Fragments del Quadern gris

1918

8 de març – COM QUE HI HA TANTA GRIP, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.

A l'hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

– Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc –penso– és tan natural! Tenir fills en forma d'incògnita, de nebulosa, ha d'ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me'n serveixo més, la fredor augmenta d'una manera visible. Vint-i-un anys!

La família! Cosa curiosa i complicada...

A mitja tarda es posa a ploure –una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d'aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana –com la del mar a l'hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d'un blanc de gasa –lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l'aigua que cau l'allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!

Veure caure la pluja, a la fi, m'ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d'estudiar, de repassar els llibres de text, per treure'm de sobre aquesta pesada carrera d'advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d'aquesta classe de llibres la curiositat se'm tanca amb pany i clau.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré –just per passar l'estona, a la bona de Déu– el que se m'anirà presentant. La meva mare és una senyora molt neta minada per l'obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d'estripar papers, de cremar velles andròmines, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal...

Records del pare

21 de març (1918) [...] En un moment determinat, alguns amics del meu pare decidiren crear un establiment per a prendre cafè i fer una tertúlia sense noses excessives. Li demanaren un nom que respongués a l'esperit del país i a la finalitat que portaven. Proposà que l'establiment s'anomenés el Porxo d'en Massot i que el nom portés a sota, com a subtítol, aquest afegitó: Centre Republicà Tradicionalista.

El porxo d'en Massot era una reminiscència de Mont-ras, de la joventut del meu pare. La família Massot, sobretot el vell Massot, fou un personatge liberal i republicà d'aquest poble que arribà a tenir una gran preponderància. Els diumenges es reunien sota els porxos de can Massot els correligionaris de la rodalia, tots ells portant la barretina vermella. Era una reunió político-recreativa: hom bevia el vi del país, jugava a cartes i deia mal del govern constituït. L'àvia Marieta, que tingué amb el vell Massot una gran amistat, solia dir:

-- L'avi Massot no anava pas a missa, però era la més bona persona de Mont-ras, la més entenimentada i de més criteri. Davant de les atzagaiades, no tenia pas pèls a la llengua…

El meu pare, que anà de petit moltes vegades al porxo d'En Massot, també conserva d'aquest home un record excel·lent.

L'afegitó, per altra part --vull dir el de Centre Republicà Tradicionalista--, és una troballa magnífica. A primer cop d'ull sembla una contradicció, i probablement ho seria a tot arreu menys a l'Empordà. Ací, però, el republicanisme és una de les po ques tradicions reals i vives. Té l'avantatge de ser una tradició relativament recent, perquè les altres, les que es perden en l'obscuritat dels anys, no serveixen pràcticament per a res.

La invenció d'aquest nom és, a més a més, veritablement típica del temperament del meu pare. Home d'un caràcter més aviat torturat i desdibuixat, dubitatiu, fàcil de passar de la mania a la depressió, aquest nom representa un intent de resoldre una perplexitat per acumulació dels elements contraris del dilema.

-- El nom està bé --vaig dir-li un dia--, però Hegel n'hauria deduït una síntesi…

-- No em vinguis pas amb síntesis…! --digué espaordit--. Ja està bé. El nom és bonic…

[…]

18 de juliol. – Cap al tard, he anat al mas: A l'era batien amb les eugues. El sol ha torrat la gent. Sobre aquest color, que torna fantasmal el blanc dels ulls, la pols, el boll i la suor els han posat com una crosta de color d'argila, que esdevé d'un color d'ala de mosca a mesura que la llum de la tarda es va afeblint. Els animals, enllustrats per la suor, tenen una bromera blanca a la boca. Després de descollar, la gent s'asseu a terra, rendida.
Retorn dins un crepuscle d'una lluminositat blanca, lleugerament tocat de rosa, amb el blau pur, profund, estèril, de l'arcada del cel.

Davant de la terrassa del cafè passa una noia molt jove, amb aquella cosa torbadora, cenyida i impenetrable de les formes adolescents, les faldilles curtes, com una campaneta, sobre la polpa turgent, l'anca, la cuixa i les cames plenes. Un home assegut a la taula del costat em pica l'ullet.
Si ho recordo bé, tenia els cabells del front una mica en desordre i els ulls grans, parats, una mica enfonsats –tocats per un desdibuixament flotant, que la rosada galta immediata il·luminava de carmí lleugerament.
La noia ha passat i només ha quedat, penjada a l'aire, la sinistra guinyada del meu veí de cafè.


