Sobre literatura

He tractat de posar en tot el que he escrit una afectació d'insensibilitat perfectament deliberada i voluntària. Aquesta és una de les causes del poc èxit que he tingut. La gent només llegeix les coses saturades d'emoció, que de vegades pot ésser molt elevada i altres vegades es refereix a coses insignificants. L'emoció, però, ha de semblar que hi és, i, així, aquests escrits agraden.

Sempre he cregut, però, que mantenir l'emoció, amb una ploma a la mà, durant deu o quinze minuts només es pot aconseguir amb uns sentiments ficticis, això és, fent trampa. Escriure cent planes, un llibre, amb emoció és impensable. És exactament un engany sensacional. La literatura tendeix a crear aquest engany. Cal escriure com s'escriu a la família o a un amic, i, de vegades, les coses concretes fan néixer l'emoció. L'escriptura artística no produeix res, no ha produït mai res.

[Notes disperses]

Sobre la virginitat de les quartilles

Els medis literaris, la Penya de l'Ateneu, la crítica, relacions i coneixences literàries

Mirant les coses amb objectivitat, em sembla que no he tingut mai cap relació seriosa amb els medis literaris d'aquest país -de Barcelona, concretament. He estat un home molt lent, carregat del sentit del ridícul, fins i tot quan s'ha tractat de cultivar una amistat.  Sempre he cregut que la meva persona els carregaria i els amoïnaria.  He conegut molta gent, però no he tingut gaires amics.  Això deu haver contribuït a fer que la gent tingués poca confiança en mi.  No crec haver inspirat mai cap passió, ni entre els homes ni entre les dones, cosa que, en l'època que hem viscut, no em desplau gens.  En aquest aspecte de la vida hi ha els amics, els coneguts i els saludats.  Rarament he arribat a conegut.  He format part del bloc dels saludats.  Poca cosa més –vull dir que no crec que jo hagués pogut arribar a alguna cosa més.  

A l'època de la Universitat, quan fèiem les revistes naturals de la joventut, vaig conèixer molts joves coetanis.  Una gran part moriren joves.  Altres s'esvaïren.  Aquests darrers es degueren casar per amor –donne in amore, que diuen a Itàlia– i la senyora els degué fer passar per l'adreçador.  Primum vivere...  Que jo sàpiga, només n'han quedat dos: el senyor Isern Dalmau, que ha fet una gran carrera en l'advocacia sobretot mercantil, i Marià Manent, excel·lent poeta, traductor excels de poesies angleses, exemplar col·laborador d'Editorial Juventud.  D'alguns d'aquests esvaïts, n'he coneguts, ja tard en la vida, els seus fills.  De l'amic Carabén, n'he conegut el fill, Armand, que és un xicot extremament intel·ligent i d'un tracte agradabilíssim.  

Després, a la penya de l'Ateneu, vaig conèixer alguns intel·lectuals importants, sobre els quals he escrit alguna cosa –més o menys.  Des d'un punt determinat el contacte amb la penya em féu un gran bé, perquè hi imperava un tal esperit de llibertat, de comprensió i de tolerància, dintre la més absoluta correcció social, que m'impressionà profundament.  Era el mateix esperit que havia trobat, d'adolescent, a Palafrugell, però a una escala infinitament superior.  Una meravella.  La penya creava una fascinadora il·lusió en les persones d'escassa experiència –i aquest era el meu cas-: portava a creure que el país era diferent.  Aquesta il·lusió, a moltes persones que assistírem en aquella tertúlia, ens féu un gran mal, perquè quan les coses –per culpa de la política– es desgavellaren, resultà que el país era igual que sempre: que no havia canviat gens.  De manera que aquella excel·lent reunió, si d'un cantó em féu tant de bé, de l'altre no em serví, pràcticament, per a res, vull dir per a navegar amb un mínim de discreció i de seguretat en la vida.  Fou una reunió merament frívola en la qual, salvant alguns esperits, davant els quals poso el senyor Enric Jardí, la immensa majoria dels altres es dedicaven a abaltir, enderrocar i destruir tot el sistema seriós i positiu del país.  Jo també hi vaig contribuir.  I és perquè la tertúlia tenia aquesta tendència, que era tan divertida, perquè no hi ha res que sigui més divertit que aplicar el microcriticisme a les situacions humanes que hom té al davant, microcriticisme en l'exercici del qual nosaltres, els catalans, som uns magnífics mestres.  Quan es produïa, aquells anys, la conjunció, en algunes persones, entre la ignorància i alguna possibilitat d'expressió, es produïa un espai de destrucció terrible.  Els pagesos eren uns infeliços, uns purs cretins, deixats de la mà de Déu; els petits comerciants, botiguers, gent del mercat, eren uns lladres indefectibles; l'alt capitalisme, la gent que feia alguna cosa, era considerada una classe malèfica, dolenta –en català la paraula dolenta té molta significació-, absolutament depredadora de la gent, tètrica.  

