols) que fou el promotor legal, d’acord amb l’Estat, de l’afer d’Aigua-xellida. Com que això em sembla interessant, anem a Palafrugell a veure Pere. Parlem una estona molt llarga: fins a les nou. L’assumpte fou d’una immensa corrupció. Anem a sopar a can Mercader, a Pals. Bastant agradable –a pesar de no tenir més que truita i botifarres. Em deixen a casa. Després amb el cotxe de Pere van a Palafrugell, i els olotins –suposo– emprenen la marxa. Begut massa whisky, conyac, cafè negre i horrible, i parlat massa. Llegeixo el Proust. Malestar al llit. Continuo rebent cartes i telegrames dels setanta anys. Un de Madrid amb moltes firmes. Un altre d’Alacant.

.

14 de març, dimarts. El mas

La tramuntana ha bufat tota la nit i tot el matí, però Teresa em diu, en despertar-me, que no té pas la força que tenia ahir, desagradable i tot com és. He passat una nit de molta set, he dormit malament. Havent dinat –passades les tres– em poso a treballar en «El Nord» i no avanço gaire. La tramuntana para a mitja tarda. Ha estat conseqüència d’una depressió atlàntica. Ve Quintà, que ahir fou a Barcelona i veié Carabén i Sardà. Sembla que vindran diumenge. Ja ho veurem. Després ve Pere amb el correu. Carta del bisbe i de Porcel. Em diu –Porcel– que ha estat a Madrid, que ha parlat amb molta gent i que Castellet i Barral em volen presentar a no sé quin premi internacional. Parlo amb Pere de la conversa d’ahir amb Cols i Pujol. Al llit a quarts de vuit –després d’haver tingut el drapaire, que ha vingut a comprar el paper acumulat. Treballo en «El Nord». Sopo al llit. A les dotze tenia una quartilla i mitja acabada. Després llegeixo el llibre de Painter sobre Proust, que es manté amb un interès fenomenal.

.

15 de març, dimecres. El mas

Ha fet un dia agradable. Havent dinat em poso a treballar en «El Nord». De seguida ve Xavier, de la Bisbal, que pren cafè, i parlem una mica de la situació de la família. Interrupció important. Després ve Juanito Sagrera i parlem llargament. Segona interrupció important. Aquesta interrupció és llarga, fins a l’extrem que amb això arriba Pere amb el correu. Encara s’hi està molta estona, fins que marxen tots dos cap a les vuit. Després pràcticament ha passat la tarda sense fer res. Al llit, després d’una estona que m’ha permès acabar –potser– el primer llibre de «El Nord» –o sigui «Cartes de lluny». Sopo al llit. La primera sopa d’espàrrecs de marge. Després començo a treballar en les «Cartes de lluny», que em sembla que no fa el pes. Hem quedat que demà vindrà Quintà per anar a Barcelona a les onze –espero. Com que no tinc son, a la matinada començo un paper sobre Basilea, del qual escric gairebé una quartilla. Hauria de dormir, però no dormo, i així és segur que demà passaré molt mal dia. Pere m’ha portat cartes i postals dels setanta anys –de Xàtiva principalment i d’Elx. Aviat serem a cent. És curiós. Encara no sé ben bé per què. Carta del fill del degà Roda i Ventura dient que la darrera carta que escriví el seu pare abans de morir fou la que em dirigí. És horrible! Llegeixo el llibre sobre Proust.

.

16 de març, dijous. Barcelona

Ve Quintà a les onze en punt i, com que encara no estic vestit, m’ha d’esperar una mica. A un quart de dotze marxem a Barcelona via Girona. A casa de la senyoreta Serra, la modista. Telefono a Barcelona dient a «Destino» que estem en camí. Arribem a Barcelona a quarts de tres i anem a dinar a la Punyalada. Els senyors Gratacòs. El dinar. Després Quintà acompanya la senyoreta Serra no sé on. Diversos amics. A dos quarts de cinc ve Vergés. Anem a «Destino» després d’haver caminat per trobar el cotxe. «Destino». Vist diverses persones: Teixidor, Carreras, Ribes, etc. Compro cinc quaderns. Xec de 25. A dos quarts de nou anem a l’Ajuntament, on estem citats amb l’alcalde. El senyor Porcioles. Li faig la recomanació. Sembla que l’acull bé. Després, gran discurs de l’alcalde sobre els seus projectes. Impressionant personatge. Acabem a dos quarts de deu. Trobem al cap d’una estona Quintà i ens acomiadem de Vergés Marxem a Arenys. El Portitxol. Mitja llagosta per barba –que pago. Bon sopar. Després reprenem la marxa. La boira. Girona, on deixem la senyoreta Serra. Cap al mas. Arribem a les set ben tocades. Al llit. Llegeixo el número de «Destino» que m’han dedicat. Curiosa cosa! Tracto d’escriure. No surt res. Tot sembla un somni estrany, estranyíssim. «La Vanguardia» em dedica una pàgina. Encara més estrany. Llegeixo Proust. En fi… Quin dia!

.

17 de març, divendres. El mas

Fet molt bon dia. Res de correu. Llevat molt tard, a causa del cansament i la fatiga d’ahir. Dino a quarts de cinc. És una vergonya, potser. Em poso a treballar en «El Nord», però no puc pas treballar gaire. Apareixen Jordi Batlló amb el xicot casat amb una noia del doctor Martí (que vaig conèixer a Cap-sa-sal) amb la seva nena. Diu que em vénen a felicitar pels setanta anys i em porten dues ampolles de vi. Parlem una llarga estona. Em diu que es troba a Calella per refer-se d’un accident d’automòbil tingut en una autopista alemanya i que li trencà l’estèrnum. Horrible! Després se’n van. La tarda quasi acabada, arriben Pere i Quintà, que vénen de Girona. Em donen records del doctor Pascual i de Llach. Després marxen –a quarts de nou. Vaig al llit. Sopo al llit. Havent sopat em poso a treballar en «El Nord» i faig l’article sobre la neu. Treballo en el paper fins tocades les quatre del matí. Després escric aquestes ratlles i llegeixo el «Proust» de Painter… Amb «El Nord» estic desorientat i no sé exactament la quantitat que hi haig de posar per arribar a fer unes sis-centes pàgines. Al vespre he mirat les dues botelles de vi que m’han portat i em trobo amb dues botelles de Borgonya magnífiques. Regal esplèndid.

1. Les dues primeres il·lustracions procedeixen de la col·lecció Destino (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues). El retrat de Josep Pla de la portada de la revista és obra i propietat del fotògraf  Eugeni Forcano. [↩]

HISTÒRIA D’AQUEST LLIBRE

(1967)

Potser val la pena d’explicar, ràpidament i amb claredat, la història d’aquest llibre, perquè la seva mateixa singularitat pot ajudar a comprendre moltes coses d’aquells temps.

En un moment determinat, els amics de la penya de l’Ateneu de Barcelona cregueren que el diari «La Publicitat» havia de publicar uns articles sobre Rússia elaborats a través d’un contacte directe. La idea d’aquells senyors era que els articles havien de ser informatius, declaradament periodístics, sense engagement apriorístic, fets amb el criteri del que els anglesos volen donar a entendre quan pronuncien la frase: Wait and see. Potser alguns cregueren que la persona que podria intentar escriure aquests papers era jo, que ja feia més de sis anys que rodava pel continent exercint la professió de periodista. Totes aquestes il·lusions es produïren els primers mesos de l’any 1925.

Una vegada posats d’acord, cosa que no costà gens, anaren a veure els elements directius del diari i proposaren l’afer. Seria una absoluta banalitat de recordar, ara, l’enorme curiositat que suscitava a tot arreu Rússia, la forma de viure (o de patir) que havia imposat i la sensacional política que havia emprès –curiositat que no ha minvat ni un sol moment des de la Revolució d’Octubre fins als nostres dies. Els assistents a la penya de l’Ateneu estaven segurs que la publicació dels articles tindria una gran repercussió periodística i que l’èxit econòmic, per al diari, seria positiu. La direcció de «La Publicitat» contestà que la proposta era inacceptable perquè l’administració no tenia prou diners per a pagar les despeses del viatge i d’una estada d’un mes o sis setmanes a Rússia de l’hipotètic corresponsal elegit. Davant la negativa, els amics de l’Ateneu no es donaren per vençuts i suggeriren que ells estaven disposats a fer-se càrrec de les despeses si el diari publicava els articles. Llavors la resposta fou afirmativa i els tractes foren tancats sobre aquestes premisses.

El doctor Joaquim Borralleras, que en tractar-se de les seves coses es mantingué gairebé sempre en un estat de morositat indiferent, era un home que no parava mai quan entrava en coses més genèriques. Primer de tot escriví a Andreu Nin, a Moscou (que anys enrera, abans d’entrar en la seva activitat social-revolucionària, havia format part de la penya), anunciant-li els propòsits existents i demanant-li amb quin pressupost havia de comptar la persona encarregada d’anar a Rússia. Nin contestà (de seguida) que rebria amb molt de gust la persona que li fos enviada, mentre no fos un anarquista específic, i que la referida persona seria estatjada (pagant, és clar) a l’Hotel Lux de la Tsverskaia, que era l’hotel on ell, personalment, vivia amb la família, i que considerava que el viatge Berlín-Moscou (via Riga)-Nijni-Novgorod (avui Gorki)-Leningrad i retorn a Berlín per Koenigsberg, es podia fer per 400 dòlars americans tot comprès. El doctor Borralleras inicià de seguida la subscripció –era un especialista en aquesta activitat– entre els elements de la penya i els diners foren recollits ràpidament – vull dir les pessetes, que es convertiren en dòlars de seguida.

Desprès, m’escriví a París, on em trobava en aquell moment. La meva primera reacció fou de refús, considerant-me totalment incapacitat per a portar a terme l’encàrrec que m’oferia. «A Moscou –li vaig dir en la carta de resposta–, no hi conec ningú, i, encara que la més gran part de periodistes que ara hi envien es troben en l’estat en què jo em trobo, disposen, però, de la representació diplomàtica del seu país que els ajuda i orienta almenys en les coses mínimes. A París hi ha la idea que anar a Rússia, avui, amb les mans a la butxaca és impossible.» (Amb Nin, no hi havia tingut cap relació de manera que no em coneixia de res.) Vaig afegir: «Per altra part, hi ha la qüestió del visat. No em veig en cor d’obtenir aquest document ni a París ni a Berlín.» El doctor Borralleras em contestà a correu seguit. «En primer lloc –deia la carta–, Andreu Nin us esperarà a l’Hotel Lux, que és on us dirigireu, espero, amb un taxi, en arribar a Moscou. Després, tinc notícies que el nostre amic Eugeni Xammar té la intenció d’anar a Rússia aproximadament per les mateixes dates en què vós hi ireu. Passeu per Berlín i vegeu Xammar. Xammar coneix Nin. La qüestió del visat està resolta. Estelrich n’ha parlat amb Cambó, i Cambó s’ha posat en contacte amb M. Anatole De Monzie, ministre de Treballs Públics de França, el qual us farà donar el visat (que no serà posat en el passaport, sinó en un paper a part) pels serveis diplomàtics russos a París. Sembla que De Monzie i Cambó són molt amics: són assistents a un dinar mensual que amb altres conegudíssims polítics té lloc al Restaurant Lapérousse, dinar que sembla presidir el príncep de Bourbon-Parme. Poseu-vos en contacte de seguida amb M. De Monzie, demaneu-li una entrevista al seu despatx del ministeri i tot quedarà resolt fàcilment. Rebreu 400 dòlars pel conducte normal que el diari té establert per enviar-vos els diners. No tinc gaire memòria per a aquestes coses, però em sembla que tot plegat fa 2.800 pessetes. Segons Nin, seran suficients. Finalment us diré que, a partir d’aquest moment, ni la penya ni jo no som per res en aquest afer. Enteneu-vos directament amb el diari. Adéu.»

La carta del doctor Borralleras tenia un to d’una tan clara seguretat que vaig comprendre que ho donava tot per fet. Encara vaig tenir l’esperança que les coses no serien tan fàcils com Quim pretenia. Però, davant la meva absoluta sorpresa, tot anà com una seda. La visita a M. De Monzie durà a penes vuit minuts: temps que una secretària escrivís a màquina una curta carta de presentació i de parlar un moment de don Francesc. A l’ambaixada, encara em feren esperar menys. Vaig escriure els meus noms seguits dels del diari i de Barcelona en un esquemàtic qüestionari i transportaren aquestes paraules, escrites en rus, en el document del visat. Després un senyor hi estampà un segell, hi posà la seva firma a sota i em digué: Bon voyage! mentre m’allargava una mà cordialment. Quan vaig haver travessat la gran portalada de l’edifici i caminat algunes passes i vaig trobar-me al bulevard Saint-Germain (era a la primavera), em semblà que tot plegat era un somni –el somni d’un home passiu i vagament despert.

Al cap de tres o quatre dies em trobava a Berlín. Vaig tocar el timbre del magnífic pis que la senyora i el senyor Xammar tenien a 122 Kantstrasse –si no vaig equivocat. Tot el que m’havia escrit el doctor Borralleras resultà perfectament precís. Els Xammar tenien la intenció, en efecte, d’anar a Rússia, però desgraciadament la data de la seva marxa no coincidia, per vuit o deu dies, amb la meva. M’hauria agradat molt de fer el viatge plegats. Havia viatjat tant amb Xammar per Alemanya a l’època de la misèria i de la inflació, quan no sabíem què fer dels diners! Ara seria diferent, però si més no divertidíssim. «No hi fa res! –digué amb això Xammar amb la seva habitual contundència–. Vós marxeu primer i digueu a Nin que reservi una habitació en un hotel que faci per a nosaltres, que no sigui gaire comunista.» I així ho férem. En la data indicada, els Xammar arribaren a Moscou amb una regularitat perfecta. En aquell moment els únics trens que tenien un cert horari, a Rússia, eren els provinents d’Europa. Jo en vaig estar molt satisfet, perquè el contacte amb Xammar ha estat sempre, per a mi, del més gran interès i la relació molt viva. Passàrem uns quants dies plegats. Ens passejàrem llargament. A part les coses dignes d’admiració, totalment indiferents, tinc la impressió que el panorama general agradà poc a la senyora Xammar. Per a una senyora occidental, trobar-se en una ciutat sense aparadors havia de ser un xoc fortíssim. Al senyor Xammar, més aviat no li agradà gens. A Moscou, el record de Londres se li actualitzà d’una manera fortíssima. Jo, llavors, era molt jove, i de jove potser vaig tenir més paciència que de vell. Nin estava molt pàl·lid, trasmudat i silenciós. Era notòriament trotskista, i en aquells precisos moments es produïa la terrible lluita pel poder entre Trotski i Stalin. És la lluita més discreta que s’ha produït, no gaire lluny de mi, en la meva vida. De dies, l’aspecte era normal i els tramvies i autobusos (acabats de comprar a Anglaterra) pujaven i baixaven la Tsverskaia amb una habitualitat completa. L’aspecte del carrer era el de sempre. A la nit, a l’habitació de l’Hotel Lux sobre la ciutat a les fosques, i que semblava deserta, se sentien ràfegues de trets de metralladora i llunyanes canonades, vagues però certes… Era una mica estrany. El mutisme era complet. Els Xammar decidiren de retornar a Berlín dies abans del que en principi havíem convingut. L’endemà que hagueren marxat, vaig trobar a l’habitació de Nin el cèlebre comunista francès (rossellonès) André Marty amb la seva senyora i la seva mare –vull dir la mare d’ell. Marty era universalment conegut com le héros de la mer Noire, i això li féu una carrera política en el seu país. Marty em semblà un fanàtic eixelebrat, cridaner, ampul·lós i catalaníssim. Devia servir per a fer la revolució, però no crec que servís per a res més. Amb la vella senyora Marty vaig tenir llargues converses molt agradables. Era una pagesa de Ceret que portava un mocador negre al cap, que no sabia, en aquells dies, el que li passava i escoltava el seu fill amb una vaga rialleta. Em semblà que tenia un gran bon sentit.