Si la nostra ànima és la nostra capacitat d'il·lusió –les nostres il·lusions–, deu ésser per això que hi ha tanta gent que tenim ànima de càntir.

Entre els qui no tenen mai un no i els qui no diuen mai que sí, no sabria pas qui triar. Són les dues màximes creacions de l'energumenisme espontani del país.


Ciset Vilà, un marxant de boscos, fill, com el general Savalls, de la Pera, sol explicar que quan aquest general corria pel país fent la segona guerra carlista es presentà un dia al seu poble natal, muntat en el seu cèlebre cavall blanc que figura a les litografies, rodejat dels principals personatges de la seva partida. La mare del general, que vivia pobrament a la Pera, en sentir el galop de les cavalleries, tragué el cap per la finestra i, passat el primer moment d'esglai i de sorpresa que la presència del seu fill li produí, reaccionà d'una manera indignada i viva.
–Ets tu, perdulari? –cridà mirant-se'l amb menyspreu. Ja la pujarem dreta, la paret! ¿No et dónes vergonya de fer parlar tant de tu? Tenim totes les terres ermes... Vés corrent d'una banda a l'altra, perdut, vés fent guerres i bestieses...
Savalls deixà que la vella pagesa irascible, vociferant en el marc de la finestra, s'esbravés, sense baixar del cavall, amb una rialleta.
–Pareu la falda, mare! –digué quan li semblà que l'envestida afluixava una mica.
–Estàs prou d'orgues, berçaeugues... !
–Pareu la falda, us dic! –cridà el general amb una lluminosa cara d'animal enriolat i satisfet.
I mentre li repetia la comminació llançà un grapat d'unces d'or pel buit del marc de la finestra.
La silueta de la vella desaparegué una estona: el temps de collir les unces escampades per terra. Després, en reaparèixer, digué amb una veu notòriament canviada, la cara endolcida:
–Entra! Berenarem una mica... Feia tant de temps que no ens havíem vist! La llonganissa, aquest any, és de primera.
El general baixà del cavall i mare i fill s'abraçaren tendrament. No solament berenà, sinó que sopà i dormí a la casa paterna. En realitat hi estigué tot el temps compatible amb la seva seguretat personal. La satisfacció de la mare durà tot aquest temps i una mica més –fins que duraren les unces de la guerra.

3 de gener 1919. — [...] Prenc el cafè. No puc separar els ulls de la finestra. La brutalitat del vent del mar és fascinant. Les escates lluents de l'aigua m'arriben a enlluernar. M'acosto, abrigat, a la finestra. La platja és deserta. Pels carrers no passa ni una ànima. A la sorra d'or fos, les embarcacions pintades de verd poma o de vermell amb una franja de color de quitrà, tenen un aspecte misèrrim, inconsistent, desmanegat. Torno al llit tremolant. L'escalforeta em torna lentament. Penso que es deu estar bé a redós del vent, al sol. És el temps que es dauren les taronges i els ametllers treuen els primers rosats de coral. Els redossos són plens de gats de panxa al sol que s'estiren les potes amb un ull mig aclucat. Sempre hi ha algun gatet que juga amb l'ombra de la seva cua o amb una ploma errant. Penso també que en dies així és quan és més bona la sopa de rap, amb una torrada, una cullerada d'oli i vi de Llançà. Penso en moltes altres coses... Poca estona, però. La finestra m'atreu, fascinant.

    Camino per fora, el cap ple de pensaments vagabunds, els sentits dispersos, a l'atzar. Veig davant meu, vagi allà on vagi, una mica més a prop, una mica més lluny, l'ermita de Sant Sebastià. L'ermita és l'essència del nostre esperit, el nostre perenne baluard comarcal. Aquestes quatre parets blanques em fan sentir les arrels: aquesta és la meva terra; aquí vaig néixer; en els dos o tres minúsculs cementiris de la rodalia, hi reposen les generacions familiars de les quals no sóc més que el somni momentàniament realitzat. Aquí —si tot va bé— m'enterraran.
 

