La poesia



LA LITERATURA CONTÉ UNA GRAN QUANTITAT DE FARSA. I una de les farses més importants de la literatura és la poesia. Poetes bons, que durin, que facin forat (per utilitzar una frase del pintor Dalí), que interessin a tothom, que projectin el que han escrit sobre la sensibilitat de la gent, n'hi ha poquíssims, raríssims. De poetes, n'hi ha molts a tot arreu: els veritables poetes són escassíssims. Ara, es produeix aquest fet: els poetes d'ínfima categoria solen tenir un públic, de vegades, gairebé sempre, molt més nombrós que els de projecció llarga i segura. Aquest fet és el que dóna als poetastres les ínfules que tenen i la carrera que solen fer. Els bons poetes disposen, a penes, de minories petitíssimes i només són apreciats quan són morts. Tots aquests judicis són probablement certs, però de vegades es poden produir sorpreses.

A París vaig comprar les poesies d'Alfred de Musset. Musset és un poeta que ha produït una immensa quantitat de singlots i una continuada quantitat de gemecs. És evident: els singlots de Musset són molt diferents dels de Serafí Pitarra, però la poesia no té res a veure ni amb els singlots ni amb els gemecs. Ara: en les seves poesies, hi trobo aquests tres versos, que són magnífics:

L'esturgeon monstrueux soulève de son dos
le manteau bleu des mers et regarde en silence
l'astre des nuits.

Victor Hugo és un poeta universalment acceptat per gairebé tothom, com un gran poeta. Però el fet no és obstacle perquè no es poguessin emplenar planes i planes d'autèntiques ximpleries victorhuguesques. No ho farem per no allargar-nos massa. Només citarem aquesta:

Aimer, c'est comprendre les cieux,
c'est mettre, qu'on dorme ou qu'on veille,
une lumière dans ses yeux
une musique à son oreille.

Baudelaire és un gran poeta. Les caigudes dels poetes sempre se solen produir per falta de sentit del ridícul. A Baudelaire, el sentit del ridícul no li falla gairebé mai. És gairebé infal·lible.

A França, després de Baudelaire, hi ha hagut un gran poeta: un personatge sinistre, pèssima persona, desagradable, repugnant: Paul Verlaine.

Le ciel est par dessus le toit,
si bleu, si calme...

La banalitat d'aquests versos és enorme: és una banalitat meravellosa, perfecta.

Què és la poesia? No sé pas si hi ha hagut mai ningú que ho hagi pogut formular amb una certa claredat. Pel meu gust la poesia és: tot i no res. Què es pot dir d'una cosa de qualitat? Els escoliastes, els crítics, han agombolat sobre aquest tema una quantitat fabulosa de parauleria, generalment inintel·ligible. Una cosa de qualitat? És tot i no res. Què es pot dir més?

En aquest sentit, una primera lectura dels versos d'Apollinaire fa un gran efecte. Aquest poeta no és d'origen francès. Probablement és un polonès passat per Rouen i el sud de Franca. Alguna cosa de jueu? També podria ser. Una primera lectura de la «Chanson du mal aimé» fa un gran efecte. Rellegir-lo, després, tornar-lo a llegir, potser no en fa tant. Conté allargassaments que no tenen sentit, afegits absurds i inexplicables. Els llibres poden ésser llargs: el que contenen ha de ser curt, ràpid, maliciós i viu. De tota manera, és gairebé segur que, després de Verlaine, el qui es manté és Apollinaire. Rimbaud? La popularitat de Rimbaud a França és escassíssima: és un poeta per a esnobs i acomplexats marginals. La poesia que escriví Apollinaire és inseparable del seu temperament. Fou un impressionant bohemi, metec jueu, segons Marie Laurencin, que el tingué una estona per amic, és a dir: copista, erudit, gran lector, molt d'esperit, desmanegat, insensat. Robà un objecte del Museu del Louvre, fou empresonat, i l'altre gran metec, Picasso, estigué a punt (era el seu amic) d'ésser engarjolat. Ara: Picasso no fou un insensat més que per als burgesos que li compraren la pintura. La poesia és incompatible amb la bohèmia: la poesia exigeix pensar-hi nit i dia, com un industrial pensa en la seva indústria i el botiguer en el seu comerç. Però aquells versos d'Apollinaire:

J'ai pensé à ces rois heureux
lorsque le faux amour et celle
donc je suis encore amoureux
heurtant leurs ombres infidèles
me rendirent si malheureux.