En una petita part la crítica era certa –era certa com a tot arreu ho és, com és habitual en la nissaga humana, com ho serà sempre.  Ara, parlar-ne generalitzant feia posar els pèls de punta, perquè tots aquells paràsits de pis no havien conegut mai cap pagès, ni cap comerciant, ni cap capitalista.  En parlaven perquè ho havien sentit dir, perquè Catalunya té una tradició creada per intel·lectuals energumènics que data de la primera industrialització i que no ha fet més que ampliar-se fins a la darrera guerra civil.  Però, de tot això, me'n vaig adonar molt més tard, quan vaig veure que la primera condició que ha de tenir una persona que disposa d'una certa capacitat d'expressió és una responsabilitat mínima i contrària a produir dolor i misèria en la vida de la gent.  Molts intel·lectuals d'aquella penya ni tan sols sabien que la política s'havia inventat per evitar la guerra civil i els seus terribles estralls doloristes.  Encara no sé com qualificar-los: no sé si eren uns purs inconscients o uns frívols.  

A la penya, hi vaig ésser rebut molt bé, gràcies, sobretot, a Alexandre Plana i a Joaquim Borralleras.  A causa d'algun d'aquells amics, vaig entrar fàcilment en el periodisme de Barcelona, en el qual gairebé sempre m'he mogut.  El meu amic Samaranch, fabricant de Terrassa i de Sant Cugat del Vallès, que vingué a la penya els últims temps, m'ha enviat un llibre de Màrius Aguilar, llibre anònim i escrit a l'exili.  Aquest senyor afirma que jo vaig fer a la tertúlia un cert efecte, i més aviat em presenta com un desvergonyit –no pas de la depravació o d'una o altra forma del crim, sinó un desvergonyit de l'esperit.  Em sap greu de discrepar, però jo no he estat mai un desvergonyit ni de l'esperit ni de cap forma de desvergonyiment.  En aquella època jo era –devia tenir dinou anys– un pur ignorant, un inconscient, un incipient bohemi tímid, un tabalot insomne i grotesc.  És un fet, si més no, que la penya em tingué molt d'afecte, com ho demostra el fet que subvencionà el meu primer viatge a Rússia, possible gràcies als dos-cents dòlars que recolliren, que llavors eren una mica més de mil pessetes (un dòlar, igual a cinc pessetes), i que donaren al diari en el qual jo llavors escrivia.  (El senyor Cambó em féu donar el visat per a Rússia a través del ministre francès Anatole de Monzie, que era molt amic seu i que jo vaig veure, diverses vegades, al seu despatx ministerial de París.) Quan es produïren aquests esdeveniments, ja feia molts anys que era fora de la penya de l'Ateneu i vivia a París, de corresponsal de diaris, ciutat a la qual vaig arribar el 1919.  En aquest meu primer viatge a Rússia, hi intervingueren, d'una manera decisiva, Andreu Nin, que en un moment determinat havia format part de la penya i que llavors vivia a l'Hotel Lux, a la Tsverskaia, a Moscou, i Eugeni Xammar, que per aquelles dates vivia a Berlín.  De tot això, n'he parlat copiosament en els meus llibres.  Dos o tres dies després de la meva arribada a Moscou, aparegueren la senyora i el senyor Xammar i amb ells vaig conviure a Moscou, fins que a la senyora Xammar li agafà un tal fàstic del comunisme que marxà de Moscou, per Berlín, de seguida que pogué.  Que en els països comunistes no hi hagi aparadors a les poblacions, no ho poden resistir les senyores d'Occident.  Xammar s'estigué a Moscou pocs dies més i marxà encantat de la vida.  I així vaig quedar sol amb Nin, la seva senyora i les nenes, Marty, del Rosselló, comunista desenfrenat i energumènic, i tota la requincalla de la fraseologia imperant en el país, que, pel fet d'haver-la adaptada al poble, és d'una monotonia indescriptible.  A Rússia no hi ha més que monotonia i policia.  Les dones tracten de fer l'amor sempre que poden –de vegades d'una manera discreta.  Els homes resisteixen la monotonia del comunisme pel compte que els té –vull dir l'estipendi.  Una petitíssima minoria –generalment científica– va de bona fe.  Els altres són obedients, però no creuen en res.  Nin creia en el comunisme: li agradava el poble rus, les dones, les cançons, el folklore, les cuixes de les noies que ballaven en el Bolshoi, de Moscou.  Era trotzkista i com a tal –després del triomf de Stalin– quedà escalivat d'una manera terrible.  Fou expulsat de Rússia en un vagó de bestiar.  I aquest fou el final d'Andreu Nin– a Rússia s'entén.