18 d'octubre –  Estudiar no vol dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més reflexionar...

5 de novembre 1918. — Coromina s'ha comprat una motocicleta –una de les primeres que han circulat pel país Està radiant i –com és de suposar– ha esdevingut un propagandista arborat de les motocicletes. S'ha comprat una gorra, unes ulleres i uns guants aparatosos. Fa mitja por.

    Avui m'ha fet provar les amenitats de l'artefacte, i amb les cames he enforquillat el seient posterior –si se'n ppot dir seient. Hem fet el circuit la Bisbal-Pals-Begur-Palafrugell. Carreteres infernals, que Coromina ha enfilat alegrement.

    La màquina vola i la sensació de volar em semblaria encara més exacta si no fos la incomoditat enorme del seient. Els sotracs de la carretera repercuteixen sobre la part posterior del meu cos a través d'un engraellat de ferros inclement separat només de mi per un coixinet ridícul, desproveït de substància i de tripa. Però faig el cor fort. No hi ha més remei.

    En un moment determinat, es gira una mica i em diu:

    –Aneu bé? Marxem a setanta per hora...

    –Molt bé. El cul em fa molt mal, no sé pas si ho podré resistir, però tot plegat em sembla magnífic.

    –Ja us hi acostumareu...

    –A còpia d'anys potser sí... Ja veurem!

    A Begur fem una parada i prenem una copeta de conyac. És la beguda dels qui tracten amb motors i eines de ferro. Penso un moment en el viatge. Constato que no he tingut ni un instant de por. Si no fos així, també ho diria. La velocitat m'ha fascinat, però en cap moment no he quedat el que se'n diu embriagat. Són moments únics, cert, durant els quals moltes coses queden eliminades del pensament. Però no queda pas tot eliminat. La màquina m'ha donat sempre una sensació de seguretat –per exemple. Una altra cosa que m'ha estat sempre present: que les anques se m'anaven tornant una coca deforme i dolorida.

    –No hi penseu, en això...! –diu Coromina seriós i enravenat.

    –Com vulgueu...

    Amb això, Lola Fargas passa per plaça, vestida d'hivern. Em sembla una pura meravella. Sembla impossible que les dones, generalment deformes i horribles, puguin donar creacions com aquesta, concretes i precises. Quin bell somni! Tracto de portar Coromina cap als meus pensaments. Però és inútil. La màquina l'obsessiona. Sha tornat un motociclista tan perfecte que fuig d'estudi amb una sentència de mestretites. Diu:

    –Sí, tot el que vulgueu! Pero`aquesta bellesa fuig, com el camí que la moto deixa enrera...

    La carretera vella de Begur és infernal i en el camí de retorn hem de prescindir de l'embriagament de la velocitat. Malgrat aquesta necessitat, la part posterior del meu cos continua patint. Arribo a casa dislocat, estrafet i trasbalsat, com si m'haguessin donat una gran pallissa. Ben mirades les coses, però, el pitjor del viatge haurà estat la frase de Coromina. La frase demostra que les màquines crearan una literatura, que serà horrible.

    Els diaris vénen carregadíssims. Mig Europa cau, com un edifici immens, s'esfondra. Rússia, Àustria, Alemanya... El sentiment em porta del cantó del que cau. La raó no!

Els homes flacs solen ésser precisos, infatigables i incòmodes; els homes grassos, per contra, vagarosos, incerts i divertits. Els primers solen actuar furiosament amb el compàs i el regle; els segons operen a ull, amb una gesticulació graciosa i imprecisa. Si estigués gras, em dedicaria, probablement, als petits, insignificants plaers de menjar i beure i aniria cada vespre al cafè a dormir una estona, i entre clucull i clucull parlaria, si s'escaigués, amb els meus amics. Diria coses delicades i incertes, coses mig embastades, a penes suggerides; tindria un tracte lleuger i imperceptible; faria, com solen fer els grassos, una intrascendent brometa del mort i de qui el vetlla, per tal que el mort pogués arribar a l'altre món alliberat de l'enravenament de les esqueles i els vius tinguessin la sensació i poguessin veure amb els seus propis ulls el meu gran fons de bondat i de feblesa. Si algú formulés contra mi alguna impertinència, no m'alçaria ni de la cadira, perquè no hi ha res més incòmode, per a un gras, que alçar-se de la cadira o cadires que ocupa sobre la terra. Sí senyora, sí. La quantitat imprimeix caràcter, la quantitat no pot judicar-se amb les normes habituals del sentit del ridícul.
 