Els articles de «La Publicitat» tingueren, sembla, un cert èxit. Després, el meu difunt amic Ignasi Armengou, que publicà els meus primers llibres, els edità a l’Editorial Diana de cobertes grogues i en féu cinc reedicions seguides –5.000 exemplars– en un espai molt curt de temps. En el moment de posar un títol a l’obra, Armengou, que era lleugerament triomfalista, demanà de posar-hi la paraula «Rússia» com a condició essencial. Com que, a pesar dels meus esforços no el vaig poder desmuntar, vaig suggerir-li una subtitulació més modesta: «Notícies de l’U.R.S.S. Una enquesta periodística.» S’hi conformà i aquesta fou la coberta del llibre.

Amb això, Ignasi Armengou tingué la desgràcia de nomenar dipositari general i distribuïdor del llibre un individu que tenia una botiga de papers impresos a la Rambla de Catalunya –a tocar al Cinema Kursaal. Mentre s’esgotava la cinquena reimpressió i Armengou posava fil a l’agulla per fer la sisena, constatà que el dipositari general s’havia alçat amb la bomba sense fer cap liquidació. Ningú, que jo sàpiga, no l’ha vist mai més. Armengou, amb tota aquesta història, hi perdé molt de temps i bastants diners. Jo vaig presenciar tot aquest tripijoc des de molt lluny, des del nord d’Europa, i vaig sentir molt que el meu amic es trobés en una situació tan galdosa a conseqüència, en definitiva, de les meves vel·leïtats més o menys literàries de tanta precarietat de fonament. Tots aquests fets succeïren a finals de l’any 1925.

Des d’aquella data fins avui, ha passat una considerable quantitat de temps. I ara, en el moment d’organitzar el cinquè volum de la meva Obra Completa, s’ha plantejat el problema de decidir si s’hi havia d’incloure la sisena reimpressió d’aquest llibre. Amb aquest motiu, he passat uns quants dies sense saber què fer. És indubtable que les raons per a no reeditar-lo són d’un gran pes. És un llibre que, encara que bàsicament es mantingui absolutament correcte, assenyala la presència d’una situació que comparada amb la situació d’avui és, en els detalls sobretot, molt diferent. És un llibre arcaic, que ha naturalment envellit, perquè seria absurd de suposar que un país que es troba en un procés vital tan intens s’hagués mantingut durant tants anys en la pura immobilitat. Trobant-me en aquesta situació vaig decidir de consultar unes quantes persones l’opinió de les quals té per a mi, en aquestes i altres matèries, molta consideració. Davant la meva sorpresa, vaig constatar que unànimement m’aconsellaven de reeditar aquest llibre sense treure’n ni posar-hi una qualsevol altra paraula, és a dir, de deixar-lo tal com era. I això perquè, si el document és en alguns aspectes arcaic, és un document d’època, absolutament típic i suficientment poc espès per a tenir un accés potser no totalment incòmode i passablement factible. La Rússia d’avui –afegiren– és, en definitiva, una conseqüència indefectible de la de l’època del llibre. Són aquestes consideracions les que m’han portat a incloure’l en l’Obra Completa –decisió que cal entendre, sempre, amb les reserves que acabo de fer, és a dir, partint de la idea que es tracta d’un testimoni enormement esquemàtic i senzill d’una època precisa, centrada el 1925. Si per altra part no he tret d’aquest llibre ni una paraula, ni un punt, ni una coma, ni un qualsevol signe gramatical, és per mantenir el to inicial i en definitiva per situar la responsabilitat de l’autor d’una manera completa i indefugible.

Aquest llibre és un esquema –un esquema molt simple– d’una construcció social i política determinada, portada a cap, en el seu país, per un grup d’intel·lectuals russos, emigrats generalment a Occident, que professen idees socialistes anticonvencionals, és a dir, comunistes. D’aquesta construcció, se’n veuen, en aquest esquema, amb una mica de bona voluntat, les parets i els cairats del sostre, però no sé pas si aquestes parets i aquests cairats són els de l’estructura mateixa, és a dir, els que aguanten i han aguantat l’edifici que hom ha tractat de construir i que encara no està acabat, ni de bon tros. En aquesta terra hi ha moltes coses mortes, però totes les coses vives són generalment inacabades, i deu ser per això que hi ha tantes persones que, fatigades de la precarietat i de l’inacabament de les coses de la vida, voldrien viure en un estat més segur, més ordenat i més perfecte.

El 1925, quan vaig anar a Rússia, sabia d’aquell país aproximadament el que en sap tothom: pràcticament res. De la Revolució i dels anys posteriors, en sabia el que els diaris que havia llegit n’havien dit. Llavors, Lenin ja era mort. El seu cos jeia en el cenotafi –de fusta– que hom havia construït a la Plaça Roja, a tocar de la porta oberta a la muralla del Kremlin. Abans de l’atemptat de què fou objecte, Lenin havia fet instaurar la Nova Política Econòmica –que semblava un afluixament del rigor i del racionalisme de la misèria. A Moscou anava sovint al despatx que Andreu Nin tenia al Profintern (Internacional Sindical Roja). Aquest organisme estava instal·lat en un edifici molt gran, d’estil neoclàssic, de color blanc, que havia estat una residència de les senyoretes de la noblesa. Hi havia molts empleats i tots anaven vestits de la mateixa manera: botes altes fins al genoll, pantalons bombats i una brusa de coll tancat, posada sobre els pantalons, i un cinturó de cuiro. No portaven res al cap. Anaven afaitats de cara i amb els cabells tallats al zero. (Llavors, l’admiració que hi havia entre els comunistes per les maneres alemanyes era molt visible i de vegades vaig sospitar si una de les primeres finalitats del partit no era donar als russos una disciplina en les coses de la vida: puntualitat, parlar poc i baix, gens d’hirsutisme, higiene, cap símptoma de pintoresquisme, treball, eficàcia, etc.). Un dia Nin em digué que en un dels locals de la casa es produiria una discussió i m’invità a assistir-hi. Li ho vaig agrair, però li vaig demanar un favor: que em traduís, sumàriament, el que els oradors diguessin. Hi va accedir. Prenguérem un vas de te calent –la quantitat de vasos de té que hi havia sobre les taules dels despatxos era copiosa i anaven i venien sempre cambrers amb safates de vasos de te– i després entràrem en un local molt vast, estucat de blanc, amb els retrats de sempre a la paret de la tarima. Quan hi entràrem, els assistents xiuxiuejaven. Però de sobte es produí un silenci –un silenci tan absolut que em semblà un fenomen mecànic, glacial. En general tot a Rússia –a pesar que era a l’estiu– em semblà glacial; en general em semblà que, entre les persones, hi passava un corrent d’aire gèlid. Parlaren diversos oradors, amb molta calma, com si formulessin una lliçó apresa, gairebé sense gesticular, sense alçar la veu. Seien en un rengle de cadires al costat del corredor central. Tot d’una Nin se m’acostà i fent un gest molt discret amb la mà em digué amb una veu a penes perceptible: «¿Veieu aquell home que seu tres cadires més enllà? El veieu? És un dels qui mataren el tsar i la seva família… És amic meu. Us interessa?» «Home!», vaig respondre. «Però vós sou periodista…», em digué. «Periodista? Aficionat, amb prou feines…» Quan els oradors hagueren parlat, Nin em sumaritzà l’acte. «És la discussió del moment –em digué–. Alguns oradors han sostingut el criteri que el triomf del comunisme passarà per grans dificultats mentre només sigui implantat en un sol país, i això els ha portat a justificar la nova política econòmica. L’obvietat d’aquest criteri és aclaparadora. Altres han sostingut que, a pesar de l’isolament, el comunisme és factible. En realitat, no s’ha dit res de nou. La segona posició és més entusiasta, com podeu veure.» Després féu una pausa i afegí: «Com que veig que feu una cara de sorpresa –per a mi, la discussió realment era nova–, aquest vespre, a l’hotel, en parlarem.» «Moltes gràcies –li vaig dir–. A més, us voldria fer una pregunta: els assistents a l’acte, ¿eren tots comunistes?» «No –respongué–. Hi havia comunistes, aspirants i sense partit. No crec que els comunistes arribessin a la meitat.» «Una altra pregunta: ¿en actes així, la llibertat d’expressió, és absoluta?» «En realitat, sí! –respongué–. Si l’orador no diu el que pensa és perquè no ho considera convenient.» «En definitiva –vaig dir mentre bevíem un altre vas de te–, és una llibertat convencional, com sol existir entre persones correctes.» «Depèn! –contestà Nin–. Davant el capitalisme, la llibertat no és convencional; davant el comunisme, sí. Comprendreu…» «Comprès!»

El viatge de 1925 –jo tenia llavors 28 anys– fou una atzagaiada de joventut, d’una literalitat indiscutible. No tenia cap preparació que em servís de pedra de toc ni cap utillatge on recolzar-me amb una certa eficàcia. Si tenia cap força interna, era el candor segregat per la ignorància o pels moviments de l’instint. Tot em semblà molt singular, en realitat d’una novetat insospitada –insospitada més en el joc mental i en la fraseologia que en la realitat. Al·ludir ara al mercat negre que hi havia pels carrers, a la prostitució, a l’alcoholisme, a la incúria general de la humanitat immediata, a la misèria, no tindria cap sentit. Aquesta classe de periodisme d’una dialèctica tan primària no m’ha interessat mai, i encara menys l’acostament a l’home que prengué part en l’hecatombe de la família imperial, per més sensacionalisme que produeixi la matèria. Ben mirades les coses, però, a mi em sembla que la meva posició –basada en el candor de la ignorància– no és pas, periodísticament parlant, refusable a cegues. Jo vaig anar a Rússia de seguida que aquest país s’obrí al periodisme vulgar i adotzenat com sempre ha estat el meu i potser el de diversos altres periodistes. Abans de l’arribada dels ignars havien només anat a Rússia personalitats de renom mundial, de primera categoria. Un dels qui hi anaren fou el cèlebre Bernard Shaw; un altre, el president Herriot, l’explorador Nansen, etc. Una de les coses que digué Bernard Shaw fou que parlant amb Lenin s’adonà que aquest personatge era d’estatura tan petita que quan seia en una cadira els peus no li tocaven a terra… La frase féu la volta al món i fou celebradíssima. ¿Però què és el que digué Bernard Shaw que no fos celebradíssim? Els grans homes tenen els drets de la seva categoria. Quan Nin em presentà a Karl Radek, que llavors dirigia la «Pravda», ni tan sols vaig gosar-li dir que el cèlebre ideòleg (que més tard Stalin féu afusellar en el procés) em semblà un gripau bullit i insomne, brut, d’una miopia incòmoda, agreujada per una grogor de pell àcida i frenètica i un hirsutisme capil·lar que contrastava amb el fet que era barbamec i demostrava una manera de presentar-se fora de mida –perquè calia ser molt comunista per a manifestar aquella abundància de pèl. Vaig tenir por que Nin no em digués que els arguments ad hominem no eren acceptats en el món comunista, i no vaig dir res.

Així, aquest llibre no té altra pretensió que presentar-se tal com és, o sigui: pretensió nul·la. He posat de manifest –fa uns moments– els meus pobres, precaris, elements d’actuació. No es tracta, ara, d’alguna forma de còmoda humilitat, sinó dels fets tal com es produïren. Repeteixo el que escrivia fa un instant: aquest llibre és un esquema volgudament simple d’una construcció: les parets i els cairats d’una baluerna amb el dubte de si els cairats i les parets que he tractat de descriure són els que aguanten realment l’edifici. Hi ha potser països davant els quals no es pot fer més –si no es considera convenient, és clar, de posar-hi les estadístiques. Es podria, potser, considerar un suplement útil d’aquest llibre el retrat que vaig escriure sobre Andreu Nin, el meu infortunat i inoblidable amic–, retrat que algun dia serà reeditat en un volum d’«Homenots» d’aquesta Obra Completa.

Mas Pla, gener 1967

————————————

.

.

PRÒLEG

(1925)

I. El mes de juny d’aquest any vaig rebre de la direcció de «La Publicitat» de Barcelona –diari del qual fa anys que sóc redactor– la missió d’anar a Rússia a fer una informació periodística. La direcció no em proveí de cap sistema mètric. «Conteu el que vegeu!» –em digué el director.

Em trobava a París en el moment de rebre la missió. Una vegada vaig haver arreglat els meus papers, vaig marxar a Berlín i, per Varsòvia i Riga (via Vilna-Zemgale), vaig anar a Moscou, via Sebej. He passat sis setmanes a l’U.R.S.S. He viscut a Moscou, a Nijni-Nevgorod, a Leningrad. He fet el viatge de retorn per Leningrad-Reval-Riga-Kovno-Koenigsberg.

Els articles que vaig escriure per a «La Publicitat» són inclosos en aquest llibre. Hi he afegit, en nota a part, alguna cosa més.