De vegades, i és clar, en un altre ambient, Apollinaire sembla un super-Villon, aquest poeta francès que fa tants segles que dura, cosa difícil de comprendre a França, en un país en què s'ha escrit tantes vegades que no hi pot haver un gran poeta si ha exercit el lladronici i ha estat penjat, com Villon ho fou. Apollinaire escriví sense punts ni comes. S'equivocà. Es pensà que es trobava davant una literatura nova i de gran avenir. Com tots els bohemis, s'equivocà totalment.

Jammes i Claudel foren dos poetes catòlics i perquè ho foren tingueren la seva clientela. És inevitable i seguríssim. De Jammes, me'n parlà molt a Florència, on era becat magrament, l'arquitecte Ràfols, gran catòlic, que estigué molt content quan el poeta fou traduït al català. Ràfols fou un gran erudit de l'art català modern. Fou corresponsal d'un altre considerable vilanoví, Ricart, que també fou gran amic meu. Ara, Jammes i Claudel poetes...

Mallarmé, Paul Valéry... Aquesta fou una experiència diferent. A l'època que vaig tenir l'humor de comprar llibres, Mallarmé era introbable i inassequible. Mallarmé no fou cap bohemi i sí un home d'un tracte deliciós. Grans notícies! Com a poeta, Valéry el conec més. Valéry, que segons digué tantes vegades no tingué en el seu cos, nascut a Seta, ni una gota de sang francesa –fou un italià cent per cent–, tractà d'infiltrar en la poesia francesa una cosa que no s'havia fet mai a França: el pensament filosòfic i científic. En filosofia fou, en definitiva, un partidari –donada la inexistència de la filosofia inventada– de sant Tomàs i el tomisme. L'esperit i la matèria, la filosofia ambivalent, catòlica, ¿què es pot demanar més donada l'enorme limitació de l'esperit humà? En els seus carnets, Llull, Leibniz, són citats amb gran afecte. ¿Què es pot demanar més, en la follia metafísica, que arribar a una convenció? Els homes, ¿poden arribar a algun resultat si no és convencional i acceptat? Tota la resta és impossibilitat, dolor, confusió i incomprensió. Valéry no volgué sentir mai parlar de poesia: la poesia fou, per ell, col·locació de les paraules, parauleria. Aquest fou el fonament de les conferències que donà al Col·legi de França, a París, sobre la poesia, que fins a un cert punt agradaren, vull dir més o menys. La poesia és la versificació, la col·locació musical i pensada de les paraules. Molt bé. Sobre Victor Hugo, Valéry ha escrit: «Jo crec que Hugo inicialment no veié res, però que ell es feia veure. Preocupació capital: l'efecte. Hugo es troba en relació amb els més purs i fins poetes com un milionari es pot trobar en relació amb uns prínceps». És potser el que es podria dir de la poesia de Verdaguer en relació amb els grans poetes que han existit. Ara, per a nosaltres, d'aquest espai, Verdaguer és importantíssim.

Valéry, en els seus escrits, es demostra sempre partidari d'un reconeixement: de la tradició literària. La tradició literària, l'expressivitat, per ell és un dogma i la troba fins i tot en els escrits més escandalosos, de més efecte, del seu temps –en els surrealistes. El fet que Valéry hagués volgut substituir la poesia diríem habitual per la versificació –la natural «poesia» és inintel·ligible, la paraula «versificació» és més comprensiva, ha escrit– ha fet que els seus versos, enormement distingits, hagin vingut molt costa amunt a molts lectors. Per altra part, la seva versificació és plena més d'idees que de gràcia –per dir-ho d'alguna manera. «He cregut sempre –ha escrit– que la poesia hauria de ser com una construcció científica.» Aquesta concepció, no l'ha pas acceptada tothom, ni de bon tros. De tota manera, escriví tres obres considerables –«L'ébauche d'un serpent», «La Jeune Parque» i «Le cimetière marin», aquesta darrera traduïda al català pel senyor Calvet (Gaziel) i el poeta i enginyer mallorquí Forteza. En aquesta elucubració sobre el cementiri de Seta, la projecció sobre els morts de la idea essencial, tan mediterrània, continguda en la cançó mallorquina titulada «La Balanguera», tan ben girada pel poeta Joan Alcover, és curiosíssima. Almenys a mi m'ho sembla.