25 de març.— He entrat a l'església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta –d'aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d'un aire com si n'haguessin separat l'oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa –d'una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradable–, una qualitat que fa posar la pell de gallina.

25 de maig. - Diumenge. No sé pas quantes hores he dormit: potser quinze. Mentre em vesteixo, miro pel balcó entreobert: fa un començament de tarda meravellosa, daurada; passa un ventet petit, suavíssim; hi ha uns núvols blancs al cel. Sensació de trobar-me encarat, altra vegada, amb la primavera barcelonina, tan mòrbida. Penso que farà una nit deliciosa, agradabilíssima...

A mitjan tarda em trobo a la Biblioteca de l'Ateneu parlant amb el pulcre, dolç, mirífic mossèn Llorenç Riber. Impressió, durant tota la conversa, de paladejar un caramel de maduixa.

Tracto d'escriure un relat de la peripècia dels exàmens. Constato que tot ho veig molt confús -que en realitat no em recordo de res. Tot em sembla remotíssim. En canvi, sento que em comencen d'obsessionar les assignatures que he deixat per als exàmens del mes de setembre. Passaré un mal estiu, evidentment. ¿Fins quan -em pregunto- et perseguirà aquest terrible establiment de la plaça de la Universitat? Només de pensar en l'edifici, em ve pell de gallina.

Havent sopat em passejo per la Rambla lentament, amb les mans a la butxaca, un cigarret a la boca, el nas a l'aire. Molta abundància de senyores del migdia de França, imponents, esculturals, amb una tendència al matriarcat -per al meu gust- excessiva. Fa l'efecte que tothom sap parlar francès. Tot trampa, gràcies a Déu! Si no fos trampa, valdria més fugir camps a través. La Rambla està imponent de llums, de trànsit, de gent i de diners. Us ofereixen cocaïna a gairebé tots els establiments. Molts estrangers. Gràcia que fa a uns senyors que reputo escandinaus que una deposició d'un pardal hagi caigut sobre un barret. S'ha d'aguantar el ventre.

Segueixo una estona un senyor petit, gras, lluent, amb un nas considerable, sacsons solemnes, calb -va sense barret-, vestit de negre (americana rivetejada com la del poeta Joaquim Montaner), que baixa Rambla avall portant a cada braç una cortesana imponent. Si aquest senyor no està desbordantment il·lusionat, és que ho dissimula molt bé. Si tenir ànima, penso, és tenir il·lusions, aquest senyor deu tenir una ànima immensa."

Sobre la virginitat de les quartilles

Escriure.  Generalment se sent dir que, quan un es posa a escriure, les blanques quartilles perden la virginitat.  La virginitat de les quartilles, però, no té cap importància.  La virginitat de les «quartel·les» –aquesta és la paraula que Josep Carner proposa per anomenar aquesta classe de papers– encara menys.  El que en posar-nos a escriure perd notòriament la virginitat és el pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir i els mitjans d'expressió de què il·lusòriament pensàvem disposar.  Aquestes són pèrdues de virginitat irreparables.  No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans de posar-se a escriure.  Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d'un ocell.

Traduir

21 de febrer. –  Alexandre Plana m'aconsella de fer un exercici literari seriós: em proposa de traduir un llibre francès realment difícil. Em suggereix «L'écornifleur», de Jules Renard. El títol de la novel·la de Renard ens embranca en una inacabable discussió. Què vol dir? Es pot traduir «L'écornifleur» per «El tastaolletes»? No és pas ben bé això, és clar... traduir és una feina endimoniada, dificilíssima, però jo comprenc que és útil. Útil, sobretot, per a conèixer una mica la pròpia llengua.