Les persones que llegiren els articles o que llegiran aquest llibre veuran que en el curs del treball vaig tenir molts escrúpols. La feina era desproporcionada a les meves pobres forces i al meu magre utillatge. En el moment d’arreglar les notes per fer el llibre, els meus escrúpols s’han centuplicat. Així i tot, tiro endavant. Tinc les meves raons.

Rússia es troba avui ésser l’objecte d’una de les polèmiques més agres i persistents de la història. És lamentable i grotesc. La gent no es posa d’acord ni sobre les més elementals qüestions de fet. Es discuteix encara si la vida a Moscou és cara o barata.

Si hom diu que és barata, passa per un comunista sanguinari. Si hom diu que és cara, passa per un home enraonat i de bons costums. ¿No hi hauria manera d’acabar aquest joc de criatures, aquestes baralles de culs de cafè desvagats? ¿No fa gràcia que em diguin a mi que la vida a Rússia és impossible pocs moments després d’haver pagat jo mateix la nota de l’hotel i el restaurant i la planxadora?

Crec que si la gent no té avui una idea clara sobre Rússia és perquè no vol. Han anat a Moscou ciutadans responsables d’Anglaterra, de França i d’Alemanya. Hi ha una legió de cases comercials de tot el món que fan negoci amb Rússia. Les comunicacions són perfectes. ¿Es pot honradament tractar aquestes coses com si fossin un fet divers sensacional o una pel·lícula de sèrie? Crec que no. Havent-se produït l’acumulació de tants testimonis d’una responsabilitat que ningú no pot negar, és idiota de perdre el temps llegint descripcions literàries escrites del bulevard estant. S’ha de tenir en compte, a més a més, que la revolució russa es produí fa vuit anys. Les persones que vagin a Rússia per veure espectacles sensacionals quedaran amb un pam de nas. No veuran cap vidre trencat de bala. Es trobaran amb un poble convalescent en plena reconstrucció i amb un començament de prosperitat indubtable. Es trobaran amb un mecanisme que respon probablement al caràcter nacional.

La meva opinió, doncs, és que hom es pot disposar a comprendre un xic l’U.R.S.S. amb un criteri completament independent de qualsevol proselitisme transportable. No sé per quins set sous es pot parlar d’Anglaterra, de França, o d’Alemanya sense proselitisme –amb un pur desig de comprensió i d’informació– i no es pot parlar de Rússia de la mateixa manera.

Veig, però, que malgrat aquestes raons, que de tan contundents han d’ésser qualificades de raons de peu de banc, la polèmica continuarà. I potser durarà molt, cosa natural, perquè els principis són antipòdics. És precisament la previsió d’aquest fet que em fa publicar aquest llibre. Ja que no em podré sostreure del tot a la polèmica general, almenys que la gent no em faci dir coses que no he escrit mai. És el menys que puc demanar.

II. Hi ha gent –em diuen– que esperaven una conclusió. Però la conclusió no podia pas venir, perquè la meva missió no era pas de formular conclusions. La meva posició política és reconeguda. La meva orientació professional també, perquè depèn del meu sentiment de responsabilitat. Els periodistes portem una vida nua i vivim dins un reixat, un entrellat molt ample. ¿Ens serà permès de demanar una mica de respecte per a les nostres idees i els nostres somnis? Jo crec que tinc dret a esperar que les idees que pugui tenir sobre moltes coses no interessen a ningú.

Sóc enemic per principi de les conclusions. La meva ja llarga permanència a França, la meva curiositat per les coses d’Anglaterra, em fan cada dia creure amb més força que no es poden tractar les coses de la vida –i per tant de la política– amb un mètode de valors necessaris, sinó amb un mètode empíric, vari i, si voleu, incoherent. Entre una construcció majestuosa i incerta de l’idealisme filosòfic i una plana de fets concrets, el meu temperament s’inclina cap als fets.

III. Deixeu-me dir també que em fa goig de publicar un llibre sobre Rússia en català. En la història del nostre renaixement, ens hi falten un xic aquests llibres de segon i tercer ordre que constitueixen el llevat de la producció en les grans llengües. Aquests llibres fan el conjunt més harmònic i serveixen per a tapar els forats. Duren poc. Els poetes només treballen amb materials que duren.

Considero, però, que la cultura d’un poble no es forma pas solament amb obres genials i eternes. El relligat de les obres dels grans artistes, el formen aquests llibres corrents, aquests esforços aparentment inútils i sense importància.

J. P.

Ginebra, octubre 1925

——————

El Nord. OC, vol. 3

Mas,  febrer de 1961

Estimat Josep: Rebudes les còpies de la carta del senyor Pabón. Ben llegida i meditada, és una carta terrible. Ja li he escrit donant-li les gràcies. També he escrit a Soler Serrano, que em proposava unes audicions radiofòniques. Hem de deixar pixar el matxo, perquè tot el problema és de poc soroll i molta oportunitat. Ja en parlarem quan sigui més vell.

També m’ha fet escriure Romero, de «Pueblo», proposant-me 4 articles el mes a 2.000 pts. per article. No li he contestat. Je m’en fiche.

També em parles de Sagarra. Després de l’escena que va fer a «Destino» –que em contares– seria incorrecte que l’ataqués. Els dos articles de què em parles són realment intolerables. És una repetició del cas Agustí, però en més frívol.

Si l’administració no hi hagués de perdre massa diners, l’hauries d’eliminar de seguida. El setmanari no tindrà ni una sola baixa –com no en tingué cap quan foteres fora Agustí. Això és axiomàtic i indiscutible. És un error convertir el setmanari en un refugi de ressentits personals i de ressentits dels canvis del temps. Sagarra és un artista i, per tant, no té sentit moral i només va a la seva. Si aquest et fa canari –per més petit que el canari sigui– no tindràs perdó de Déu.

Vaig dir a un grup de  persones que em  vingueren a veure –l’escultor Rebull, Mercè Llimona, un seu germà arquitecte (tots dos fills del vell Joan Llimona), l’advocat Rodés (nebot del pare Rodés S. J.) i d’altres (una noia de Soldevila) que t’escriuria abonant una gestió que volen fer a prop teu, perquè els ajudis a treure Guardans de la presidència del Cercle de St. Lluc.

Per tornar a la qüestió Sagarra, examinada des del punt de vista del setmanari, més que per raons personals, com ja et deia, et recordaré el defecte que tingué la tramitació de la qüestió Agustí: fou la lentitud perquè tu de vegades ets massa deliberant i cagadubtes. La qüestió Sagarra (si es poden salvar els diners o part dels diners) s’hauria de tractar d’una manera ràpida i fulminant i a més fent constar el fet en el paper.

La informació d’Arias sobre el Japó és excel·lent. El llibre de Perucho és magnífic.

Quan sortirà la «Guia de Catalunya»?

Encara m’he descuidat de dir-te una cosa. Si el governador¹ té aquesta curiositat pels detalls com sembla tenir, ¿per què no el vas posant al corrent de les coses personals i aparentment petites de Barcelona? L’amistat amb aquest senyor hauria de servir per a alguna cosa. A més, li faries un gran favor, donada la tendència que sembla tenir.

El grup Carreras està totalment escindit. Cruylles i Roig proclamen que Porcioles és la Lliga. Tenen raó. Carreras creu que la Lliga és ell, i encara ja veurem el que farà Morera quan surti pel terç sindical. Tinc la impressió que marxarà amb Porcioles i Cruylles.

Julià es mou molt, a través del bisbe, del tradicionalisme i de Madrid, utilitzant la senyora Campmany (Ramonet). I de Godó i Aznar, és clar.

En fi, no acabaríem mai. T’envio aquesta carta per Sandret. Records.

Josep

——————

.

Mas Pla, 15 d’agost de 1966

Estimat Josep:

T’envio aquestes quatre ratlles per contestar la teva carta, que t’agraeixo.

Veig que els llibres –si és que escrius d’una manera objectiva– van tirant lentament, però van més o menys tirant. El primer llibre, l’ha llegit íntegrament molt poca gent, però resulta –no es pot negar–- que els ha agradat. Deixem ara a part el problema de saber per què els ha agradat. Gairebé tot el que m’ha dit la gent del llibre –dit o escrit– fa rebentar de riure. Encara no he trobat ningú que s’hagi fet càrrec que el llibre és inusual (en aquest país). El defensen per raons purament banals, perquè és distret, o irònic, o té amenitat. Però tot això, en un escriptor corrent a tot arreu, s’ha de pressuposar, s’ha de donar per entès. Hi ha alguna cosa més que tot això. Què és el que hi ha? El que hi ha –si és que hi ha algú capaç de veure-ho, crític o lector corrent–, no ho dirà mai, perquè s’han considerat vexats. En aquest país la gent tolera la mediocritat. No passa d’aquí. És d’ara i de sempre. És estrany que jo et digui tot això. No creguis pas que hagi perdut el sentit del ridícul. El que et dic és real.

Jo no faria res perquè en parlessin els diaris. T’agraeixo el paper que has elaborat, però no farà vendre ni un sol exemplar. El llibre es vendrà lentament, però es vendrà. Fa tants anys que escric, he escrit tantes collonades, em coneix tanta gent i sobretot el llibre està tan meravellosament imprès, que la gent el voldrà tenir i el comprarà. Jo tinc a més uns dos mil admiradors a prova de bomba, granítics, que faran propaganda. Potser més, potser menys. Aquests tipus faran –i fan– propaganda. No em refio de res més. Són persones que fa 50 anys que em segueixen. No sé qui són. Tot el que he escrit els agrada –simplement perquè els agrada, per gust, per desig de passar un moment. És una cosa que em fa quedar parat a cada moment, però que també és real.

Hi ha tres classes de crítics dintre de la total corrupció de l’actual societat. Els envejosos. Els específicament corromputs, o sigui els que han perdut la ingenuïtat i necessiten diners. A més, aquí hi ha els crítics medievalistes, molt corrents en el català. Aquests consideren que els textos d’abans del segle XV són bons i els altres impresentables. Què vols fer davant de tot aquest món? Deixar-ho córrer.

Ara: això no vol dir que no s’hagin de fer algunes coses personals. Si Carreras està tan entusiasmat, ¿per què la Caixa de Pensions no els compra? Cas del Sr. Llaudet –que deus conèixer. És un gran aficionat al mar. Estic segur que, si tu li diguessis alguna cosa, es convertiria en subscriptor, simplement perquè el volum es titula «Aigua de Mar». Comprens el que vull dir?

Hi ha un home a Barcelona que podria escriure dues planes de «Destino» sobre el llibre: és Joan Cortés. I no en veig cap més. És un patriota, és un home molt cultivat i és un home seriós. Tot el restant no és res –menys que res.

Veieres Ortínez? Li donares el llibre? Digue-m’ho, i si no l’hi donares jo li’n faré arribar un. Ortínez aspira a fer la política catalana a Madrid. Ha estat a punt de fer governador Udina. Pensa en ell per a la revista. Tot el que et dic té fonament, Ortínez té una entrada total en el governador actual.

No he vist aquestes noies de plaça Nova, perquè a causa de la festa d’ahir i d’avui han tingut tancat, però et diré alguna cosa o altra.

Treballo sobre el vol. VII. Faig un llibre sobre l’Empordà. És el que falta. Em pensava que seria fàcil i em trobo enmig de grans dificultats. No he pogut fins ara passar de les 40 quartilles. Hi he passat –i hi passo– un nombre d’hores fenomenal. Si el puc acabar en el curs del que falta fins a fi de setembre, per l’octubre podria anar a Grècia (un mes) i pel novembre al Brasil. Però no sé pas si aquest programa es podrà complir.

La segona tanda seria aquesta:

• El meu país — falta el 1r vol.
• Els pagesos — fet
• Viatge a la Catalunya vella  — fet
• Tres biografies (Maragall, Pijoan, Pujols) — fet
• Notes disperses (1930-1940) — fet
• La llum trista: el Mediterrani —  (falta 1 vol.)

I seríem a 12 volums.

En fi. Ja diràs alguna cosa. La qüestió –per tornar als llibres– és el treball personal i veure com es va produint tot plegat.

Adéu.  Molts records.

Josep Pla

—————————

De la selecció de cartes de Josep Pla a Josep Vergés inclosa en el volum Imatge Josep Pla, de l’OC.

1. Pla hi va tenir relació almenys a Veneçuela, on anys després Matías Vega va ser ambaixador d’Espanya [↩]

Llanterna màgica

Quatre paraules

Els autors de llibres acostumen a usar aquest esgraó portical per justificar els seus defectes i per cantar en forma sàviament atenuada la palinòdia dels seus mèrits. No puc pas dedicar-me, ara com ara, a tan voluptuoses activitats. Potser no m’escauria. Va fer massa faltes de gramàtica –diran probablement els escribes de l’esdevenidor– perquè hom pugui veure en l’obra d’aquest autor un decidit propòsit de trencar les oracions del pròxim. Mentrestant, ara que ens vaga, cal parlar d’altres coses.

La crítica catalana és d’una amabilitat lleugera i deliciosa. Per obtenir els honors de la crònica són necessàries unes condicions que fent un petit esforç tothom pot arribar a posseir. L’autor estimat –poeta de volada o fort prosista– es decideix a llançar un llibre. Quan arriba aquesta hora de compromís, el crític infla quatre adjectius que fan enrojolar a tothom que els llegeix i surt del pas barroerament. Hom afirma, hom nega, hom insinua, hom toca tots els timbals. Es produeix una apoteosi monosil·làbica dominada per la veu de més buf. És rar de trobar un home que gosi dir el perquè al seu entendre tal llibre és bo i tal altre és mancat. Si això dura indefinidament, mirarem de convertir un moviment literari que ben endegat podria produir resultats importants, en un ball de companys aprovat i àdhuc beneit per l’autoritat eclesiàstica, però perfectament inofensiu. Els autors i el públic en general tenen dret d’exigir de les persones que tenen la professió de jutjar els seus esforços que s’expliquin suficientment. En un règim de rigorositat, jo seria probablement el primer que rebria. No hi fa res. Val més, si és necessari, plegar el ram que arribar, sobre les enganyadores il·lusions alienes, a glòria nacional de segon ordre.

No hi ha dubte que el meu llibre Coses Vistes provocà un moviment de curiositat que seria difícil d’emmarcar en la justíssima generalització anterior. Vaig ésser molt felicitat. Per què, però, hom depassà la mesura de l’elogi? Per què hi ha tanta gent que em vol mal? Els elogis envelleixen massa, i si hom no té una decidida vocació per la fumisteria, costen molt de portar. Després de la pluja de flors i violes de la primavera passada, vaig creure que la meva vida havia acabat –al gust de tothom, certament. Vaig estar temptat de retirar-me de la literatura i de dedicar-me, honradament, al petit comerç.

