La precària
i habitual poesia

La poesia té una cosa empipadora
que és la rima, la musiqueta,
la música externa,
la persistent, pesada musiqueta.
Recitada en públic
no es pot aguantar d'afectada.
Si és llarga,
és d'una monotonia pedantesca.
Els vells orientals,
que com a tan refinats
tingueren el sentit del ridícul,
escriviren curtíssim.
La vida sembla llarga,
els moments tenen una fugacitat
terrible.

Voler encabir l'entrellat de la vida
en un alexandrí
és una niciesa.
pueril, temerària i grotesca.
L'expressió, les llengües,
tenen un esperit habitual,
per a menjar, beure, patir
i anar passant la vida.
I un esperit més ambiciós
que observa i medita,
acosta les coses que arriben
als sentits imprecisos.

Tireu sobre un vol d'ocells
i en feriu un –a penes.
Aquesta és la gran,
prodigiosa, insatisfactòria poesia.
Dins la limitació infranquejable de la vida,
la poesia és una activitat mental
que té una certa punta.
Ja ho escriví Rainer Maria Rilke:
la poesia és experiència,
i Wordsworth: la poesia és una emoció
recordada en la calma.
Escriviu-la amb astúcia. No us desballesteu.
La inspiració no serveix per a res.
El màxim a què poden arribar els homes i les dones
és a establir comparacions,
a imitar vagament,
a arrimar-se, a acostar-se,
com deien els escriptors antics.

Tu –em dius–
ets un esperit religiós
i vius anguniejat
per la teva personal pervivència.
Jo només crec en la meva
desaparició total, absoluta,
definitiva.
Tu aspires a ser un mastodont,
jo no arribaré a ser una formiga.
Qui és el més insensat?
Digue'm alguna cosa.
Escriu-me quatre ratlles!
Encara que només sigui una postal!

La meva decisiva petitesa
no em deixa comprendre
l'eternitat. Ni tan sols
l'altre món, que no sé quines mides
ni quines proporcions tindrà.
Jo no sóc hiperbòilic,
Si no em fan diferent,
no m'hi podré adaptar,
m'hi trobaré malament.
No podré sortir mai més
de la tomba sinistra i negra?
Mai més no podré trobar
Sílvia, que és tan rossa,
Silvia rimembri ancora,
i l'Astarté morena,
d'ulls que saben mirar
–d'una forma d'ametlla–,
d'anca rodona,
sortint de la perruqueria
exhalant el perfum
d'espígol quimificat
però ondulant i fresc?

Si penso en la perennitat
de la tomba, el tedi fabulós
de l'eternitat m'envaeix.
No em deixareu sortir mai més,
bon Déu? Ni per anar a prendre
cafè? No podré, mai més, veure
el senyor Cambó,
el pobre Manolo,
Isidre Nonell,
Joan Sardà Dexeus,
Francesc Pujols,
Eugeni Xammar,
Josep Ensesa,
els amics de Palafrugell,
Josep Vergés,
l'enginyer Duran Farell?
El cementiri és ple d'herbes.
Talleu aquestes herbes!
Deixeu-me evadir
de la immòbil eternitat bleda!
Valia la pena de néixer,
per a acabar tan malament?
No serà ja possible
de parlar amb ningú més?
M'agradaria de saber
l'opinió de vostès.

Itàlia

   
Els tres Davids de Florència,
el de Donatello –per mi el més elegant–,
el del Verrochio
el de Michelangelo
tenen els dos sexes:
cada un d'ells té un aire de noia.

Tres noies esveltes.
Són tres andrògins.
Les noies d'aspecte masculí,
els nois que semblen noies.
L'ambiguïtat prodigiosa,
la irrealitat real
la falsedat genuïna,
els andrògins
són una meravella,
exciten l'afinitat humana.
En el sonet XX, Shakespeare
parlant d'un noi
presenta el vers:
«The master mistress of my passion».
La història ve del banquet platònic.
Fou un banquet important:
els grecs trencaren les limitacions dels sexes.
En sortiren
els tres Davids de Florència.

– Vós sou socialista?
– No, senyor.
– Capitalista?
– Encara menys.
– Camineu a contrapèl?
– Per favor, aclariu-vos.
– A contrapèl, al fil del pèl?
– No hi entenc res.

Jo sóc individualista.
Si tinc set, deixeu-me beure.
Si no tinc gana, per què haig de menjar?
Si vull mirar el cel,
deixeu-me mirar el cel.
Si no tinc son, per què haig de dormir?
Si no em vull cooperativitzar,
per què ho haig de fer?
Si vull anar a peu, deixeu-m'hi anar.
Si haig de demanar caritat,
per què no ho haig de fer?
Oblideu-me, si us plau.
Sóc individualista –liberal.
Doneu-me per mort.
No m'emprenyeu.
És l'única dignitat a què aspiro.

De vegades, la llum del dia s'allarga.
És la primavera.
De vegades la llum del dia s'escurça.
És la tardor.
Seguint un ordre immutable
es produeix aquesta oscil·lació.
És clar: es produeixen moltes més històries:
s'ha de mentir gairebé sempre,
s'ha de pagar la contríbució,
s'ha de fer la gara-gara o el paperot.
Però, com l'aigua en cistell,
tot passa avall... i Déu n'hi do.
No hi ha més que aquesta oscil·lació.
Tota la resta és banal –o cruel– i molt fosca.

Quan s'arriba al final
de la vida –sigui quin hagi estat
el resultat–
la satisfacció, parlant seriosament,
no és gaire precisa.
Per això fa tant d'efecte,
en aquesta edat,
veure pujar l'adolescència,
constatar la seva ànsia de curiositat,
àvida, el desig de transmutar
la vida vegetal en vida humana
malicoosa o ingènua.
Si alguna cosa aclareixen els fills
és el desengany del que els pares no han fet
en la vida. És el meravellós espectacle.

La felicitat d'aquest món

Tenir una casa còmoda, ben pulcra i endreçada,
un jardí perfumat, amb tanys de bona arrel,
i fruita i vi excel·lent calma no gaires criatures,
i, en repòs entranyable, una muller fidel.

No tenir deutes, ni amor, ni procés, ni topades,
ni embolics familiars en partir-se els diners,
ni confiar en promeses de gent encimbellada,
conduir els propòsits segons un just model.

Viure amb simplicitat i sense ambició,
no afectar-se d'escrúpols en la devoció,
domar les passions salvant-ne el desvari,
conservar l'esperit lliure i l'intel·lecte fort,
cultivar les flors noves i, al vespre, dir el Rosari.
Feliç aquell que espera tan dolçament la mort.

Índex