La rigorosa glòria de Joan Sales

Montserrat Casals i Couturier

Com sol passar amb les persones aparentment molt senzilles, Joan Sales és obstinadament complicat. La imatge oficial que ha deixat, la que li hem construït per conveniència entre els uns i els altres, és enganyosa. Poques persones el van conèixer de debò, però un munt de gent el va tractar fins i tot amb assiduïtat. És el que portava Carlos Pujol a dir que «més que poc conegut, Joan Sales era un personatge mal conegut». I Pujol sabia el que es deia perquè no tan sols li havia traduït Incerta glòriaal castellà, sinó que li havia llegit i proposat importants modificacions a la novel·la inèdita Una olor de guants de pell de Rússia. N'havia patit, per dir-ho d'una manera clara i senzilla, l'apassionat i savi exercici de la literatura, la pròpia. L'acadèmia, la universitat, ha fet la resta. A la Història de la literatura catalana, en onze volums (Ariel, 1988), Joan Sales només hi mereix un curt subcapítol, que comparteix amb Blai Bonet, en la seva qualitat d'autor «catòlic»; com a editor, ni això, només dues línies per afirmar que el Club dels Novel·listes «presentarà programàticament la novel·la catòlica» i, més endavant, que «Joan Sales va endegar una campanya força desigual pel que fa a la qualitat literària dels productes que va posar al mercat». Òbviament, els «productes» són els llibres i el «mercatp», els lectors. La mateixa Història de la literatura catalana menciona la tasca feta per l'autor als Quaderns de l'exili, que qualifica de «diatribes constants contra la tradició noucentista» i de «derives confessionals». Evident: no els agrada gens ni mica, ni Joan Sales ni el que representa.

Escriptor, editor, patriota. Joan Sales era totes tres coses al mateix temps, però tan singular en les tres vessants que és difícil, per no dir impossible, establir quina d'elles és a l'origen de les altres o com va fer-s'ho per combinar-les sense prendre-hi massa mal. Molt sovint va recórrer al malabarisme i no sempre, certament, la jugada li va sortir bé. Apuntava molt amunt i en terrenys que no li eren, com hem vist, gens favorables. A més, com que li costava dir certes veritats —per no cometre crims de «lesa pàtria», deia—, molts moments de la seva vida han quedat molt amagats en el que és encara la història clandestina de la vida cultural catalana del segle XX.

Una «cadena de ferro» el lligava a la ciutat on va néixer, el 19 de novembre de 1912, Barcelona: «Quan jo tenia quinze anys, els meus pares (a conseqüència de certes adversitats econòmiques que no vénen al cas) van decidir retirar-se a Vallclara, al cap de prop de mig segle que la meva família no hi residia més que els estius. Aleshores els meus pares em van deixar escollir a mi mateix entre retirar-me amb ells a la casa pairal, o anar-me'n sol a Barcelona a obrir-me camí amb les meves úniques forces. Aleshores hi va haver una lluita en mi, entre el nen i l'home. Volia el nen anar a Vallclara; jo estimava amb deliri la terra, els arbres, les fonts, els rierols, la caça, l'agricultura, els boscos, el cel, la solitud, tot, tot això. Però l'home que ja començava d'haver-hi en mi va imposar-se sortosament, fent-me veure l'absoluta necessitat de fer-me una vida. Vaig venir a Barcelona amb la plena consciència que m'hi venia a sepultar literalment per un nombre indeterminat d'anys».