Sobre aquesta massa general d’entusiasme no em fou pas difícil, però, de remarcar un petit nucli de dissidents condicionals. El que no podem acceptar del vostre llibre –digueren sense fer compliments– són les paraulotes tosques, ordinàries i silvestres que conté. Aquesta terminologia ens demostra que el seu autor és un esperit que es complau en la contemplació d’espectacles innobles i en el rebaixament de les virtuts humanes. Llevat d’això, l’obra està bé, ens agrada, etc., etc.

Aquestes reserves em feren pensar en un mot de l’immortal Garibaldi que la seva època posà en vers perquè es conservés millor.

Garibaldi, cet héros plein de charme,
Disait un jour à la princese Gelie,
Le trou du c… de la marquise de Parme
Ne manque pas d’un certain cramoisi.¹

Em cal declarar, fet aquest curt parèntesi històric, que les persones que llegiran aquest llibre hi trobaran, relativament als defectes del primer, una positiva predisposició a l’esmena. Si per atzar hi remarquen alguna reminiscència de gust dubtós, poden passar-la per alt, fent els ulls grossos, amb l’esperança que el meu llibre pròxim els satisfarà completament.

A assenyalar, encara, una altra variant de dissidència condicional: els que pretenen que donades les meves –diuen ells– facultats em podria perfectament dedicar a un gènere de treballs més elevat. Aquests honorables senyors demanen una novel·la Una novel·la? Qui, més que jo, té tantes ganes de fer-la? El paternalisme difús que hi ha darrera d’aquestes insinuacions és certament d’agrair; si haig de parlar, però, amb franquesa, diré que aquest retinctinc ha esdevingut, a la meva orella, una  mica enfadós.

El cos d’una novel·la requereix temps i calma per donar-hi voltes, per fer la composició i sobretot per tirar papers al foc. Les condicions més avantatjoses de què avui puc disposar han escurçat de molt el termini de la novel·la; així i tot no puc pas dir que sigui una cosa de demà a la tarda. El periodisme deixa només de tant en tant petites tongades de temps lliure. És un ofici que demana prodigalitat i dilapidació. El periodista és un nàufrag professional. Es necessita molta vanitat per vetllar més estona que la indispensable.

Aquest llibre, com el primer, es composa d’una gran part d’escrits inèdits i de treballs periodístics convenientment entonats. Quan hom s’ha donat en cos i ànima a un ofici i ha respectat les seves lleis, una tendència d’amor propi –si voleu convencional– el porta a respectar els esforços que hom ha pogut dissimular discretament. Aquesta mateixa honradesa m’obliga a posar en guàrdia a tothom davant dels trucs, els plagis, els paranys i el vesc enganyador que contenen les meves obres.

Josep Pla

Londres (1926)

——————

El carrer estret

Després de parlar, durant tants anys, del que és i el que no és una novel·la, s’ha arribat a tenir d’aquell gènere literari una noció tan vaga, que tinc por que «El carrer Estret» podrà ésser considerada una novel·la com tantes n’hi ha.

Heus aquí, esquemàticament explicat, el que ha succeït amb aquest llibre. En un moment determinat em semblà divertit, sobretot per evadir-me de la meva carregosa activitat periodística, utilitzar la idea stendhaliana del mirall. Així, vaig fer passar un mirall –el meu modest mirall!– per una petita població del país, per una població anomenada Torrelles, d’uns quatre mil habitants. El mirall reflectí les imatges contingudes en aquest llibre –imatges que he descrit de la millor manera que he sabut i d’acord amb les meves preferències; és a dir, tractant de posar el màxim interès en els detalls.

L’espill –bellíssima paraula!– em donà, doncs, una sèrie d’imatges, però vaig haver de constatar que no reflectia cap argument travat, cap arquitectura tancada. Un mirall és una força passiva, desproveïda de facultats ordenadores. Si el mirall no reflecteix cap argument és que davant seu no n’hi passà cap. Ara bé: com que aquest fet em confirmà en la sospita que en la vida no es produeixen arguments més que per una raríssima casualitat –i, per tant, que les novel·les amb argument, més que reflectir la vida, no fan més que arbitrar una forma d’artificiositat–, no em vaig pas considerar autoritzat a ésser més papista que el Papa ni a modificar en el més mínim els reflexos del mirall.

El fet que el públic cregui que les novel·les han de tenir argument no vol pas dir que en la vida n’hi hagi. Aquesta necessitat del públic és el que demostra que la vida, transportada al pla literari, és una segregació informe, caòtica, d’imatges. La fatiga que produeix aquest caotisme incessant i incomprensible és el que fa desitjar una ordenació, una coherència, encara que sigui artificial, arbitrària i totalment inversemblant. El bosc enerva sempre un xic; el jardí és més intel·ligible i plàcid. La característica de la vida ve donada per una varietat insubornable. Per això parlem sempre d’unitat com d’un paradís perdut en una llunyania tan remota que ens fa inconsolables.

Així, doncs, “El carrer Estret” no conté cap argument satisfactori. Posar-n’hi un hauria ultrapassat el meu projecte d’utilització pura i simple del mirall. He tractat purament de practicar la definició stendhaliana en un lloc concret i determinat i en un temps donat. Les imatges que l’espill ha reproduït no estan pas tocades, certament, de bellesa ideal. Són imatges absolutament vulgars –aclaparadorament vulgars. No he pas gosat modificar-les, i menys encara retocar-les. Són imatges de la vida tal com és –més que imatges inventades i convencionals. Són imatges de la realitat. En aquest sentit aquest llibre es troba en la línia de la prosa que s’escriu en els països on hi ha, encara, una literatura. Aquesta prosa està afectada per un creixent respecte a la realitat prodigiosa i inesgotable, grollera i màgica.

Aquest llibre és, en tot cas, el resultat que ha donat el pas del meu mirall pel carrer Estret de Torrelles. Si la petita aventura no ha produït uns efectes més conspicus i brillants, ha estat probablement potser perquè en el temps que vivim no hi havia altra possibilitat.

Palafrugell, tardor 1949

Cadaqués, primavera 1951

————————

El pagès i el seu món

Quatre paraules a la primera edició

Aquest llibre proposa una modesta investigació. El nostre país ha estat explorat, amb gran profit, des de diversos, bàsics punts de vista. En el període de recobrament del seu esperit, període que no està acabat, ni de bon tros, sinó en els seus sòlids inicis, s’han produït aportacions considerables en diversos aspectes; en la lingüística, en l’arqueologia, en la història i en general en tots els aspectes sobre els quals ha estat possible projectar el mètode i el gust de l’erudició. Hi ha hagut, en canvi, una visible atonia i molta timidesa davant de l’aparició de formes humanes vives. Cert; els novel·listes descriuen éssers vivents, escenes de la vida real, aspectes de l’existència. Però els novel·listes parlen de persones concretes i úniques; de Pere, de Pau o de Berenguera. Cerquen més la singularitat que les característiques genèriques.

Malgrat disposar d’una conspícua literatura de tema rural de factura naturalista, els pagesos d’aquest país, com a classe, com a manera insubornable d’ésser, a penes, que jo sàpiga, han estat explorats. Quan, en el moment d’elaborar aquest llibre, vaig tractar de fer-me amb el que sobre els pagesos, genèricament parlant, hi havia escrit, vaig tenir la sorpresa de constatar que no hi havia res, que el terreny era verge.

Això convertí en francament arriscada la meva pretensió d’escriure un paper sobre els pagesos. Si malgrat aquest primer entrebanc vaig persistir fou perquè, en el fons del fons, jo no sóc més que un pur i simple pagès –un rústic sofisticat per la cultura dels nostres dies. Em semblà que fer un llibre sobre els pagesos era com parlar de la família. El meu cognom patern –Pla– és el d’una família que ha viscut sense interrupció en una masia isolada d’una parròquia de l’Empordà Petit durant segles. La presència d’aquesta família en aquest lloc determinat està assenyalada l’any mateix de la creació dels Arxius Parroquials, els quals fou ordenat d’obrir per una ordre del Concili de Trento. Tinc la impressió d’haver estat el primer propietari d’aquesta masia, en el curs de moltes generacions, que no ha llaurat físicament la terra. Es pot afirmar, per la meva desgràcia, que jo sóc un trànsfuga de l’arada, de l’aixada i del rampí.

No sóc pas, però, un trànsfuga desnaturalitzat, sinó més aviat melangiós i enyoradís. Malgrat les meves llargues absències de la terra, no he perdut mai totalment el seu contacte. El que em pot fer perdonar aquesta temptativa és l’aire profund de família que jo tinc amb els pagesos, un aire que, malgrat totes les aparences, és real i positiu i constitueix la meva manera d’ésser.

La investigació que proposa aquest llibre és preliminar i elemental; és un intent d’obrir camí per tal que observadors posteriors, més aguts i preparats, elaborin l’obra que doni la volta als pagesos –obra que un franc tirador, malalt i fatigat, com aquest seu servidor, no podria, en cap cas, proposar-se de fer.

La meva intenció és, doncs, simplement aquesta: presentar un primer contacte amb els pagesos, a través d’un viatge a peu per un paisatge real, encara que indeterminat, del país. Un viatge relativament còmode, curt de quilòmetres i de dies, amb la modesta finalitat de descriure tal com és el que successivament es vagi presentant –almenys tal com em sembla que és–, tractant sempre de donar substància a les coses lleugeres i lleugeresa a les coses pesades. Si a vostès els plau, començarem el viatge de seguida. Si no els plau, què hi farem? Haurem d’esperar una altra lluna, per dir-ho com els pagesos.

Mas Pla, Palafrugell, 1952

——————

Les illes

De jove –en realitat l’atracció m’ha durat tota la vida perquè en aquest punt la joventut se’m manté viva–, de jove, vaig ésser molt donat a rodar per les illes. Aquesta atracció deu tenir per causa l’encantament que el mar sempre em produí. El mar ha estat una part de la meva vida –el Mediterrani, s’entén. En l’arrel d’aquesta predisposició no hi ha pas solament el gust de trobar-me en un determinat medi físic (un medi que de vegades és prodigiosament agradable i altres repel·lent), sinó una necessitat de comprendre com hem estat, com som i com probablement serem. Encara que avui el català hagi perdut pràcticament el contacte del mar, el seu pes ancestral és tangible en la nostra vida. Les escasses qualitats, els grans defectes, s’hi podrien potser referir. La nostra arcaica insolidaritat, la solitud infranquejable que caracteritza la nostra existència, s’hi podrien potser relacionar. En fi: el mar ha estat per mi un incentiu de curiositat inesgotable, i és per això que de molt jove rodo per les illes. ¿És que per ventura el que el mar té de més autèntic no es troba a les illes?

Aquest llibre parla de la meva experiència sobre el rodar per les illes. Implica un retorn al mar després de les primeres aventures terrestres de la meva vida. Fa referència a un determinat nombre d’illes del Mediterrani occidental –de les nostres (diríem) illes– i del Mediterrani central. Conté també una llarga relació sobre les lluminoses, radiants, tristes illes del pèlag hel·lènic. Les illes d’aquest mar de vegades tenen una llum trista, sobretot quan s’hi projecta el vent del sud i s’hi entaula hores i hores, amb una continuïtat humida i fatídica.

Encara que els crítics no en parlin mai, perquè avui tothom ho entén tot, sobretot el que és totalment i definitivament inintel·ligible, continuo creient que el gran problema d’un escriptor és el de fer-se entendre utilitzant la mínima quantitat de paraules possible. És un problema difícil, sobretot si hom utilitza la ploma no per a posar entre el lector i la naturalesa una falsificació qualsevol, flagrant i utilitària, sinó un text autèntic, humanament verídic. Si al cap de cinquanta anys de vogar en aquesta galera no hagués vagament aconseguit, alguna cosa –potser– em justificaria.

En tot cas, he fet els possibles. Una de les coses que en aquest ofici s’ha de saber fer –i sobretot saber fer bé– és estripar papers. És una activitat de la qual són radicalment exclosos la vanitat i el sentimentalisme; el pitjor sentimentalisme és l’afecció més o menys clandestina, sempre morbosa, pels esforços fallits. Per això és d’una gran utilitat prescindir-ne.

Hi ha hagut una tendència literària, en aquest país, a tractar les coses del mar a través del xaronisme marinista. Jo no he estat mai partidari d’utilitzar aquesta tècnica que aparentment sembla destinada a la producció del verisme. L’experiència em fa creure, però, que aquest famós verisme és més una concepció apriorística dels autors que un estat autèntic de la realitat, encara que els personatges de l’obra dialoguin a través de converses que semblen agafades taquigràficament. No he estat mai partidari, en aquesta activitat, ni de la taquigrafia ni de la fotografia. La narració literària, el conte, la novel·la, han d’obeir a un mínim de realisme; però, atès que les coses han d’ésser així, el més eficient és utilitzar la tècnica del realisme sintètic. Vull dir posar en el realisme la gràcia que a hom li sigui possible de projectar-hi.

He nascut en terra ferma. Així, no sóc pas un insular. Però sóc un illòman explícit. Les illes m’agraden. M’agraden per moltes raons. Primer perquè sempre són una mica llunyanes, ja que fins les que són més acostades a la terra no són d’accés normal perquè s’ha de travessar un espai d’aigua –o, ara, d’aire–, cosa que no és pas del gust de la generalitat humana. Les primeres vegades que vaig anar a les Balears, hi havia ben poca gent que hi anava. A Mallorca, per Setmana Santa, hi anaven unes dotzenes de casats de nou de la Península, sobretot de Barcelona, que anaven a veure les coves d’Artà. A les altres illes, no hi vaig trobar mai ningú foraster –fora d’algun viatjant. Parlo, és clar, de molts anys –de mig segle enrera, ben garbellat. Ara tot ha estat envaït pel turisme internacional, però aquestes multituds entren i surten, mengen i beuen i se’n van, sense deixar cap rastre.