La meva generació
 

5 de febrer. – La meva generació. Que jo parli de la meva generació, és clar, fa riure. ¿Què sé jo de la meva generació? Parlo de la generació literària. La resta –el meu curs de la Universitat– a penes m'interessa.

    Però quan parlo de la meva generació parlo per mi. La meva generació sóc jo perquè estic segur que hi ha dispers un grup de persones, totalment desconegudes, impossibles de localitzar, que pensen com jo mateix.

    És quan parlo amb la gent que té vint anys més que jo que veig clarament les característiques de la generació de què formo part Nosaltres venim dels llibres. Nosaltres han llegit els llibres. Creiem que hem viscut perquè hem llegit els llibres. Els llibres ens han donat l'esperança d'alguna cosa. Els llibres ens han suggerit l'esperança d'alguna cosa. Hem, esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. Què s'ha produït? Absolutament res. Res Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent. Els llibres ens diuen que el món, els homes, les dones, són fets d'una manera. La vida ens diu que el món, els homes, les dones, són fets d'una manera distinta. Els llibres ens diuen que existeix l'amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res. De què parlen els poetes? Quin sentit té el que diuen els poetes? Per què parlen d'aquesta manera? Qui els fa parlar així?

    He nascut en un poblet petit. Els horitzons de la meva vida han estat curtíssims. Aquestes circumstàncies m'han fet especialment sensible a la fulguració de la lletra impresa. Em posaren els llibres a la mà i vaig llegir-los. Quines belles coses es troben en els llibres! La vida és això i allò i el de més enllà –diuen els llibres. Però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per a dissimular, per a camuflar –és una paraula de moda– la vida mediocre acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes, hi ha escasses diferències: una mica més d'higiene, d'educació, un matis d'hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos. Simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no els prendrien seriosament. Les èpoques sempre han estat igual i el que s'anomena les grans èpoques només han existit en la imaginació dels qui n'han escrit els llibres...
 

El seny

8 de març 1918. — Segons el bisbe Torras i Bages, que haurà viscut en l'època més aviat plàcida de la Restauració, el català és pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. Balmes, que visqué en una època d'incessants bullangues, em sembla que hauria discrepat. A través de la lectura de La Sociedad i d'altres escrits polítics, es veu que Balmes es malfiava un xic del seny català. Les condicions externes, materials, de les èpoques, essent variables, aquesta variació modifica els judicis àdhuc sobre les coses fonamentals.
 

    Balmes dóna la impressió constant d'un home capaç de judicar objectivament les coses (excloent, és clar, l'interès religiós) i d'estar rarament deformat per prejudicis, Llàstima del seu estil; és carregós, insuportable.

Robert Robert

1r. de setembre. — López Llausàs, de la Penya de l'Ateneu, em digué ja fa dies que el seu pare, el cèlebre i discutit editor de "La Campana" i de "L'Esquella" té el projecte d'editar en facsímil la col·lecció de " Un tros de paper ", la publicació vuitcentista que publicà el seu avi Innocenci López, fundador de la generació d'editors d'aquest cognom. Confesso que no tinc la menor idea d'aquesta publicació, que no l'he vista mai —cosa que no diu pas gaire a favor de la meva curiositat sobretot després dels elogis que de la publicació féu López: dels dibuixos de Padró, dels articles de Robert Robert, Albert Planes, etc. Simultàniament amb la conversa amb López i sense tenir-ne ni la menor idea, recordo que Alexandre Plana, o potser el seu amic el poeta Lluís Valeri, em digueren que Carles Riba és un gran admirador de "Un tros de paper" i que té el projecte de recollir el que al seu entendre sigui millor del setmanari per fer-ne una antologia.

No disposant de gaire temps per a concórrer a la bibliooteca de l'Ateneu, ni tenir el menor contacte amb , el vell López per obtenir un cert accés a l'arxiu de família (el pare i el fill López estan en una relació una mica freda), he tractat de saber una mica de tot això utilitzant els mitjans de què he pogut disposar bonament. "Un tros de paper" es publicà a Barcelona en el curs dels anys 1865-1866, i això fa que la col·lecció del setmanari sigui rara, per no dir introbable, per a un diletant ignar, com jo mateix. M'interessa sobretot de veure els articles que hi escriví Robert Robert, dels quals Riba fa —segons els testimonis que he citat— elogis de molta categoria.