Aleshores —últims anys de la dècada dels vint— Barcelona vivia els darrers cops de la dictadura de Primo de Rivera i Joan Sales, sense gaire convicció, era estudiant de Dret i, amb entusiasme, descobria el pes del temps present. Va ser militant del Partit Comunista Català i del Bloc Obrer i Camperol, que abandona el juny de 1934. Detingut i empresonat a la Model, escriu als seus pares que «n'ha tret una gran experiència». Als vint anys ja el trobem casat, amb Núria Folch i Pi, tres anys més jove, estudiant de Filosofia i deixeble de Joaquim Xirau. Viuen la bohèmia, però tenen una filla i resideixen en un bloc de pisos de l'arquitecte Josep Lluís Sert. Sales té tres bíblies a la tauleta de nit: el Quixot, Baudelaire i l'Evangeli. El seu amic admirat i més estimulant és un polític, l'editor Manuel Gonzàlez Alba (mort durant els fets insurreccionals d'octubre, 1934, que van acabar amb el govern autònom i amb Catalunya ocupada militarment), i és amb ell que prepara les primeres oposicions de professor de català de la Generalitat de Catalunya: van guanyar la primera plaça ex aequo.

Quan esclata la guerra, Sales ja porta al damunt el pes d'algunes fortes decepcions. No té formulat cap mena d'ideari polític i afirma, fins i tot, que abomina la política, que només creu en el sentiment, en els bons sentiments, i en la cultura entesa com «una manera de ser, una cosa que ens fa aptes per a una vida humana de debò —i una vida pot ser humana de mil distintes maneres, menys d'una manera enciclopèdica». Al seu entendre només hi ha dues polítiques: «la de l'odi i la de l'amor o patriotisme». Viu l'aixecament militar dolorosament però al marge dels esdeveniments que sacsegen la ciutat i n'escriu en directe planes d'una lucidesa tal que fins i tot ell, molts anys més tard, se n'aclapara i les modifica, suavitzant-les. Però, en el seu moment, no s'imagina que la guerra serà molt dura i llarga i que capgirarà de mala manera el que havia estat el seu món. «Jo espero molt de la generació a la qual pertanyo», escriu. I no es pot treure del damunt un cert optimisme: «Una commoció així, àdhuc amb tot el que pugui tenir de desagradable, convenia al nostre país, massa estancat i tímid. Els detalls repugnants s'esborraran ràpidament de la nostra memòria. Passarà el que ha de passar, i quedarà allò que hi ha de bo en aquesta mena de trasbalsos. Catalunya —l'únic que m'interessa— hi sortirà guanyant. Enfortit el nostre govern, ampliada la nostra autonomia, desfet per sempre l'exèrcit enemic, veurem prosperar el país i estendre's entre el poble el patriotisme».

I quina importància té la resta? Ben poca, per Sales: «El nostre país, tan pobre en art, s'haurà empobrit una mica més, no gaire; algunes ordres religioses hauran desaparegut; en especial aquests imprudents i anticatalans carmelites de la Diagonal. Però si tot vessant les degudes llàgrimes sobre els bells i vells edificis incendiats i saquejats, reconeguéssim, amb la mà al pit, que la culpa és tota nostra?». El més greu, per ell, és que «no hem sabut assimilar tota aquesta massa forastera ni imbuir al poble el respecte més elemental al passat històric i a les creences d'una bona part dels nostres compatriotes. Hem tolerat que el bàcul il·lustre de sant Pacià fos empunyat per una mà estrangera i imprudent; quanta de responsabilitat pertoca a aquest prelat que ha abandonat precipitadament la seva càtedra sagrada, així que ha sentit els primers bramuls d'una tempesta que ell havia congriat des de la trona!». I el que toca és reflexionar: «Els catalans hem de meditar llargament i sense passió sobre aquests successos realment transcendentals. I cal que meditem catalanament i universalment a la vegada. No és possible posar Catalunya a l'abric de les torbonades que agiten Europa; però sí que és possible, amb habilitat i energia, aprofitar aquestes mateixes torbonades en benefici de la causa santa de la pàtria. (…)Catalonia super omnia, i rés més». I cita Bertran de Born: «La pèrdua serà gran, però el guany millor».