Parlant amb l’objectivitat dels manuals, les illes són espais de terra voltats de mar. Això fa que, de les illes, en surtin bons pescadors, mariners, navegants. Aquests homes saben el que fan; però, probablement perquè sempre són fora, no són els que donen una personalitat decisiva a les illes. Són els insulars que viuen d’esquena al mar, que més aviat són refractaris a contemplar-lo, que donen a les illes la seva més característica personalitat. Vull dir que a les illes hi ha uns pagesos formidables, immòbils, absolutament adaptats a la limitació, recalcitrants. No deixa de ser curiós –atesa la meva manera de veure– que el més important de les illes, que és el mar, hagi donat una població terrestre tan inconfusible i reconsagrada. Aquest fenomen és difícil d’explicar, però a mi em sembla que el fet ha estat originat per les muntanyes. A gairebé totes les illes del Mediterrani hi ha altes muntanyes –generalment més altes que el basament de l’illa no podia aguantar. L’illa d’Eivissa és una de les poques excepcions d’aquesta realitat. Són muntanyes pràcticament inútils, que creen un clima desafortunat i són l’origen de tantes i tantes misèries insulars. Però les muntanyes tenen una finalitat: fan companyia a les persones que hi han nascut davant, contribueixen a la felicitat que produeix l’horitzó tancat, és a dir, susciten una forma biològica de pàtria. La tendència de l’insular autèntic en aquestes illes del Mediterrani és a tancar-se, a recloure’s a dins del seu petit món insular, a practicar un individualisme admirable. És un món tancat, certament hospitalari, però reservat. I precisament perquè és tancat és un món que els continentals consideren abrupte i llunyà. Però tot el que és desconegut és abrupte i llunyà. Ja se sap. Els insulars viuen en el seu món, en una societat tancada, i tenen, en definitiva, solucions per a tot. La tradició de les coses hi és ancestral però vivent. L’isolament dels segles ha creat una manera de viure com una altra. Una manera de viure arcaica –dirà el continental després de llegir el diari. Resulta, però, que aquest adjectiu no té cap eficàcia general. Nosaltres vivim d’una manera arcaica en relació amb el país del costat, i aquest país es troba en el mateix cas relativament a alguns altres. L’única solució és que tothom visqui de la manera que més li agradi. Cregui’m: hi ha coses de les quals val més no parlar. Les illes s’han d’agafar com són i acceptar-ne l’hospitalitat que us ofereixen a mans besades. Us ofereixen, generalment, el millor que l’època pot presentar: paisatges magnífics, silenci, solitud, llunyania, algunes coses terrenals delicioses, una societat observable, plena d’un interès sense límit; què es pot demanar més?

Jo sóc un illòman. És, probablement, una malaltia de l’esperit encara no qualificada pels facultatius –un enyorament sempre permanent excitat per la meva solitud vagament misantròpica però recalcitrant. He somniat tota la vida poder passar en una illa qualsevol del Mediterrani dos o tres anys. No ho he pogut resoldre mai. Ara ja és una mica tard, però el somni encara dura i durarà, sospito, fins al final. Aquest és un llibre sobre aquestes illes del mar interior escrit per un passavolant. És el llibre d’un somni que no s’ha realitzat.

J. P.

————————————————————————

.

Vegeu també, per exemple, els pròlegs de

• Cadaqués
• Retrats de passaport
• Notes del capvesprol

1. Le cramoisi est un pigment correspondant à une couleur rouge foncé éclatant, tirant sur le violet car combiné avec du bleu, ce qui le rend proche du pourpre. [↩]

–No. No és pas això. Quan es parla del descordament, hom es refereix més als conceptes que a les formes, més a la substància que al procés… –dèiem al final del primer article que podria dir el senyor que cregués vàlids els arguments que hem donat per demostrar que es pren sempre moltes més llibertats el literal retrunyent, nyèbit i ampul·lós que l’home que tracta d’escriure d’una manera senzilla i clara.

Parlem, però, un moment de la qüestió de fons.

Quan l’immortal Racine publicà l’«Athalie», els crítics de l’època feren uns grans escarafalls. ¿Sabeu per què? Simplement perquè el gran poeta havia posat la paraula «chien» en un vers de la tragèdia. Era l’època de la literatura imposant i noble, i anomenar a França «chien» un gos era un pecat mortal, una cosa gruixuda, intolerable. Hi havia quatre fórmules de cartó produïdes de la interpretació falsificada pels salons de l’antiguitat greco-llatina i hom decapitava en nom d’aquestes fórmules. Aquestes fórmules eren la moda del moment, l’element accessori i ridícul de l’època, eren una interpretació del món antic basada en els tamborets de rejilla, els nassos rectes de les dones i els pentinats lligats amb cintes. Molts anys més tard, Victor Hugo considerava, encara, que havia fet una heroïcitat digna de la seva valentia en haver anomenat «le cochon par son nom…». Però Victor Hugo ha estat a Europa –Catalunya exclosa– l’últim literat que ha pogut ésser valent. Després d’ell, el romanticisme traslladà al recambró dels mals endreços tota mena de perruques, de pentinats postissos, de robes grogues ribetejades de taronja i de tamborets de rejilla. El romanticisme, és cert, posà de moda altres accessoris i els clars de lluna, els castells arruïnats i coberts d’heures, les vetes dels calçotets dels trobadors, la cuina sentimental a base de ceba. Calgué arraconar també aquestes andròmines gòtiques de guarda-roba. Quan l’obra de Stendhal s’imposà, aparegué després la veta literària eterna, l’autèntica tradició sense trampa, sense bombolla i sense misteri.

A Catalunya, els qui ens hem preocupat d’aquests problemes i hem tractat d’establir una literatura normal ens hem donat una feinada terrible. D’una part subsisteix a casa nostra una mena d’escriptor ultraindígena i supergòtic que viu en ple segle XII, els productes literaris del qual fan un sorollet d’ossos de gallina petrificats terrible. Gairebé sempre aquest tipus d’escriptor català porta un nom israelita. D’altra banda, hi ha la nostra tradició llatino-castellana, típicament mediterrània, buida, xerraire i retoricista que crea unes odes, unes elegies i uns ditirambes completament enguixats, emmidonats i rígids. ¿Què hem de fer, la pobra gent que formem part, específicament, de l’escola de la vida? Hem d’anar lluitant amb tossuderia. La feina és llarga i complicada, però hem de saber sacrificar-nos per la continuïtat. El nostre esforç serà apreciat d’aquí a tres o quatre generacions. Mentrestant, la nostra creu ha de consistir a fer-nos llegir de la gent, a fer que el públic consideri que es pot llegir un article o un llibre català sense necessitat de fer una cara de pomes agres, ni de suposar que aquest treball requereixi enormes sacrificis. Que serem tractats de superficials? Deixeu. Tot es pot dir en aquest món i d’una manera clara i intel·ligible. No hi ha res millor encara, per a demostrar que s’ha entès una cosa, que exposar-la d’una manera clara, precisa.

El que ens hem emprès requereix, naturalment una sèrie d’obligacions ineludibles. La primera i principal consisteix a no perdre el contacte amb el món exterior, amb la realitat. Si hem de parlar d’un exemplar d’aquests animals que tothom anomena gossos –fins i tot els redactors del «Vogue»– no ens hi hem de pensar ni un moment, àdhuc suposant que serem anomenats descordats: hem d’escriure gos. No ens deixem enlluernar pel que jo anomeno la definició elegant dels elàstics. Ja la coneixeu. És d’un cronista de societat. El duc X –deia el cronista– portava els delicats pantalons aguantats suaument per dues cintes de seda blaves encreuades en forma d’elegants estisores. ¿Sabeu el que volia dir el cronista dient això? Volia dir simplement que el duc X portava uns elàstics com portem, més o menys, tots plegats. En aquest cas concret dels elàstics, ¿qui era més descordat, qui es prenia més llibertats: l’idealista o el modest escriptor que d’uns elàstics en diu uns elàstics?

Per mi no hi ha dubtes.

Text inclòs en Caps i puntes (OC, vol. 43), que el reprodueix de La Veu de Catalunya (22 de maig 1929).

————————————

Les parts I i II d’aquestes «Confessions literàries» s’han publicat en aquest blog els dies 8 de juliol i 8 de setembre.

Deia que agraïa considerablement a M. de Montoliu que hagués remarcat les meves preocupacions estilístiques en el moment en què més som atacats de tots cantons els escriptors que Brunet anomenava de l’esquerra literària. Aquests atacs ja són un tòpic gastat i aquests últims anys han estat un recurs molt aprofitat per la crítica gran i menuda de la premsa barcelonina i comarcal. Nosaltres –ja ho sabeu– som uns descordats, vivim en mànigues de camisa, hem passat per sobre de totes les regles literàries elementals. Però de fet és tot al revés. Si hom ha d’escriure que un senyor porta les sabates negres i l’escriptor A diu la frase tal com l’acabo d’escriure i l’escriptor B posa: «Un senyor porta negres les sabates», ja em direu quin d’aquests de escriptors és el realment descordat, quin d’aquests es pren més llibertats. Per mi, aquest problema no ha existit mai i crec que a tota persona no completament primària li passarà igual.

Hi ha, naturalment, les modes, els enlluernaments momentanis que constantment inverteixen els termes de la qüestió. El moviment literari català, pel fet d’ésser poc consistent encara, i per estar en gran part alimentat per aficionats, està subjecte a l’estira i arronsa de les modes d’una manera tràgica, d’una manera que fa gairebé plorar. Per escriure el meu llibre sobre Cambó he hagut de veure gairebé plana per plana, entre altres, la col·lecció completa de dos diaris catalans, de «La Renaixença» i de «El Poble Català». I bé: he quedat astorat davant de l’angúnia que produeix la col·laboració literària en aquests diaris. Hi he trobat la majoria dels noms, gloriosos i obscurs, de la nostra renaixença. ¿Creuríeu que podria comptar amb els dits els escrits que he pogut acabar? No he trobat potser ni un cas d’escriptor que hagi tractat de prescindir de la moda que en el moment de fer el seu escrit es portava. No n’he trobat cap que hagi posat els problemes eterns de la literatura a primer pla del seu treball. Aquests problemes eterns són fer-se entendre, escriure amb claredat, sense bombolla, sense pedanteria, donant relleu i profunditat. ¿Què diran els crítics futurs d’aquest fenomen d’asfíxia produït per les successives modes alternants que ha desfet un esforç de trenta anys? ¿Què diran d’aquest deliri literari observat en aquesta època per dir les coses de la manera més extravagant i manicomial? Imagineu, per a veure la gravetat del problema, que els polítics, els redactors dels diaris, haguessin nascut amb pretensions literàries i haguessin tractat d’imitar els literats. Imagineu-vos Prat de Riba, Cambó, Duran i Ventosa, escrivint primer com Ibsen i els nòrdics, després com els naturalistes, després com els parnassians, després fent el pastitx dels escriptors del segle XVIII francès, que donà tanta de glòria a Xènius, després com els gòtics catalans, etc., etc. ¿On hauríem anat a parar? Un literat, se’l pot perdonar no llegint-lo. Però un polític, que no es pot deixar de llegir, ¿com se’l pot perdonar, si cau en aquests excessos, més que tancant-lo en una casa d’orats? No n’hi ha pas hagut necessitat, perquè els polítics que he citat no solament han fet el que havien de fer en el seu terreny específic, sinó que han escrit les úniques coses d’aquella època –Verdaguer exceptuat– que quedaran.

Això és ben trist de dir, però és la pura realitat. Podia, però, passar alguna altra cosa? Un literat té l’obligació –i un literat català més que ningú, per la seva situació d’inferioritat– de posar-se els problemes essencials del seu ofici. Si bada un moment ja està perdut. Si no té la força de resistir una moda determinada es pot destruir una carrera profitosa en un instant. El que canvia en literatura són els accidents, els elements externs de la visió del món, la forma del bigoti dels literats, els accessoris particulars. Els problemes essencials són eterns, com és etern l’instrumental de l’expressió humana. Totes les modes han passat i han estat focs d’encenalls. Tots els literats que viuen en la memòria dels homes són iguals: han resolt els mateixos problemes, han tractat de fer-se entendre amb la mateixa intensitat, han ofegat amb la seva humanitat els problemes formals. L’objecte més sinistre del món és el literat que escriu per a una minoria selecta, per a una colla de llepafils que s’entenen fent-se l’ullet, per al cenacle d’iniciats a tres o quatre ximpleries solemnes, enravenades i culturals. En aquests últims trenta-cinc anys hi ha hagut en el nostre país una quantitat enorme d’escriptors que han escrit per a tres o quatre coneixences seves. La polèmica s’ha portat principalment així: a base de fer que la punxadeta d’agulla clandestina contra un determinat senyor fos compresa només per quatre iniciats. Hi ha una infinitat de senyors a casa nostra que pensen, en veure un altre determinat nombre de persones:

–Pobre senyor, si sabés de quina manera l’he atacat!

Els altres, naturalment, no se n’han assabentat.

Tot això s’havia d’acabar algun dia i en gran part ja està acabat. Era una vida literària massa estreta, massa rústica, massa provinciana, perquè pogués continuar, S’havia d’acabar aquesta mania absurda de prendre’s llibertats davant del públic sistemàticament befat per aquest tipus de literat-artistàs pedant fins a la bufoneria, ridícul fins a creure’s situat al centre de la humanitat. Havia de començar un dejuni llarg. És el que ha fet la nostra generació; és el que pensa anar fent fins que el dejuni es converteixi en vida normal.

Text inclòs en Caps i puntes (OC, vol. 43), que el reprodueix de La Veu de Catalunya (16 de maig 1929).

——————

Primera part d’aquestes ‘Confessions literàries’

(La generació)

El crític M. de Montoliu, en l’article que acaba d’escriure sobre el meu darrer llibre «Madrid», fa una afirmació… que m’ha impressionat singularment per la seva exactitud. «Una de les seves preocupacions constants –diu parlant de les meves aventures estilístiques– és la del relleu, del graficisme de les seves impressions». I bé: aquesta observació constitueix l’essència d’una de les més persistents idees fixes de la meva carrera literària. Confesso que, aquesta persistència, l’he cultivada voluntàriament i que el dia que deixés de sentir-la deixaria d’escriure sense recança. Tothom en comprendrà el perquè: considero que el problema del relleu en literatura és l’essència, la clau que sintetitza tot el drama d’aquest ofici amarg. És la pedra de toc de la literatura. Si jo arribés a escriure un paisatge, un retrat, una situació en relleu, ja em podria riure del mort i de qui el vetlla: literàriament seria un home salvat.