Una vegada corresponsal a París; vaig quedar desplaçat de la penya gairebé totalment.  Ningú no m'escriví més, si s'exceptua el senyor Camps Margarit.  Quan aquest senyor, d'ofici era enfardador del tèxtil, m'escrivia cartes llarguíssimes –quan es trobava per raons del seu ofici a Sevilla, a Còrdova o a Madrid–, jo no sabia què dir-li, considerada l'aclaparadora llargada de les seves cartes.  No sabia per on començar ni com acabar.  Ah, el meu gran amic Camps Margarit! Fou l'essència de l'humorisme de Barcelona després de Rusiñol.  Tothom el copià: escriptors, caricaturistes, artistes, homes i dones d'esperit, totes les revistes.  Semblava un carreter i no ho era; semblava un pagès i no ho era; semblava un comerciant i un burgès i no ho era.  Era un tímid, que de vegades s'enardia, i en aquesta situació deia el que volia: tenia un do d'observació únic, que transformava en jocs d'esperit i s'equivocava rares vegades.  Era la microcrítica, portada fins a terrenys inoïts, enormement divertida –però sempre sense fel, vull dir reduïda a persones concretes i rarament actuant sobre raons polítiques.  Camps Margarit fou un dels nostres mestres, però ningú no li'n féu mai cap cas.  El que deia era trobat naturalíssim.  A tot arreu n'haurien fet una antologia.  Fora de Francesc Pujols, ningú, en el seu temps, no li arribà a la sola de la sabata.  Així, almenys, jo ho crec.  

Una vegada desplaçat a París, vaig saber ben poca cosa dels medis literaris de Barcelona, i, des de llavors, no he sabut mai res de qui era al capdamunt i qui no hi era, el que era moda o no ho era, etcètera. Res de tot això no m'ha interessat mai. Per altra part, no he tingut en cap moment gens ni mica de contacte amb la vida acadèmica. He tingut una gran admiració per l'Institut d'Estudis Catalans i una determinada amistat, molt cordial , amb Ramon d'Abadal, el doctor Alsina Bofill i el doctor Raventós. I encara he tingut menys relació amb aquest món dels premis -avui abundantíssims– ni amb aquestes històries dels jocs florals, que sempre he considerat hiperbòliques, provincials i ridícules. És clar que la vida intel·lectual en aquest país era molt minsa.