Als qui han classificat Joan Sales de doctrinari, una lectura atenta del que va escriure sobre els anys republicans, la guerra i la postguerra hauria de deixar-los atònits. De l'Església, per exemple, el mateix 1936, pensa el següent: «No ha mort ara. O ja era morta abans, o viu encara i viurà sempre». I de la indústria: «Respecte a la indústria, hom coneix des dels temps immemorials del Dant la pobra avarícia del filisteu català, la seva manca d'audàcia i de coratge. Una vaga l'espanta, una llei social l'aterreix. Incapaç de lluitar noblement contra la competència estrangera, necessita que hom li faci enormes carreres aranzalàries. Si realment hi hagués hagut, no diré patriotisme —que potser és demanar massa— però seny entre la nostra burgesia, hauria comprès que el seu millor defensor era el govern català i el seu pitjor enemic el militarisme estranger, i hauria obrat en conseqüència. Ara vessen llàgrimes tardanes sobre llurs fàbriques desballestades i llurs col·legues assassinats. Però jo recordo prou bé el repugnant espectacle dels veïns del passeig de Gràcia aplaudint l'endemà del sis d'octubre les tropes que venien d'arriar les barres de Guifré de tots els edificis de Barcelona».

I del Govern autònom: «També el nostre govern ha tingut les seves culpes de negligència, de feblesa, d'ingenüitat, però en aquests moments prefereixo, àdhuc en la intimitat, dir-ne el menys mal possible. En aquests moments un ciutadà ha de creure que el govern sempre té raó. En definitiva, el retret que podem fer al nostre govern és de no haver sabut tenir ni malícia ni milícia en el moment oportú».

I del poble, n'escriu les planes més paradoxals: «De les culpes del poble, de la gent obrera i sobretot de l'element estranger que s'hi barreja i que anima aquesta heroica, desconcertant i catastròfica secta de la FAI, tampoc no us en voldria parlar. Cert que són les que jo hauria de sentir més al viu si em deixés dur per la passió personal, car m'han assassinat un oncle, un bon home pacífic i domèstic, l'únic oncle que es va dignar fer-me present de bodes i que sempre, per damunt de la diferència d'idees i temperaments, m'havia acollit amb bondat i afecte». El comportament del poble li dol i busca la manera de comprendre'l. De la FAI és capaç de reconèixer que «salvà la ciutat, el diumenge i el dilluns»; cert que «el dimarts i el dimecres la incendià i saquejà, i els següents dies assassinà bon nombre dels seus ciutadans». Però procura ser just: «la glòria dels primers dies només un mesquí els la podria disputar. Els cavallers reconeixen sempre les qualitats de llurs adversaris! I els que no hi vam prendre part, els qui només hi vam tenir un paper de badocs i estaquirots, no hi tenim pas dret». Més que acusar la irresponsabilitat dels altres, Sales proposa la lucidesa respecte de les pròpies mancances: «És preferible que meditem sobre les nostres culpes. (…) El 19 de juliol els anarquistes van salvar un honor que els nostres homes havien passejat impúdicament pel fang el 13 de setembre, i àdhuc el 6 d'octubre. (…) Les victòries són sempre doloroses, molt sovint més que les mateixes derrotes. (…) Només ens podem plànyer seriosament d'una cosa: que el 19 de juliol no hagués estat un exèrcit de patriotes en comptes d'una banda d'anarquistes qui salvés la ciutat, el país i el govern, el principi d'autoritat i la idea de pàtria».

Contundent, és difícil tanmateix esmenar-li la plana. «Et voldria fer algunes confessions; però em costa tant de dir la veritat! Gairebé tant com de dir mentida». Som el 3 de gener de 1937. És Joan Sales i Vallès qui confessa aquesta «debilitat» a Mercè Figueras Bassols, internada al sanatori antituberculós de Puig d'Olena, prop de Centelles, al Vallès. La citació és treta del manuscrit original d'una de les cartes que va escriure, entre la primavera de 1936 i l'estiu de 1948, l'autor d'Incerta glòria a la «Mahalta» gironina i mariusiana. Amb moltes i notables variacions, aquesta correspondència donarà lloc a les Cartes a Màrius Torres, un llibre esborronador publicat per primera vegada el 1976.