En literatura, com en moltes altres coses de la vida, el temperament m’ha portat a jugar fort. Jo he estat, em sembla, un dels primers escriptors catalans que han trencat la tradició de la literatura de diumenge a la tarda, de la literatura feta a estones perdudes, a la manera dels aficionats. He considerat, per contra, que el problema literari era prou difícil i complicat perquè un pobre home com jo s’hi pogués trencar el cap sense que la gent del meu temps arribés a suposar mai que he fet un sacrifici important. He tractat, en un mot, de dedicar tot el meu temps a l’especulació literària, a concentrar tota la meva vida sobre els seus problemes. No he pas arribat ni de molt al que em vaig proposar joveníssim. Però m’hi he acostat. El periodisme encara em té lligat. Però el periodista serà sempre el parent pobre –encara que guanyi més– del literat. Són oficis del mateix color; el periodista és el manobre, el literat és el paleta de la mateixa construcció. És per dir que si he perdut molt de temps ha estat en treballs suburbials, però semblants. En tot cas, he preparat el camí als escriptors que vindran. Si jo, a l’època de les vaques magres i tenint necessitats de tot ordre, m’he tirat de cap a aquest ofici ingrat, bé ho podran fer ells, quan les vaques tinguin un aire més ben peixat.

Escric totes aquestes més o menys ridícules puerilitats per fer comprendre al públic que, encara que sembli mentida, el meu ofici té un cantó seriós i important. I ja sabeu la importància que un home que es pensa ésser seriós dóna als problemes de l’aficionat del seu ram: no n’hi dóna cap. Suposar, doncs, que jo escric per donar satisfaccions a la meva família, o per fer un bon casament, o perquè em donin un sopar, és una suposició que no té cap fonament real. Escric per raons de molt menys lluïment i escric per veure si guanya el meu cavall. Ja veieu que si convé també puc arribar a ésser un home amb la seva va bombolla de vanitat. Però és inevitable. Les persones poc lleugeres, com és ara jo, hem de posar-nos unes ales de cartó, agafar arrencada i deixar-nos anar. El més probable és que les ales es trenquin. Però això és ben poca cosa. Fins i tot és el més natural, el que gairebé es pot dir que passarà. Es tracta, però, de veure si les ales aguanten i fins a quin punt es pot arribar. La vanitat pot quedar, doncs, una mica compensada pel fet de jugar sobre un cavall tronadet i arrilat.

Seria impossible, després del que acabo d’escriure, que afirmés ara amb una cara compungida i hipòcrita que el problema literari té una simple solució d’atzar. No ho crec pas. El senyor Brunet parlava no fa gaire d’una esquerra literària catalana. Usava una paraula equívoca per indicar un fet perfectament clar. Unes quantes persones tractem ja fa anys d’escriure en català d’una manera clara, senzilla, directa, sense pedanteria, sense inflor, sense donar a entendre que fem una cosa molt important, amb la preocupació que l’estil no té una finalitat en si, sinó que és un simple instrument per a dir o per a exposar alguna cosa més o menys digna d’ésser comunicada a la gent dels voltants. Si això vol dir l’esquerra literària, és indubtable que jo en sóc un dels més convençuts representants. En aquest cas, però, tenim bons precedents en tots els partits. En el seu temps, el senyor Prat de la Riba deia tot el que volia –i sempre era ple de substància– de la manera més natural del món. Avui, el senyor Cambó pot fer l’article més clar, més directe, més precís de totes les persones que escrivim en català. Ara bé: si tenim, els de l’esquerra literària, precedents en tots els partits, en tenim molt pocs en la tradició estrictament literària. És allò que ja fa tant de temps que dic: que les persones que han escrit pitjor, sempre, el català han estat els literats professionals.

A nosaltres, els pobres infeliços que ens hem preocupat i ens preocupem nit i dia d’escriure amb la màxima naturalitat, ens han dit –paradoxa de les paradoxes!– que som uns escriptors descordats, que tenim un estil descordat. No fa pas gaires dies que el senyor Bofill i Mates, al carril de Sarrià, em digué que jo era un escriptor descordat. És visible, però, que és tot el contrari. En realitat els partidaris de la normalitat som els únics que hem meditat amb profit el problema de la tradició literària greco-llatina, la qual ens ensenya, si és que aquesta tradició té algun sentit, a escriure una determinada impressió, sentiment o idea amb la preocupació de la totalitat de l’objecte i alhora amb la menor quantitat possible de paraula, amb la més gran claredat, precisió i sobrietat. Si la meva afirmació no fos suficient, em valdria per completar-la de la reiterada preocupació estilística notada per M. de Montoliu a la meva modesta obra –preocupació que és claríssima i per desgràcia massa visible. El mateix podria dir, em sembla, de tots els meus companys de tendència. Si nosaltres haguéssim de dir, com a exemple, que un senyor portava unes sabates negres, direm tota la vida: «Un senyor portava les sabates negres». En canvi, un altre tipus de literat dirà: «Portava negres un senyor les sabates». L’exemple és senzill. Si comencéssim a parlar de la manca de retenció verbal, de la bombolla de la frase, de la construcció poca-solta, de l’ortopèdia sobrera i usada, de la manca del sentit del ridícul, de la puerilitat de fons que s’amaga sempre sota de l’obsessió del formulisme nyèbit, es veuria quins són i quins no són els escriptors descordats.

–No és pas això. Quan es parla del descordament un es refereix més als conceptes que a les formes, més a la substància que al procés…

En realitat, això planteja un altre equívoc literari enorme. Ja en parlarem demà, perquè a través de la seva anàlisi ens acostarem al que ens ha suggerit l’observació de Montoliu.

10 de maig de 1929

————————

Text inclòs en Caps i puntes (OC, vol. 43), que el reprodueix de La Veu de Catalunya (10 de maig 1929).

La correspondència de Josep Pla amb els seus editors de postguerra, Josep M. Cruzet¹ i Josep Vergés,² ens il·lustra sobre la literatura del mateix Pla, el programa de publicació de la seva pròpia obra, el seu consell i participació en els projectes dels editors (l’Editorial Selecta i el setmanari Destino), els personatges vinculats a aquestes empreses, la situació política, etc.

1. Edició de M. Josepa Gallofré. Amb les pedres disperses. Barcelona: Destino, 2003. [↩]
2. Inclosa en el volum Imatge Josep Pla [↩]
3. Mantenim “istiu” perquè, a part d’haver estat la forma potser més habitual en època moderna a la majoria del Principat, és la que es manté en tota l’obra manuscrita de Pla, fins als darrers anys. Devem la fidelitat de la transcripció a l’edició de M. J. Gallofré.
   Del Diccionari Català – Valencià – Balear: Fon.: əstíw (pir-or., or., bal.); estíw (occ., val.); astíw (occ., val., alg.); ístíw (en tots els dialectes).
   [↩]

Transcripció, corregida en la grafia, de les cartes de Josep Pla a Carles Riba, segons l’edició de Lluís Bonada, publicades a la revista Reduccions, núm. 23-24, 1984.  N’incloem aquí  la transcripció literal.¹

__________________________

.

.

Berlín 31 gener 1924

Amic Riba: Tinc la vostra carta. Us envio aquestes dues ximpleries que he fet aquesta nit. No tinc pas força ni per tornar-ho a llegir. Vós mateix. Em convindria cas que donéssiu el plàcet per publicar-ho que aquests minyons dels quaderns ho engeguessin com més aviat millor. En el cas que l’empresa perilli mireu de cobrar el diner a la bestreta.

Per l’envio del diner penseu que jo seré a Berlín, com a màxim el 20 o el 23 de febrer. Si creieu que podeu arribar a temps, encara –tenint en compte que les cartes tarden com a màxim 6 o 7 dies– envieu-m’ho. Cal enviar això en bitllets i per valors declarats. Estic content que el conte us hagi agradat. Recordeu-vos però avui Riba que el millor que em podeu fer, si m’estimeu un xic és tractar-me amb severitat. Catalunya és un país sense polèmica i la crítica està podrida per tota mena de febleses i de respectes. És convenient tractar amb amabilitat les coses indiferents però s’ha de tractar amb justícia les coses que tenen quelcom.

No puc pas passar per músic i creieu que em desplau no fer-vos el favor. Per: 1r no tinc els papers clars i necessito la malla ampla de la frontera ocupada; 2n em convé fer el menor trajecte possible en el tren alemany perquè es molt car i 3er vull passar a París per veure els exiliats i perquè tinc el deure de saludar el Sr. Puig.

Adéu siau. Escriviu-me. Records a Mad. Riba. El vostre aff.

Josep Pla

–—––––––—––––––—––––––—––––––

[16. 3. 24]*

Estimat Riba: Us agraeixo molt tot el que heu fet per mi. Us incloc el rebut que arreglareu al vostre gust perquè no se si és correcte. No podem sortir mai de l’època de les vaques magres i ara el diari rebaixa els sous.

El Director m’ha dit que teniu un altre meu atemptat literari, el començament de la novel·la, per corregir. Podeu fer-ne el que voldreu. Jo dubto de publicar-ho o cremar-ho. En tot cas s’ha de modificar. Què en faríeu vós? Si no teniu massa feina parleu-me’n.

El que ens agradaria és que parléssiu públicament de les nostres cartes.² La gent no les ha compreses. No volen ésser altra cosa que un pamflet polític i un intent de dir el que cal dir en aquesta hora de censura descordada. Nosaltres creiem que tota empresa de catalanització ha de començar per la base i per tant, per l’escola i el periodisme. Sense aquestes dues armes poderoses, no guanyarem mai terreny. Creieu que estem equivocats?

Per altra part les nostres cartes volen ésser un model de mètode de treball per aquest moment i per als successius. No cal atacar les idees dels contraris perquè no en tenen cap i perquè nosaltres ja estem entesos en el camp de les idees. Cal atacar les persones, si es pot d’una manera frontal i, si no es pot, d’una manera tendencial, com hem fet nosaltres. I no cal ni tan sols atacar els castellans. El que convé és enfonsar els castellans de Catalunya, com l’Oliver, com l’Ors, com el Calvet, com el Pijoan, com En Pi. No s’ha de donar cap esperança a aquests senyors. I us trobeu amb catalanistes oficials com el Montoliu que no han vist encara que el fenomen castellà de Catalunya ha sigut sempre un fet provincià.

El que hi ha, naturalment és que el pamflet com a mètode de treball és ingenu perquè potser no es pot accelerar artificialment el pas normal de les coses. Però llavors, aquest món és encara més fat que no sembla.

Si creieu que aquestes coses són fonamentals digueu-ne un mot.

En Bofill marxa avui a Barcelona. Jo tinc por que no facin una animalada però ell vol marxar passi el que passi. En Bofill és un home ple d’hàbits i d’ordre i s’enyora.

Records a la senyora Riba.

El vostre aff. amic i servidor

Josep Pla

c/ Els diners, s’han d’enviar, si no us dóna massa feina, per correu, en bitllets i per valors declarats. En Llimona us farà la tramesa, si voleu.

*En llapis, de mà de Riba.

–—––––––—––––––—––––––—––––––

Leeds, Meanwood. [31 de gener, 1927]

Amic Riba: En primer lloc, amic Riba us haig de donar les gràcies per haver-me donat l’alternativa d’escriptor. Estic genuïnament agraït. Ha sigut una llàstima que no hàgiu conegut el meu pròxim llibre que és ara a les mans dels editors. Em sembla però que «Relacions» –aquest és el títol– no fa més que confirmar tot el que heu dit. Jo crec que ho heu endevinat tot i que m’heu explicat d’una manera esplèndida.

Darrerament he fet un assaig sobre En Creixells per la Nova R[evista] que per cert no ha arribat a Barcelona, el que em fa suposar que s’ha perdut pel camí. Deia en aquest treball que jo envejo dues posicions a casa nostra: la d’En Creixells i la vostra. Heu fet el viatge de l’alta cultura i teniu una posició molt elevada. Jo no sé pas parlar d’una manera clara del que vosaltres parleu. Sento que el que dieu és veritat i abans de conèixer els quatre articles vostres intuïa que hi havia tot això però no acabava pas de formular-m’ho.

Però no estic pas d’acord amb els vostres deixebles. Mireu el que acaba d’escriure en Llates sobre Bernard Shaw! Shaw, estimat Riba, és un home molt senzill. La seva Santa Joana –ho ha dit ell mateix mil vegades– és una sàtira contra la justícia moderna. Tots els grans crítics d’Europa que han vist l’obra han dit el mateix. Per què doncs, cercar tres peus al gat? Què té que veure tota aquesta maceració irresponsable, totes aquestes serpentines que En Llates, com els personatges similars del circ, es fa treure de la boca, amb l’obra de Shaw? Sàtira contra la justícia moderna. I dic moderna perquè una sàtira contra la justícia medieval hauria sigut una cosa sense possibilitats d’emoció. Perquè és una sàtira contra la justícia moderna, Shaw mostra una Santa Joana nacionalista i feminista, això és, deformada. Si això és tan clar, em voleu dir per què s’han de complicar tant les coses?

Tenim aquest mal: la genialitat. Si l’obra de Shaw és tal com diu en Llates, és una ximpleria. Si Catalunya és tal com diu que és cada dijous En Santamaria a «La Publi» el nostre país és una mena de decoració de cartró del Teatre de la Naturalesa, això és, la cosa més poca-solta del món. No trobeu?

Jo vaig veure a 25 anys que escriure d’una manera macerada, era fàcil. Després he fet un gran esforç per banalitzar-ho tot. Naturalment, al meu país, no tinc cap pervindre  i em ressento d’haver viscut en països en els quals la gent procura abans que tot de fer-se entendre. Per això m’ha agradat que hàgiu dit que jo sóc un escriptor banal. El que no sóc, és irresponsable com en Pujols. I sobretot, el que tinc, em sembla, és un primari sentit comú literari.

M’hauria agradat que haguéssiu dit si els problemes que tinc davant, són els vertaders. Jo també voldria superar el realisme i ja em direu si «Relacions» marca un avançament en aquest sentit. Ara que em sembla absurd, predicar avui d’una manera sistemàtica la superació del realisme per la senzilla raó que el 80% de les persones que escriuen el català no han arribat encara a la realitat i viuen en el tartamudeig.

Tot el que heu dit sobre la meva ironia o humorisme és exacte. Em sembla que és el primer pas d’aquesta superació de què us parlava suara. Però no crec que això, condueixi a res. És una solució provisional inevitable quan es pot disposar de la quantitat d’ignorància i de gaucherie de què disposo. Heu encertat el nom d’Sterne. Llàstima que no hàgiu citat a Heine. És l’autor que m’agrada més de tota la història –els grecs exceptuats, quan tinc diners. Amb els russos, no hi tinc res que veure.

