Record de Joan Sales
per Josep M. Espinàs
 Em penso que som molts —que no sóc un cas excepcional, vaja— els escriptors catalans que no ens veiem gairebé mai. I si ens veiem no és perquè ens trobem, sinó perquè simplement "coincidim" en un indret determinat. L'altre dia, al teatre, vaig parlar uns moments amb Montserrat Roig (va resultar que sèiem a tocar) i vaig veure en Jordi Coca, en Guillem-Jordi Graells, em sembla... Amb en Pedrolo topem ocasionalment en algun xamfrà de l'Eixample, perquè tots dos som caminadors.
Quants anys feia que no havia vist en Joan Sales? I encara el vaig tractar una mica en altres temps, perquè l'autor de Incerta glòria feia d'editor i em reclamava novel·les per al Club dels Novel·listes que va empènyer amb la seva incomparable fe i la seva passió apostòlica. El maig del 1958 m'escrivia: "Recorda que ens vas prometre una novel·la per1a tardor No ens deixis a l'estacada". Es veu que va passar la tardor, i jo res. Pel novembre del 1961: "Si no guanyessis el Sant Jordi, ens passes la novel·la per al Club. I si el tens, ens en fas una altra, m'agradaria que fos per l'estil de El Gandul. En Sales no parava: el 1959 havia organitzat actes de propaganda (per a obtenir subscriptors) del Club dels Novel·listes, i com que jo hi havia publicat el 1956 Tots som iguals, em demanà que anés amb ell i en Benguerel al Pont de Suert i a la Pobla de Segur. I atenció al detall de l'època: "Digue'm de què parlaries, ja que hem de fer un guió per sol·licitar el permís oficial".
Arribà un moment que jo vaig enllestir una novel·la —que acabaria publicant més tard Alfaguara, La collita del diable— i la vaig dur a Joan Sales. I aleshores en Sales es disparà tal com era: ple d'una profundíssima bona fe armada de tossuderia. Trobà que la novel·la "guanyaria molt amb algunes al·lusions estratègicament col·locades als horrors de la guerra al Priorat". Jo li deia que era partidari de prescindir de "quina novel·la s'hauria pogut escriure", però ell replicava "Si abans d'imprimir-la l'autor és a temps de millorar-la, em sembla que això és en benefici de tots: autor, editor i públic". D'acord, però jo no em veia capaç de fer-hi més retocs. Ell no s'ho va creure mai, quan és un fet que tinc el defecte, quan he escrit un text, de no saber-lo corregir, segurament per manca d'interès en allò que he fet. No tinc la paciència i la fe que cal per a rellegir-me. I en dir-li que jo no "podia" ampliar la novel·la, en Sales, tan generós com tenaç, em retopà que en tot cas seria per falta de documentació directa, i "per això et proposo que vinguis a viure a Siurana tot un mes, a observar la gent i escoltar el que expliquen de la guerra i la postguerra. La nostra casa de Siurana és molt petita i senzilla, però està totalment a la teva disposició. A l'hostal del davant podríeu fer els àpats, no ho fan car, i així la teva dona no tindria problemes. Estic segur que els nous capítols de la novel·la et rajarien sols. Si vols us hi acompanyarem per a explicar-vos els petits trucs de la llenya, de l'aigua, etc."
La seva energia topà amb la meva mandra. Com vaig celebrar, després, que la seva voluntat fos recompensada amb l'èxit editorial de Mercè Rodoreda! En Sales era un "creient" en tots els sentits. Ara és enterrat prop d'aquella casa de Siurana enfilada a mig aire del cel, un Cel que per a Joan Sales s'identificava amb la mateixa C adhesiva de Catalunya.
Josep M. Espinàs — Avui, 18 de novembre 1983
|