«Per qui hi sàpiga reflexionar», com li agradava de dir, aquestes doloroses veritats sabrà trobar-les a les Cartes a Màrius Torres, un llibre fidel als fets però fortament melancòlic, marcat inexorablement pel que el lector hi endevina. Una mica és el que passarà sempre amb l'obra de Joan Sales, que reclama del seu lector una bona dosi d'empatia, i que és també el que fa que mai no deixi indiferent. És cert amb els epistolaris —notables amb Mercè Rodoreda i amb Joan Coromines—, és cert amb la seva poesia, Viatge d'un moribund, i és cert amb la seva prosa.

Que tota la seva obra gira a l'entorn d'un concepte, d'un valor o, millor, d'una consciència de la realitat, és una veritat difícil de contradir. Generalment costa que un autor defineixi la seva pròpia obra i quan ho fa sol posar l'èmfasi en qualsevol cosa que no sigui la primordial. Sales va trobar una manera d'escapar al sortilegi i, d'Incerta glòria (però valdria pel conjunt de la seva obra) va dir-ne el següent: «No sabria explicar la meva novel·la d'altra manera de com l'he escrita, in extenso. (…) Quines paraules existeixen per expressar aquesta estranya set de glòria que ens turmenta a tots —almenys, diguem-ho sense falsa modèstia, als millors, als menys bestials d'entre els homes—, com dir-ho amb una fórmula breu? No hi ha altra manera d'expressar-ho que explicant els llargs i sovint curiosos camins que aquesta set de glòria pot traçar en alguns de nosaltres, un Soleràs, un Cruells, un Lluís, en el cas de la meva novel·la, tres orfes que es troben a la guerra, llençats en plena tempesta, i que després segueixen camins diferents, ben diferent en cada cas com ho és per cadascun de tots nosaltres, pobres i febles homes i dones, però que tenim en comú aquesta set de glòria mai satisfeta en aquest món. Però crec que això queda ben clar a la novel·la i que no hi ha necessitat de redir-ho d'una altra manera. Aquesta set de glòria, per qui sàpiga reflexionar-hi, és un misteri, sense altra explicació possible que la que dóna el cristianisme, és a dir, que la glòria és la nostra finalitat última, i que per això ens hi dirigim obstinadament, sovint dolorosament, a vegades fins i tot ridículament (com en dono tants exemples a la novel·la: Soleràs, per exemple, fent cursos per correspondència de «conquesta femenina» o utilitzant una pomada per fer-se créixer la barba). El comportament, aparentment il·lògic, de molta gent que trobem durant la vida, s'il·lumina de cop i volta amb aquesta llum de la «set de glòria»; fem moltes coses, a vegades sacrificis enormes, impulsats per aquesta necessitat lancinant de donar «un sentit» a la nostra vida, és a dir, de fer-la gloriosa, perquè «tenir plenament sentit» no és altra cosa que «glòria» per qui hi sàpiga reflexionar».

Detestava —era la seva paraula— la guerra civil, totes les guerres civils, però el 1936 va deixar-ho tot per convertir-se en soldat: «… i si ara em decanto per un dels dos bàndols en lluita és perquè sé que aquest defensa Catalunya contra els seus enemics, i per això als meus ulls la guerra deixa de ser civil i esdevé nacional, és a dir, digna d'un home». Era així Joan Sales: s'exaltava, però no era un exaltat i, per moments, era «furiosament, rabiosament optimista» perquè «ser pessimista en moments difícils em semblaria inelegant!». Amb la força que li donava la consciència d'una realitat complexe, regia la difícil oposició dels valors contraris.