Els nostres tres grans poetes Maragall, Alcover i Costa i Llobera són indefectiblement admirables, perquè es troba en la seva obra una permanent obsessió del sentit del ridícul. Haig de demanar perdó per utilitzar aquesta fórmula crítica constantment utilitzada en altres aspectes: per exemple, en la qualificació de la gent. Si ho faig, és per fer-me entendre ràpidament. Si en una obra literària, i sobretot en una obra poètica, no és visible constantment el sentit del ridícul, la caiguda és evident i el fracàs indiscutible. Mantenir sempre aquest sentit és molt difícil. Potser és la pedra de toc, indefectible, sobretot en aquelles literatures que porten tant de pes de provincianisme i d'afirmacions que volen semblar genialitats i són infantilismes. D'aquests tres grans poetes, el més classicitzant i notòriament encarcarat –el més savi– és el canonge Costa i Llobera. Maragall i Alcover són més lliures de pensament i de manera de fer. Cap d'ells no caigué mai en una forma o altra de mal gust ni de ridícul. Poetes magnífics.

Els seus successors foren Josep Carner i Bofill i Mates, que inicialment tingué una rauxada prenoucentista de medievalisme i es firmà Guerau de Liost. Aquests poetes que no foren mai espontanis, sinó molt meditats, no caigueren mai en manques de sentit del ridícul. Conegueren prodigiosament la llengua. Tingueren molta malícia i un sentit de la ironia excepcional. La ironia de Carner fou pública i notòria, i de vegades fa l'efecte que el seu joc verbal és excessiu. El joc del senyor Bofill i Mates és més contingut; fa l'efecte que no té tanta pressa. Gran caçador de salvatgina, arribà a caçar les paraules prodigiosament. Les seves «Sàtires»! Llibre magnífic! És impossible de trobar una sola caiguda en el ridícul.

Els continuà Carles Riba. Per molta gent, Riba és un poeta difícil, perquè infiltrà en la seva poesia moltes idees –cosa rara en la nostra poesia de tots els temps– almenys la que jo he llegit. Gran hel·lenista, coneixedor de les literatures europees de més alta prospecció, fou sovint un poeta obscur precisament perquè sacrificà la gràcia, que indefectiblement es torna vulgar –suposant que, de gràcia, en tingués alguna– a la vida intel·lectual i a hipòtesis intel·lectuals. Riba, al meu entendre, és una cosa nova de la literatura catalana –més o menys reeixida. Ara, el poeta Riba no ha enganxat en la popularitat del país i és un poeta molt minoritari però excel·lent. Lligat amb el senyor Riba, temporalment parlant, ha estat un poeta absolutament contraposat a ell Salvat– Papasseit. Anarquista, primari, fou un poeta sentimental, graciós i molt sensible. Quant durarà tot això, ja ho veurem.

Relacionats amb la meva joventut hi ha hagut dos poetes molt apreciables: Marià Manent (gran traductor dels poetes anglesos) i Tomàs Garcés. Amb ells i Isern Dalmau, férem de joves unes revistetes avorridíssimes i innocents. Se sol dir que són dos poetes menors... Qui sap! Tant l'un com l'altre són poetes hàbils i musicals, que no es podrien explicar sense l'existència prèvia d'un dominador de la llengua com Josep Carner. Tots ells han tingut una gran admiració per un gran poeta del Rosselló, Josep-Sebastià Pons, professor erudit francès de primer ordre i poeta català de gran categoria. Ara acaben de sortir, en el nostre país (després de tants anys) les seves poesies completes. Tant de bé ha fet Déu!

La poesia d'aquests últims anys, d'ací i de fora d'ací, pràcticament la desconec. I és que he tingut molta feina. He tingut una resistència limitada i no he pogut fer més. No hi ha més cera que la que crema. Em sap molt de greu.

