Qui va matar Joan Sales?

Molts dels que vam néixer durant els anys setanta vam ser uns bons estudiants. El dia que ens van ensenyar que a la vida dos més dos feien quatre ho vam copiar, amb bona cal·ligrafia, al nostre quadern infantil. La pissarra de la memòria no s'esborrava i, quan el senyor mestre ens preguntava, responíem: "Quatre!".

¿Funciona el sistema educatiu amb la represa de la Catalunya autònoma? Doncs no. Dos més dos no fan quatre. Hi ha una assignatura que no s'ensenya en aquest país. És la Catalunya iceberg: enfonsada i congelada, tot i ser real. El país dels vençuts, dels exiliats esborrats, dels morts sempre morts i dels vius enterrats en vida. Un crim gairebé perfecte. ¿Era aquest també un dels pactes de la Transició? O potser d'una nova Rendició? Sens dubte, han triomfat les matemàtiques: la pedagogia de l'amnèsia.

M'agradaria que els nostres polítics, intel·lectuals, mestres, veiessin la cara (i no de número) que els queda a tots els nens i nenes dels anys setanta que, ara, han descobert Incerta glòria (novel·la) i Cartes de la guerra (relació epistolar amb Màrius Torres) d'en Joan Sales. Bé, també m'agradaria veure la seva, perquè és evident que la majoria no l'han llegit. Però això és Catalunya, oi? Organitzem una lectura al Parlament? Val més que no, molts s'enfonsarien als seus seients. Ja sento el rum-rum.

Joan Sales és un dels testimonis més excepcionals i lúcids de la tragèdia de Catalunya. Sí, de Catalunya. Sí, de la Guerra Civil. Però els nens de la crema catalana rostàvem els plats cuinats per l'EGB, el batxillerat i la universitat. Ens feien sanglotar amb la mort de Lorca, el Cotlliure de Machado, la presó de Miguel Hernández... I és clar, tot s'explica amb l'Homenatge a Catalunya, de George Orwell, i ara, els Soldats de Salamina, de Javier Cercas. Dos llibres que bajo palio (pseudo)progressista s'han convertit en una mena de monoteisme literari, històric i popular. Lectures obligatòries en molts centres d'ensenyament. Per cert, per aquests indrets, en Sales és com la resposta de les operadores telefòniques: "No me consta".

Per què a nosaltres mai ningú ens ha parlat d'una anomenada "guerra civil", que no va començar civil a Catalunya, i que es va fer contra Catalunya i que tota Catalunya la perdria? I dels falangistes (una organització tan "d'esquerres" i tan minada d'agents provocadors per la Falange). I de la miopia d'en Companys en defugir la gran unió amb la Lliga, tan declarada de "dretes", però que estava, inicialment, contra els revoltats. I dels abandons, vexacions i humiliacions del govern republicà vers Catalunya. I del model de llengua d'en Sales: "Escriure com es parla bé", i els Quaderns de l'exili; i el Club Editor; i Mercè Rodoreda, i Llorenç Villalonga, i Xavier Benguerel i Ferran de Pol, i...

"Algo huele a podrido en Dinamarca", que diria en Hamlet (ho sento, però m'ho van ensenyar en castellà). Perquè l'historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte va dir que Cartes de la guerra era "un dels millors llibres escrits en català". Valentí Puig, a L'os de Cuvier, ha qualificat Incerta glòria com "una de les novel·les majors de la literatura catalana". I el crític Joan Triadú considera que són dos llibres "únics" en la nostra literatura. Són testaments d'un viacrucis. Sang.

Però, així ens han educat, en aquest crim tan català que és el tot o res. I Sales és el funàmbul. Ningú el mira perquè fa patir: no fos cas que prenguéssim mal. No fos cas que sigui cert el que va escriure: "Perquè aquí hi ha hagut i continua havent-hi la mentida dels rojos i la mentida dels negres, dels feixistes". No fos cas que ens adonéssim que som catalans.

Amics i amigues que ens heu mal educat. Gràcies al fet que només veieu el país entre dretes i esquerres ens hem llicenciat en dissimulis i simulacres. Només volem viure en un país normal. Però, com escrivia en Sales: "No et fiïs mai de ningú que no tingui imaginació". N'hi ha per aquí d'això? Dir-vos que ens heu fet sentir com si anéssim a robar cireres a l'arbre del veí. Però és el nostre arbre. Oi? Per això, de nou, respondrem a la pregunta: "Dos més dos?": incerta glòria!


Francesc Canosa

Periodista