Per aquesta raó, l'exili de Joan Sales —va tornar el juliol de 1948— tampoc no és l'exili que se sol contar a la gran majoria dels llibres de memòries. Què hi feia, ell, a l'exili, què hi feien tots els qui s'entestaven a parlar de Catalunya i per Catalunya? Eren les preguntes que Sales es formulava amb una insistència que molestava a tothom, als qui eren lluny i als qui alimentaven des de l'interior de la terra una mitologia que afavoria uns pocs i s'oblidava de la resta, dels que no tenien dret a paraula per salvar la seva memòria. « Tot allò de Mèxic feia fàstic, aquesta és la paraula «, confessava molts anys després del retorn.

Des dels Quaderns de l'exili, editats a Mèxic entre el setembre de 1943 i l'abril de 1947 (i reeditats en facsímil el 1982), una de les principals empreses que va dur a terme fou la denúncia de l'injustíssim comportament de les autoritats republicanes, que subvenien prou generosament a les necessitats d'intel·lectuals i polítics mentre s'oblidaven d'emparar els soldats i els ciutadans anònims refugiats en els camps de concentració francesos de trista memòria. El seu discurs, lògicament, desentonava. Com desentonà el seu retorn a Catalunya —el juliol de 1948— perquè creia que era a la seva terra que l'esforç de redreçament havia de fer-se. «Es poden fer coses; molt poques, però algunes», perquè «malgrat la crosta superficial que desfigura Barcelona, per sota hi ha el caliu de sempre», escriu poc després del retorn a Xavier Benguerel.

I malgrat creure que «el país ha sobreviscut a la tragèdia», molt aviat s'adonarà que el nombre de famílies que encara volen educar els fills en la llengua i la història catalanes no passa d'uns pocs milers. Tot i així, entra en l'aventura editorial i, primer sota el segell Aymà, després amb Benguerel i finalment en solitari, tira endavant el Club dels Novel·listes, la col·lecció que —entre una llista prou diversa, rica i complexa en aquells anys de forta i arbitrària censura— descobreix Mercè Rodoreda i recupera Llorenç Villalonga per a les lletres catalanes. Però el Club dels Novel·listes no tan sols va rebre patacades dels historiadors i catedràtics de l'esquerra dita marxista que va començar a agitar-se començats els menys arriscats anys seixanta. Va ser l'objecte fins i tot d'estafes i d'envestides del que ell qualificava de «veritable 6 d'octubre editorial». De tot això, evidentment, la Història de la literatura catalana tampoc no en parla.

El 15 de juny de 1982, Joan Sales i Vallès rebia la Creu de Sant Jordi. Era la primera vegada que es donava aquesta condecoració nacional —és, doncs, també un aniversari, el d'una insígnia avui un pèl devaluada. Sales mateix la va acceptar a contracor. Així ho explicava a la seva filla Núria: «Aquest vespre, al saló de Sant Jordi, em plantifica el president de la Generalitat aquella condecoració de la Creu de idem idem. Si me la plantifiquessin com a comandant d'infanteria de l'Exèrcit de Catalunya me'n sentiria molt cofoi, però ca; és per mèrits culturals. Tornem a allò que et deia dels miquelets i la cultura: que m'agraden més aquells. Però què li vols anar a dir al president de la Generalitat si, pobret, ja fa el que pot? D'altra banda, d'aquesta mena de coses que et plantifiquen quan ja te'n vas cap als setanta, el doctor Cardó en deia, amb tota la raó del món, «pompes fúnebres». I, en efecte, l'any següent, el novembre, es moria. Els últims anys, la seva melancolia s'havia transformat en tristesa infinita, amb tanmateix aquella espurna a dins que mai no s'hauria d'haver apagat: «Si aparegués un ample moviment nacionalista, amb idees ben clares, no aquelles quatre bacinades «separatistes» que sempre hem conegut, encara seríem a temps de salvar Catalunya».

Publicat a La Vanguardia, el 18 d'abril 2012.