Reminiscències

A les masies hi sol haver gossos i gats. Segons les tesis científiques que he llegit, els gossos són paràsits dels homes i de les dones, i els gats són paràsits de les rates, les quals, al seu torn, són paràsits (les rates) de la vida humana –homes i dones. Sobre aquestes històries hi ha un paper a l'Acadèmia de Ciències de París, convertit en un considerable volum que he llegit, del qual és l'autor Mr. Espinas, naturalista. Els pagesos no donen pas gaire alimentació a aquests animals domèstics. Si donen molt de menjar als gats, no raten gens —diuen. Si fan el mateix amb els gossos, només dormen i no lladren quan apareix algun foraster. De vegades tenen un gos afeccionat, com ells mateixos ho són, a anar a cacera. Els alimenten millor. Així i tot, aquesta classe de gossos estan sempre frenètics.

Ara, en aquesta casa, hi ha un gat molt petit, un gatet que segueix sistemàticament la seva mare, que, però, és tan escanyolit, tan fosforescent, tan esquifit, que és una autèntica meravella. Com a tots els gats de la seva edat, jugar és el que li agrada més. Si fos alimentat, seria d'un negre absolut: ara és d'un negre tirant a daurat, amb taques de gris, d'una flaquesa total. Té uns ulls variants i prodigiosos d'un color blanquinós embadocat, de vegades absolutament indiferents. Ara aquest gat vol jugar. I, havent-se entaulat la tramuntana, aquest vent mou les fulles caigudes del castanyer d'Índies, amb la tardor, de l'era. De vegades les fa rodar vertiginosament sobre un punt determinat; de vegades se les emporta per l'aire com si fossin un ocell sense pes. El gat es troba al mig de tot aquest petit món de fulles que el vent mou o s'emporta com si res. El miro des d'una finestra de la casa. El gat està com enfollit. Mira el moviment de les fulles, obsessionat. De vegades vol agafar una fulla amb la boca o amb les potes que es mouen, frenètiques, al voltant seu. Altres vegades mira, com espantat, les fulles que el vent s'emporta per l'espai. S'hi llença, salta, fa tota classe de voltes, entra en una forma de demència. De vegades s'atura mirant el que ha de fer. Torna al moviment frenètic. Les fulles, seques, fan un soroll de vidre. El vent s'ho emporta tot: el gat no té força per a mossegar una fulla ni per a agafar-ne una amb les ungles. El gat ha perdut. La seva enorme vivacitat de joc no li ha servit de res. El vent ha guanyat. Al cap de poca estona, veig que l'animalet s'allarga sobre la terra de l'era, més mort que viu, escanyolit, afamat, acabat... De vegades penso si la vida humana no és una cosa així.

[Notes del capvesprol]

Al mas hi havia dos gossos, que portaren la primavera passada, molt joves, cadells, enjogassats. El «Moro» era un gos de ramat d'un color fosc amb pèls grisos, nerviós i agitat, que envestia les gallines sense pensar-s'hi gaire. El «Pinxo» era un gos de forma horitzontal, llarga, pelut, d'un color roig daurat, molt amic de lladrar, però d'una valentia escassa. Aquests dos gossos, de petits, anaven sempre plegats, eren inseparables, el que feia l'un feia l'altre, jugaven, dormien l'un sobre l'altre.

A primers d'any, el «Pinxo», que només s'hi veia d'un ull i era una mica flasc i tocatardà, anà a la carretera i un automòbil l'esclafà. Ciset, amb els seus fills, el portà a l'olivar, feren un clot i l'enterraren. El «Moro» contemplà aquestes operacions amb una agitació extraordinària. Quan hagueren emplenat el clot, el «Moro» s'hi allargà a sobre, posà el morro a terra i quedà immòbil, amb un aire apesarat. Tots els esforços que feren els pagesos per tornar-lo a casa foren inútils. Intentaren portar-lo a pes de braços, però quan el deixaren a terra fugí, corrents, a ajeure's sobre la terra on el «Pinxo» era enterrat. En un moment determinat, com que el capvespre és fred, el «Moro» ha vingut corrent a casa, s'ha posat al costat del foc per escalfar-se i, quan li ha semblat haver-ho aconseguit, se n'ha tornat, corrent, a l'olivar, a fer companyia, ajagut a terra, al seu pobre company.


[Notes disperses]

25 de març.– He entrat a l'església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta -d'aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d'un aire com si n'haguessin separat l'oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa -d'una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradable-, una qualitat que fa posar la pell de gallina.

[El Quadern gris]

Una d'aquestes tardes -una de les més plàcides, amb una calma total de vent, el cel clar, davant una naturalesa absolutament silenciosa- em passejava pel camí del ribatge del riu. La seva aigua, distreta i indiferent, com totes les coses d'aquest món, caminava amb una tal lentitud devers el mar, que semblava immòbil. L'aigua era clara, i el cel, tan fresc i tan blau, s'hi reflectia amb una calma estàtica.

[De «L'herència» –Àlbum de Fontclara]

Les monges

Les monges, en el nostre país, són la quinta essència de la petita burgesia en el sentit de la fabulosa, fascinadora admiració que senten per la riquesa, per la fraseologia, pel manierisme, pels gustos i les maneres de ser dels rics –àdhuc per les incorreccions dels rics. Sempre l'admiració més gran és per a la família rica a la qual poden accedir. Les monges com a fenomen sobrant d'adulació: és sorprenent. En aquest sentit són una reminiscència del barroc vivíssima. Però hi ha tantes bones persones –tanta bona gent!

[ Notes disperses ]

Espàrrecs

Ha mort la Gràcia de la Fanga, la masia immediata. Tenia vuitanta-vuit anys. Era del temps de la meva àvia. La masovera de casa es vesteix de negre i va a l'enterrament. En el moment de marxar el seu marit li diu (som al mes d'abril):

-De tornada, mira de trobar quatre espàrrecs de marge.

[ Notes disperses ]