Psicològicament, sóc un solitari i un home de vida marginal. La paraula que m’agrada més de totes és out. Aquest mes em sembla que em casaré i això em farà posar una mica d’ordre a la vida sentimental.

Records a Mad. Riba i a les amistats. Vostre aff.

Josep Pla

*Datada en llapis per mà de Riba.

1. La correcció s’ha limitat a l’accentuació, a alguna forma verbal i altres qüestions ortogràfiques. No hem corregit la puntuació de l’original. La sintaxi i el vocabulari són els que es poden veure en la transcripció literal. [↩]
2. Es refereix a les cartes que des de Berlín Pla i Xammar van publicar  a La veu de Catalunya. com anota Lluís Bonada  [↩]

Autoentrevista

____________________________________________

–Vostè em diu, estimat senyor, que té el projecte de publicar, a la revista que dirigeix el senyor Rovira i Virgili, un interviu amb mi, en tant que representant d’un cert sector del moviment literari. La primera cosa que li haig de dir és que la seva decisió em fa molta gràcia, car considero que a penes sóc un escriptor. Cada vegada que he pogut, he fet constar que la meva veritable vocació és fumar cigarrets, tot passejant pels carrers de les ciutats i eventualment per fora. Després d’haver tornat a casa meva, passada una sèrie d’anys de voltar, li puc donar una variant de la meva vocació: d’ençà del dia que el meu pare em portà amb tartana a estudiar el batxillerat a un col·legi de Girona, fins ara, han passat gairebé vint anys. Des d’aquell dia sense glòria fins avui, he vist una mica de món, i es pot dir que, durant aquest temps, no he dormit quinze dies seguits en el mateix llit. S’erraria, però, si la gran quantitat de llençols que m’ha suportat li suggerís una sensació d’heroïcitat. Més aviat pensi que el meu destí ha estat anar al darrera d’una cosa prou enlluernadora per a justificar els meus sacrificis. I bé: aquella força obscura que m’impulsà a sortir de casa, aquella vaga i inconcreta atracció que m’ha fet fer tants quilòmetres, potser no és altra cosa que aquesta ombra de pineda en la qual ens acabem d’asseure amb voluptuosa familiaritat. He anat una estona a passeig, i, si a la fi he trobat aquestes ombres gràcils, és que dec ésser un home amb una tendència al fracàs. És per això que m’estranya i m’horroritza que vostè tracti de tenir amb mi una conversa d’aquesta magnitud.

Què vol que li digui? A dins de l’ambient literari, em sento completament desplaçat, i puc afirmar que no he tractat mai cap home de lletres en tant que home de lletres. Amb les persones amb qui he tingut converses sobre qüestions literàries, amb els meus amics Alexandre Plana, Eugeni Xammar, Josep Carner, Josep Junoy, Ignasi Armengou i Carles Soldevila, hi tinc una amistat que no té res a veure amb la literatura. En general, trobo que els escriptors tenen, si és veritat el que escriuen, massa orgull i que cerquen tres peus al gat. Tots volen ésser europeus, universals, originals i creuen que el que fan és bo per a tot. Jo començo per no sentir-me ni europeu ni universal, car aquestes paraules per mi no tenen cap sentit. Li diré més: el que s’anomena la pàtria, aquesta cosa abstracta, grandiosa, burocràtica, ribetejada de duaners i de carrabiners, és un concepte que no he comprès mai. Materialment, no puc comprendre’l, i no tinc prou força per a deïficar el paper timbrat. Sóc i he estat sempre localista, això és, un home que està disposat a dir en tot moment que no hi ha res al món com les coses de Palafrugell. Més enllà de Palafrugell hi ha un primer cercle a dins del qual, si dieu a un home o a una dona:

–Bon dia; avui fa bon temps –us responen:

–Bon dia; sí, sembla que fa bon temps… –i això és agradable.

Passats, però, aquests lligams essencials, tot és per a mi completament igual, i el món es redueix a una bola amb uns petits pics vermells que representen els llocs on amics meus que hi viuen tenen per aquest seu amic un llit parat. Els polítics, ben entès, tenen l’obligació d’ignorar aquestes coses, sobretot si la civilització humana s’ha d’anar adaptant de mica en mica als estralls i guerres capaces de fer onze milions de morts. Si un escriptor, però, ha d’ésser un home interessat essencialment amb els sentiments reals, no crec que pugui parlar d’una manera diferent de la que jo he emprat. Aquesta meva complexió m’estalvia, naturalment, molts problemes artificiosos, em dóna un sentit de la història i m’ajuda a comprendre les coses com els antics. M’agradaria de conèixer tot el món i de parlar-ne totes les llengües, no solament per instruir-me, sinó per donar ordres als xofers de taxis i tenir converses serioses amb els empleats de l’American Express. Però en tant que escriptor, tot això ho trobo exorbitant. Hom pot escriure en la llengua més difosa i rica del món i passar més de pressa que un foc d’encenalls. Escriviu, per contra, una cosa que estigui bé, en català de Palafrugell, i veureu com us tradueixen, us comenten, us donen unes llaunes terribles i finalment, el premi Nobel. Ja sé que hi ha ben poques persones prou fortes per a dir el que acabo de dir. Les condicions econòmiques actuals, per altra part, i la introducció del règim de la lliure concurrència, realitzada per la burgesia liberal en el camp de la producció literària i artística, obliguen l’escriptor, el músic i el pintor a considerar el seu treball com una mercaderia. El treball intel·lectual, en una paraula, està al servei de l’or i, per tant, l’or és el sistema mètric del valor literari i artístic. Aquest fet és considerat per la majoria com una cosa tan natural, que de fet s’ignora la característica essencial de la història literària anterior a l’època comercial. L’escriptor antic era un metge o un advocat o un pagès o un filòsof o un militar o un capellà que escrivia per gust, per tenir consideració social o per fer plaer als seus amics i, en tot cas, pensant que mai a la gent no se li acudiria de llegir els seus escrits. Ara és al revés: l’home escriu per ésser llegit; hi ha l’escriptor –l’escriptor, i la literatura com a finalitat. El canvi ha estat funest. La literatura és avui la metzina del món i una de les fonts més segures d’infelicitat i de dolor, tant per a la persona que s’hi dedica com per a la gent que no se’n pot passar. ¿Hem de protestar? És inútil, car no som més que un reflex de l’organització econòmica, i avui la nostra organització és considerada per la gent més seriosa com el millor present que ens ha fet la Providència. El que s’ha de fer és adaptar-se i no tenir la hipocresia de demanar peres a l’om. Des del moment, doncs, que la literatura es ven i es compra amb diners, és que ha deixat d’ésser per a l’escriptor una activitat seriosa. I en certa manera el que salva encara l’escriptor del perill del ridícul que el sotja constantment és no haver treballat mai de franc. Car, si un home es proposés fer una obra immortal a deu cèntims la ratlla, la seva posició seria notòriament insostenible.

Un altre punt. Els escriptors d’avui volen ésser originals, malgrat saber tothom que l’originalitat és materialment impossible. Hi ha en aquesta dèria aquell punt d’hipocresia que l’actual sistema econòmic ha donat a tota la vida social. Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l’escriptor que el fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial. Però l’argument és inútil, car un home que comprengui que l’únic esdevenidor d’un escriptor és plagiar demostra amb això tenir sobre el seu ofici unes idees tan clares i segures, que per força vencerà sempre els seus susceptibles companys. Els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva. Si els antics ho feren, ¿per què no ho podem fer nosaltres? No hi pot haver, em sembla, una cosa més agradable per a un escriptor que sentir-se plagiat. Avui, però, en tots els rams artístics dominen idees contràries, i el que dóna el to són les idees dels petits burgesos analfabets que saben llegir i escriure. Digueu-me, però, si no es podria donar tota l’originalíssima escultura que es fa avui per un bon plagi de la Dona vídua del British Museum, i tota l’arquitectura civil per un segon Palazzo Pitti, i tota la urbanització per una segona Plaça de la Concòrdia. I bé: espanta de pensar que un home que tingués la força suprema de plagiar l’Antígona seria considerat com un indesitjable.

A aquests extrems hem arribat, i, per donar una idea de la degeneració general, només cal fer constar que el que demostra la insanitat de la literatura actual és que no es troba enlloc un tros digne d’ésser plagiat. Jo busco aquest tros fa anys i per tots els racons, i no trobo res. Tot és d’una monotonia i d’un avorriment esparverador, i jo, particularment, he nascut amb massa poca força per a emprendre’m el plagi d’una obra antiga. Estic obligat, com els altres, a ésser un terrible i desenfrenat original. És, no hi ha dubte, lamentable i revoltant…

–Així i tot, Ettore de Luani, en un diari de Milà, ha dit que vós sou un dels pocs escriptors catalans de possibilitats generals i un dels escriptors joves de més esdevenidor.

–El senyor Ettore de Luani, que no tinc el gust de conèixer, és un senyor molt amable que escriu admirablement. A més, és probable que tingui raó. Els escriptors que escriuen exclusivament per a París corren el risc terrible de no ésser mai compresos a Palafrugell; en canvi, els escriptors que escrivim només per a Palafrugell, si algun dia arribem a fer-nos entendre per Palafrugell, arribarem, més aviat o més tard, a París. Per a comprendre això, s’ha d’abandonar el sistema mètric dels articles elogiosos i comptar per anys. Desgraciadament, jo no he arribat encara a fer-me entendre dels meus antics de Palafrugell, i és per això que tinc tant d’èxit a fora. La culpa, però, no és pas tota meva. Tinc la intuïció que sóc un home relativament orientat, però la preparació em falla a cada moment. He tingut una certa capacitat per a la lectura, però he llegit sense ordre ni concert, barrejant les coses més absurdes. El menys que he llegit han estat coses del meu ram, i m’espanta haver de dir que jo no he pogut mai acabar de llegir una novel·la. L’autor que m’agrada més de tots és Voltaire. Després, Heine i el reverend Sterne. He estudiat certs autors com Stendhal i Anatole France, i això fa que abans m’agradessin més que ara. Avui estudio Lord Macaulay, l’esperit més clàssic, potser, de tots els esperits clàssics que han existit. És un tòpic desagradable, que empra tothom en escriure sobre la meva obra, el presentar-me com un gran coneixedor de la literatura russa. És un error. En realitat, totes les persones que no saben escriure semblen una imitació de les lamentables traduccions dels escriptors russos que circulen per Occident. Car els extrems es toquen, i el quequeig dels uns és confós per la gent superficial amb la vagarosa i singular riquesa dels altres. Quan jo arribi a escriure com Déu mana, tothom dirà que plagio Anatole France; mentrestant, la gent insinuarà que copio els russos. Em sembla que és senzill. Però tot això no és res, al costat dels diaris que he llegit. He estat, com en Xammar i com el pobre Crexells, un terrible devorador de diaris. És el periodisme el que m’obliga a escriure llibres que la gent no té més remei que empassar-se d’una bocada. M’agraden coses les que marxen amb l’orella dreta i el cor martellejant. Perdut per perdut, sempre valdrà més escriure coses divertides que sonsònies espesses i crepusculars. He llegit, a més, una quantitat considerable de filosofia, economia, història i sociologia. En aquest ram he fet certes filigranes: no he arribat, com en Xammar, a llegir tots els discursos de recepció a l’Acadèmia Francesa que s’hi han pronunciat des de Richelieu fins a la data, he llegit l’edició del Diccionari filosòfic i històric de Bayle, que té més volums que estels no hi ha al cel. El Diccionari m’ha fet un servei inapreciable. Però en tot això, ¿hi ha elements per a formar un escriptor discret? Ho dubto. M’ho he hagut de fer tot, i així he descobert, a vint-i-cinc anys, coses que les criatures dels Instituts saben a França i a Anglaterra, a tretze. He perdut temps i he anat tirant entre un desordre espantós. A més a més, ningú no ha tingut la caritat de dir-me que tal cosa estava regular i tal altra malament. Si m’hagués hagut ha refiar dels especialistes, a hores d’ara no tindria sobre meva feina cap idea clara. Avui es considera que la crítica no ha de servir per a dir: això val tant; sinó per a dir: això és això. La teoria honora molt la professió, però aquests honorables companys corren el risc d’explicar de dalt a baix i fil per randa les obres que no valen res, la qual cosa és, indubtablement, brillant. Passa encara una altra cosa, i és que, de vegades, surt un senyor i diu:

«Aquest llibre no val res perquè l’autor no té modos»; i una cosa així és tan demostrablement idiota com els dies de pluja prendre un bany per no mullar-se.

–Què es proposa, segons vostè, la literatura d’avui?

–No m’havia passat mai pel cap que un dia pogués desitjar ésser alemany. Car, una pregunta així, ¿qui, si no un alemany, podria contestar-la? És una d’aquelles qüestions que només es poden contestar amb una tirada elevada, fent-hi alternar, ben dosificats, els noms dels autors més importants amb les paraules tècniques i desmonetitzades de les darreres teories socials. Jo crec que a la nostra època, que està, com li he dit fa un moment, exclusivament dominada pels imperatius econòmics, la literatura es proposa fer marxar el comerç, faire marcher le commerce, per dir-ho amb la gràcia que els francesos donen a aquesta seva locució. El criteri del talent i de la capacitat ha deixat d’existir, i només poden treballar, amb la tranquil·litat i la calma que tenien els esclaus antics, els escriptors que tenen formidables mitjans de fortuna. Els altres han de tirar al dret, subjectant-se a la llei de la compra-venda i als capricis singulars de l’or. Per donar-li una idea del que passa, només li diré que els escriptors d’avui han de perdre més temps per a cobrar les seves obres que per a escriure-les. Acceptat que la vocació literària no deixa absolutament temps per a res, jo em demano què poden voler d’especial els escriptors que passen una part del seu temps sol·licitats per la vida de relació que la carrera i la propaganda dels seus treballs exigeix i l’altra part anant al darrera de les miserables pessetes. ¿Li sembla que podem voler alguna cosa?