Així, les meves idees sobre la poesia són més aviat irrisòries. L'últim poeta, per mi, de la literatura italiana és Gabriele d'Annunzio. Escriptor en prosa d'escassa categoria –les novel·les–, «La Nave», el llibre de poesies de D'Annunzio, és excel·lent. Els poetes posteriors –Ungaretti, Montale, Saba– són més aviat petits, d'un buf escàs, però molt intel·ligents. Quasimodo (premi Nobel) és grotesc. L'últim poeta castellà conegut meu és el senyor Antonio Machado (enterrat a Cotlliure), que considero importantíssim. Després hi ha hagut poetes polítics, sentimentals, primaris de gran habilitat i escriptors de molt d'esperit. No els he arribats mai a conèixer bé. Hem viscut uns anys terribles, dominats per l'obsessió de les coses materials imprescindibles. La poesia vol un altre moment. Embadocar-se ha estat difícil. En la literatura anglesa, el meu últim gran poeta ha estat Shelley, que morí ofegat a les platges de Viareggio. Fa riure, és clar... Però, què hi farem? Estar en les últimes coses té evidentment, un gran mèrit. Però, aquest mèrit, no l'he tingut i prou que em fa pena.

[ Notes del capvesprol ]

 

Altres versos de l'Obra Completa

Anys enrera vaig fer aquests versos sobre el vent de garbí –sobre l'obsessionant vent de garbí.

El vent de garbí
–tan fi–
m'enerva.
Em fa obsessionar
d'estimar,
sobre l'herba.

El vent de garbí
–violí–
desfibra
l'entrellat
del notariat
de la vida.

El vent de garbí
–carmí–
a Nausica
afina la teta,
sèpia, rosadeta,
i la hi pica.

El vent de garbí
–femení–
a la Clota
saturat
dolç i amarg
de la bergamota.

El vent de garbí
–caragolí–
humiteja
la filosofia
i la geometria
de la misèria.

El vent de garbí
–del pi–
escampa
el so, l'olor,
tèbia, tova
de la fullaca.

El vent de garbí
–de patir–
m'aviva
el son
i m'adorm
la geniva.

El vent de garbí
–i el vi–
m'emporten
amb el peu cloc
i tot pioc
a la Stix morta.


Aquests versos –que són horribles– tenen, com totes les meves provatures escadusseres, una importància merament personal: són una cosa d'erotisme oníric.

[ Notes disperses ]

Vaig escriure un dia –fa molts anys– aquests versos:

Estem encadenats als vicis més innobles,
per una lleugera o pesada gravetat.
El cel és buit i l'esperança és morta.
Hem de donar el pes de l'animalitat.
Només el mal ens fa sentir la vida.
El bé és la indiferència vegetal.
Per somniar la blavor diamantina
ens ha calgut rabejar-nos pel mal.
La vida humana –limitació sinistra–,
dogal viscós de l'esperit encadenat!
Falta saber només si la cadena
és l'únic incentiu que ens porta a somniar.

Aquesta poesia és horrible (vulll dir dolenta) per innombrables raons. Es podrien manifestar les següents: és d'un prosaisme intolerable; la vulgaritat i l'adotzenament de la idea és total; té una pesadesa i una falta d'airejament que la fan avorrida i li treuen tot interès; la falta d'habilitat és inqüestionable.

En el curs de la vida he estat molt sensible a les poesies dels altres, però no he pogut mai construir una poesia acceptable. No he fet cap esforç per arribar-hi. Si l'hagués fet, no crec que hagués aconseguit res passable. Quan penso en la lleugeresa que tenia Carner, a Gènova, el 1923, escrivint versos –els escrivia a la seva oficina obscura del Consolat, amb un toscano a la boca– em fa el mateix efecte que si recordés un oasi. Quina facilitat més admirable! No era pas un poeta de facilitat llarga, sinío més aviat curta –però perfecta.

Per a constatar si una poesia és bona, només cal traslladar-la a la prosa i veure el que passa. Si es fa això amb la poesia de Carner, de vegades el resultat és excel·lent, altres menys. Tot li sortia, però, lleuger i alat. És un cas sorprenent d'haver convertit la pesada retòrica en lleugeresa ingràvida.