Aquests dies he llegit el volum que la Biblioteca Popular " L'Avenç" publicà —és el número 73— amb alguns escrits de Robert Robert titulat "Barcelonines". La prosa d'aquest home fa realment un cert efecte u algun dels seus escrits com, per exemple, "La rebotiga", és de les coses escrites en català més bones que s'escriviren en aquest país en l'època de l'anomenada Renaixença —època molt difícil i per això mateix apreciabilíssima. El volumet de "L'Avenç" va precedit d'un pròleg en què Robert és presentat com una novetat completa. En el darrer paràgraf d'aquesta presentació que és anònima, s'hi pot llegir el que segueix: "És de doldre que [Robertl no hagués escrit més en català, perquè fins ara cap escriptor en nostra llengua pot igualar-se a ell com a satíric". L'afirmació és potser hiperbòlica. Hi ha Jaume Roig i els poetes satírics. És una afirmació en tot cas anterior a l'obra en curs de realització de Bofill i Matas i Josep Carner. Per altra part, amb una ploma a la mà, tothom es torna una mica exagerat en aquest país.

Es dóna per decisiu el judici segons el qual el millor llibre de prosa catalana del segle passat és el "Dietari d'un pelegrí a Terra Santa", de Jacint Ver daguer. Sí, certament: l'itinerari té un gran valor normatiu, és escrit de la manera que la gent parla, però amb un cert estil. La seva importància és immensa. Verdaguer tingué el do de la llengua i escriví d'una manera —en prosa sobretot— que, donat el seu temps, ens sembla inexplicable. És el llenguatge dels pagesos del seu país (la Plana de Vic) passat a través del filtre de l'escriptor autèntic. Ara bé: l'escriptura de Robert Robert no sembla pas mediocre davant de l'Itinerari. És, naturalment una altra cosa. Verdaguer té sempre la inflor de la sensibilitat religiosa, una certa retòrica religiosa i mística (de mística plagiada) que té un gran interès en la manera de girar la llengua, però que sovint cau dels dits. Ara bé: Robert Robert no és pas desdenyable com a prosista. Fou un home que veia les coses, que les observava bé. No es pot, en tot cas, desconèixer o minimitzar el moment: 18651866. En aquests anys, encara, la influència castellana és total. Pitarra és atacat, pels diaris de Barcelona importants, com la quinta essència del vulgarisme. La societat —castellanitzada— es pensava que era diferent. No, no, Robert Robert és un escriptor considerable que escriví una prosa certament desgavellada però molt important, anterior a l'Itinerari" de Verdaguer. Dues coses diferents, certament, però per al gust d'avui són molt més interessants les descripcions vulgars de Robert que les retòricament tòpiques de Verdaguer. El f et que un escriptor és bo pel fet de ser catòlic no té cap sentit.

Amb això, trobo avui, a la redacció del diari, el senyor Bo i Singla, que és un republicà histèric, un home petit, calb, cara d'hospicià, d'aspecte dogmàtic, fanàtic i esquemàtic. Em diu, en veure'm :

—M'han dit que us interesseu per la figura de Robert Robert?

Determinades noticies circulen, a Barcelona, a una velocitat indescriptible.

—Si, és cert —li he respost—. Però, ¿què voleu que faci ? No tinc temps de res.

Es produí una petita pausa, durant la qual vaig suposar que el senyor Bo i Singla demostraria la seva satisfacció per l'interès portat a un horne del seu temps —i correligionari, a més a més.

—I voleu dir que aneu —em digué, en això—, em replicà histèric.

—No ho sé pas —li vaig respondre—. Tinc una idea molt vaga de Robert Robert; vós el deguéreu conèixer...

—Sí, més o menys. Jo era molt jove, però jo sóc un home de la revolució de setembre. Tinc molts anys, massa...

—I quina idea teniu de Robert Robert? Robert jugà yn gran paper en la revolució de setembre.