Si gosés, li diria que trobo la seva pregunta extravagant. El treball literari és abassegador, i arribar a escriure alguna cosa –el que se’n diu escriure alguna cosa i no posar un seguit de petites explosions l’una darrera l’altra– és, em sembla, molt llarg. De vegades he tingut la feblesa de voler escriure alguna cosa, i he hagut de fer un treball d’atenció considerable. Tot i que no crec tenir cap defecte prou fort que m’impedeixi de dedicar-me a la vida de relació i que m’agrada molt parlar –sobretot amb persones d’edat–, les quatre coses que he escrit m’han obligat a fer, fins ara, una vida de solitari. I ventura que he tingut la sort de trobar, en les poques persones que fora de la meva família he tractat, la llum que sempre m’ha faltat. Les persones que he tractat d’una manera més real han estat Alexandre Plana i Eugeni Xammar. L’oncle Alexandre, que jo considero com de casa, ultra el reflex de la seva infinita bondat, m’ha donat les poques idees clares que tinc sobre aquest ofici complicat. En Xammar m’ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l’home més intel·ligent que jo conec, el que té un cop d’ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d’home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l’enteniment més clar. No passa dia que no pensi en ells, en el que m’han dit i, sobretot, en el que m’han insinuat. Després d’això excuso dir-li que la meva més gran esperança és poder treballar un dia a Barcelona en alguna cosa amb en Xammar costat per costat.

De tota manera, crec que la literatura d’avui, a més d’ésser el camp de la més delirant vanitat, té característiques clares. Aparentment, és d’un cinisme astorador; de fet, és d’una sensibleria dissimulada i revoltant, gairebé patològica, baixament sexual. Les idees mai no ha estat tant en desfavor com avui estan. Els escriptors no es proposen dir res ni demostrar res. Hi ha novel·listes que no saben fer un retrat ni saben el que és un paisatge. A més, potser només hi ha els dramaturgs que s’interessin menys per les coses dels homes i de les dones que els novel·listes. Llegint les seves obres, hom pensa en aquells personatges de les fires que es fan sortir serpentines de la boca sense parar. Un clima tan silvestre i tosc, tan poc cultivat, sembla que hauria de comportar un afinament de la intuïció i de la sensibilitat, una facilitat per a reproduir sensacions directes, autèntiques i vives. Res d’això no es troba enlloc, i tot és purament verbal. La ironia, l’humor, el joc, que són les coses més difícils que hi ha, han passat completament de moda. Tot és d’una serietat ridícula, d’un orgull inconsistent, d’un pedestrisme revoltant. Això passarà. Només duren les coses ofensives, clares, escrites amb relleu i amb intenció tibant. Els nostres contemporanis que han passat del replà del borinoteig –Bernard Shaw, Anatole France, Gide, Barrès, Chesterton, Hamsun, etc.– semblen gegants d’una altra època. En literatura, el que no dura és el limfàtic, per més perfecte que sigui, per més enraonat que sembli, per més aparent solidesa que tingui.

–Pot parlar de literatura catalana?

–Els autors catalans som, em sembla, uns autors educats a l’estranger. Dels nostres avantpassats, a penes ens en podem refiar. No hi ha cap poble que hagi tingut uns rebesavis tan ximples, tan poca-soltes i tan tocacampanes. Naturalment, són uns excel·lents autors i uns magnífics escriptors, però la seva època és massa reculada. Llull fou un geni; el cronista Muntaner fou un empordanès xerraire i mentider, un bon company per a anar a Montserrat; en realitat, l’únic fet literari important d’aquella època són els plagis del Metge. La gent d’avui té, al costat de tots aquells senyors, un valor cent mil vegades més gran, i és per aquesta única raó que es pot parlar de renaixença. És molt probable que els més grans autors que s’han produït en llengua catalana siguin tots amics nostres: des del senyor Josep Carner fins al senyor Francesc Pujols, hi ha una massa de persones que tenen grans condicions i que han escrit coses absolutament reeixides. Aquests últims anys s’ha fet un gran pas, pel fet que s’ha portat la literatura en el camp de la prosa, que és el que ha de donar una fixació definitiva al català. S’ha evitat, en un mot, que la nostra literatura sofrís una segona derrota de resultats iguals a la que sofrí a l’època dels trobadors. Tenim avui grans prosistes, com els senyors Nicolau d’Olwer, Carles Riba, Joan Estelrich, Rovira i Virgili. La prosa significa la humanització d’una llengua, això és, la seva eternitat. Convé parlar amb aquesta rudesa per donar a la gent la sensació que tot està per fer. Tenim al davant nostre la literatura clàssica espanyola, l’esfondrament de la qual, a més d’ésser en la història literària un fenomen d’una contundència absoluta, és una lliçó d’interès general.

La literatura clàssica espanyola s’ha esfondrat gairebé en bloc –Cervantes i el Lazarillo a part–, perquè era una cosa purament verbal i absolutament deshumanitzada. Si a la nostra no li ha de passar igual, hem de posar darrera de cada paraula que escrivim l’objecte, el sentiment, la sensació, la sal que preservi la paraula en el camí a través del temps i de l’espai. Tinc fama de derrotista perquè no m’agrada de combregar amb rodes molí. De fet, avui, tot ho trobem excel·lent perquè el mòbil principal de la nostra estimativa és més patriòtic que literari. Sóc el primer de confessar que totes literatures s’aguanten una mica per patriotisme i depenen d’un prestigi polític. Però això no és pas suficient. Arribarà un dia que la nostra gent jutjarà les coses pel seu valor intrínsec, i llavors s’aclariran les situacions i passarà només el que pugui passar. L’estat idíl·lic d’avui pot durar, si voleu, uns quants anys. El que és segur és que un dia s’acabarà. Mentrestant, ens hauríem d’acostumar de tractar més familiarment el factor temps per un cantó i el factor esforç per l’altre. D’aquestes coses, no se’n parla mai. En el fons creiem, com el doctor Martí i Julià, que els catalans tenim tanta gràcia de Déu, que fatalment les coses no ens poden fallar. Això, no ho he cregut mai. Crec que les coses no ens poden fallar si fem un esforç i tirem l’aigua de la nostra banda. Si no ens ho guanyem, però, no hi ha ningú que ens pugui assegurar contra el fracàs. Des de tots els punts de mira, aquest problema és inquietant, i jo em demano si l’esforç considerable que avui fa l’élite de Catalunya pel manteniment de la llengua és una cosa definitiva. Hauríem de mirar que ho fos, i més que satisfer-nos d’aquest esforç, fer encara un pas endavant. L’escriptor, per la seva banda, hauria de fer un salt i prendre el lloc que li correspon en la vida social. Tot intel·lectual, quan s’ha parlat de tot, és sempre, per definició, un creador de llibertat. I bé, la llibertat es crea essent lliure, de la mateixa manera que el moviment es demostra caminant. És, al meu entendre, d’un grotesc indescriptible veure escriptors que quan no tenen la ploma a la mà no saben què fer, defensar posicions i situacions i doctrines que només existeixen per a mantenir la tendència que té l’home a l’analfabetisme i a l’abjecció civil i, per tant, espiritual. Jo em demano per quina raó poderosa, després de la lamentable experiència històrica que hi ha acumulada a tot arreu, no veuen aquests escriptors que l’única solució possible –si és que n’hi ha una– és augmentar en l’home el sentit actiu de responsabilitat i de crítica. Aquest problema, us ho confesso, em fa somiar…

La meva obra –si així es pot qualificar– la veig a través d’aquestes idees. Hi ha molts amics meus que han trobat en el meu darrer llibre inconvenients seriosos. Diuen que jo hauria de fer literatura pura i no donar entrada en els meus llibres a la meva tendència al pamflet, a la polèmica i, en general, a les idees. Sobre aquest punt, però , les meves conclusions són completament oposades. La literatura pura, com a finalitat, no m’interessa gens. He tocat aquests temes perquè les necessitats periodístiques –i, concretament, la necessitat de donar varietat als meus treballs del diari– m’hi han obligat. I dic que no m’interessa, perquè no crec en la independència de l’art. L’art i la literatura no són més que un fenomen d’ordre absolutament secundari de la xarxa de fets vivents que es manifesten en la vida en comú. Per això jo, que tinc la força –que alguns judicaran cinisme– de dir que la literatura ha de servir per a fer marxar el comerç, cosa que vol dir que la literatura ha de fer viure l’escriptor, tinc la mateixa franquesa afirmant que la contrapartida d’aquest fet, la redempció, diríem d’aquest fet, radica en l’obligació que té l’escriptor de servir els interessos del seu nucli social segons els principis del sentit comú i de l’interès general. És molt possible que, si em dediqués a escriure llibres exclusivament literaris i perfectament inofensius, tindria un nombre de lectors doblat. Però això no m’interessa, perquè és massa fàcil. El que m’apassiona, el que m’enlluerna, és la meva època i fins allò que té la meva època de més provisional, de més migrat i de més estret. M’interessa aquesta vida en tot allò que té de menys extravagant, de menys esnob i de més material. És per això que fer l’art per l’art sempre m’ha fet el mateix sinistre efecte que sentir refilar un canari a la casa on hi ha un difunt a punt d’enterrar…

–Parlem d’una altra cosa? ¿No podria dir-me quelcom sobre la fama que s’ha fet d’escriptor immoral?

–Dubto que les meves idees sobre aquest punt puguin interessar. He llegit aquests dies uns comentaris terribles sobre els meus llibres. Una revista que s’anomena «Catalunya Social» em demana si amb les idees que tinc podria ostentar dignament el càrrec de diputat de la Mancomunitat. Què li sembla? Quina idea més vaga que tenen aquests senyors de la Mancomunitat! Val més passar-ho per alt. He escrit, és cert, tres o quatre anècdotes dominades per una situació, diríem extravagant. En totes elles hi és notòria la tendència a ridiculitzar els indrets inferiors de l’home i, sobretot, el seu predomini. Així i tot, em descriuen com un home que es complau presentant un món de turpituds i de llibertinatges. És estrany. Des d’un punt de mira general, no tinc pas inconvenient de parlar de com es posa el problema moral davant meu. El meu temperament, el meu caràcter, em fan viure més de cara a les coses antigues que de les coses actuals i futures. Des del punt de mira de la llibertat, de la dignitat personal, dels coneixements i de la moralitat, la superioritat del món antic em sembla relativament al món modern, completament clara. Per més poca simpatia que hom tingui per la filosofia creacionista, hom no es pot estar de pensar que quan Maurras i Shaw sospiten que no tindria res d’estrany que el món, de segles ençà, estigués lleugerament equivocat, potser no van errats.

Les burocràcies religioses han fet grans progressos, però l’esperit de les tradicions no va pas salvar ni un home dels onze milions de cadàvers que féu la guerra passada. Dirà, potser, que sempre parlo de la guerra. És pel fet que, durant els deu anys que he passat fora de Catalunya, he après de comprendre que totes les coses del món actual no es veuen més que en funció de la guerra, i és per això que judico aquesta qüestió interessant. Vull dir amb tot això que és molt arriscat de parlar de progrés i de reforma moral. És curiós d’observar que l’home d’avui que postula la possessió de les veritats més altes i eternes que hi ha es torna cada dia més histèric i més intolerant. Al seu costat, la dolçor serena, el ritme lent dels escriptors antics, és per nosaltres quelcom de completament incomprensible i estrany. Ara bé: tot em fa creure que l’escriptor que vulgui viure, en aquest punt, d’acord amb la veritat, agafarà una fama d’immoral. L’escriptor ha de saber destriar els sentiments reals dels sentiments aparents, és a dir, la veritat de la mentida. Està bé que el nus d’una tragèdia sigui l’amor; seria absurd que fos el sentiment d’una senyoreta perquè han carabassejat el seu promès. En un mot: tot escriptor té el dret de destriar els elements convencionals dels elements reals. I els fets són aquests: els homes i les dones es passen la vida entrant i sortint sense parar de situacions objectivament immorals. És absurd de discutir, ara, si els homes són bons o dolents per naturalesa: des del punt de mira literari, la qüestió és extravagant. El que hi ha de cert és l’experiència produïda per l’observació de situacions i per l’auscultació del material humà. No us repetiré pas la teoria de Gide segons la qual només la immoralitat és productiva des del punt d’albir literari. El que dic és que tota la literatura no acadèmica, tota la literatura d’observació és, per definició, immoral. És per això que no hi ha cap novel·la digna d’aquest nom –i la novel·la és el gènere de literatura d’observació per excel·lència– que no sigui immoral. ¿És possible fer una novel·la combinant fins a l’infinit els noms patronímics d’uns personatges? Si fos possible, tindríem la primera obra moral del gènere que veu la llum del sol. Fer un llibre, no amb noms, sinó amb coses i amb persones, vol dir rompre la línia convencional teòrica entre moralitat i immoralitat, vol dir manejar elements reals i, per tant, immorals. És per això que una novel·la de serafins i de querubins, d’àngels i d’arcàngels, si no fos una novel·la, seria immoral. A tot arreu aquestes coses són les beceroles de la literatura. Això vol dir que la literatura alliberada de tota tutela sectària és plenament una funció civil. En certs països, certament, com a Anglaterra, l’esperit purità obliga a fer una literatura convencional. És una situació tan funesta com la nostra, però almenys a Anglaterra hi ha algú que protesta. Jo no crec que hi hagi cap raó que justifiqui el manteniment d’una tradició literària convencional i, per tant, inferior. Si ho fem –se sent de vegades a dir– demostrarem a tothom que som un dels pobles existents més ben educats i més púdics. Em sembla, però, que només cal donar una volta pels nostres carrers i places per a veure que aquesta pueril vanitat és d’un xovinisme revoltant. El meu darrer mot és aquest: jo demano la instauració del lliure examen, no pas per fer sortir dones en camisa a les meves obres, sinó per parlar de coses importants. La dolçor de la vida social a què han arribat els pobles més civilitzats és una conseqüència del gust de la llibertat i de la dignitat. Ara bé: aquest gust, no l’ha creat ni cap legislador, ni cap llei, ni cap reglament; l’han creat exclusivament la tradició literària, el periodisme i, en definitiva, una minoria de persones interessades a substituir un ambient clandestí per un ambient higiènic i clar.

Després d’una pausa, demanem encara:

–Treballeu força?

–Tinc un llibre acabat. L’he escrit al Pirineu durant les setmanes que darrerament hi he passat. Són unes memòries de Manolo Hugué, el gran escultor, contades per ell mateix. Es tracta d’un llibre de memòries, no d’un estudi sobre l’artista. Mirarem de fer-ne un llibre en bon paper, amb reproduccions de l’artista i de tiratge limitat. Més endavant –quin remei queda?– n’haurem de fer d’altres. Jo, que em vaig fer un moment la il·lusió que era un gandul, veig que sóc com els altres i penso, malenconiosament, que em passaré la vida treballant.

_____________________________________

Reproduït a Caps i puntes. OC. vol, 43,  p. 273-287.

Originalment publicat a la Revista de Catalunya, 1927