La meva incapacitat per a la poesia ha estat total –a pesar dels immensos espais de solitud pels quals he passat. El fet és curiós atesa l'enorme quantitat de poetes que a cada moment ha donat el país –poetes que en definitiva han tractat de dir alguna cosa, i de vegades se n'han sortit i altres no gaire.

Els versos que he copiat foren escrits després d'haver llegit el llibre de Simone Weil «La grâce et la pesanteur», llibre avorrit però extraordinari.



[ Notes disperses ]

Tens la cara rossa i salvatge
de la selva septentrional
i el cos dibuixat, esveltíssim
com una estilització cerebral.

Els geòmetres del món clàssic
–anteriors a tota moral–
deduïren d'aquesta corba llarga
l'el·lípica de la sensualitat.

Amb aquestes corbes fugitives
apareixen les Eves de Lluc Cranach,
–caps petits, mamelles diminutes–,
esquena, anques, cames llargues, suaus.

Aquesta geometria de l'espai
transcendeix la vida real.
Del burgès. del socialista,
de l'unitari i del federal.

La vida és trista i absurda.
Té poca formalitat.
Sempre aquestes formes vagues
projecten un cervell de parda.

Aquesta cara salvatge
i aquesta astronomia formal
accentuen la pedanteria insondable
del propietari rural.

Així, potser, Marta, convindria
enfilar la vida real
i entrar solitaris i tristons
en el naufragi constitucional.


De qui són aquests versos? El que absolutament es pot afirmar és que no són meus. Tècnicament són un desastre, però és segur que si jo els hagués escrits, el desastre s'hauria accentual. Els versos són s'un estimat amic meu, petit propietari rural de la meva mateixa parròquia, persona de lectura precària, que a vegades, a l'hivern, quan no hi ha massa feina a la terra, comparteix amb mi el foc de la llar. Per un seguit d'esdeveniments que seria molt llarg d'explicar, aquesta persona féu un viatge a l'Europa central i visità a Munic el museu on hi ha les pintures de Lucas Cranach. Sospito que responen a una fugaç aventura eròtica sense transcendència apreciable. En el moment de fer-me'n ofrena, com a record de l'hospitalitat, vaig haver d'obligar-me a mantenir el nom del seu autor en la més absoluta obscuritat, «perquè no li convenia –em digué– que el seu nom sortís en lletra impresa amb les incomoditats que hi solen anar lligades». No crec pas que el fet impliqués, de la seva part, una qualsevol vel·leïtat de vanitat.

[ Notes disperses ]


Ai, Reparada, que és trista la vida
quan es comencen de tenir cabells blancs.
i es descobreix que aquestes formes fines
seran d'un distret menestral!
Tu, Reparada, tens unes aparences
plenes de secrets i d'encants
llargues, plenes, vives,
com les corbes d'un corball.
Ai, Reparada, si sabessis
les combinacions que es podrien fer
amb les teves el·lipses concretes
i el meu pensament.
Si tu i jo, Reparada, poguéssim
anar un vespre carretera avall,
et dibuixaria les premisses
de la geometria elemental.
Tu hi posaries les corbes
i jo el càlcul integral.
I passaríem llargues estones
fent equacions de segon grau
Et convenceria, Reparada,
que la geometria és important
i que per treure el suc de les coses
s'ha d'haver llargament meditat.
El corball és un peix negroide
que, sobre el llom esquitxat de blau,
hi té la rojor del crepuscle
entelat per un gris suau.
Però tot això són somnis i quimeres
de la cuina de Mon, Amador.
Tu seràs una excel·lent carnissera
i jo un enze sense to ni so.
Però si la menestralia et fatiga algun dia
i vols una sensació radiant,
jo vindré a ensenyar-te geometria
mentre el retard no sigui exagerat.
Posa la direcció ben exacta.
Escriu-me una postal!

Reparada és un nom espantós, i per a portar-lo una noia, literalment horripilant. Una senyora grassa, d'una certa edat, petulant, bleda, que es digués així, encara podria passar. Però una noia! Tampoc no vaig comprendre mai que aquesta santa fos la patrona de Begur. Sembla que més aviat hauria d'haver estat la patrona dels automobilistes o tan sols dels ciclistes. Sospito que aquest personatge és molt recent, perquè té un regust de barroc macarrònic que no es pot amagar.

[ Notes disperses ]