—És gairebé segur, però era un home tan vulgar, un escriptor tan vulgar... que no puc comprendre que un home com vós pugui fer el caldo gras a una mentalitat i a una literatura tan petita...

—La considereu petita, realment ?

—Petita, insignificant, mínima.

—Està bé. És una opinió respectable.

—A mi m'agradava Castelar, m'agradava amb deliri. Els seus discursos, els seus escrits, eren com el mar, compreneu?

—No, no hi entenc res. Com el mar, dueu? Per mi és inintel·ligible.

—I, si Castelar era així, ¿com voleu que m'interessés en la literatura tan petita, sarcàstica, plena de bilis, de Robert Robert?

—De bilis, dieu? Fa tants anys que és mort! Morí, segons les meves notícies, abans de la restauració... ¿No creieu que ha arribat l'hora de veure les coses amb una certa objectivitat?

El senyor Bo i Singla féu una defensa de les seves idees literàries: vull dir de la literatura altisonant, barroca i aristocratoide que li agradava. En un moment determinat digué aquesta curiosa frase:

—Un home com Robert, tan visiblement tuberculós i de ploma tan poc fina, tan poc delicada, tan grollerota... Ho considero absurd, inexplicable...

Hauria estat de suposició difícil imaginar que el senyor Bo i Singla considerés que ni tan sols literàriament Robert hagués existit. Tenia sobre la qüestió un criteri absolutament mineral.

Robert Robert fou un escriptor bilingüe. Com tants escriptors catalans del segle passat, visqué una gran part de la seva vida a Madrid. No conec pas la seva obra castellana. De la seva obra catalana he llegit el volumet de "L'Avenç". Crec, modestament, que fou un escriptor molt apreciable. La notícia que Carles Riba estigui interessat en "Un tros de paper" és excel·lent.

Altres referències a Robert Robert

   Corpus literari Ciutat de Barcelona Pàgina monogràfica sobre Robert Robert

   A. Malons: notícia biogràfica de Robert Robert

   Un tros de paper

Verdaguer

A la matinada,  tracto,  una vegada més,  de llegir Verdaguer.  No he pogut,  fins ara,  acabar ni un sol cant de l'«Atlàntida» o del «Canigó».   Em dono gairebé vergonya de confessar-ho...  Faig un altre esforç.  Ho provo una vegada més.  Hi clavo la dent...  El paquet no passa.  Tota aquesta enorme geologia,  totes aquestes històries desorbitades,  no em promouen ni el menor interès.  Comprenc que aquests papers són una gran cosa i que les literatures han de contenir aquestes baluernes de la mateixa manera que en els grans palaus hi ha d'haver enormes escalfapanxes que no escalfen,  merament decoratius,  i tapissos penjats a les parets.  Comprenc així mateix que la meva sensibilitat és molt incompleta.  Però no hi puc fer més.  La sensació de buidor,  l'ensulsiada de verbalisme,  gloriós,  reeixit,  però totalment deslligat de la vida humana,  autèntica,  la sonoritat grandiosa de les estrofes,  m'esterilitza tota possibilitat d'atenció o de curiositat.

    He sentit alguna vegada:

    –La mística,  la poesia mística de Verdaguer...!

    Però jo voldria que algú m'expliqués quina relació té aquest país,  poblat d'aquesta classe de pagesos,  d'aquesta classe de taujans de la indústria i del comerç,  amb la mística.   Voldria que algú m'expliqués quina intenció portava Verdaguer en tractar de lligar-nos,  a través de la mística,  amb una literatura tan intrínsecament forastera.

    La gent no vol acabar de comprendre,  però algun dia haurà de fer-ho,  que la posició d'un escriptor d'avui davant la realitat,  la curiositat que el mou,  la passió que el domina és d'un sentit totalment diferent de la de qualsevol posició literària acadèmica de qualsevol altra època,  societat o ambient.  El que abans era l'excepció –el realisme– ara és la regla.
 

El Quadern gris

Referències al Quadern gris en aquestes pàgines
Autoretrat 1918
Figueres
Angúnies econòmiques
Temptatives literàries. Alexandre Plana
Un altre exemplar del Quadern gris
El primer Quadern gris — una pàgina de l'original i la transcripció

A l'índex