Després de la guerra civil, vaig tenir una gran relació –sobretot epistolar– amb l'editor Josep Maria Cruzet.  Li vaig donar, si no vaig equivocat, vint-i-nou volums que, tot i no ésser ni dramàtics ni pornogràfics, tingueren un cert èxit.  L'època era més que incerta: era francament dolenta.  Josep Maria Cruzet ha estat l'editor més important que hi ha hagut (en llengua catalana) en aquells anys fatídics.  

Els últims anys he tingut la sort de conèixer el senyor Francesc de B.  Moll, de Mallorca, autor del «Diccionari», i el senyor Joan Fuster, de València.  Més tard vaig tenir una relació, certament superficial, amb Joan Coromines, el filòleg.  Amb aquestes tres relacions em considero –pel que he fet– pagat llargament.

A «Destino», hi he tractat –molt– Josep Vergés i molt menys Joan Teixidor, Quim Folch i Torres, és clar, quan vivia, i Luján.  «Destino» és un esforç fenomenal de Josep Vergés.  Un esforç, a més, positiu...

[Notes per a Sívlia]

Més records de la Penya

Sobre la Biblioteca Josep Pla

«La biblioteca no ha d'estar dominada per cap fanatisme, ni intolerància. Sóc prou vell per saber on condueixen totes aquestes posicions manicomials i totes les collonades. La biblioteca ha de demostrar constantment que davant l'accés als coneixements, totbom és igual i posseeix la mateixa dignitat.»

De la   Biblioteca Josep Pla

Traduir

21 de febrer. -  Alexandre Plana m'aconsella de fer un exercici literari seriós: em proposa de traduir un llibre francès realment difícil. Em suggereix «L'écornifleur», de Jules Renard. El títol de la novel·la de Renard ens embranca en una inacabable discussió. Què vol dir? Es pot traduir «L'écornifleur» per «El tastaolletes»? No és pas ben bé això, és clar... traduir és una feina endimoniada, dificilíssima, però jo comprenc que és útil. Útil, sobretot, per a conèixer una mica la pròpia llengua.

[El quadern gris]

La meva generació

5 de febrer. – La meva generació. Que jo parli de la meva generació, és clar, fa riure. ¿Què sé jo de la meva generació? Parlo de la generació literària. La resta –el meu curs de la Universitat– a penes m'interessa.

   Però quan parlo de la meva generació parlo per mi. La meva generació sóc jo perquè estic segur que hi ha dispers un grup de persones, totalment desconegudes, impossibles de localitzar, que pensen com jo mateix.

   És quan parlo amb la gent que té vint anys més que jo que veig clarament les característiques de la generació de què formo part Nosaltres venim dels llibres. Nosaltres han llegit els llibres. Creiem que hem viscut perquè hem llegit els llibres. Els llibres ens han donat l'esperança d'alguna cosa. Els llibres ens han suggerit l'esperança d'alguna cosa. Hem, esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. Què s'ha produït? Absolutament res. Res Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent. Els llibres ens diuen que el món, els homes, les dones, són fets d'una manera. La vida ens diu que el món, els homes, les dones, són fets d'una manera distinta. Els llibres ens diuen que existeix l'amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res. De què parlen els poetes? Quin sentit té el que diuen els poetes? Per què parlen d'aquesta manera? Qui els fa parlar així?

   He nascut en un poblet petit. Els horitzons de la meva vida han estat curtíssims. Aquestes circumstàncies m'han fet especialment sensible a la fulguració de la lletra impresa. Em posaren els llibres a la mà i vaig llegir-los. Quines belles coses es troben en els llibres! La vida és això i allò i el de més enllà –diuen els llibres. Però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per a dissimular, per a camuflar –és una paraula de moda– la vida mediocre acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes, hi ha escasses diferències: una mica més d'higiene, d'educació, un matis d'hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos. Simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no els prendrien seriosament. Les èpoques sempre han estat igual i el que s'anomena les grans èpoques només han existit en la imaginació dels qui n'han escrit els llibres...
 

[El quadern gris]

   Més sobre la «generació»   (Un retrat de passaport: Josep M. de Sagarra)

A l'índex